El "Tren Patagónico"...

Hola boniques i bonics!

Ja tornem a saltar-hi. Avui us escrivim des d'El Bolsón (el poble del Frodo ;D), un lloc mig hippy que es troba enmig d'un paisatge preciós... muntanyes, llacs i boscos de tots colors. Això d'haver vingut a la tardor, és realment una gran decisió... aqui els arbres s'han vestit de tots els colors imaginables, les fulles cauen suaument, la temperatura és agradable i l'ambient fa olor de codonys, mmm.

Això sí, per arribar fins aquest paradís hem hagut de viure un altre mini-periple. Res a veure amb la càmera, ji ji.

El divendres dia 2 de maig, vam sortir de Viedma a les 18.00h agafant el Tren Patagónico, que ens havien dit era tota una aventura... i tenien raó!
L'hora prevista d'arribada a San Carlos de Bariloche era a les 10.00h del matí del dissabte, i sabeu a quina hora vam arribar? a les 14.30h!
Unes vint hores dins aquell tren, que si s'assemblés una mica a la comoditat, encara... però no era així.

Us expliquem, hi havia 4 passatges diferents, l'económico (que no el podíem comprar perquè ja estava plè), la primera clase (és la que vam comprar), la pullman class i tren-llitera. Aquestes dues últimes éren les més cares, i durant el viatge vam entendre perquè.
La primera classe, no és cap meravella, almenys amb económica hi havia gent, perquè lo que és nosaltres vam viatjar completament sols a l'últim vagó del tren. Ens pensàvem que ens desenganxaríen en qualsevol moment, però l'únic que ens van fer, va ser tenir-nos a les fosques i sense calefacció durant les tres primeres hores del trajecte... quan vam tenir gana i ens vam decidir a anar al vagó-restaurant, no podíem sortir!! estàvem tancats al vagó, ep! i feia una mica de cangueli, sort que teniem les llanternes, que si no, no s'hi veia res. Imagineu-vos tot de seients buits de color vermell i un passadís llaaaarg.

Em pensava que en qualsevol moment apareixeria el Tomás de l'Orfanato (la peli) per allà.

Enfí, després de fer senyals de llum cap a l'altre vagó... va venir un parell de gauchos a fumar just on nosaltres no podíem obrir la porta i després d'esforçar-s'hi una estona, van acabar obrint-nos. Gràcies!!
Vam anar a sopar i vam compartir taula amb un guarda de presó de la regió de Buenos Aires, que estava de vacances per la patagònia. Va ser una xerrada agradable, on ens va explicar com ho haviem de fer per coure un bon "asado", quina carn haviem de comprar, etc.
En dir-li que aniríem a Buenos Aires d'aqui a uns dies, ens va alertar de senyals físiques que tenien els "sujetos" més perillosos... talls, tatuatges "amor de madre y padre", i el més perillós! cinc punts al final del dit gros de la ma. Clar, ell que treballa amb presos, és un expert en això.

Esperem no trobar-nos amb aquests "sujetos", quan estiguem per Buenos Aires, ja us explicarem. Esperem que la floreta culera no ens deixi... ;D
Bé, després del sopar, càlid...vam tornar al nostre vagó-nevera, això sí, ara teníem llum!! però no calefacció. Ens vam acomodar com vam poder i per sort portàvem els sacs de dormir, així que ens vam cobrir i a intentar dormir.

Amb les primeres llums del dia, vam poder veure que a tot el vagó, els nostres sacs, caps i motxilles ens cobria una capa de pols ben espessa... i és que les finestres no tancaven gaire bé. Cal dir que la Patagònia, té mil cares, una d'elles i la més extensa és el desert que vam creuar amb el tren, i clar, què hi ha al desert? Pols i terra, però mooolta.

El pitjor va ser, en sortir del "nostre" vagó, que als vagons económicos només hi quedaven quatre gats, entre ells persones grans, iaiets que estaven congelats i coberts de pols, com nosaltres... déu n'hi dor. Nosaltres teniem els nostres sacs de dormir, però aquella gent deuríen haver passat una nit molt pitjor.

Ja per acabar, cal dir que un dels nois que treballava pel tren, es va preocupar seriosament per nosaltres i ens va convidar a canviar de vagó, encara que fos anar a l'económico no hi feia tant de fred i almenys no hi havia tanta pols.

La millor dutxa de la nostra vida? La que vam prendre al "hostel" de Bariloche a les tres de la tarda. Ens va treure tota la pols que duiem a sobre... quina sort! El més similar a aquest viatge que haviem vist, éren els Westerns ianquis de la tele.

Ah! Moltes, moltes gràcies pels vostres comentaris, de nou! No ens cansarem de dir-ho.

Fins la propera!