Copacabana i la Isla del Sol.

Hola familia!

Moltes gracies pels comentaris, ens ha fet molta il.lusió que us recordeu de nosaltres tot i que molts esteu de vacances!

El dia 21 de juliol, vam sortir de La Paz direcció Copacabana en un petit bus. Només sortir de la ciutat vam poder tornar a veure tot el paissatge des de l'Alto i tota la vall plena de cases fins on no t'arriba la vista...

El viatget duraria unes tres hores per una carretera normal fins un cert punt... a les dues hores de camí, ens van fer baixar a tots del bus i comprar un ticket per poder creuar el llac Titicaca amb una barqueta.

No vam voler veure com creuaría el bus per por a perdre les nostres

motxilles, a més sabent com éren els "remolcadors" especials per bus. Ens va recordar el creuament de vehicles que hi ha al riu Ebre però no tant segur com a casa nostra.

Una imatge val més que mil paraules...

Finalment vam arribar tots junts a Copacabana quan ja era fosc, ens vam instal.lar en un hostalet i a sopar.

L'endemà ens vam llevar disposats a conèixer una mica el poble, caminant per diversos carrers i fins la vora del llac. A primer cop d'ull ja es veu que Copacabana és una ciutat molt turística i amb unes infraestructures diferents a la major part de Bolívia, per ser el punt de sortida cap a la Isla del sol i quedar a la frontera amb Perú.

La ciutat té dues parts ben diferenciades, el centre i el llac per on trobem tots els "guiris" inclosos nosaltres, i la part de darrera del mercat, on caminant una mica vas a parar a un indret on també hi arriben les aigües del llac que serveixen d'abocador d'aigües residuals, i on evidentment no hi ha turistes i encara hi podem trobar una bona colla de porquets o chanchos pasturant lliurement. D'això se'n diu "pata negra"!

A la tarda després de dinar truita del llac (una espècie que junt amb el pejerrey va ser introduïda per poder-se menjar), vam anar cap a la part del port, on no ens vam poder resistir a fer un passeig amb barqueta de pedals, je je... com les que podem trobar a qualsevol platja super turística de casa nostra però aquest cop navegant per aigua dolça i a 4.000 metres d'alçada... que fas dues pedalades i ja estas cansat. :D

Aprofitant que estavem a "la platja" i el sol es ponia per l'aigua vam voler pujar fins un petit mirador anomenat monte calvario i poder veure la posta des d'un punt més elevat. Aquella estona mentre es ponia el sol la vam acompanyar menjant una mica de maní (cacauets comprats al mercado campesino de la ciutat), i just abans que es fés fosc, vam baixar rapidet per abrigar-nos, que aquí sent hivern, quan el sol se'n va es nota molt.

Pel seguent dia, ja teniem els tickets per la barca a motor, que ens portaria fins la Isla del Sol. Ens vam llevar ben d'horeta i a les 8 ja estàvem a punt per pujar-hi. Vam sortit una mica abans de quarts de nou ben carregats de gent i al cap de dues hores i pico vam arribar a la part nord de l'illa.

A l'illa ens van atabalar amb guies i excursions de diverses maneres, però fugint de les masses com sempre que podem, fem... un hostaler ens va trobar i ens va oferir el seu allotjament per aquella nit... pel mòdic preu de 0.86 cèntims d'euro. c/u. Com el preu era "raonable" i l'habitació estava prou bé, vam acceptar i vam deixar les motxilles per anar a explorar la preciosa illa.

Vam començar comprant l'entrada d'accés a la part nord, que era el mateix preu que dormir = 10 bolivianos, i vam anar caminant i gaudint del paisatge increible que ens oferia cada pas, fins a descobrir les pisadas del sol, la roca sagrada de la qual prové el nom del llac Titicaca i on hi ha amagats el sol i la lluna.

Una mica més enllà, hi vam trobar unes importants ruines de l'imperi Inca, una mena de construccions de pedra en forma de laberint i amb moltes portes, on havien guardat els tresors com or, plata, roba, coca... per oferir al gran Inca i a la Pachamama (mare terra).

Vam esperar que tots els grups marxéssin, uns a peu cap al sud de l'illa i els altres de retorn al port de Challapampa per agafar la barca cap al sud. Com que la caminada ens havia obert la gana, vam tornar cap a Challapampa a dinar, aquest cop ja vam trobar el poblet molt més tranquil, sense tants turistes ni barques aparcades. Vam dinar a un restaurant on només hi érem nosaltres dos, la cuinera i la seva filla. Havent dinat, ens ho vam agafar amb tranquilitat i ens vam asseure a la platja per observar els pescadors, els nens corrent i jugant per la sorra i a "caniques", i els porcs, vaques, rucs, ovelles i gallines pasturant per la mateixa platja. Allà ens va venir a trobar un nen que tenia curiositat per veure les nostres fotos a la càmera, i quan en va estar cansat se'n va tornar amb els seus amics... així és la vida allà, tranquila i senzilla.

Al vespre, vam tornar a sopar al mateix lloc i després, sota la llum de les estrelles, vam estar xerrant una estona amb les nostres veines d'hostal, unes xiilenes que estaven de vacances.

L'endema vam esmorzar molt bé i d'horeta davant l'altra platja del poblet, i carregats amb les motxilles petites, vam refer el camí fins les ruines i després vam seguir el sender que creua l'illa fins el sud per la seva part més alta. Durant el camí, a part de gaudir un cop més de vistes magnífiques, vam poder notar el "soroll" del silenci absolut. A mig trajecte vam haver de pagar un altre "peatge", de 5 bolivianos, per passar pel centre de l'illa i zona de Challa. En arribar, al cap d'unes tres hores a la part sud, un nou peatge (això ja començava a semblar Catalunya), aquest cop per poder entrar a la població de Yumani, la qual té força més hotels i restaurants turístics, i d'on sortia la nostra barca de retorn a Copacabana.
Un cop passat el darrer peatge, vam poder veure però no beure per precaució, la Fuente del Inca i la Escalera del Inca.

I aquí es va acabar la nostra tranquila estada a la bonica Isla del Sol...

Molts petons per tots, i que estigueu passant unes bones vacances!!

La Paz, el millor nom per una ciutat... (2a part)

Hola boniques i bonics,

Ja tornem a ser aquí, per acabar d'explicar els dies que vam passar a l'embriagadora ciutat de La Paz.

Ens vam quedar al dijous dia 17 de juliol, encara amb la ressaca del dia festiu, la ciutat es va llevar amb molta energia, com ho fa cada dia... a part de comprar els regalets, vam quedar amb el Bernard, un periodista suis que haviem conegut a Potosí, i que venia per quedar-se un any treballant en aquesta ciutat interessat per la complicada situació política... Vam anar a un pub-restaurant de la famosa calle Jaén i amb ell vam gaudir d'una bona conversa sobre la política i societat boliviana... A més vam fer un nou amic, l'Àlex, un nen que treballava venent tabac i xiclets i que es presentava dient "soy tres cosas a la vez : cuentacuentos, poeta y cuentachistes", la veritat és que nosaltres no vam conèixer cap d'aquestes tres habilitats, però sí la de dibuixant... i ens va dedicar uns dibuixos als tovallons de paper per a cadascun... va ser un acabament de dijous realment agradable.

L'endemà divendres vam empaquetar tots els regalets via vaixell cap a casa... que comptem que arribin d'aqui a menys de dos mesets, si fa no fa com nosaltres. Despres de correus, vam tornar a dinar a un lloc on vam menjar molt molt bé i ens van tractar de conya... i per sorpresa nostra hi vam trobar un noi que havíem conegut a Humahuaca i que ens va explicar que es quedaria un parell de mesos de voluntari a La Paz... que petit és sudamèrica! je je

A la tarda vam visitar molt ràpid una de les biblioteques populars de la ciutat i després cap al Museo Nacional de Etnografía y Folklore, un lloc ben interessant per descobrir-hi teixits, màscares i el seu simbolisme per les festes, barrets i capes de les diferents tribus de Bolívia, i finalment la ceràmica i la seva presència al país.

El dissabte vam fer una mica el vago... i per sopar ens vam escapar cap a la Plaza Murillo, després vam quedar amb la Sara, l'altra suissa que es quedava a estudiar a La Paz i que haviem conegut uns dies abans... amb ella i unes amigues seves vam anar a un "boliche" a fer una cerveseta i xerrar una mica més, i de pas conèixer el barri de Sopocachi de nit. Per acomiadar-nos bé, la Sara ens va acompanyar fins "el Montículo", una placeta - mirador preciosa i molt tranquil.la que ens va donar una panoràmica nocturna de la ciutat i El Alto impressionant.

Realment tots aquests moments viscuts a La Paz, ens van atrapar d'alguna manera, i ens van fer dir-nos que per poc que poguem, hi tornarem segur... potser no en aquest viatge però si en algún altre.

El diumenge ens vam llevar d'horeta disposats a fer un terrible viatge de 16 hores en bus per una carretera que l'anomenen La carretera de la muerte i que ens havia de conduir fins a la Selva i el Parc Natural del Madidi, però el destí i la panxa del Marc van fer que ens quedéssim a La Paz fent una parada tècnica.

Finalment i per precaució dels estómacs dèbils, vam decidir no aventurar-nos a la selva, on tot (metges i medicaments) queden massa lluny i fora de l'abast... així que com que encara ens queda temps per repensar-ho i els 30 díes d'estada a Bolívia s'acabaven, vam agafar i cap al Titicaca hi falta gent! però això ja serà un altre dia...

Per cert, bones vacances a totes i tots aquells que en feu! aprofiteu-les al màxim, que el temps passa moolt ràpid.

Petonets!!

La Paz, una ciutat que t'atrapa.

Hola familia!

Ja tornem a ser aquí, aquest cop explicarem la nostra estada a la "capital".

Vam arribar el dimarts dia 15 amb bus desde Sucre, (l'altra "capital") un viatge que va durar tota la nit, per entrar a la ciutat de bon matí.
L'arribada és espectacular, el bus va creuant la ciutat de El Alto, que pertany al Altiplano i a mesura que la carretera avança cap a La Paz, anem veient com aquesta ciutat es troba en una vall que anomenen "la olla". A més al fons es pot veure la muntanya amb neu permanent, l'Illimani. Aquesta imatge et queda gravada per sempre.

Un cop al centre i amb les motxilles guardades a l'hostal, vam fer la primera passejada per la ciutat. Ràpidament vam veure que es preparava una festa, doncs justament haviem arribat el dia abans de la independència de la ciutat, i això volia dir festa grossa!

Per sort vam retrobar el Raphael, i tot i que no es trobava gaire fi, vam quedar per sortir al vespre, juntament amb una noia suïssa i dos paceños.
La puntualitat dels habitants de La Paz no és una característica, però un cop ens vam trobar ja vam començar a compartir la vigília del dia de la independència, amb força vi (de tetra-brik) alguna ampolla de ron, cançons de cumbia i moltes rialles!
Va ser una bona arribada.

El dia següent tothom estava de festa, era fàcil trobar-se algú pel carrer cridant: Viva La Paz!! i hi estem totalment d'acord, valgui el doble significat...

Aprofitant que molts establiments estaven tancats i que els carrers éren més tranquils, vam passejar de carrer en carrer veient diferents persones vestides de forma tradicional amb màscares, faldilles, barrets i altres complements que acompanyaven la banda musical.
Xino xano vam arribar al casc antic, vam baixar per la calle Jaén famosa per les seves llegendes de fantasmes, i finalment vam arribar a la plaça Murillo, on es troba la catedral i la casa del govern, entre altres edificis. Al centre de la plaça hi havien moltes ofrenes florals al monument de la llibertat i molta més gent de l'habitual, per això ens vam quedar una bona estona ben distrets mirant el bon ambient.
Vam seguir caminant fins al barri de Miraflores on vam dinar en un restaurant on només entrar-hi, un home es va aixecar de la taula i va convidar a tothom a cantar l'himne de La Paz i a brindar per la ciutat, ens vam sentir molt raros, però igualment ens vam alçar i vam brindar!
Havent dinat i per fer baixar aquell dinar festiu i típic, vam caminar fins al mirador Laicacota per poder veure tota la ciutat.
A la tarda i cansats de caminar, vam parar-nos a veure un grup de gent que ballaven al ritme de la chacarera, un estil de música i ball típic d'aquestes regions.

El dijous vam aprofitar per comprar regals, ja que els teixits de Bolívia són molt treballats, amb colors molt bonics, la majoria artesanals, i a més no podiem marxar d'aquest país sense caure en la temptació de tenir un gorrito amb orelleres i llamitas dibuixades! :)

Com que a les nostres motxilles ja no hi cap res més, vam enviar el paquet cap a casa, i pel nostre bé i el dels regals esperem que arribi sencer! Les fulles de coca les portarem personalment, je je!

I demà una mica més...

Sucre, ciutat dolça i amarga...

Un autobús ens va conduïr a Sucre desde Potosí el dia…
Vam estar dubtant entre agafar un taxi, que es veu que és molt comú o agafar bus… en arribar a la Terminal just sortía un bus i vam cometre un error molt gran per la integritat de la nostra oïda… doncs el viatge de tres hores llargues anava acompanyat de cumbia boliviana (estil musical que a nosaltres, personalment i amb tot el respecte, no ens agrada.)

Un cop a Sucre, les nostres esquenes van agraïr molt tocar terra, ja que la falta d’amortidors del bus ens les va deixar ben destrossades… el millor va venir quan vam recollir les motxilles del “maletero” i ens les vam trobar tacades de sang... Abans d’alarmar-se cal saber que es transporta al mateix temps bistecs, motxilles i maletes, patates i el que faci falta. Com ha de ser!

Vam allotjar-nos un parell de nits a l’Hostal Pachamama… i després vam tirar de Hospitalityclub a cal Papa Wolf, un alemany mig sucrense molt simpàtic que porta més de 40 anys a Bolívia, i a qui l’hi hem d’agraïr moltíssim que ens acollís a la seva magnífica casa.
La introducció a Sucre ens va dur inevitablement a parlar de política. La constitució boliviana diu que Sucre és la capital, però qui n’exerceix és La Paz. Això ha creat una rivalitat molt gran entre ambdúes ciutats, portant a extrems d’odi entre elles. A tot això, cal sumar-hi que la situació actual a Bolívia és força complicada i realment costa molt d’entendre i més encara d’explicar, però més o menys es pot dir que hi ha certes regions que es mostren molt descontentes amb la política d’Evo Morales, les quals evidentment són molt de dretes i força racistes i discriminatòries amb els indígenes. A Sucre, el problema és que una de les “prefectes” que formava part del MAS, el partit de l’Evo, ha canviat de color i això encara ha endurit més la situació, ja que Evo resideix a La Paz, ciutat que junt amb altres regions, li dóna tot el suport.

Però nosaltres no som periodistes ni podem explicar la situació, ni volem opinar… el que és una llàstima és que la premsa occidental no s’interessi més per països com Bolívia, on moltes grans empreses sí que hi ténen interessos però només econòmics i obscurs.

Canviant de tema, el qual inevitablement ha centrat l’inici d’aquest escrit… podem explicar que Sucre ens ha semblat una ciutat molt bonica, ja que la majoria d’edificis del centre són de color blanc i d’estil colonial. La geografia de la ciutat és a més molt irregular i muntanyenca i això fa que es pugui tenir vistes ben interessants només caminant pels seus carrers.
Un dels edificis a destacar per la història de Bolívia, és la Casa de la libertad, on es va signar la independència del país. A més de les diverses esglésies del centre històric.
Un altre punt ben interessant és el Mercado central, un punt on durant el dia i la nit hi ha molta vida i moviment. El més increïble d’aquest lloc és que necessitis el que necessitis, a l’hora que sigui, gairebé segur ho trobaràs.

El cementiri de la ciutat ens va cridar l’atenció, ja que és un lloc que reflecteix perfectament les diferències de classe social, inclús després de morts… a banda d’acollir tres mausoleus de presidents del país, s’hi troben les persones enterrades per gremis, i en el cas de ser pobre t’agrupen per edats i t’acumulen en llocs ben poc cuidats i “sobrepoblats”.

Ens va sorprendre molt, també, l’interessant Museu AZUR, que ha recuperat l’art tèxtil precolombí en un intent per evitar que desaparegués en les generacions… i que ha aconseguit molt bé. El museu explica perfectament els canvis que ha patit aquest art al llarg de la història i et permet identificar el tipus de roba i barrets que utilitza cada poblat i persona, segons si el dia és laborable o festiu, el seu estat civil, etc.

Finalment vam aprofitar per anar a Tarabuco, poblet on hi ha un mercat tots els diumenges de l'any i on es reuneixen diversos poblats propers per realitzar la compra setmanal. El més itneressant, a banda dels colors del textil i el menjar que s'hi ven, és veure les persones vestides amb la seva roba i barrets tradicionals... ens sembla fantàstic que després de tants anys, ho segueixin mantenint. El fet d'haver anat al museu AZUR, ens va ajudar encara més a entendre què significaven les robes i de quins poblats procedia la majoria de visitants (inclosos els turistes, qui són molt fàcils d'identificar, je je)

El dilluns, vam marxar cap a La Paz, després d'aquests dolços díes a Sucre, on a part de compartir llargs cafès i converses, vam descobrir quin gust fa el chaque de llama i la chicha, a més de conèixer persones ben interessants...

Petonets i fins aviat, família!!!

Val un Potosí !!

Per passar la nostra darrera nit a Uyuni vam buscar tranquilament un hostal amb calefacció i aigua calenta perque després de tres dies de desert necessitàvem una dutxa.
Vam compartir l'habitació amb el noste amic italià i ens va fer riure i passar molt bones estones.

El dia per Uyuni el vam passar amunt i avall, aprofitant per fer una copia de les fotos que sorprenentment hi vam trobar un virus!
Més tard agafavem el tren de mitjanit direcció a Oruro, on ens hi voliem quedar un dia. Aquesta ciutat te un dels carnavals més famosos de sudamèrica, però quan no es carnaval no hi ha gaire cosa a fer. La nostra idea era després anar cap a Cochabamba, però tot això va canviar de direcció.
No ens vam quedar ni a Oruro ni tampoc vam anar a Cochabamba, ja que vam seguir els consells d'una voluntaria francesa que treballava a Potosí des de feia un any i mig i que a més és membre d'hospitalityclub... Ella estava viatjant amb la seva familia pel país i ens van recomanar molt que visitessim Potosí i Sucre. Nosaltres no estavem convençuts d'anar en aquella direcció perque dies abans hi havien hagut bloquejos de les cooperatives mineres, però ella com que viu allà i coneix bé tot el tema ens va dir que ara estava tranquil. Li vam agrair i ens vam acomiadar d'ella i de la seva familia. També ens va saber molt greu haver de dir adeu al que havia estat company de viatge els darrers cinc dies, arrivederci Giacomo!

Doncs així, cap a Potosí falta gent.
Després de cinc hores de bus vam arribar a aquesta ciutat de 4060m d'alçada, famosa pel Cerro rico, d'on es va treure milers de tonelades de plata a l'època de la colonització. Ara l'activitat minera continua extraient altres minerals, però el que no ha canviat son les condicions infrahumanes de treballar.

La pujada que hi ha des de la parada del bus fins al centre se'ns va fer eterna, un port de primera del Tour de França, a 4000m més les motxilles i que només haviem dinat un plat d'escudella, ens faltava l'aire cada 10 minuts!!!
Finalment vam arribar a l'hostal Felimar on vam estar molt bé i ens vam fer amics de la recepcionsta, una senyora molt simpàtica amb qui vam intercanviar els correus. En aquest hostal hi vam passar dues nits i la tercera vam anar cap a casa de l'Ali, d'hospitalityclub, que es la noia
que comparteix voluntariat i pis amb la francesa que haviem conegut a Oruro.

Per la ciutat vam estar passejant molt, ja que no ens cansavem de veure cases i esglésies d'arquitectura colonial, que més d'un cop ens van fer pensar que estiguéssim en un poblet espanyol en comptes de Bolívia. Passejant pels seus carrers ens vam adonar que com diu la història aquesta ciutat va ser realment important a nivell econòmic, convertint-se al segle XVII en una de les més grans del món.

Un dels edificis que cal destacar és la Casa de la Moneda , actualment convertida en un museu on es pot veure una mostra de la maquinària i altres materials emprats en la creació de monedes de plata.

També vam voltar pel mercat i botigues de teixits artesanals molt coneguts a Bolívia, i no vam poder resistir la temptació de comprar quatre cosetes per la família.

El dia abans de marxar vam visitar una de les 420 mines que hi ha obertes a la mateixa muntanya. Aquesta visita començava al barri dels miners on ja equipats amb casc, llanterna botes i roba adequada, vam fer una petita "formació" en explosius en una de les moltes botigues de provisió pels miners. Seguidament vam visitar el mercat on ens van aconsellar de comprar coca i begudes per obsequiar als treballadors.
La següent parada va ser on es feia el tractament dels minerals per tal de separar la roca dels materials com plom, zinc, coure, i molt poca plata. Aquí utilitzaven uns reactius químics, amb molt poques precaucions de salut i higiene.
Però això no era tot, un cop a dins de la mina i havent visitat el petit museu que hi ha a l'entrada, vam poder veure les difícils condicions de treball que han de suportar diàriament els miners.
No només això, sino que també la pols, l'alta temperatura i la falta d'oxigen feien sentir-nos una situació d'angoixa i dificultat a l'hora de respirar.
Pel fet de ser visitants no vol dir que ens poguéssim desplaçar d'una manera més senzilla, doncs els tunels són molt estrets i de vegades tan baixos que hem d'anar de genolls, cosa que els miners han de fer cada dia, i a més a més treballar-hi.
La forma de treball és gairebé sempre manual, exceptuant la dinamita i alguns martells pneumàtics, eines que s'han de comprar els mateixos miners perque estan organitzats per cooperatives.
Al final de la visita els guies ens van fer una "demostració" de com es fan les explosions de la dinamita, primer ens pensavem que era un muntatge, no podiem creure que realment fos veritat la manera inconscient com es tractaven els explosius... i van explotar de veritat!! ens vam quedar acollonits, allò va fotre un pet de collons!! (perdoneu l'expressió, però ja veureu el video!!)

I fins aquí Potosí, una ciutat que ens ha deixat moltes impressions algunes bones i d'altres no tant, sobretot tenint en comte les condicions de vida dels miners.

Bolívia : un país de muntanya i de sal...

Hola!!

A Bolívia hi vam entrar el dilluns, 30 de juny al migdia... Vam sortir d'Humahuaca amb un bus en el qual vam trobar-nos amb unes companyes que havíem conegut uns dies abans a Salta i Iruya, també ens acompanyava el Rafael, un noi amb doble nacionalitat francesa i d'Estats Units qui vam conèixer a la Posada del Sol i qui havent sabut que el mateix dilluns sortia un tren desde Villazón a Uyuni, es va afegir al nostre nou grup.
Al cap de tres hores de trajecte arribàvem a La Quiaca, poble fronterer encara d'Argentina. A La Quiaca, has de creuar a peu la frontera, fent primer el registre de sortida d'Argentina i uns metres més enllà, creuant un pont, fer el registre d'entrada a Bolívia, on també hi ha un poble fronterer anomenat Villazón, que vindria a ser un Pas de la Casa en versió boliviana.

Amb tota la colla, vam dinar unes empanadas i mandarines (fruita molt abundant a Bolívia) i vam esperar que fóssin les 15.30h per poder pujar al tren Wara-wara que ens deixaria a Uyuni a la 1.00 de la nit... i quin fred ens esperava a Uyuni!! Sort que vam trobar lloc per dormir (això sí, sense calefacció) i descansar del tren. L'endemà dimarts ens vam quedar a Uyuni per inspeccionar el poble i buscar un tour pel Salar. Entre tots vam trobar una excursió que podíem fer junts, tasca no gaire difícil tenint en compte que tot el poble viu del turisme i està plè d'agencies que ofereixen el mateix tipus de tour i a preus similars. Finalment, també es va afegir amb nosaltres un italià molt simpàtic que havíem conegut al tren i amb qui vam compartir estones molt bones i divertides.

El dimecres, 2 de juliol a les 10.30h del matí marxàvem dos vehicles 4x4 amb un grup format per anglesos, australians, nord-americans, l'italià, el mig francès, i nosaltres dos... El tour era de tres dies i dues nits:
- El primer dia vam visitar el cementiri de trens d'una antiga línia ferroviària (la primera construïda a Bolívia) utilitzada per transportar minerals i que fa uns anys ha deixat de funcionar. Després vam visitar Colchani, un poblet d'artesans que treballen amb sal, i d'aquí ja vam passar la resta del dia pel "salar", on vam visitar un hotel de sal al qual per qüestions de salut i higiene ja no es pot dormir, i la bonica Isla del pescado (Inca huasi, en quechua), on vam aprofitar per dinar i passejar entre els cactus. Havent dinat amanida, carn i quinoa, vam seguir passejant i fent-nos fotos amb il·lusions òptiques pel salar fins veure la posta de sol. El cert és que sembla impossible que existeixi un lloc tan extens, blanc i poc conegut pel món.
- El segon dia vam llevar-nos d'horeta però vam sortir amb retard degut a que el gel de la nit havia bloquejat una de les rodes del vehicle. Ens vam desplaçar cap al mirador del volcà Ollagüe, de 5.870 m d'alçada aproximadament (cal dir que es veu baixet, ja que nosaltres ens trobem a uns 4.500 m), vam veure el límit natural amb Xile, vam creuar un desert que ens va semblar com si fóssim al planeta Mart pel color rogenc de la seva sorra... vam visitar petites llacunes on hi habiten diversos flamencs, vam creuar una zona amb formacions rocoses, entre les quals hi ha el famós arbol de piedra i finalment vam arribar a la laguna colorada, coneguda pel color vermellós de la seva aigua. En aquest lloc va ser on vam passar la nostra segona i última nit del tour.
- El tercer dia, vam témer per la nostra vida diverses vegades degut a que el nostre conductor i guia havia begut una mica massa i tenint en compte que ens vam llevar a les cinc del matí, encara no li havíen passat els efectes del rom... tot i així vam poder gaudir d'una visita a diversos gèisers en la qual vam passar molt de fred, uns kilòmetres més enllà i per poder escalfar-nos una mica ens vam poder banyar en aigües termals a 35 graus i havent esmorzat vam creuar el desert Salvador Dalí (sorprenentmen així l'anomenen aquí, qui m'havia de dir que tan lluny de casa em trobaria amb el nom d'aquest famós compatriota català?). Més tard vam continuar el camí fins arribar a la "laguna verde" i de retorn cap a Uyuni, la nostra darrera parada va ser el valle de rocas...
Cal dir que finalment vam arribar sans i estalvis, i estem contents de poder-ho explicar. Pel que hem sentit i comentat amb altres persones, és habitual que el tercer dia del tour, els guies/conductors acabin ebris.

Per acabar, ens quedem amb el record de les bones estones passades amb tot el grup i d'haver pogut riure, conversar i compartir amb persones d'altres nacionalitats com si ens coneguéssim de tota la vida... no és tan complicat si entre els humans tenim ganes d'estar bé.

Molts petonets! i sobretot, disfruteu de la caloreta per nosaltres. Fins aviat!

Un bon comiat d'un gran país.

Hola família!

Avui acabem amb la nostra estada a "la Argentina" i ens deixa un molt bon regust de boca.

La nostra estada a Humahuaca, Iruya i San Isidro ha estat molt especial i ens hem sentit com si haguéssim retrocedit en el temps.

El més curiós de tot és que no estavem segurs de visitar Iruya ni San Isidro, ja que són dos poblets allunyats de la carretera cap a Bolívia, però vam decidir refiar-nos de les recomanacions de l'Angie i l'Ariel (de Rosario) i sobretot ens va acabar de convèncer la conversa que vam mantenir amb el Carlos a la Posada del Sol a Humahuaca.
El Carlos, un guia local de la zona, a més d'explicar-nos com arribar a Iruya i els encants de San Isidro, també ens va orientar sobre la nostra primera parada a Bolívia... i per si no fos poc, ens va explicar que la regió de la Quebrada de Humahuaca, curiosament no va estar sotmesa a l'Imperi Inca, no se sap si es van enfrontar o si simplement no es van entendre i els Incas van seguir el seu camí pels Andes sense influenciar els "humahuaqueños" qui tenien la seva propia llengua, que no era el quechua, i que va desaparèixer amb l'arribada dels espanyols.

Al matí seguent ja vam preparar una única motxilla per poder fer tota la visita als dos poblets, ens va anar bé poder deixar la resta de l'equipatge innecessari a la Posada d'Humahuaca.
La primera part la vam fer asseguts a primera fila d'un bus, en un trajecte de tres hores per un camí de muntanya no asfaltat, que ens va oferir unes vistes espectaculars tant de pobles remots com de muntanyes de colors i barrancs que semblaven no tenir fí. Cal dir que seure a primera fila va fer-nos tancar els ulls més d'una vegada al veure en algunes curves, que el camí desapareixia davant del bus... com si voléssim!

Un cop arribats a Iruya sans i estalvis, el senyor Celestino ens va obrir les portes de casa seva per passar-hi la primera nit per 20 pesos! Amb aquest preu (uns 4 euros) i les construccions més rudimentàries ens vam adonar que tal i com ens havien dit, el nord d'Argentina és força més pobre econòmicament que la resta del país.
Un cop allotjats vam poder passejar pels carrerons, pujar al mirador i gaudir de les vistes que ens oferia el paisatge... Iruya no és un poble gaire bonic, però es troba en un entorn preciós. La nit va arribar ràpid i amb ella, el fred... el que no ens esperàvem era trobar-nos un cel tan net i plè d'estrelles.
Al matí seguent vam esmorzar (tot i que ens va costar trobar un lloc per fer-ho) en companyia d'un argentí ben peculiar. Amb les piles carregades ja podíem emprendre el camí cap a San Isidro, que s'ha de realitzar a peu o a cavall perquè dins el poble mai hi ha entrat cap vehicle. Els vuit quilòmetres que separen un poble de l'altre els vam fer caminant al costat del riu i sota un sol ben lluent. Cal dir que cada dijous i divendres un vehicle s'aproxima al poble per tal de proveir-lo d'aliments i altres elements que els habitants necessiten.
Cap a les 13 hores vam arribar a San Isidro, un poblet que sembla penjat de la muntanya i en el qual vam trobar un lloc per dormir "en lo de Elsa" i un altre lloc on vam menjar unes delicioses "empanadas de carne" per 1 euro!
Vam aprofitar les hores de sol per passejar-nos per aquell petit poblet sense llum, on per l'estret camí hi transitavem persones, ases, porcs, gats, cabres i gossos... això sí, el trànsit no era molt dens. Al petit poble són 350 habitant, i vam tenir el privilegi de poder conversar llargament amb dos d'ells :
.Un home cansat de treballar a la ciutat i que havia tornat al poble de la seva infància i que fins alguns anys enrera, era l'encarregat de reparar el grup electrògen que donava llum a algunes parts del poble, però que ara ja no podia perque s'havia trencat una peça irreparable.
.Una dona que resultava ser la cosina de la propietària del lloc on dormíem i que ens va explicar entre altres coses, que feia dos dies havia estat àvia per segon cop i a més que el dia 25 d'abril, curiosament el meu sant, s'havia desplomat la "plaça major" del poble, enduent-se amb ella una casa i el pobre "chancho"... un porquet que de miracle es va salvar. Per sort no va haver-hi cap víctima ja que tothom es trobava reunit a la petita capella de San Marcos.

Les dues converses van tenir lloc abans de les cinc de la tarda, hora en que arribava l'esperat vehicle amb les provisions, cosa que semblava donar molta vida i moviment al poble, doncs tothom baixava amb el seu ruc per tal d'omplir el rebost per la resta de la setmana. A les 19.00 i encara amb una mica de llum solar, vam anar puntuals a "lo de Teresa", amb qui haviem quedat que ens prepararia unes delicioses milanesas con espaguetti a la llum d'una espelma. L'espectacle d'estrelles en aquest poble sense llum, va ser encara més sorprenent que la nit anterior, ens vam adonar que davant la immensitat de l'univers no som res.

El retorn a Iruya i Humahuaca, ens va oferir una agradable rebuda per part del Rubén a la Posada del Sol, amb qui vam compartir unes converses ben interessants sobre temes ben diversos, cosa que ens va fer retrobar un ambient molt familiar que enyoràvem.

Ens agradaria explicar moltes altres petites coses i detalls que ens han fet sentir d'una manera especial, difícil de descriure amb paraules i que no volem oblidar.

Amb aquesta bona sensació ens acomiadem d'Argentina i entrem a un país molt diferent com és Bolívia.

Fins aviat!!

Hola boniques i bonics,

Ja tornem a ser aquí, després de tres dies inolvidables passejant pel "Salar de Uyuni" i rodalíes, però com que continuem anant bastant endarrerits amb els nostres escrits, això també ho explicarem un altre dia...

A nivell d'escrits ens trobem encara al nord d'Argentina, anant de Tucuman cap a Salta "la linda", així és com l'anomenen els argentins per ser una ciutat bonica. La veritat és que a primer cop d'ull, arribant-hi amb autobus, Salta no és tan "linda" com diuen, però com a bons optimistes que som, tot i la desilusió inicial estavem disposats a descobrir la seva bellesa.

Vam visitar el centre el mateix diumenge a la tarda, però evidentment els comercos estaven tancats i això feia que entre el fred i tot plegat, la ciutat semblés no tenir gaire vida... així que vam retornar al hostel, per cert molt fred, també... i vam compartir un mate amb els nois que hi treballaven i alguns dels altres viatgers, la qual cosa ens va regalar una agradable conversa que ens va ajudar a entrar en calor.

A Salta "la linda", vam poder dinar a bon preu, i després d'una visita a l'oficina d'informació, vam descobrir perquè li deien la linda... cal dir que només una petita part de Salta fa honor al nom, que en aquest cas és gràcies als múltiples edificis colonials que es troben concentrats en un mateix barri.

Per dimarts, ja haviem decidit anar cap a Humahuaca per encaminar-nos cap a Bolívia, però no ens en volíem anar sense visitar el Museo de Arqueología de Alta Montaña, que ens havien recomanat molt. <http://www.maam.org.ar/>
Podríem dir que va ser el millor de Salta en la nostra opinió. És un museu realment molt interessant i on s'hi troba diversos objectes de la civilització inca, en molt bon estat de conservació. El que més atreu els visitants, però són les mòmies de tres nens, trobades a més de 6.000 metres d'alcada l'any 1999, les quals el fred havia conservat molt bé.
Cal dir, que com sempre, quan es mostra un cos humà hi pot haver molta controversia i persones a les quals afecti d'una manera especial... en aquest sentit el museu ho mostra de manera molt respectuosa.

A les 15.30h de la tarda, ja dinats, vam agafar el bus direcció el poblet d'Humahuaca, famós per la Quebrada de Humahuaca, la qual ens va oferir vistes magnífiques i un increible canvi en el paisatge des del mateix autobús. Maleit autobús... en el qual vam perdre la cartera amb les targetes de crèdit de la Gemma i alguns dinerons inclosos... encara no sabem si ens la van prendre mentre dormiem o ens va caure i algú la va recollir per quedarse-la, la questió és que per més que vam buscar i preguntar a la policia i la companyia de bus, no l'hem vista més... Amb resignació només ens queda reconèixer que en un viatge hi ha d'haver de tot... moments bons i dolents.

A Humahuaca hi vam arribar amb mal peu i de mal humor... sort que la gent que hi vam conèixer ens va fer "oblidar" el mal tràngul.
L'endemà dimecres vam poder descobrir que hi lluia un sol que haviem desitjat des de feia molts dies, i per sorpresa nostra, el sol eslcalfava! vam aprofitar per visitar el Cerro de las Señoritas, un lloc màgic i amb uns colors preciosos que quedava a uns 15 kms. al sud d'Humahuaca. El passeig ens va dur a Uquía, un poblet molt petit i bonic i evidentment al famós cerro, el qual mereixia l'excursió que a més amaga una llegenda : diuen que unes nenes i joves "incas" que fugien dels espanyols carregades amb l'or i plata que havien pogut salvar del seu imperi van ser refugiades per la muntanya i que avui dia es poden veure enmig de les roques vermelles, les seves siluetes de color blanc que amaguen un meravellós tresor...
Nosaltres el tresor material no el vam buscar ni el vam trobar, ens guardem un altre tresor, que són els colors que et regala aquest paisatge àrid i recobert de cactus.

Per demà, l'últim "episodi" de la gran Argentina, que ha estat la nostra "casa" durant un mes i mig plè de moments especials...

Petonets!

Retorn a Iguazú

Hola familia!

Com ja us avançavem en l'ultim escrit, ja som a Bolívia, però encara hem de posar-nos al dia dels nostres últims viatges.

Resulta que a l'autobus de Rio cap a Puerto Iguazú vam conèixer una parella de mexicans molt simpàtics amb els quals de seguida ens vam avenir i coincidint que ells també baixaven a Puerto Iguazú, vam compartir els dos dies que vam passar en aquest poblet, ja conegut per nosaltres.

L'endemà d'arribar amb el bus no teniem clar si marxar directament cap al nord d'Argentina, o aprofitar, ja que estavem allà, i anar un altre cop a veure les catarates, això si, aquest cop des del costat Brasiler.

I dit i fet, com que la companyia era molt grata i les catarates es mereixien, com a mínim, una segona visita, vam quedar tots quate ben d'hora al matí per prendre el "colectivo" cap al costat brasiler.
Això implica creuar les fronteres de nou, segellar els passaports, canvi de bus... i entre canvi i canvi, vam conèixer una familia de colombians realment molt divertits. També a la parada vam coincidir un finlandès, una suissa, una francesa, una altra noia d'Estats Units, els mexicans i nosaltres dos. Amb aquestes el finlandès va decidir que hauríem de signar un tractat de pau amb totes les nacionalitats que erem, i per immortalitzar el moment el pare colombia ens va fer una foto internacional!

Després de tota la paperassa, vam arribar al parc, vam "esquivar" tres o quatre excursions que no ens interessaven, sobretot perque vam trobar molt car i molt lleig que en un parc nacional el guia oficial et vulgui regatejar el preu.

Encara amb el record del costat argentí quinze dies abans, la primera impressió va ser decebedora... l'aigua estava molt lluny, no sentiem el soroll i no hi havia tan contacte.
A més per acabar-ho d'arreglar vam tenir un "susto" amb un coatí (animal salvatge difícil de descriure, vegeu google) al qual una turista va voler donar de menjar tot i veure els cartells que ho prohibeixen, doncs l'animal va veure la teca i li va saltar literalment dins de la motxilla, per sort no vam lamentar victimes.
A mesura que vam anar avançant pel camí ens vam adonar de les vistes que et dona aquest costat. I es confirma la frase de que els argentins tenen les catarates i els brasilers les veuen.
Realment vam poder ser conscients de la gran extensió de selva, aigua i naturalesa que te aquest lloc, a més, aquest cop ens va sortir el sol i vam poder veure força arcs de Sant Martí.

També ens vam adonar que al final del recorregut tens contacte directe amb l'aigua, doncs ens vam "fotre" ben xops! i definitivament podem dir que no hi ha un costat millor ni pitjor que l'altre, tots dos valen molt la pena!!!

Al final del dia ens vam acomiadar dels nostres amics mexicans, de la familia colombiana intercanviant adreces.

Per part nostra va ser arribar a Puerto Iguazú i preparar-nos fisica i psicologicament per tornar a agfar un altre bus que ens portaria cap a Tucuman, unes 18hores eternes per aproximar-nos al nord d'Argentina.

En aquesta ciutat vam començar a sentir el fred de l'hivern, entre altres edificis interessants, vam descobrir la casa on es va signar la independència d'Argentina, vam compartir unes empanades molt bones en un sopar internacional al hostel i vam començar a veure força més gent amb aspecte índi, l'aspecte que tindría tota la població sudamericana si no hagués estat pels invasors espanyols, i posteriorment altres europeus.

Per avui aquí ho deixem, amb les mans i els peus gelats, i esperant els vostres comentaris, que ens donen caloreta en aquest hivern austral.

fins aviat.