Río de Janeiro... garota de Ipanema

Hola família!

A Río hi vam arribar el dissabte, 14 de juny a mitja tarda, a la terminal de "onibus" Novo Río. Teníem una pre-reserva feta en un hostel que ens havien recomanat desde Paraty, el qual estava situat al barri de Botafogo, no als turístics Copacabana i Ipanema... per aquest motiu era una mica més econòmic, pel mateix preu als altres dos famosos barris, has de dormir compartint habitació amb unes entre 20 a 40 persones (qui és capaç de dormir-hi?) ja no tenim edat... ;D

El hostel no va resultar ser cap meravella, però almenys éren amables, i hi havia internet gratis!!

Aquella mateixa tarda, vam acabar d'aprofitar per anar a la platja del Botafogo, on no és recomanable banyar-se perquè hi ha força barquetes, però que gaudeix d'una de les millors vistes del famós Pao de Açúcar.

L'endemà diumenge, ens vam deixar caure en la temptació d'anar a les platgetes de Copacabana i Ipanema... vam fer una llarga passejada, ja que Copacabana és enorme! i abans d'arribar, vam trobar-nos amb la sorpresa d'un mercat d'aliments frescos que et feia la boca aigua...

La impressió que vam tenir en arribar a Copacabana, que és una platja increïble, si tenim en compte que a Río ara és hivern! i estava plena de gent jugant a futbol, voley, prenent el sol o lluitant contra les onades de més de tres metres! quina força! això si, en ma vida havia vist tants culs! No obstant, quan dones l'esquena a la platja, et trobes de cara amb uns edificis "rotllo" Benidorm... (ooooh), cal dir que el barri és el més poblat de Río : 60.000 habitants per km2, i la gent s'ha de fer cabre a un lloc o altre, oi?

Ipanema, que queda just darrere d'un fort infranquejable per la costa, ens va agradar molt més era més petitona, amb un entorn preciós... però no hi vam trobar la famosa "garota". Això si, de gent i cocos gelados a 2 reals c/u, n'hi havia per donar i per vendre!

Creiem que vam ser una mica el centre d'atenció... més que res pel reflex amb el sol, estàvem ben blancs si comparem amb aquella colla de morenos autèntics!

Vam passar tot el dia per Ipanema, i per sorpresa vam anar a parar al Mercat hippy d'Ipanema, que té lloc tots els diumenges (ja és casualitat perque no ho sabíem) desde final dels '60...

Amb aquestes, se'ns va fer fosc i vam tornar cap al nostre estimat hostel de Botafogo amb el metro, molt segur, modern i net!

I per sopar i arrodonir el dia, quin descobriment vam fer! el fantàstic Rodízio de pizza... tu t'asseus, et van portant pizzes de diferents gustos i agafes tantes porcions com vols. El millor és que quan vam dir : aquí em planto, va arribar el postre-pizza... increïble! el primer cop que veiem una pizza de xocolata, nata i maduixes! allò s'havia de probar, i que bona! amb això ja vam fer... però van seguir passant pizzes de plàtan amb canyella i sucre, pizza d'smarties, pizza de només xocolata... no ho haviem vist mai a la vida!

I fins aquí el nostre primer dia i mig a Río de Janeiro... la ciutat del Carnaval, les favelas, les platges més internacionals, i el Cristo del Corcovado, entre altres...

Fins demà!

Ilha Grande, a la recerca de la bruixa...

Hola boniques i bonics

Avui, la segona i última part d'Ilha Grande...

El divendres, 13 de juny ens vam llevar sense estar massa decidits si fariem una trilha (camí) o una altra... la decisió després d consultar-ho amb el nostre informador oficial i amo del Colibrí, va ser ràpida: un camí trigàvem dues hores anar i dues hores tornar... l'altre una hora i mitja anar i la tornada es podia fer en taxi-barca. Així que evidentment, vam escollir la segona opció, je je.

L'objectiu de l'excursió era arribar a la Cachoeira da Feiticeira o dit en català : cascada de la fetillera/bruixa.
El camí sortia desde l'extrem esquerre del poble d'Abrao i estava força ben indicat, i és allà on vam coincidir amb uns companys d'excursió que no sabiem que vindrien... tres gossos "callejeros" o millor dit, "playeros" tenint en compte el lloc on viuen, als quals sembla que els hi vam caure amb gràcia i es van disposar a acompanyar-nos.
Imaginem-nos l'escena, nosaltres dos amb un bastó cadascun a la mà perquè ens havien dit que amb el bastó espantaríem les serps... un gos de taques blanc i negre, coix, un altre gos mig salsitxa marró, i una gossa, amb el pel molt brut, despentinat i amb rastes, que tenia cara de simpàtica. Ho podríem batejar com els "cinco magníficos" a la caça de la bruixa perduda.

Doncs, tots decidits vam passar per sota un aqüeducte, després per una mena de piscina natural formada pel mateix riu, un bosc preciós de bambú altíssim, i una pujada, que realment pujava molt i que ens havia de dur fins la cascada de la bruixa... i després de suar una mica, ho vam aconseguir!

La cascada, d'uns 15 metres d'alçada era força maca, però tampoc res de l'altre món i l'aire que desprenia era força fresc. Això, tenint en compte que el dia era gris i no excessivament calurós, no era del tot agradable, així que al cap d'una estona de ser-hi i en no haver trobat la bruixa per enlloc, vam anar cap a la platja de la bruixa, que quedava força a prop d'allà.

La platja era petitona, molt neta i poc freqüentada, i vam estar-hi distrets una bona estona amb tots els crancs que estàven traient arena dels forats, i del gos coix de taques negres i blanques, que va baixar fins la platja i va estar jugant amb nosaltres i els irlandesos que s'estaven al mateix lloc que nosaltres per dormir...

A les quatre de la tarda, la barca ens va dur cap a Abraâo, i en arribar, després d'una dutxa, vam dinar i vam coincidir de nou amb els nostres amics de Buenos Aires i Mar del Plata, que uns dies abans haviem conegut a Paraty.

L'endemà ja ens vam preparar per agafar la barca que ens retornaria a Angra dos Reis, i que sortia a les 10 del matí... Al cap d'una hora i mitja de trajecte, i d'haver pagat el triple del bitllet perquè era cap de setmana (?), vam arribar a Angra i ens vam trobar el bus que anava cap a Río de Janeiro just al port, així que ens va anar de perles i de seguida ens hi vam enfilar, estalviant-nos el trajecte a l'estació.

La gran i imponent ciutat de Río, ens va rebre després de dues horetes i poc de camí... però això ja mereix un altre escrit, i així ens acomiadem d'aquesta Illa fantàstica i bella, anomenada Ilha Grande.

Petonets! i gràcies pels comentaris i per tenir la paciència de llegir-nos... fins aviat!

Ilha Grande : platges de "Dharma initiative"

Hola família!

Advertència : aquells que no seguiu la sèrie The Lost o Perdidos, no feu cas del títol... però aquesta illa i alguna de les seves platges ens ha fet pensar en aquesta sèrie i no he pogut evitar fer-hi referència.

Dimecres passat, dia 11 de juny, vam sortir de Paraty en un bus, que semblava el Dragon Khan, sort que el viatge només durava dues horetes... Vam arribar fins a Angra dos Reis (població que rep aquest nom, perquè va ser fundada el 06 de gener de 1502, dia de Reis), d'allà, i després de menjar-nos uns "salgados i un suco", vam agafar el ferri de les 15,30h cap a Ilha Grande.

A les cinc de la tarda, aquí ja comença a fer-se fosc i la nostra intenció d'anar de càmping, no tenia sentit si havíem de muntar la tenda a les fosques... així que aprofitant la nostra experiència de regateo, busqueda i captura de llocs per dormir, vam refusar un parell o tres d'ofertes fins que ens vam deixar caure al Colibrí Resort, lloc del que ens havien fet arribar un flyer, amb oferta d'habitació doble amb esmorzar per 50 Reals. (Car, però comparat amb la resta, incloent càmpings, surt molt a compte).

La rebuda no podia ser millor... ens esperava una caipirnha a cadascú i el propietari del "Colibrí" disposat a explicar-nos a nosaltres, uns irlandesos i uns holandesos, totes les possibilitats d'excursions i platges per fer en aquesta magnífica illa. Ah! i el lloc estava molt molt bé!

Després de la informació, vam estar xerrant una estona amb les altres dues parelles (oju! amb el nostre anglès de NY ;D ja ja ja) i vam acabar sopant i compartint conversa amb els holandesos...

Al matí següent vam quedar parats al veure que on hi havia el billar la nit anterior, ara hi havia una taula plena amb un esmorzar meravellós de fruit exòtics, sucs naturals, pa de pessic de xocolata, embotits, pa... amb tot allò ja no ens calia dinar! i vam agafar forces per fer la caminada del dia cap a la platja de Lopes Mendes. Per acabar d'arrodonir l'esmorzar, a més, ens vam adonar que estàvem acompanyats de colibrís de veritat, volant a tota velocitat d'una flor a una altra.

La caminada va ser de dues hores enmig de la selva... cal dir que en tota l'illa no hi ha ni un sol cotxe o moto... tothom es desplaça a peu, en bicicleta o en barca, això sí que és ecologia!
En el temps que va durar la caminada, vam poder escoltar els més diversos cants d'ocells, crits de monos, esquirols, formiguers gegants, papallones, una aranya enorme, una serp fugint de nosaltres... i com no, arbres i plantes de la selva. Just abans d'arribar a la platja Lopes Mendes, vam creuar-ne d'altres, en una de les quals vam aprofitar per dinar i que ens ensenyessin taurons (encara que avui dia, no estem segurs si éren dofins o taurons de veritat) massa emocions per un sol dia... I per acabar-ho de rematar, a l'encreuament de la platja on anava tothom, hi havia una indicació per la platja Santo Antonio, i ens va picar la curiositat, tot i que pel camí semblava que feia dies que no hi passava ningú, només ens faltava el "machete". Un cop vam arribar a la platja, després d'uns vint minuts de camí, ens vam adonar que estàvem completament sols, la platja era petita i molt neta, però amb unes onades que no convidaven gaire al bany... i aquí vam sentir la primera sensació the lost! Com que, tot i que la platja era molt maca, les vivracions no éren molt bones, vam remullar-nos una mica i ens en vam tornar a trobar la famosa Lopes Mendes... que resultava ser igual que la Santo Antonio però força més gran i amb gent, i algún mico simpatic que posava per les fotos de nosaltres, els guiris.
La tornada cap a Abraao, el poblet de l'illa, la vam fer amb barca, gaudint d'una bonica posta de sol a les cinc i poc de la tarda...

Continuarà...

Paraty, un poble de postal.

Hola boniques i bonics,

Avui ens toca parlar d'uns díes més tranquilets, on hem fet descansar els peus i la ment...

Vam anar a Paraty (estat de Rio de Janeiro), gràcies a la recomanació de la Simone, una noia paulistana que haviem conegut al Tigre de Buenos Aires. Nosaltres no haviem sentit parlar mai d'aquest lloc fins el dia que ella ens el va recomanar, i li hem d'agrair molt ja que es un lloc preciós.

Vam arribar-hi el divendres sis de juny al vespre despres de 4 hores de bus desde Sâo Paulo, i per la nostra sorpresa en arribar a l'estació hi havia un noi del Bed&Breakfast esperant-nos, i no l'hi haviem dit a quina hora arribavem!!

L'endemà dissabte vam aprofitar per visitar el casc àntic i ens vam adonar que l'estil colonial de quan es va fundar Paraty, no havia canviat gens, mantenint així tot l'encant.

Les cases son totes baixes com a màxim de dos pisos, de color blanc i amb els marcs de les portes i de les finestres de diferents colors. Com no hi podia faltar en un assentament colonial, també hi trobem quatre esglésies (en un poble petit petit!) i un petit Cais o port de fusta on les úniques embarcacions que hi podem trobar són barques de pescadors o de passeig per a turistes... que mentre caminavem ens van oferir insistentment els seus serveis per anar a descobrir l'alta mar, però que nosaltres vam deixar pel dia següent. Després del nostre passeig, ens vam deixar caure pel Teatro Espaço, on haviem vist enunciat que feien titelles per adults, teatre sense paraules... i amb tota la il.lusió del món, cap allà! No us direm el que vam pagar d'entrada per un espectacle que en sí, no està malament... a no ser que et paris a pensar que la parella que el fa, porta més de 20 anys en el mateix teatre, fent la mateixa representació... llavors penses, i perdó per l'expressió: "fes fama i fot-te a jeure".

Així va ser com diumenge, i ja predisposats amb banyadors (el que costa trobar un biquini que et tapi mínament el cul a Brasil!!), tovalloles i crema solar, i a embarcar-nos al Turbo I, que per 20 reals cadascun ens duria 5 horetes a descobrir illes i platges on l'única forma d'arribar és per mar. En aquesta divertida excursió vam conèixer tot un personatge de Buenos Aires, que viatjava amb el seu company, i tenia històries i més històries per explicar sobre la seva vida... En una de les quatre parades que vam fer amb la barca, ens vam poder banyar enmig dels peixos... la veritat és que l'aigua és molt neta allà. Una de les platges que ens va agradar més va ser praia vermelha, era petitona i tranquila, i els seus únics habitants éren els crancs i un pavo real presumint de plomes davant les paves i gallines.

Per acabar de rematar el dia, ens vam deixar caure pel Travellers Tavern, un restaurant que era propietat de l'amo del bed&breakfast, i on servien carn i amanides, i tota la caipirinha que volguéssis pel mòdic preu de 20 reals c/u. No us expliquem les conseqüències de la caipirinha, dolceta i aparentment inofensiva... només dir que vam acabar jugant al billar amb una parella, ell alemà i ella madrilenya, que portaven un "hostel" a El Bolsón (Argentina), i que eren molt simpàtics, però també estàven sota els efectes de la caipirinha, je je.

El dilluns haviem quedat amb els amics de Buenos Aires i Mar del Plata que haviem conegut a la barca. Ens van convidar a anar amb el seu cotxe de lloguer cap a Trindade, un poblet a 27 km de Paraty, famós també per les seves platges i algunes cascades pel mig de la selva. Vam haver d'aguantar més historietes de nunca acabar, però vam passar un dia ben distret, sense para de riure ni cinc minuts amb aquell parell, i a més ens vam estalviar el bus i una bona caminada fins les platges!!

Dimarts, ens va tocar parada tècnica, perquè després de tres mesets de viatge, un dia o altre haviem de tenir els budells remoguts, no? (aquesta part no l'explicarem, com molt bé comprendreu).

I fins aquí... Paraty, un poblet del qual algú va dir un dia... "Si existeix el paradís a la terra, no deu ser gaire lluny d'aquí"

Petonets i gràcies per ser com sou!

São Paulo! Mai por...

Hola companyes i companys,

Encara un mica impressionats per tot lo que hem vist a les Cataratas del Iguazú, vam anar tirant amb els nostres estimats omnibuses, unes 17 horetes i cap a São Paulo.
No teniem gaire clar si anar-hi o no, més que res pel que diu la gent, t'expliquen que és perillós, que si et robaràn, que és lleig, que no val la pena... jo que sé, mil coses, i és cert que teniem una mica el dubte i un cert acolloniment, però al final ens vam decidir a anar-hi, entre que la Gemma en tenia moltes ganes i que era l'unic lloc on ens podien arreglar la camera de fotos en establiment oficial... doncs a passar uns dies amb els paulistanos.

Ahh... abans de tot dir que no ens ha passat res, és una ciutat encantadora, a part de gegant, i en cap moment ens vam sentir "amenaçats", és més hi ha policia per tot arreu, la gent surt tranquila de nit... evidentment depèn dels barris on et posis, però si no vas a complicar-te la vida, no té perquè passar res de dolent.

Tornant al viatge en omnibus... en aquest trajecte ens van acompanyar una part de la "hinchada" de club de futbol Boca Juniors, que també anaven cap a Brasil a veure un partit de futbol, i... que pesats!! només feien que parlar de futbol i beure Fernet amb cola (una beguda alcoholica-digestiva que consumeixen molt els argentins, i que per nosaltres no fa gens de bon gust, és difícil de descriure) Per sort només van estar esverats una estona, i quan van escampar Fernet per tot el terra de l'autobús, es van estar una mica més quietets...

A Sao Pãulo vam arribar a les 5 del matí, encara amb el coixí marcat a la cara de la "dormida" al bus, vam anar a buscar un taxi, perque ens portés a l'hotel, que vam localitzar a la zona de Jardins i Av. Paulista... i no us podeu imaginar la de gent que hi ha desperta a aquesta hora en aquesta ciutat! fins i tot hi ha retencions de cotxes!! ens vam quedar de pedra.
Un cop al Brigadeiro (l'hotel, és molt recomanable i bé de preu) el recepcionista deuria veure la nostra cara de pena i de son i ens va deixar entrar a dormir fins una hora més decent, i no ens va cobrar l'habitació, va anotar com si haguessim arribat a mig dia. La veritat es que es va "enrotllar" molt, perque vam descansar i aprofitar tot lo que no haviem pogut dormir al bus.

D'allà ja vam anar a trucar als de l'assegurança del viatge perque la Gemma feia dies (desde Cataratas) que anava mig coixa per mal al turmell... ens van dur amb taxi a una Clínica de la ciutat on vam intentar fer-nos entendre perque ens atenguéssin i ho vam aconseguir!! El brasiler no és fàcil de parlar, je je...
Total que ens va atendre una doctora molt simpàtica... diagnòstic : tendinitis. Recepta : com que esteu viatjant, una endicció de cortissona per aguantar un mes més i uns antiinflamatoris fortets, i a córrer!

Al cap d'un parell de díes l'endicció va començar a fer efecte, i entre que ens podíem desplaçar amb metro i tot, encara vam poder visitar una mica d'aquesta ciutat enorme.

El barri del centre, amb una oficina d'informació on són molt molt amables, i sembla que no es creguin que gent de fora del Brasil s'interessin per la seva ciutat... va ser el nostre punt d'inici, d'allà ens vam passar el dia visitant esglésies, entre elles la Catedral da Sé i el Monastério de São Bento, on tots els dies a les 7 del matí i els diumenges a les 10, fan misses en cant gregorià... cal dir que no hi vam anar però ens hauria agradat molt.

Per tot el centre, hi ha diversos edificis interessants, com el de Banespa (una rèplica amb 30 pisos menys, de l'Empire State de NY), o com l'edifici Copan, dissenyat per l'arquitecte brasiler Oscar Niemeyer... tot això barrejat amb uns sucs de fruita natural deliciosos... ens va fer un dia rodó. Un altre dia el vam dedicar a visitar el MASP (Museu d'Art de São Paulo), on hi ha diverses exposicions itinerants i una colecció permanent on hi podem trobar algun Picasso, Renoir, Gauguin... entre molts altres i sobretot artistes brasilers i sudamericans. La tarda la vam passar al Parque do Ibirapuera, un parc fantàstic on els gratacels de la ciutat es reflexen i contrasten amb l'aigua tranquila del llac. A la nit ens vam deixar caure per Vila Madalena... on es concentra bona part de bars, restaurants i botigues, i on cada nit es reuneixen molts paulistanos per prendre alguna caipirinha, sopar i escoltar bona música en directe. (el lloc valia la pena, però val a dir, que com tota la ciutat, és un terreny molt irregular amb pujades i baixades importants...)

Tot això i altres aventures, les vam viure a São Paulo, una ciutat que sí que val la pena de conèixer, i on la gent et reb amb molta amabilitat i d'on no t'en pots anar sense haver menjat un bon Bauru...

Petonets i fins aviat! i gràcies de nou pels comentaris i les visites... i no us oblideu de votar si el Marc us agrada més amb barba o sense, je je.

Cataratas del Iguazú... un dels llocs més impressionants que hem vist mai

Hola genteta!

Ja tornem a ser aquí...

Avui us volem explicar, tot i que per més paraules que hi posem no es pot descriure... un dels llocs que més ens han impressionat durant el viatge, i creiem que de tot el món.

Cataratas del Iguazú, un lloc que fa de frontera entre Argentina i Brasil, on milions de litres d'aigua, divideixen aquests dos països enormes, que per fer honor al seu tamany, disposen, creiem, d'un dels espectacles naturals més impactants del planeta.

Per visitar aquest lloc meravellós, s'hi pot accedir des dels dos països. Nosaltres ho vam visitar del costat argentí, on el poble més proper és Puerto Iguazú (a una mitja hora en bus de l'entrada del parc). La diferència entre un costat i l'altre, segons ens han dit, es que el costat argentí té la majoria de catarates i per tant el recorregut per la selva i els salts, et pot portar tot el dia, en canvi el costat brasiler, té més bona vista ja que queda enfront de tots els salts, no obstant amb un parell d'hores més o menys, ja has fet, ja que no hi ha gaires circuits per fer.

Per definir-vos una mica la nostra primera impressió quan vam visitar la Garganta del diablo... cal reconèixer que ens queien les llagrimes d'emoció... tot el que es veia davant nostre, acompanyat del soroll, la intensitat amb la que cau l'aigua... (tampoc volem semblar ridículs, ara...) però de veritat que s'ha de veure!

Vam passar tot el dia i no se'ns va fer gens pesat... també cal dir que va estar núvol i força fred, excepte cinc minuts de sol, que ens van permetre contemplar diversos arcs de sant martí. I pel que ens van dir, un dia de calor, costa molt aguantar el ritme, ja que el clima és molt humit, de tipus tropical... i si camines gaire et canses de seguida. Així que tampoc ens podem queixar del mal temps.

De l'espai en sí, i tot i que son la major atraccio del parc, no només val la pena contemplar els salts d'aigua, sinó que la vegetacio i fauna de la selva, complementen la bellesa del lloc. Sembla impossible pensar que quan tanquen les portes del parc, aquest lloc continua tenint vida pròpia, i tots els animals tímids que costa de veure durant el dia, reapareixen per tornar-li encara més l'encant natural.

Ens sap greu no poder-ho explicar millor... però per poc que es pugui, s'ha de veure...

Cal advertir, que com a tots els espais on els humans ens posem, no està tan ben conservat com caldria esperar, i hi ha algunes deixalles que es veu que els visitants no poden evitar de llençar en plena natura (per desgràcia, la nostra condició ens fa així d'impresentables)... i també hi ha tota una infraestructura de trens i barques que sobretot a l'entrada et fa la sensació de ser una mica a Port Aventura... per sort si deixem enrera tot això i gaudim del que ens ofereix la naturalesa... recobrem l'alegria de poder veure encara, paisatges que ens deixen amb la boca oberta i ens fan posar la pell de gallina.

Que consti que el que es veu a les fotos, no té ni punt de comparació amb veure-ho en directe... us fa falta més arguments per agafar les maletes i volar cap aquí?

Petoooons! i gràcies un cop més pels comentaris, i per anar-nos seguint! sou uns sols!

Buenos Aires : últim capítol de la temporada

Hola boniques i bonics,

Avui, i per no fer-nos més pesats amb Buenos Aires, tenim intenció d'acabar la nostra descripció de l'estada en aquesta ciutat meravellosa.

El dilluns, avui fa just una setmana (que per cert, ja som a juny!) també ens va tocar dia lliure, vam aprofitar per recórrer el barri de Recoleta, seguint les recomanacions que ens havia fet la nostra famíla d'acollida.
Vam comencar visitant Plaza Francia, coneguda perque tots els caps de setmana hi ha una fireta d'artesans, cosa que evidentment no hi vam trobar ja que era dilluns. No obstant la visita valia la pena, el cert és que els parcs i places d'aquesta ciutat estan molt ben cuidades i dóna gust passejar-s'hi.

A prop de la "plaza" hi vam descobrir l'esglesia del Pilar, que te una arquitectura d'estil colonial, i es completament blanca de fora... la vam visitar una mica pero vam haver d'anar-nos en perque no paraven d'entrar-hi grups de turistes que es veien d'una hora lluny. Aquests mateixos grups també els vam trobar uns metres més amunt, quan vam visitar el cementiri de Recoleta... Un lloc realment sorprenent, almenys nosaltres no haviem vist mai un cementiri semblant.
La primera impressió que tens, és que has entrat a un poble petit, on hi ha casetes (criptes fúnebres) per tot arreu, amb les seves places, faroles, etc.
Cada cripta correspon a una família (evidentment, amb alt poder adquisitiu) i ténen una alcada d'uns tres metres amb la seva porta i finestres... espiant a dins podíem veure, a banda dels taûts, unes escales estretes que es dirigien cap al subterrani... on imaginem que hi havia més "gent".
Tot tenia un aire una mica a "conde drácula" pero, és realment un lloc recomanat de visitar per a qui busca la tranquilitat... :) a part de veure un cementiri ben diferent, és clar.

Tant passejar ens havia fet entrat gana, així que ens vam dedicar a buscar algun lloc més o menys economic per la zona... cosa que cal dir, semblava missió impossible. Al final, uns quants carrers més avall, vam poder calmar les nostres panxes amb uns gnocchis...

D'alla ja vam agafar direcció cap a l'estació - terminal del Retiro, per treure els passatges cap a Puerto Iguazú, on l'endema ens n'anavem a veure les Cataratas (aixo ja us ho explicarem en un altre escrit), i després de molt caminar perque aquesta estació és enorme, vam aconseguir els nostres bitllets. Tot seguit vam enfilar cap al centre amb el nostre estimat colectivo 70, i d'alla a casa del Bruno a compartir uns mates i madalenes "rellenes" de dulce de leche amb els seus pares i el Leon.

Després amb molta pena, vam fer el nostre últim sopar a Buenos Aires, on la Liliana ens va preparar una deliciosa "tarta dulce de jamón y queso"... ja tinc la recepta!

El dimarts, el podem resumir com un dia trist... la veritat és que els dies passats aqui i tot el que ens hi han ofert i hi hem pogut compartir ha estat molt i molt bo. Aixo, en general ja s'agraeix, pero si a més a més estem viatjant i fa temps que no veiem família i amics, es converteix en alguna cosa molt especial... els comiats no ens agraden gens, pero almenys sabem que tornarem a trobar-nos amb tota aquesta gent fantastica per Solsona, Andorra o Buenos Aires, de nou.

A tots ells, moltíssimes gracies per haver-nos cuidat tan bé!! Muchísimas gracias queridos!

Amb carinyu...

Buenos Aires, tercera part.

Hola un altre cop,

Passem a dissabte, ens llevem, esmorzem les factures bonissimes que ens ha deixat la Liliana i cap al Tigre hi falta gent.
Deixem el dia lliure al pobre Leon, i qui s'ocupa de nosaltes durant tot el dia son la Liliana i el Daniel.

Primer de tot pugem al cotxe tots quatre, direcció nord, cap a aquest curios poble.
Un cop aparquem "el auto", comencem a caminar enmig de totes les paradetes del costat del riu, cadascuna especialitzada en diferents temes, pero tot molt concentrat en estris per a la llar, per exemple, una nomes ven accesoris pel bany, una altra tot de detallets pel menjador, una altra treballa la fusta i fa mobles, cistells de "mimbre", tot de treballs artesanals. Tambe, per si no n'hi hagues prou, podem trobar-hi paradetes de roba sobretot especialitzades en samarretes de futbol, altres de menjar típic argentí i les de records turístics.

Abans d'anar a dinar, la Liliana i el Daniel ens conviden a fer un tomb amb catamarà, per que així coneixerem la part del Tigre a la qual es pot accedir des de Puerto Frutos.
Per dir-ho d'alguna manera, el riu de la Plata es gegant i en aquest punt hi ha unes illles de terra que s'han convertit en una zona habitable.

Es una forma de viure diferent, on l'unica via per desplacar-te es per l'aigua. El que per a nosaltres serien carrers esfaltats per a ells es aigua on a banda i banda hi ha cases, xalets i hotelets. Tot està muntat a la vora del riu, i l'únic accés es amb barqueta, i tot ben muntat, que si la gasolinera per la barqueta, la botiga d'aliments a ran de riu, el bus-barca per anar fins al "port" o els nens a l'escola.
Cada casa te el seu garatge per la barca.

Per dinar i un cop a terrra ferma, anem a un restaurant al costat del port. La Liliana, que deu tenir un sise sentit per aixó, ens recomana que probem les "empanadas de carne", i realment son delicioses! A més a més de segon plat mengem una pasta tipo ravioli, anomenada sorrentinos, que van acabar d'arrodonir el dinar.
Amb ells conversem fins a quarts de sis de la tarda, i seguim el passeig per les paradetes, fins a trobar un penjador per l'oficina on treballa el Daniel.

Tornem cap a Buenos Aires, i abans d'arribar a casa, ens volen ensenyar una llibreria amb un encant molt especial... En ple centre de la ciutat hi trobem El Ateneo. Un antic teatre reconvertit en una llibreria, el més impactant es que per ubicar-hi aquest negoci van respectar completament l'estructura i els elements originals, exceptuant el pati de butaques. A la Gemma li va posar la pell de gallina. I la veritat es que si passeu per Buenos Aires val la pena fer-hi una visita.

Per sopar vam quedar amb el Diego i la seva novia. El cert es que mai haviem anat a sopar tan tard, ens van venir a buscar gairebe a les dotze per anar a coneixer el barri on ell i la seva mare viuen.
Vam compartir un locro, es un plat tipic argentí que es menja els dies festius, i nosaltres erem ja "25 de mayo". Despres vam compartir una pizza deliciosa i per tancar la nit, un gelat artesanal.

El diumenge quan ens vam aixecar, ja hi havia el Nono (l'avi) preparant el carbo per fer "l'asado", la veritat es que la preparació d'un bon asado es lenta, pero val molt la pena. Vam tenir el privilegi de tastar una carn molt ben cuinada i molt bona, i a més la vam poder compartir en molt bona companyia.


La tarda es va allargar fent sobretaula tots junts, fins les sis, hora en que haviem de sortir direcció "la cancha" del San Lorenzo.
Aquest va ser el primer partit de futbol en viu de la Gemma, i jo vaig poder comparar com es viu aquest esport a Argentina, es tota una experiencia. El public i l'afició ho viu amb intensitat i durant tot el partit no van parar de cantar animant el seu equip. I a sobre vam guanyar!!!

continuarà...

Buenos Aires, segona part

Hola boniques i bonics,

Ja tornem a ser aquí, avui realitzant un diari de veritat (escrivint dos dies seguits!) ;D

Reprenem la nostra estada a Buenos Aires situant-nos al passat dijous, dia 22 de maig.
Vam sortir de nou amb el nostre fantàstic guia Leon, qui ens va acompanyar a descobrir els parcs més bonics d'aquesta ciutat... que si una cosa té, són parcs. Prop del Planetario de Bs As, vam passejar per un parc on hi ha una flor metàl·lica gegant que té uns mecanismes que fan que s'obri i es tanqui en funció de les hores de sol, la veritat és que es una obra molt especial i ens va agradar molt, tot i que no sigui una flor natural. D'aquí ens vam dirigir al Parc del Rosedal, on com el seu nom indica, era com un jardí enorme amb rosers per tot arreu, i per la nostra sorpresa encara n'hi havia força de florits. La veritat és que és un passeig molt "romàntic" i et trasllada a pel·lícules d'època on una parella vestida dels anys 20 passegen per un jardí amb llacs, flors i arbres per tot arreu...
Bueno, no ens posem tan romàntics... el cert és que és un passeig molt recomanable, i ara que ens n'adonem va ser un matí ben florit!

Per dinar i no deixar les flors, el Leon ens va dur al restaurant Pasta di Fiore, on vam poder degustar delicioses pastes artesanals. Que ja que traiem el tema, que bé que es menja a Argentina!
A la tarda, il·lusos de nosaltres vam intentar treure entrades al teatre per veure l'obra Dos menos, interpretada per José Sacristán i Héctor Alterio. Es veu que és una adaptació teatral de la pel·lícula Ahora o nunca, i evidentment en veure l'oportunitat d'anar al teatre davant d'aquests dos actorassos no ens ho vam pensar... el problema, evidentment, és que s'havien de treure les entrades amb una setmana d'antel·lació. (snif, snif)

Després d'aquest intent fracassat, el Leon ens va portar a visitar el barri de San Telmo, conegut per les seves botigues d'antiquaris... Per allà ens vam quedar passejant tots dos i vam deixar el nostre guia lliure per anar a seguir un partit decisiu pel seu equip, el San Lorenzo, que per mala sort hem de dir que aquell dia va perdre a la copa Libertadores... (el comentari futbolístic havia d'entrar-hi coneixent com es viu aquest esport a Argentina ;D)
L'encant de San Telmo ens va decidir a quedar-nos fins a l'hora de sopar i a prendre alguna coseta, beure que vam compartir amb un altre amic porteño conegut a Solsona, el Diego, la seva companya, el Leon i uns amics seus amb molta marxa... Només direm que vam acabar al Casino Flotante de Buenos Aires a una hora intempestiva, era la nostra primera vegada en un casino i com que ens vam quedar tan parats i som uns rates, no vam gastar ni un peso!

El nostre divendres va començar tardet, perquè no ens vam poder llevar gaire d'hora... però va ser un dia que va valdre molt la pena!
Vam començar amb el Leon i la Úrsula, la seva simpàtica germana, qui ens van fer de guies per Caminito, el conegut racó de cases de colors del barri de la Boca. Aquest lloc és molt molt turístic, però tot i així val la pena fer-hi un passeig... que nosaltres vam acabar a la Bombonera! que es veu que és l'estadi del Boca Juniors, "boca es boca", i és un altre dels punts turístics i colorits de la ciutat.

Per dinar ens vam dirigir prop del Jardín japonés, parc que vam visitar sota uns núvols molt amenaçadors que van respectar el nostre passeig. Aquest parc, també val molt la pena de visitar, ens va agradar molt ja que sembla realment que et trobis al Japó (ep, que tampoc hi hem estat mai allà, de moment ;D).

La tarda ens va passar volant, i va arribar la nit que ens va portar a sopar a la zona més pija o "cheta" de Buenos Aires : Puerto Madero. Aquesta zona té un cert encant, a més de permetre'ns compartir un sopar molt agradable amb el Leon i uns amics seus, també ens va fer adonar que realment i per desgràcia, hi ha dues classes socials molt diferenciades en aquesta ciutat... com a bon exemple de com funciona el nostre món.

I aquí us deixem reflexionant si voleu...

Demà tornarem amb la tercera i última part de les nostres aventures porteñas.

Petooons i gràcies pels comentaris!!

Mi Buenos Aires querido...

Hola a tothom!

Si Argentina ens està agradant moltissim, la capital no es queda curta!

Vam arribar a Buenos Aires el dilluns dia 19 i la capital ens va rebre amb molta calor.
Des de l'estació del Retiro, vam agafar el colectivo 70 que ens va portar fins al barri de Barracas, on ens esperava el Leon, un amic que vam coneixer a Solsona, i que es va convertir en el nostre meravellos guia d'aquesta ciutat.

Al Leon ens el vam creuar pel carrer i venia acompanyat de la seva gossa "majo", un mastí Napolità gegant, com el del Hagrid de Harry Potter!
Un cop junts, ens va acompanyar fins a la casa dels pares de la Marcela, una altra amiga de Solsona. A casa de la Liliana i del Daniel ens hi hem estat vuit dies, que ens han passat volant i ens hi han fet sentir com si fos casa nostra. "Muchas gracias por todo queridos."

El primer dia de visita va ser el dimarts, dia en que vam descobrir com condueixen per Buenos Aires, aquí tot s'hi val!
El Leon ens va portar a fer un tomb pel centre i despres a dinar a Palermo Soho, un barri que recorda al Soho de Nova York.

Un cop tips, vam anar seguir recorrent els punts mes importants de la ciutat, com la calle corrientes, l'avenida 9 de julio, l'obelisc i la Costanera Sur on vam fer un passeig pel parc.
A mitja tarda vam anar a buscar al Bruno, un amic del Leon, molt simpatic amb qui vam compartir una agradable conversa, uns mates i unes "facturas".

El dimecres ja vam sortir per lliure, vzm tornar a agafar el colectivo 70, que ens va portar fins la calle esmeralda, al centre de la ciutat, on vam estar passejant per la plaça 25 de mayo, contemplant la Casa Rosada ( la casa del govern) i el seu museu, i la calle peatonal Florida on vam acabar dinant.

A la tarda vam aprofitar per visitar el Cabildo antic, la catedral on hi ha el "mausoleo del General San Martín" i fer un cafè mentre recorríem aquell munt de carrers que sense voler ens van tornar a dur davant de l'imponent Obelisco.

Com que Buenos Aires es molt gran i no us volem atabalar amb gaires línies, per avui ho deixem aquí, com diuen a les pelis : continuarà...

Petonets i moltes gràcies pels comentaris, i molt especialment gràcies a l'hospitalitat dels amics que ens han acollit aquests meravellosos díes a la capital porteña.

Rosario, el bressol del Che!

Hola genteta!

Ja som a Buenos Aires i hi estem molt però molt bé!!

Abans d'explicar-vos com estem coneixent aquesta ciutat enorme, us hem d'explicar la nostra experiència per Rosario.

La veritat és que venint de Córdoba, estàvem una mica encuriosits perquè la gent de Córdoba no ens recomanava gens conèixer Rosario, ens deien que no valia la pena... i és tot el contrari! Val moltíssim la pena conèixer aquesta ciutat de més d'un milió d'habitants que et fa sentir com si visquéssis en un poblet.
El problema és que hi ha una certa rivalitat entre les dues ciutats... però si mai aneu a l'Argentina i algú us diu que no cal anar a Rosario, no li feu cas!

Almenys a mi, em va enamorar... em va fer la sensació que era un d'aquells llocs on s'hi ha de viure bé. És una ciutat gran, amb tots els serveis que això comporta, a més a més té molt moviment cultural... teatres, cinemes, cursos de tot el que us pugueu imaginar... són a l'abast de la gent i no cal buscar gaire que de seguida ho trobes. A banda de ser una ciutat gran, els carrers, places i parcs són llocs tranquils, no tens la sensació agobiant de ser en un lloc carregat de gent, sino que més aviat sembla que visquis en un poblet on tothom et coneix i pots saludar els veïns.

A banda d'això... té l'encant del riu Paraná(ep! el color del riu es bastant lleig... més aviat marronós i tèrbol) però al llarg de tot el costat del riu s'hi estén un munt de parcs que no s'acaben mai... visquin on visquin la gent d'aquesta ciutat poden anar al parc en qualsevol moment, i hi van! i tant si hi van! ens vam quedar sorpresos del munt de gent que gaudeiz d'aquests parcs amb la família, els amics, el gos, el gat o la tortuga... és igual els hi encanta passar-se hores al parc prenent un mate i conversant.

Per si no n'hi hagués prou, hi ha unes firetes d'artesans, d'antiguitats i de roba de segona mà que hi son els caps de setmana al barri de Pichincha (antic barri on hi havia totes les "cases de barrets" de la ciutat) i que conserva un aire bohemi... molt especial.

I per acabar-ho de rematar... ténen una Rambla de Catalunya i un Casal Català centenari on fan classes de llengua catalana entre altres moltes activitats... i això a una catalana fora de casa, vulguis que no, la fan sentir més a propet... i això s'agraeix!

A Rosario hi vam passar tres nits i gairebé quatre dies, gaudint de la ciutat sense pressa i compartint xerrameca i aficions amb l'Ariel, un noi del Hospitalityclub.org que ens va deixar passar els dies a casa seva, a canvi de res... i que junt amb la seva companya l'Angie, vam sortir, vam jugar a cartes, vam compartir medialunas i rollitos de primavera... i sobretot vam parlar molt. Van ser uns dies molt agradables que els hi hem d'agraïr de tot cor...

Per cert, si us interessa conèixer aquesta ciutat una mica més... no us perdeu la pàgina : http://www.visitarosario.com/
Val molt la pena, i a més les fotografies i el muntatge de rotació són de l'Ariel! (no és per fer-li propaganda però val la pena!)

Molts petonets desde la "ciudad de los buenos aires". Moltes, moltes gràcies pels vostres comentaris!!

Amb carinyu!

Córdoba

Hola companys!

Primer de tot gràcies pels comentaris i felicitacions pel sant de la Gemma, i bona Fira de Sant Isidre a Solsona!

Us explicarem una mica el que hem viscut per Córdoba, ahh.. no estem a Andalusia, es al centre de "la Argentina".

Nomes arribar a Córdoba, ja vam poder respirar l¨ambient universitari d¨aquesta ciutat, on es va fundar la primera universitat d Argentina i la quarta de Sud America.
Tambe, amb una visita guiada, vam veure tot de criptes, esglesies i convents que havien fet els jesuïtes cap alla al segle XVI.

Hem estat molt ben cuidats i allotjats amb la Jime, una noia del Hospitalityclub, que ens va acollir a casa seva. Ens va convidar a una classe de tango, que vam disfrutar molt, ens va presentar els seus amics i amigues quimics, i vam compartir diversos sopars i xerrades en un ambient molt i molt agradable!!

Desde Cordoba, vam aprofitar el dimecres per visitar els seus voltants, com poden ser Villa Carlos Paz (no la recomanem) i Cuesta Blanca, un lloc molt maco, a on al riu i a les seves pedres hi havia cosetes blanques que brillaven molt! semblava or... però no.

A part de tot això, ens va cridar l'atenció una escola amb el nom de "Monserrat", sense la t.

Una tarda vam anar al museu, Museo de Arte Provincial, hi havia una exposició d'una artista Argentina que feia obres sobre el marbre. Eren dibuixos lineals amb força elements elèctrics, resistencies, condensadors, diodes...
ah... els museus aquí la majoria son gratis!!

Estem disfrutant d'una tardor molt calurosa, anem amb maniga curta i alguna tarda fem uns geladets, força refrescants i molt bons.

Ara ja passem a Rosario, la ciuta natal del Che Guevara!
ja us explicarem...

Gràcies a tots per anar-nos seguint setmana rere setmana, i fins aviat!


ah... el contador de visites malauradament s'ha descontat i no funciona. A veure com ho arreglem?

Mendoza... terra de vins

Hola de nou!

Com va tot per l'altre costat del "charco"?

Nosaltres estem ben distrets, el dijous vam acabar de decidir-nos a marxar de la zona "afectada" pel núvol de cendra del volcà Chaitén, així que vam agafar un dels nostres estimats omnibus i direccio Mendoza, una mica mes al nord i tocant als Andes.

Despres d'una nit, en la qual vam poder dormir be a l'omnibus, vam arribar en aquesta meravellosa ciutat, on els carrers i places son molt amples i plens d'arbres... i on ens esperava un sol i una caloreta que necessitavem molt!!

En buscar allotjament, vam tenir la sort de trobar-nos amb la senyora Marta, que ens va veure pel carrer carregats amb les motxilles i ens va oferir casa seva, on lloga habitacions.

La veritat es que no sabiem quants dies quedar-nos, pero a casa la Marta, que viu amb la seva filla, la seva neta i dos gossos, s'hi esta molt be, així que al final ens hi hem quedat en total quatre nits i cinc dies. De fet ara a la casa, som els unics hostes que té, i ens tracten com si fossim de la familia! Que és molt d'agraïr.

D'entre els dies que hem passat a Mendoza a part de visitar i passejar per aquesta ciutat, abans d'ahir vam decidir fer la "ruta de los vinos". Vam optar per llogar unes bicicletes i apa! a pedalejar!
L'anada va estar prou be, a part d'una bodega-museu, vam visitar una fabrica artesanal de licors, melmelades i xocolata, mmm! Despres i com que no erem els unics que pedalejavem, vam coneixer un alemany i una parella de suissos (que per cert, n'hi ha molts viatjant!) i vam acabar anant tot el grup junt. Amb ells vam anar a dinar a un lloc molt maco, tot "pijo" pero era una casa gran i antiga amb uns jardins!!
Despres del dinar, vam anar a la ultima bodega, on ens van fer un tast (pagant!) de molts vins... entre ells el Malbec, una especialitat que segons ens han dit, nomes fan a Mendoza.
Sortint de la ultima bodega es on vam comencar a tenir "problemes" amb les bicis, ja que més que pedalejar en línia recta, anàvem dibuixant esses... sort que ens tocava l'airet a la cara! ;D

A l'arribar al local on haviem de tornar les bicis, i per si no haviem begut prou vi, el propietari ens va convidar a un altre vi, molt bò, per cert... i allà vam passar una estona agradable conversant amb ell, la seva dona i la resta de gent que anava arribant a tornar bicis, gent entre la qual amb una parella vam acabar intercanviant mails i amb qui esperem trobar-nos mes endavant durant el nostre viatget pel sud d'aquest gran continent.

La veritat es que aqui a Mendoza, ens hi trobem una mica com a casa... ep! que com a casa enlloc! però és similar a Catalunya en relacio al clima i les plantacions... hi ha molta vinya i moltes oliveres, i també s'ha de dir que la gent és molt maca i de seguida s'ofereixen a ajudar-te, explicar-te la història de la seva vida o a regalar-te un somriure.
En definitiva... Mendoza ens ha agradat moltíssim, avui al vespre però, deixarem enrere aquesta ciutat per anar una mica més al nord, a Córdoba, on en comptes de trobar-hi vestígis àrabs, n'hi trobarem més aviat dels Jesuites.

A veure què ens depara aquesta nova etapa... Ja us anirem explicant!

Petonets amb regust de raïm i com sempre, gràcies per tots els comentaris!! ens ajudeu molt a continuar el blog i el viatge!

El volcà Chaiten entra en erupció

Hola a tots,

Nou patiu, estem sans i estalvis!
Però si que estem patin la "pluja" de cendra que deixa anar aquest volcà a centenars de quilometres.
Aquest matí quan ens hem llevat ja hem vist que el cel estava extrany, si més no ens hem dit que cauria una tempesta d'aquelles que fa por, però al cap d'uns minuts al sortir al carrer ja hem vist que era cendra! Els cotxes es veien blancs i una pols a la carretera que no era normal. Quina polseguera!

És una mica emprenyador, sobretot caminar, et quedes ben blanc, la roba, les sabates, i al ser tant i tant fina es fica per tot arreu, el respirar notes la pols i fa estornudar.
Si segueix així demà marxarem, tot i que aquest racó de mon es maquissim i voldriem passar-hi mes dies.
Nosaltres estem al poblet d'El Bolson, Argentina, i no sabem a quina distancia del volcà, però com a mínim a uns 300Km, i això que hi ha la "cordillera" dels Andes entre mig.

No sabem si vosaltres aquí a casa us heu assabentat d'això, però aquí es la noticia del dia, surt continuament al "noticiero".

Podeu veure el video que hem penjat en aquest blog! és la unica manera de veure-ho nosaltres també, aquest volcà esta tan lluny!
Ah, estan desallotjant els poblets mes proxims, a causa de la cendra. Tothom marxa cap a Puerto Montt, on casualment hi erem ara farà un mes, més o menys!
També estan en risc tots els animals que no es puguin endur, en aquestes terres tan extenses tenen moltes vaques i ovelles, i es molt probable que molts d'ells ja siguin morts, es una pena perque per molta d'aquesta gent es l'unic que tenen per viure, i part d'això poden perdre la casa, perque no saben si treurà lava en les proximes hores.

Us continuarem informant...

Marc i Gemma... El bolson.

El "Tren Patagónico"...

Hola boniques i bonics!

Ja tornem a saltar-hi. Avui us escrivim des d'El Bolsón (el poble del Frodo ;D), un lloc mig hippy que es troba enmig d'un paisatge preciós... muntanyes, llacs i boscos de tots colors. Això d'haver vingut a la tardor, és realment una gran decisió... aqui els arbres s'han vestit de tots els colors imaginables, les fulles cauen suaument, la temperatura és agradable i l'ambient fa olor de codonys, mmm.

Això sí, per arribar fins aquest paradís hem hagut de viure un altre mini-periple. Res a veure amb la càmera, ji ji.

El divendres dia 2 de maig, vam sortir de Viedma a les 18.00h agafant el Tren Patagónico, que ens havien dit era tota una aventura... i tenien raó!
L'hora prevista d'arribada a San Carlos de Bariloche era a les 10.00h del matí del dissabte, i sabeu a quina hora vam arribar? a les 14.30h!
Unes vint hores dins aquell tren, que si s'assemblés una mica a la comoditat, encara... però no era així.

Us expliquem, hi havia 4 passatges diferents, l'económico (que no el podíem comprar perquè ja estava plè), la primera clase (és la que vam comprar), la pullman class i tren-llitera. Aquestes dues últimes éren les més cares, i durant el viatge vam entendre perquè.
La primera classe, no és cap meravella, almenys amb económica hi havia gent, perquè lo que és nosaltres vam viatjar completament sols a l'últim vagó del tren. Ens pensàvem que ens desenganxaríen en qualsevol moment, però l'únic que ens van fer, va ser tenir-nos a les fosques i sense calefacció durant les tres primeres hores del trajecte... quan vam tenir gana i ens vam decidir a anar al vagó-restaurant, no podíem sortir!! estàvem tancats al vagó, ep! i feia una mica de cangueli, sort que teniem les llanternes, que si no, no s'hi veia res. Imagineu-vos tot de seients buits de color vermell i un passadís llaaaarg.

Em pensava que en qualsevol moment apareixeria el Tomás de l'Orfanato (la peli) per allà.

Enfí, després de fer senyals de llum cap a l'altre vagó... va venir un parell de gauchos a fumar just on nosaltres no podíem obrir la porta i després d'esforçar-s'hi una estona, van acabar obrint-nos. Gràcies!!
Vam anar a sopar i vam compartir taula amb un guarda de presó de la regió de Buenos Aires, que estava de vacances per la patagònia. Va ser una xerrada agradable, on ens va explicar com ho haviem de fer per coure un bon "asado", quina carn haviem de comprar, etc.
En dir-li que aniríem a Buenos Aires d'aqui a uns dies, ens va alertar de senyals físiques que tenien els "sujetos" més perillosos... talls, tatuatges "amor de madre y padre", i el més perillós! cinc punts al final del dit gros de la ma. Clar, ell que treballa amb presos, és un expert en això.

Esperem no trobar-nos amb aquests "sujetos", quan estiguem per Buenos Aires, ja us explicarem. Esperem que la floreta culera no ens deixi... ;D
Bé, després del sopar, càlid...vam tornar al nostre vagó-nevera, això sí, ara teníem llum!! però no calefacció. Ens vam acomodar com vam poder i per sort portàvem els sacs de dormir, així que ens vam cobrir i a intentar dormir.

Amb les primeres llums del dia, vam poder veure que a tot el vagó, els nostres sacs, caps i motxilles ens cobria una capa de pols ben espessa... i és que les finestres no tancaven gaire bé. Cal dir que la Patagònia, té mil cares, una d'elles i la més extensa és el desert que vam creuar amb el tren, i clar, què hi ha al desert? Pols i terra, però mooolta.

El pitjor va ser, en sortir del "nostre" vagó, que als vagons económicos només hi quedaven quatre gats, entre ells persones grans, iaiets que estaven congelats i coberts de pols, com nosaltres... déu n'hi dor. Nosaltres teniem els nostres sacs de dormir, però aquella gent deuríen haver passat una nit molt pitjor.

Ja per acabar, cal dir que un dels nois que treballava pel tren, es va preocupar seriosament per nosaltres i ens va convidar a canviar de vagó, encara que fos anar a l'económico no hi feia tant de fred i almenys no hi havia tanta pols.

La millor dutxa de la nostra vida? La que vam prendre al "hostel" de Bariloche a les tres de la tarda. Ens va treure tota la pols que duiem a sobre... quina sort! El més similar a aquest viatge que haviem vist, éren els Westerns ianquis de la tele.

Ah! Moltes, moltes gràcies pels vostres comentaris, de nou! No ens cansarem de dir-ho.

Fins la propera!