Voltant pel nord de Perú

Hola familia,

Un cop més tornem a estar per aquí, explicant les nostres aventures per aquests mons de deu.

Ens vam quedar que marxavem de Chiclayo, amb les piles carregades, pero faltats de sol i platgeta, i amb l'ancietat de trobar bon clima vam demanar a la gent local cap a on podriem anar, i tothom ens recomanava que pugessim fins a Piura i d'alla cap a Mancora.

I així va ser com un cop mes ens varem pujar en un bus i cap al Nord.Vam arribar a Piura, una ciutat que li diuen l' eterna primavera, i la veritat es que per ser l'hivern peruano, hi feia una calor de por. Vam buscar un hotelet i un restaurant per anar a dinar, vam trobar un bon lloc, per cert, ens vam fotre les botes de ceviche, un plat tipic de Peru, es peix fresc adobat amb llimona, ceba, tomaquet, pebrot, yuca... bonissim!Vam passar el dia passejant per la ciutat... la plaza de armas, esglesies i els mercats tipics. I a l'endema cap a Mancora, un poblet turistic on l'activitat numero 1 es el surf.

Un cop alla doncs si, hi han onades, surfers, platgeta i bons aliments, pero el poble en si no te res de l'altre mon, a mes, som una mica gafes i no feia tot el bo que nosaltres voldriem! Diuen que sempre hi fa sol i quan nosaltres hi vam arribar estava nuvol.
La nostra idea era passar-hi un parell de dies, pero estavem una mica agobiats pel mal temps i vam decidir marxar un altre cop.

Deixant Mancora, vam tornar cap a Piura, a menjar un altre cop al restaurant que haviem menjat tan be, i a mes el seu cambrer era un home molt simpatic i ens podria recomanar un altre lloc per fer una capbussada al pacific. Aquell bon home ens va recomanar anar cap a Colan, a mitja hora de Piura, i ens va dir que alla hi podriem estar tranquils i que amb una mica de sort ens hi faria sol!

Vam reorganitzar les idees i com nomes estava a una hora de Piura, li vam fer cas a aquell bon home.
I tenia raó, el lloc era maquissim, feia bon temps, i l'aigua era alla mateix, les onades del pacific picaven quasi a dins de l'habitació. Des de el porxo que donava al mar vam poder veure una posta de sol de les que costa d'oblidar, amb l'ocea de fons i el sol amagant-se fins al dia de demà.

Així al final ho vam aconseguir un lloc tranquil i amb bon temps, però el que ens començavem a adonar es que estavem molt al nord del país i encara teniem molt per visitar, i els dies anaven marxant. Podriem dir que el nostre cos s'ha avituat a viatjar sense rumb, sense presses... però ara això ja no es així, la idea de que hem de tornar d'aquí poc ja comença a apreixer! Doncs vam carregar-nos les motxilles novament i vam començar a baixar cap al sud, el plan era anar fent paradetes, i anar visitant pobles, ciutats i sobretot anar entenent la cultura pre-inca, inca i el periode de colonització.
Un bon lloc per fer tot això és la ciutat de Trujillo, per la nostra opinió de les mes maques del Perú.

Trujillo ens va rebre amb sol i amb una agraable sorpresa, és una ciutat preciosa! El primer dia a la tarda vam aprofitar per passejar pel centre de la ciutat, que té una arquitectura colonial molt ben conservada i es caracteritza per balcons de fusta i finestres molt grans i amb ferro forjat.
Aquesta ciutat és a més el punt de partida per la visita de diverses ruïnes pertanyents al període pre-inca. Així doncs, vam aprofitar i l'endemà al matí vam anar a visitar la ciutadella de Tschudi, pertanyent al conjunt Chan Chán de la cultura Chimu. Per acabar d'entendre aquesta cultura després vam visitar el Museo del Sitio. Havent dinat vam decidir d'anar a un poble anomenat Huanchaco, a una mitja hora en combi desde Trujillo, aquest poble de pescadors és conegut per les barquetes anomenades caballitos de totora, diuen els locals que aquestes barques de canya van donar orígen al surf.
Aquell dia ens va regalar una altra posta de sol preciosa en les fredes i mogudes aigües d'aquest gran oceà.

El dia següent ens vam deixar caure per laHuaca del Sol i de la Lluna, únicament es pot visitar la segona i és una verdadera meravella. Aquests temples pertanyen a la cultura Mochica, pre-inca.
És un lloc molt molt recomanable e interesant de visitar, sobretot per l'estat de conservació de tot el centre, la arquitectura emprada i el treball continuu (no restauració, sempre conservació) que encara s'hi esta fent.

A part de tot, com no vam passejar tranquilament pel centre, la plaça major, carrers amb les cases típques de l'epoca colonial...

D'aquí ja vam decidir fer un viatge maratonia fins a Pisco... però això ja es un altre escrit.

Ens veiem aviat!

Perú : Passejant amunt i avall

Hola família!!

Ja estem a menys d'una setmana d'acabar la primera etapa del nostre viatge per les amèriques... i tenim sentiments contraposats, d'una banda tenim moltes ganes de tornar a casa i fer-vos abraçades i petons ben forts i tornar a veure els nostres paisatges qüotidians i tornar a menjar els macarrons de la mama... que com a casa, enlloc! Al mateix temps, ens han passat aquests sis mesos volant, hi ha hagut moments de tot però sobretot de bons i no ens acabem de creure que ja se'ns acabi... però sigui com sigui encara ens queden sis dies que pensem aprofitar a fons!! De tant que els aprofitem no trobem temps per escriure el blog... je je

Des del dia que vam anar a buscar el Xavi i la Montse a l'aeroport de Lima, no hem parat de fer kilòmetres en bus... aquest parell que no hi estaven acostumats, pobres ens deuen estar maleïnt els òssos.

Per començar el dia 27 d'agost ens el vam passar passejant pel barri de Miraflores, a Lima. Aquest barri, creiem és un dels més turístics i de "pijos" de tota la ciutat que cal dir que encara no hem visitat i no creiem que ens doni temps per fer-hi gran cosa, ja que té uns nou milions d'habitants i un tamany que fa bastanta por.
El passeig ens va dur fins a les ruïnes de Huaca Pucllana, unes construccions del període pre-inca, corresponents a la cultura dels limes i que impressionen bastant per la seva grandària i el bon estat de conservació, tenint en compte els múltiples terratrèmols, condicions climàtiques (com el fenòmen d'el niño) i evidentment, el pas del temps i la destrucció dels mateixos habitants de la ciutat.
El temps a Lima és força desagradable, sembla ser que veuen el sol pocs dies a l'any i el dia que nosaltres hi érem, no era un d'aquests pocs dies... més aviat era fred, gris i de tant en tant amb pluja fina; però això no ens va pas intimidar i vam passar-nos tot el dia amunt i avall fins els bonics penya-segats que es troben davant del mar.
Aquest mateix dia, teníem la intenció de marxar cap al nord, a Trujillo, on ens havien dit que és molt maco i que ténen platges boniques, el problema va ser que com sempre anem a última hora, no vam trobar bitllets cap allà pel mateix dia així que vam anar una mica més al nord, en concret a Chiclayo.

Chiclayo és una ciutat que no té massa res d'especial, l'únic és que és un bon punt de partida per anar a visitar antics temples de civilitzacions pre-inques, queda a prop de la platja i a prop d'un punt turístic que es diu Cajamarca i al qual no vam poder arribar. Donat el poc atractiu de la ciutat per si sola, només hi vam dormir una nit per recuperar-nos de la nit anterior al bus, vam aprofitar per visitar Lambayeque, un poblet a uns 3/4 d'hora que té dos museus força famosos i algunes cases colonials amb balcons de fusta.
Nosaltres vam visitar els dos museus, el Museo Tumbas reales del señor de Sipán inaugurat l'any 2002 i que està realment ben explicat, té un contigut molt valuós que correspón al "temple" del Senyor de Sipán pertanyent a la cultura Mochica. El museu desanima una mica quan el veus desde fora, ja que sembla una mena de parc temàtic, doncs van intentar reproduïr un tipus de piràmide i els hi va sortir una cosa rara, però l'interior i el contingut valen realment la pena, si voleu fer-hi un passeig virtual podeu visitar : http://www.museosipan.com/
El segon museu, anomenat Museo Hans Einrich Brunning ha estat un museu molt important des de la data de la seva inauguració, l'any 1966 fins avui dia. El seu tamany és força més reduït però el contingut és realment interessant i és el recull dels 48 anys d'investigació del senyor que porta el seu nom... Cal dir que recull força informació i objectes corresponents a diferents cultures i èpoques, però al mateix temps es troba una mica antiquat i no dóna molta informació, sobretot si hem visitat l'altre museu primer, aquest queda una mica "descafeinat"... però no per això és menys important.

I de Chiclayo i tot el que vam poder aprendre en aquests dos museus, ens en vam anar cap a Piura, encara més al nord, amb la intenció de treure'ns el gris del cel de sobre i trobar sol, platja i bons aliments...

Però això ja us ho explicarem en el pròxim escrit que serà d'aquí a tres dies, ja que demà ens n'anem cap a la selva a veure si podem observar algun bitxo.

Molts petonets a totes i tots, i bona Festa Major als de Solsona!

Treballant per Pisco...

Hola familia,

Com ja us vam explicar en l'escrit anterior, vam estar tres setmanes per la ciutat de Pisco fent feines de reconstrucció de la ciutat.

La veritat és que només arribar a la ciutat ja vam veure que els viatgers que ens havien "aconsellat" d'anar cap a Pisco, tenien tota la raó, el paisatge era desolador, simplement amb el taxi que ens va dur de la carretera panamericana fins al centre vam poder veure que el cementiri no tenia murs, cases enderrocades, el cine era un solar, i a la Plaza de Armas es podia veure un buit enorme on abans hi havia hagut l'església. A tocar mateix del centre hi havia gent vivint en tendes, tots els carrers oberts, tot just ara es feien els treballs de clavegueram...
Tot això semblava impossible si tenim en compte que ja gairebe feia un any!

Nosaltres vam arribar a la casa Burners de bon matí, però la major part de voluntaris ja havia sortit a treballar, només hi quedava una noia que ens va explicar una mica com funcionava tot amb un anglès a tota pastilla!
Vam estar mirant les instal·lacions, omplint la documentació corresponent i d'allar ja vam anar a dinar a una escola que tot just inauguraven aquell dilluns i que havia estat construida per Handson i per Burners.
L'ambient amb els mestres, alumnes i voluntaris era molt maco, com una gran familia! i el dinar estava boníssim!
I ben tips ja vam començar a treballar aquella mateixa tarda. La Gemma en un centre de divulgació de la pesca sostenible pintant murals i jo vaig acompanyar el Felix (un voluntari madrileny) per ajudar-lo a anivellar un terra fet de sorra i poder-hi ficar el formigó.
Aquest treball el vam fer a la Villa Tupac Amaru, un lloc on molta gent de Pisco es va desplaçar per por a altres terratremols, tsunami... i per que ho havien perdut practicament tot.

La resta de dies de la primera setmana vam acabar el terra de la casa i vam començar a preparar el nou centre per a Pisco sin fronteras. El dissabte també es treballava i vam anar a ajudar a treure l'encofrat d'un lavabo públic fet també a Villa Tupac Amaru. I a mig matí la Delphine ens va ensenyar quina seria la nostra feina per la setmana vinent.

El cap de setmana voliem recuperar-nos i descansar, però no va ser possible, la colla de voluntaris ens va "enredar" per canviar d'aires i anar a visitar Huacachina, un oasi al mig del desert convertit en un centre d'atracció turística, a una hora de Pisco passant per Ica.

Va ser un cap de setmana diferent, gaudint de bona companyia i visitant un lloc molt curiós.

La segona setmana ens vam convertir en rebossadors "pofesionals". La nostra feina consistia en rebosar de ciment els dipòsits d'aigua dels lavabos públics que es trobaven a diferents barris de la ciutat. Aquesta setmana a més va ser força moguda a la ciutat ja que el divendres 15 d'agost es cumplia un any del terratrèmol i totes les autoritats i mitjans de premsa internacional convertirien en centre d'atenció aquest lloc oblidat.

Van haver-hi manifestacions i cassolades pacífiques que reflectien el descontentament general de la població envers la feina no feta en aquest lloc.

El dissabte vam treballar començant la mudança i preparant la festa de comiat de Burners Without Borders. La festa es va fer al centre de la nova organització Pisco sin fronteras a més dels voluntaris també ens hi va acompanyar gent local, amics...

La última setmana va ser per acabar de preparar les instal·lacions del nou centre, però sobretot va ser una setmana de comiats. :(

El dilluns la Gemma va treballar en la continuació d'una escola i jo acabant els últims retocs elèctrics per Pisco sin fronteras. El dimarts 26 vam acomiadar-nos de tots els nostres companys durant la reunió matinal, i ens vam dirigir cap a Lima en bus, una mica tristos pel comiat, però alhora contents per anar a buscar el Xavi (el meu germà) i la Montse a l'aeroport. Els nostres nous companys de viatge fins al dia 15 de setembre.

I així s'acaba aquest escrit i comença la última etapa del viatge amb motxilla amunt i avall cada dia...

fins aviat!

Pisco, al cap d'un any del terratrèmol

Hola boniques i bonics,

Ja fa tres setmanes que estem fent el voluntariat a Pisco, i avui que l'hem acabat seria hora d'explicar una mica el que hem vist i el que hem pogut fer durant aquests dies.

Abans de començar el viatge teniem clar que voliem dedicar una part del temps a treballar com a voluntaris, el que no sabíem era on, quan, ni amb quina organització ho fariem. Realment buscar un voluntariat desde casa ens formulava molts dubtes ja que no coneixiem directament el treball d'alguna organització ni coneixiem com es gestionen els donatius que aquestes solen rebre, així doncs vam començar el viatge sense tenir cap lloc definit...

Durant aquests mesos, hem anat trobant diverses persones que ens havien dit que havien passat per Pisco i que realment era desolador l'estat en què es trobava la ciutat. De mica en mica ens vam anar convencent de provar de trobar algun voluntariat en aquesta ciutat i just abans d'agafar el bus d'Arequipa a Pisco, vam enviar un mail a Burners Without Borders, una ONG nord-americana que hi estava treballant desde feia uns 8 mesos. Vam rebre resposta de seguida, i després de complimentar diverses preguntes via mail, ens van convidar a reunir-nos amb ells al seu centre situat a Pisco playa.

En realitat, els treballs de cooperació a Pisco, havien començat uns quatre dies després del terratrèmol amb l'organització Hands on disaster que hi havia arribat el 2007 per realitzar tasques de neteja i de reconstrucció. Als 4 mesos aproximadament, aquesta organització donava pas a Burners Without Borders (BWB) per continuar els treballs començats amb voluntaris que es quedaven i nous voluntaris que no deixarien d'arribar al lloc.

Les tasques fetes per aquestes dues organitzacions, a banda de col·laborar en la neteja de runa de tota la ciutat, han estat la construcció de diverses escoles a la zona, construcció i proveïment de mòduls a famílies que no tenien casa i construcció de sanitaris o shitters per comunitats de veïns (un projecte pràcticament urgent tenint en compte que moltíssimes persones no tenien cap lloc on cuidar la seva higiene i on fer les seves necessitats).

Nosaltres vam arribar dues setmanes abans que BWB se n'anés de Pisco per poder-se dedicar a altres projectes, la qual cosa ens va donar temps encara de poder veure i participar en diferents treballs. Evidentment nosaltres, igual que molts dels voluntaris no teniem massa idea de treballar en la construcció, però per sort hi havia gent que feia mesos que es trobava allà i ens podia ensenyar com desenvolupar les diverses tasques. Un grup molt ben organitzat de gent amb ganes de treballar i molt positivisme han fet que s'acabessin moltes feines i que d'altres passessin a mans de la nova organització local Pisco sin fronteras, nascuda per continuar els projectes i iniciar-ne de nous amb la col·laboració de voluntaris estrangers i locals.

Personalment hem pogut treballar en una escola, diversos sanitaris, un centre de divulgació per eliminar la pesca amb dinamita i l'adeqüació de la nova seu de Pisco sin Fronteras... és a dir :

feina de paletes i de fusters, instal·lacions elèctriques, canalització d'aigua, pintures, etc.

A més hem descobert els somriures d'agraïment de la població local (cosa que no té preu) i hem pogut compartir uns dies de la nostra vida amb una comunitat de persones d'arreu del món... que tampoc es pot pagar amb diners...

Una experiència única però massa curta, intentarem que no sigui l'última.

Continuarem explicant historietes que han anat omplint aquestes darreres tres setmanes, de moment, només dir-vos que moltes gràcies per continuar enviant comentaris i seguir-nos, tot i que no hem estat fent gaire els deures amb el blog... Petonets i cuideu-vos!!!

La ciutat blanca d'Arequipa.

Hola familia!

Primer de tot perdoneu-nos pel retard acumulat aquest últim mes. La feina a Pisco ens fa arribar cansats a "casa" i hem abandonat una mica el blog, pero ens hi hem de tornar a ficar des del punt on ens vam quedar, Arequipa.

Aquesta ciutat situada al sud és la segona més gran del Perú, i al mateix temps un fort punt d'atracció turistica, juntament amb el cañon del Colca que esta molt a prop de la ciutat.

Arequipa destaca pels seus edificis de l'època colonial de color blanc, aquest color a les cases el dóna la pedra volcànica de la regió. A més compta amb edificis de gran valor arquitectònic com diversos convents de clausura, esglésies i claustres de l'ordre dels Jesuïtes.

En arribar-hi ens va xocar molt les infraestructures per acollir turistes com els hotels, restaurants, carrers nets... ja que nosaltres arribavem de Bolívia i era molt diferent!

Nosaltres vam anar a parar a un hostalet amb un ambient molt familiar, i son d'aquelles coses que trobes per sort, ja que a l'hostal que haviem decidit des d'un principi estava ple (coses de la temporada alta europea) i no tenim cap dubte que el canvi va ser per a millor.
Amb els responsables de l'hostal (La Posada del Montonero) vam compartir la beguda nacional del Perú, el pisco, brindant encara pel dia de las fiestas patrias que ja haviem celebrat a Puno, acompanyats per uns altres viatgers colombians.
Un altre dia, amb la Silvia, la jefa de l'hostal, ens va dur de bon matí a fer una caminada pels voltants de la ciutat, i es quan vam poder veure que tot i ser una ciutat amb gairebé un milió d'habitants, amb poca distància passejant xino xano, surts de tot el follon per descobrir un paissatge de camps i boscos d'eucaliptus i sempre envoltats pels volcans Misti i Chachani.

Per Arequipa vam visitar els convent de clausura de Santa Teresa, no és tan famos com el de Santa Catalina, però també és molt bonic, vam passejar per la plaza de armas, vam visitar Yanahuara que es una ciutat annexada a Arequipa i es com si et trobessis en un poblet d'andalusia.
Vam quedar molt impresionats pels claustres del Jesuites, el munt d'esglésies que tenia la ciutat i el bon estat de conservació tenint en compte que la ciutat ha patit diversos terratrèmols, un dels més forts l'any 2001.

Pel centre, les agències de viatges "t'ataquen" perque els hi compris l'excursió al cañon del colca
el canyó més profund del món amb una profunditat al punt més baix d'uns 4000m. i despres de comparar el preu mil vegades i de regatejar vam comprar la famosa excursió de dos dies i una nit.
Vam tenir sort i el nostre grup era la majoria de gent peruana i ens vam sentir integrats al Perú al 100%.
El primer dia vam poder gaudir de molt bones vistes dels volcans de la zona des d'un punt molt alt on havia passat un antic camí Inca. També vam veure els diferents tipus de vegetació i d'animals segons anavem agafant alçada i mastegant coca.
Vam aprendre a diferenciar les quatre classes de camèlids del Perú: el guanaco, la llama, la vicunya i l'alpaca.
Despres d'un bon dinar i haver deixat les motxilles a l'hotel vam anar a fer una caminada per un altre poblet on hi havia un cementiri pre-Inca pertaneixent a un dels dos poblats que havien habitat i encara avui habiten la zona, els collagues i els cabanas, els quals avui dia es diferencien pels barrets, però antigament es deformaven el crani per poder-se identificar.
A la nit ens esperava un sopar amb balls folklòrics ens els quals vam acabar participant sense vergonya gràcies a l'ajuda del pisco-sour. Vam acabar a l'unica discoteca del poble amb dues amigues de Lima.

L'endemà, a les 5 del matí ja ens estava esperant el bus per anar a veure el canyó i el vol del condor, un espectacle natural d'on no marxaries mai.
El lloc reuneix moltissima gent i realment val la pena aguantar els centenars de turistes que allà es trobaven.
La veritat és que no ens agrada viatjar de manera organitzada (tours) però en aquesta ocasió vam aprendre molt, ens ho vam passar molt bé, i en definitiva va ser una bona experiència.

Molt bé amics, intentarem mantenir el blog més actualitzat!

Fins aviat i cuideu-vos molt, i gràcies per seguir amb nosaltres!

Illes flotants Uros i illa Taquile, Llac Titicaca

Hola genteta!

Fa una setmana que som a Pisco (ciutat famosa per una gran desgràcia : el terratrèmol de fa gairebé un any), aquests dies ens han passat molt de pressa treballant aquí, a més estem realment endarrerits en el blog i per tant ens toca fer memòria i parlar de la nostra última visita al Llac Titicaca i després vindran Arequipa i Pisco (que dóna per molt)...

Vam arribar a Puno amb bus, creuant la frontera de Bolívia a Perú sense cap dificultat i en un viatge de tres horetes on el fet de canviar de país no ens va fer canviar de paisatge.

A Puno hi vam arribar trobant-nos amb una nova sorpresa, estaven preparant i ja celebrant el dia 28 de juliol, diada de les "fiestas patrias" al Perú. Estava tot engalanat amb banderes vermelles i blanques i hi havia diversos mercats on venien banderoles i altres motius per celebrar la diada com cal.

Allà vam notar que potser el paisatge no, però la ciutat en sí era el més turístic que havíem vist després de molts díes... es nota una diferència força important entre Perú i Bolívia.

El que vam fer de seguida va ser mirar com podíem visitar les illes flotants Uros, que es troben al "golf" de Puno i l'illa Taquilé, ja més endinsada en el Titicaca. El més econòmic que vam trobar ens ho oferien al mateix hostal on estavem, així és que no ens ho vam pensar gaire i vam contractar el tour.

Ens vam llevar ben d'horeta i a les set del matí ja ens veníen a buscar amb un mini-bus a la porta de l'hostal per dur-nos al port de Puno.

Allà vam sortir en barca (en aquest cas amb salvavides i mesures de seguretat, no com la de Copacabana) i a les 8.00 del matí ja teníem el Julio (el guia) explicant-nos una mica més d'història sobre el que visitaríem.

Vam ser dels primers en arribar a una de les 36 illes flotants que formen el conjunt de les Uros, i allà ens van fer una petita explicació sobre perquè aquella gent van anar a viure a l'aigua i com s'ho feien per construïr les illes... El motiu va ser l'imperi Inca, en arribar a Puno es va trobar amb els Uros, gent que va ser sotmesa a treballar per l'Inca, però com que ho feien a desgana i no hi estaven d'acord, l'Inca els hi va dir que éren lliures però que no podíen habitar en terra ferma. És per aquest motiu que al principi, van construïr-se barques amb canyes o totora (una planta com el vímet que creix en el llac)...

Amb el temps es van anar establint en unes illes flotants creades amb tot el material que els hi ofereix la mateixa totora, és a dir les arrels submergides i la planta tallada. En aquests moments les illes s'han convertit en un petit territori flotant que té cases (també de totora i amb energia solar), escoles i fins i tot una petita part destinada al turisme on venen l'artesania autòctona.

Després que ens mostréssin com són les seves cases per dins, dedicar-nos uns cants tradicionals en aymara i de fer un petit passeig en barca de totora, vam retornar a la barca de motor per anar fins a l'illa de Taquilé (no flotant). El viatge va durar unes dues hores i en arribar-hi vam iniciar un petit ascens fins la plaça "major" del poble i ens vam trobar amb una sorpresa ben agradable, estaven realitzant una dansa per celebrar les "fiestas santiagueñas" que havien començat el dia 25 (sant Jaume) i durarien unes dues setmanes. Amb els balls amb robes plenes de colors vam estar distrets una bona estona, i vam tenir la sensació d'estar veient un documental de "la 2 o del 33" però en directe que és molt millor. A la mateixa plaça a més hi havia diverses paradetes de teixits, que sembla ser que són de molta qualitat però també molt cars... i amb aquest temps ja haviem fet gana per anar a dinar tot el grup, tocava truita del Titicaca.

Per acompanyar el dinar, el guia ens va explicar el significat dels barrets que duien els homes de l'illa, doncs n'hi ha uns que són més aviat blancs i amb brodats i que els porten els solters, uns altres amb més color i més foscos pels casats, i els més acolorits i bonics per les autoritats. Cal dir que ens va sorprendre molt que a l'illa, a més de no haver-hi vehicles motoritzats, tampoc hi ha policia ni forces de l'ordre, doncs la gent allà és ben tranquila i sembla ser que aquest tipus de vida els hi dóna força longevitat.

Així doncs, amb les panxes plenes i havent conegut una mica més els nostres companys i companyes de grup vam retornar cap a la barca per l'altre costat de l'illa, utilitzant unes escales i passant per diversos arcs de pedra... doncs amb el retorn cap a Puno s'acabava el nostre dia de visita a les illes. Dia que també vam aprofitar per anar a internet i per casualitats de la vida hi vam trobar uns catalans coneguts... si n'és de petit el món!!

I fins aquí el nostre segon dia al Perú, l'endemà ja ens en vam anar cap a Arequipa, però això haurà de ser un altre escrit...

Molts petonets a totes i tots, i si aquests dies a les notícies parlen del terratrèmol de fa un any a Pisco, no canvieu de canal... sembla mentida però encara hi ha molta feina per fer, en arribar aquí nosaltres vam tenir la impressió que més que un any, feia un mes des del terratrèmol.
Enfí, s'ha de veure de tot en aquest món tan petit i tan gran alhora, oi?

Cuideu-vos molt!

Copacabana i la Isla del Sol.

Hola familia!

Moltes gracies pels comentaris, ens ha fet molta il.lusió que us recordeu de nosaltres tot i que molts esteu de vacances!

El dia 21 de juliol, vam sortir de La Paz direcció Copacabana en un petit bus. Només sortir de la ciutat vam poder tornar a veure tot el paissatge des de l'Alto i tota la vall plena de cases fins on no t'arriba la vista...

El viatget duraria unes tres hores per una carretera normal fins un cert punt... a les dues hores de camí, ens van fer baixar a tots del bus i comprar un ticket per poder creuar el llac Titicaca amb una barqueta.

No vam voler veure com creuaría el bus per por a perdre les nostres

motxilles, a més sabent com éren els "remolcadors" especials per bus. Ens va recordar el creuament de vehicles que hi ha al riu Ebre però no tant segur com a casa nostra.

Una imatge val més que mil paraules...

Finalment vam arribar tots junts a Copacabana quan ja era fosc, ens vam instal.lar en un hostalet i a sopar.

L'endemà ens vam llevar disposats a conèixer una mica el poble, caminant per diversos carrers i fins la vora del llac. A primer cop d'ull ja es veu que Copacabana és una ciutat molt turística i amb unes infraestructures diferents a la major part de Bolívia, per ser el punt de sortida cap a la Isla del sol i quedar a la frontera amb Perú.

La ciutat té dues parts ben diferenciades, el centre i el llac per on trobem tots els "guiris" inclosos nosaltres, i la part de darrera del mercat, on caminant una mica vas a parar a un indret on també hi arriben les aigües del llac que serveixen d'abocador d'aigües residuals, i on evidentment no hi ha turistes i encara hi podem trobar una bona colla de porquets o chanchos pasturant lliurement. D'això se'n diu "pata negra"!

A la tarda després de dinar truita del llac (una espècie que junt amb el pejerrey va ser introduïda per poder-se menjar), vam anar cap a la part del port, on no ens vam poder resistir a fer un passeig amb barqueta de pedals, je je... com les que podem trobar a qualsevol platja super turística de casa nostra però aquest cop navegant per aigua dolça i a 4.000 metres d'alçada... que fas dues pedalades i ja estas cansat. :D

Aprofitant que estavem a "la platja" i el sol es ponia per l'aigua vam voler pujar fins un petit mirador anomenat monte calvario i poder veure la posta des d'un punt més elevat. Aquella estona mentre es ponia el sol la vam acompanyar menjant una mica de maní (cacauets comprats al mercado campesino de la ciutat), i just abans que es fés fosc, vam baixar rapidet per abrigar-nos, que aquí sent hivern, quan el sol se'n va es nota molt.

Pel seguent dia, ja teniem els tickets per la barca a motor, que ens portaria fins la Isla del Sol. Ens vam llevar ben d'horeta i a les 8 ja estàvem a punt per pujar-hi. Vam sortit una mica abans de quarts de nou ben carregats de gent i al cap de dues hores i pico vam arribar a la part nord de l'illa.

A l'illa ens van atabalar amb guies i excursions de diverses maneres, però fugint de les masses com sempre que podem, fem... un hostaler ens va trobar i ens va oferir el seu allotjament per aquella nit... pel mòdic preu de 0.86 cèntims d'euro. c/u. Com el preu era "raonable" i l'habitació estava prou bé, vam acceptar i vam deixar les motxilles per anar a explorar la preciosa illa.

Vam començar comprant l'entrada d'accés a la part nord, que era el mateix preu que dormir = 10 bolivianos, i vam anar caminant i gaudint del paisatge increible que ens oferia cada pas, fins a descobrir les pisadas del sol, la roca sagrada de la qual prové el nom del llac Titicaca i on hi ha amagats el sol i la lluna.

Una mica més enllà, hi vam trobar unes importants ruines de l'imperi Inca, una mena de construccions de pedra en forma de laberint i amb moltes portes, on havien guardat els tresors com or, plata, roba, coca... per oferir al gran Inca i a la Pachamama (mare terra).

Vam esperar que tots els grups marxéssin, uns a peu cap al sud de l'illa i els altres de retorn al port de Challapampa per agafar la barca cap al sud. Com que la caminada ens havia obert la gana, vam tornar cap a Challapampa a dinar, aquest cop ja vam trobar el poblet molt més tranquil, sense tants turistes ni barques aparcades. Vam dinar a un restaurant on només hi érem nosaltres dos, la cuinera i la seva filla. Havent dinat, ens ho vam agafar amb tranquilitat i ens vam asseure a la platja per observar els pescadors, els nens corrent i jugant per la sorra i a "caniques", i els porcs, vaques, rucs, ovelles i gallines pasturant per la mateixa platja. Allà ens va venir a trobar un nen que tenia curiositat per veure les nostres fotos a la càmera, i quan en va estar cansat se'n va tornar amb els seus amics... així és la vida allà, tranquila i senzilla.

Al vespre, vam tornar a sopar al mateix lloc i després, sota la llum de les estrelles, vam estar xerrant una estona amb les nostres veines d'hostal, unes xiilenes que estaven de vacances.

L'endema vam esmorzar molt bé i d'horeta davant l'altra platja del poblet, i carregats amb les motxilles petites, vam refer el camí fins les ruines i després vam seguir el sender que creua l'illa fins el sud per la seva part més alta. Durant el camí, a part de gaudir un cop més de vistes magnífiques, vam poder notar el "soroll" del silenci absolut. A mig trajecte vam haver de pagar un altre "peatge", de 5 bolivianos, per passar pel centre de l'illa i zona de Challa. En arribar, al cap d'unes tres hores a la part sud, un nou peatge (això ja començava a semblar Catalunya), aquest cop per poder entrar a la població de Yumani, la qual té força més hotels i restaurants turístics, i d'on sortia la nostra barca de retorn a Copacabana.
Un cop passat el darrer peatge, vam poder veure però no beure per precaució, la Fuente del Inca i la Escalera del Inca.

I aquí es va acabar la nostra tranquila estada a la bonica Isla del Sol...

Molts petons per tots, i que estigueu passant unes bones vacances!!

La Paz, el millor nom per una ciutat... (2a part)

Hola boniques i bonics,

Ja tornem a ser aquí, per acabar d'explicar els dies que vam passar a l'embriagadora ciutat de La Paz.

Ens vam quedar al dijous dia 17 de juliol, encara amb la ressaca del dia festiu, la ciutat es va llevar amb molta energia, com ho fa cada dia... a part de comprar els regalets, vam quedar amb el Bernard, un periodista suis que haviem conegut a Potosí, i que venia per quedar-se un any treballant en aquesta ciutat interessat per la complicada situació política... Vam anar a un pub-restaurant de la famosa calle Jaén i amb ell vam gaudir d'una bona conversa sobre la política i societat boliviana... A més vam fer un nou amic, l'Àlex, un nen que treballava venent tabac i xiclets i que es presentava dient "soy tres cosas a la vez : cuentacuentos, poeta y cuentachistes", la veritat és que nosaltres no vam conèixer cap d'aquestes tres habilitats, però sí la de dibuixant... i ens va dedicar uns dibuixos als tovallons de paper per a cadascun... va ser un acabament de dijous realment agradable.

L'endemà divendres vam empaquetar tots els regalets via vaixell cap a casa... que comptem que arribin d'aqui a menys de dos mesets, si fa no fa com nosaltres. Despres de correus, vam tornar a dinar a un lloc on vam menjar molt molt bé i ens van tractar de conya... i per sorpresa nostra hi vam trobar un noi que havíem conegut a Humahuaca i que ens va explicar que es quedaria un parell de mesos de voluntari a La Paz... que petit és sudamèrica! je je

A la tarda vam visitar molt ràpid una de les biblioteques populars de la ciutat i després cap al Museo Nacional de Etnografía y Folklore, un lloc ben interessant per descobrir-hi teixits, màscares i el seu simbolisme per les festes, barrets i capes de les diferents tribus de Bolívia, i finalment la ceràmica i la seva presència al país.

El dissabte vam fer una mica el vago... i per sopar ens vam escapar cap a la Plaza Murillo, després vam quedar amb la Sara, l'altra suissa que es quedava a estudiar a La Paz i que haviem conegut uns dies abans... amb ella i unes amigues seves vam anar a un "boliche" a fer una cerveseta i xerrar una mica més, i de pas conèixer el barri de Sopocachi de nit. Per acomiadar-nos bé, la Sara ens va acompanyar fins "el Montículo", una placeta - mirador preciosa i molt tranquil.la que ens va donar una panoràmica nocturna de la ciutat i El Alto impressionant.

Realment tots aquests moments viscuts a La Paz, ens van atrapar d'alguna manera, i ens van fer dir-nos que per poc que poguem, hi tornarem segur... potser no en aquest viatge però si en algún altre.

El diumenge ens vam llevar d'horeta disposats a fer un terrible viatge de 16 hores en bus per una carretera que l'anomenen La carretera de la muerte i que ens havia de conduir fins a la Selva i el Parc Natural del Madidi, però el destí i la panxa del Marc van fer que ens quedéssim a La Paz fent una parada tècnica.

Finalment i per precaució dels estómacs dèbils, vam decidir no aventurar-nos a la selva, on tot (metges i medicaments) queden massa lluny i fora de l'abast... així que com que encara ens queda temps per repensar-ho i els 30 díes d'estada a Bolívia s'acabaven, vam agafar i cap al Titicaca hi falta gent! però això ja serà un altre dia...

Per cert, bones vacances a totes i tots aquells que en feu! aprofiteu-les al màxim, que el temps passa moolt ràpid.

Petonets!!

La Paz, una ciutat que t'atrapa.

Hola familia!

Ja tornem a ser aquí, aquest cop explicarem la nostra estada a la "capital".

Vam arribar el dimarts dia 15 amb bus desde Sucre, (l'altra "capital") un viatge que va durar tota la nit, per entrar a la ciutat de bon matí.
L'arribada és espectacular, el bus va creuant la ciutat de El Alto, que pertany al Altiplano i a mesura que la carretera avança cap a La Paz, anem veient com aquesta ciutat es troba en una vall que anomenen "la olla". A més al fons es pot veure la muntanya amb neu permanent, l'Illimani. Aquesta imatge et queda gravada per sempre.

Un cop al centre i amb les motxilles guardades a l'hostal, vam fer la primera passejada per la ciutat. Ràpidament vam veure que es preparava una festa, doncs justament haviem arribat el dia abans de la independència de la ciutat, i això volia dir festa grossa!

Per sort vam retrobar el Raphael, i tot i que no es trobava gaire fi, vam quedar per sortir al vespre, juntament amb una noia suïssa i dos paceños.
La puntualitat dels habitants de La Paz no és una característica, però un cop ens vam trobar ja vam començar a compartir la vigília del dia de la independència, amb força vi (de tetra-brik) alguna ampolla de ron, cançons de cumbia i moltes rialles!
Va ser una bona arribada.

El dia següent tothom estava de festa, era fàcil trobar-se algú pel carrer cridant: Viva La Paz!! i hi estem totalment d'acord, valgui el doble significat...

Aprofitant que molts establiments estaven tancats i que els carrers éren més tranquils, vam passejar de carrer en carrer veient diferents persones vestides de forma tradicional amb màscares, faldilles, barrets i altres complements que acompanyaven la banda musical.
Xino xano vam arribar al casc antic, vam baixar per la calle Jaén famosa per les seves llegendes de fantasmes, i finalment vam arribar a la plaça Murillo, on es troba la catedral i la casa del govern, entre altres edificis. Al centre de la plaça hi havien moltes ofrenes florals al monument de la llibertat i molta més gent de l'habitual, per això ens vam quedar una bona estona ben distrets mirant el bon ambient.
Vam seguir caminant fins al barri de Miraflores on vam dinar en un restaurant on només entrar-hi, un home es va aixecar de la taula i va convidar a tothom a cantar l'himne de La Paz i a brindar per la ciutat, ens vam sentir molt raros, però igualment ens vam alçar i vam brindar!
Havent dinat i per fer baixar aquell dinar festiu i típic, vam caminar fins al mirador Laicacota per poder veure tota la ciutat.
A la tarda i cansats de caminar, vam parar-nos a veure un grup de gent que ballaven al ritme de la chacarera, un estil de música i ball típic d'aquestes regions.

El dijous vam aprofitar per comprar regals, ja que els teixits de Bolívia són molt treballats, amb colors molt bonics, la majoria artesanals, i a més no podiem marxar d'aquest país sense caure en la temptació de tenir un gorrito amb orelleres i llamitas dibuixades! :)

Com que a les nostres motxilles ja no hi cap res més, vam enviar el paquet cap a casa, i pel nostre bé i el dels regals esperem que arribi sencer! Les fulles de coca les portarem personalment, je je!

I demà una mica més...

Sucre, ciutat dolça i amarga...

Un autobús ens va conduïr a Sucre desde Potosí el dia…
Vam estar dubtant entre agafar un taxi, que es veu que és molt comú o agafar bus… en arribar a la Terminal just sortía un bus i vam cometre un error molt gran per la integritat de la nostra oïda… doncs el viatge de tres hores llargues anava acompanyat de cumbia boliviana (estil musical que a nosaltres, personalment i amb tot el respecte, no ens agrada.)

Un cop a Sucre, les nostres esquenes van agraïr molt tocar terra, ja que la falta d’amortidors del bus ens les va deixar ben destrossades… el millor va venir quan vam recollir les motxilles del “maletero” i ens les vam trobar tacades de sang... Abans d’alarmar-se cal saber que es transporta al mateix temps bistecs, motxilles i maletes, patates i el que faci falta. Com ha de ser!

Vam allotjar-nos un parell de nits a l’Hostal Pachamama… i després vam tirar de Hospitalityclub a cal Papa Wolf, un alemany mig sucrense molt simpàtic que porta més de 40 anys a Bolívia, i a qui l’hi hem d’agraïr moltíssim que ens acollís a la seva magnífica casa.
La introducció a Sucre ens va dur inevitablement a parlar de política. La constitució boliviana diu que Sucre és la capital, però qui n’exerceix és La Paz. Això ha creat una rivalitat molt gran entre ambdúes ciutats, portant a extrems d’odi entre elles. A tot això, cal sumar-hi que la situació actual a Bolívia és força complicada i realment costa molt d’entendre i més encara d’explicar, però més o menys es pot dir que hi ha certes regions que es mostren molt descontentes amb la política d’Evo Morales, les quals evidentment són molt de dretes i força racistes i discriminatòries amb els indígenes. A Sucre, el problema és que una de les “prefectes” que formava part del MAS, el partit de l’Evo, ha canviat de color i això encara ha endurit més la situació, ja que Evo resideix a La Paz, ciutat que junt amb altres regions, li dóna tot el suport.

Però nosaltres no som periodistes ni podem explicar la situació, ni volem opinar… el que és una llàstima és que la premsa occidental no s’interessi més per països com Bolívia, on moltes grans empreses sí que hi ténen interessos però només econòmics i obscurs.

Canviant de tema, el qual inevitablement ha centrat l’inici d’aquest escrit… podem explicar que Sucre ens ha semblat una ciutat molt bonica, ja que la majoria d’edificis del centre són de color blanc i d’estil colonial. La geografia de la ciutat és a més molt irregular i muntanyenca i això fa que es pugui tenir vistes ben interessants només caminant pels seus carrers.
Un dels edificis a destacar per la història de Bolívia, és la Casa de la libertad, on es va signar la independència del país. A més de les diverses esglésies del centre històric.
Un altre punt ben interessant és el Mercado central, un punt on durant el dia i la nit hi ha molta vida i moviment. El més increïble d’aquest lloc és que necessitis el que necessitis, a l’hora que sigui, gairebé segur ho trobaràs.

El cementiri de la ciutat ens va cridar l’atenció, ja que és un lloc que reflecteix perfectament les diferències de classe social, inclús després de morts… a banda d’acollir tres mausoleus de presidents del país, s’hi troben les persones enterrades per gremis, i en el cas de ser pobre t’agrupen per edats i t’acumulen en llocs ben poc cuidats i “sobrepoblats”.

Ens va sorprendre molt, també, l’interessant Museu AZUR, que ha recuperat l’art tèxtil precolombí en un intent per evitar que desaparegués en les generacions… i que ha aconseguit molt bé. El museu explica perfectament els canvis que ha patit aquest art al llarg de la història i et permet identificar el tipus de roba i barrets que utilitza cada poblat i persona, segons si el dia és laborable o festiu, el seu estat civil, etc.

Finalment vam aprofitar per anar a Tarabuco, poblet on hi ha un mercat tots els diumenges de l'any i on es reuneixen diversos poblats propers per realitzar la compra setmanal. El més itneressant, a banda dels colors del textil i el menjar que s'hi ven, és veure les persones vestides amb la seva roba i barrets tradicionals... ens sembla fantàstic que després de tants anys, ho segueixin mantenint. El fet d'haver anat al museu AZUR, ens va ajudar encara més a entendre què significaven les robes i de quins poblats procedia la majoria de visitants (inclosos els turistes, qui són molt fàcils d'identificar, je je)

El dilluns, vam marxar cap a La Paz, després d'aquests dolços díes a Sucre, on a part de compartir llargs cafès i converses, vam descobrir quin gust fa el chaque de llama i la chicha, a més de conèixer persones ben interessants...

Petonets i fins aviat, família!!!

Val un Potosí !!

Per passar la nostra darrera nit a Uyuni vam buscar tranquilament un hostal amb calefacció i aigua calenta perque després de tres dies de desert necessitàvem una dutxa.
Vam compartir l'habitació amb el noste amic italià i ens va fer riure i passar molt bones estones.

El dia per Uyuni el vam passar amunt i avall, aprofitant per fer una copia de les fotos que sorprenentment hi vam trobar un virus!
Més tard agafavem el tren de mitjanit direcció a Oruro, on ens hi voliem quedar un dia. Aquesta ciutat te un dels carnavals més famosos de sudamèrica, però quan no es carnaval no hi ha gaire cosa a fer. La nostra idea era després anar cap a Cochabamba, però tot això va canviar de direcció.
No ens vam quedar ni a Oruro ni tampoc vam anar a Cochabamba, ja que vam seguir els consells d'una voluntaria francesa que treballava a Potosí des de feia un any i mig i que a més és membre d'hospitalityclub... Ella estava viatjant amb la seva familia pel país i ens van recomanar molt que visitessim Potosí i Sucre. Nosaltres no estavem convençuts d'anar en aquella direcció perque dies abans hi havien hagut bloquejos de les cooperatives mineres, però ella com que viu allà i coneix bé tot el tema ens va dir que ara estava tranquil. Li vam agrair i ens vam acomiadar d'ella i de la seva familia. També ens va saber molt greu haver de dir adeu al que havia estat company de viatge els darrers cinc dies, arrivederci Giacomo!

Doncs així, cap a Potosí falta gent.
Després de cinc hores de bus vam arribar a aquesta ciutat de 4060m d'alçada, famosa pel Cerro rico, d'on es va treure milers de tonelades de plata a l'època de la colonització. Ara l'activitat minera continua extraient altres minerals, però el que no ha canviat son les condicions infrahumanes de treballar.

La pujada que hi ha des de la parada del bus fins al centre se'ns va fer eterna, un port de primera del Tour de França, a 4000m més les motxilles i que només haviem dinat un plat d'escudella, ens faltava l'aire cada 10 minuts!!!
Finalment vam arribar a l'hostal Felimar on vam estar molt bé i ens vam fer amics de la recepcionsta, una senyora molt simpàtica amb qui vam intercanviar els correus. En aquest hostal hi vam passar dues nits i la tercera vam anar cap a casa de l'Ali, d'hospitalityclub, que es la noia
que comparteix voluntariat i pis amb la francesa que haviem conegut a Oruro.

Per la ciutat vam estar passejant molt, ja que no ens cansavem de veure cases i esglésies d'arquitectura colonial, que més d'un cop ens van fer pensar que estiguéssim en un poblet espanyol en comptes de Bolívia. Passejant pels seus carrers ens vam adonar que com diu la història aquesta ciutat va ser realment important a nivell econòmic, convertint-se al segle XVII en una de les més grans del món.

Un dels edificis que cal destacar és la Casa de la Moneda , actualment convertida en un museu on es pot veure una mostra de la maquinària i altres materials emprats en la creació de monedes de plata.

També vam voltar pel mercat i botigues de teixits artesanals molt coneguts a Bolívia, i no vam poder resistir la temptació de comprar quatre cosetes per la família.

El dia abans de marxar vam visitar una de les 420 mines que hi ha obertes a la mateixa muntanya. Aquesta visita començava al barri dels miners on ja equipats amb casc, llanterna botes i roba adequada, vam fer una petita "formació" en explosius en una de les moltes botigues de provisió pels miners. Seguidament vam visitar el mercat on ens van aconsellar de comprar coca i begudes per obsequiar als treballadors.
La següent parada va ser on es feia el tractament dels minerals per tal de separar la roca dels materials com plom, zinc, coure, i molt poca plata. Aquí utilitzaven uns reactius químics, amb molt poques precaucions de salut i higiene.
Però això no era tot, un cop a dins de la mina i havent visitat el petit museu que hi ha a l'entrada, vam poder veure les difícils condicions de treball que han de suportar diàriament els miners.
No només això, sino que també la pols, l'alta temperatura i la falta d'oxigen feien sentir-nos una situació d'angoixa i dificultat a l'hora de respirar.
Pel fet de ser visitants no vol dir que ens poguéssim desplaçar d'una manera més senzilla, doncs els tunels són molt estrets i de vegades tan baixos que hem d'anar de genolls, cosa que els miners han de fer cada dia, i a més a més treballar-hi.
La forma de treball és gairebé sempre manual, exceptuant la dinamita i alguns martells pneumàtics, eines que s'han de comprar els mateixos miners perque estan organitzats per cooperatives.
Al final de la visita els guies ens van fer una "demostració" de com es fan les explosions de la dinamita, primer ens pensavem que era un muntatge, no podiem creure que realment fos veritat la manera inconscient com es tractaven els explosius... i van explotar de veritat!! ens vam quedar acollonits, allò va fotre un pet de collons!! (perdoneu l'expressió, però ja veureu el video!!)

I fins aquí Potosí, una ciutat que ens ha deixat moltes impressions algunes bones i d'altres no tant, sobretot tenint en comte les condicions de vida dels miners.

Bolívia : un país de muntanya i de sal...

Hola!!

A Bolívia hi vam entrar el dilluns, 30 de juny al migdia... Vam sortir d'Humahuaca amb un bus en el qual vam trobar-nos amb unes companyes que havíem conegut uns dies abans a Salta i Iruya, també ens acompanyava el Rafael, un noi amb doble nacionalitat francesa i d'Estats Units qui vam conèixer a la Posada del Sol i qui havent sabut que el mateix dilluns sortia un tren desde Villazón a Uyuni, es va afegir al nostre nou grup.
Al cap de tres hores de trajecte arribàvem a La Quiaca, poble fronterer encara d'Argentina. A La Quiaca, has de creuar a peu la frontera, fent primer el registre de sortida d'Argentina i uns metres més enllà, creuant un pont, fer el registre d'entrada a Bolívia, on també hi ha un poble fronterer anomenat Villazón, que vindria a ser un Pas de la Casa en versió boliviana.

Amb tota la colla, vam dinar unes empanadas i mandarines (fruita molt abundant a Bolívia) i vam esperar que fóssin les 15.30h per poder pujar al tren Wara-wara que ens deixaria a Uyuni a la 1.00 de la nit... i quin fred ens esperava a Uyuni!! Sort que vam trobar lloc per dormir (això sí, sense calefacció) i descansar del tren. L'endemà dimarts ens vam quedar a Uyuni per inspeccionar el poble i buscar un tour pel Salar. Entre tots vam trobar una excursió que podíem fer junts, tasca no gaire difícil tenint en compte que tot el poble viu del turisme i està plè d'agencies que ofereixen el mateix tipus de tour i a preus similars. Finalment, també es va afegir amb nosaltres un italià molt simpàtic que havíem conegut al tren i amb qui vam compartir estones molt bones i divertides.

El dimecres, 2 de juliol a les 10.30h del matí marxàvem dos vehicles 4x4 amb un grup format per anglesos, australians, nord-americans, l'italià, el mig francès, i nosaltres dos... El tour era de tres dies i dues nits:
- El primer dia vam visitar el cementiri de trens d'una antiga línia ferroviària (la primera construïda a Bolívia) utilitzada per transportar minerals i que fa uns anys ha deixat de funcionar. Després vam visitar Colchani, un poblet d'artesans que treballen amb sal, i d'aquí ja vam passar la resta del dia pel "salar", on vam visitar un hotel de sal al qual per qüestions de salut i higiene ja no es pot dormir, i la bonica Isla del pescado (Inca huasi, en quechua), on vam aprofitar per dinar i passejar entre els cactus. Havent dinat amanida, carn i quinoa, vam seguir passejant i fent-nos fotos amb il·lusions òptiques pel salar fins veure la posta de sol. El cert és que sembla impossible que existeixi un lloc tan extens, blanc i poc conegut pel món.
- El segon dia vam llevar-nos d'horeta però vam sortir amb retard degut a que el gel de la nit havia bloquejat una de les rodes del vehicle. Ens vam desplaçar cap al mirador del volcà Ollagüe, de 5.870 m d'alçada aproximadament (cal dir que es veu baixet, ja que nosaltres ens trobem a uns 4.500 m), vam veure el límit natural amb Xile, vam creuar un desert que ens va semblar com si fóssim al planeta Mart pel color rogenc de la seva sorra... vam visitar petites llacunes on hi habiten diversos flamencs, vam creuar una zona amb formacions rocoses, entre les quals hi ha el famós arbol de piedra i finalment vam arribar a la laguna colorada, coneguda pel color vermellós de la seva aigua. En aquest lloc va ser on vam passar la nostra segona i última nit del tour.
- El tercer dia, vam témer per la nostra vida diverses vegades degut a que el nostre conductor i guia havia begut una mica massa i tenint en compte que ens vam llevar a les cinc del matí, encara no li havíen passat els efectes del rom... tot i així vam poder gaudir d'una visita a diversos gèisers en la qual vam passar molt de fred, uns kilòmetres més enllà i per poder escalfar-nos una mica ens vam poder banyar en aigües termals a 35 graus i havent esmorzat vam creuar el desert Salvador Dalí (sorprenentmen així l'anomenen aquí, qui m'havia de dir que tan lluny de casa em trobaria amb el nom d'aquest famós compatriota català?). Més tard vam continuar el camí fins arribar a la "laguna verde" i de retorn cap a Uyuni, la nostra darrera parada va ser el valle de rocas...
Cal dir que finalment vam arribar sans i estalvis, i estem contents de poder-ho explicar. Pel que hem sentit i comentat amb altres persones, és habitual que el tercer dia del tour, els guies/conductors acabin ebris.

Per acabar, ens quedem amb el record de les bones estones passades amb tot el grup i d'haver pogut riure, conversar i compartir amb persones d'altres nacionalitats com si ens coneguéssim de tota la vida... no és tan complicat si entre els humans tenim ganes d'estar bé.

Molts petonets! i sobretot, disfruteu de la caloreta per nosaltres. Fins aviat!

Un bon comiat d'un gran país.

Hola família!

Avui acabem amb la nostra estada a "la Argentina" i ens deixa un molt bon regust de boca.

La nostra estada a Humahuaca, Iruya i San Isidro ha estat molt especial i ens hem sentit com si haguéssim retrocedit en el temps.

El més curiós de tot és que no estavem segurs de visitar Iruya ni San Isidro, ja que són dos poblets allunyats de la carretera cap a Bolívia, però vam decidir refiar-nos de les recomanacions de l'Angie i l'Ariel (de Rosario) i sobretot ens va acabar de convèncer la conversa que vam mantenir amb el Carlos a la Posada del Sol a Humahuaca.
El Carlos, un guia local de la zona, a més d'explicar-nos com arribar a Iruya i els encants de San Isidro, també ens va orientar sobre la nostra primera parada a Bolívia... i per si no fos poc, ens va explicar que la regió de la Quebrada de Humahuaca, curiosament no va estar sotmesa a l'Imperi Inca, no se sap si es van enfrontar o si simplement no es van entendre i els Incas van seguir el seu camí pels Andes sense influenciar els "humahuaqueños" qui tenien la seva propia llengua, que no era el quechua, i que va desaparèixer amb l'arribada dels espanyols.

Al matí seguent ja vam preparar una única motxilla per poder fer tota la visita als dos poblets, ens va anar bé poder deixar la resta de l'equipatge innecessari a la Posada d'Humahuaca.
La primera part la vam fer asseguts a primera fila d'un bus, en un trajecte de tres hores per un camí de muntanya no asfaltat, que ens va oferir unes vistes espectaculars tant de pobles remots com de muntanyes de colors i barrancs que semblaven no tenir fí. Cal dir que seure a primera fila va fer-nos tancar els ulls més d'una vegada al veure en algunes curves, que el camí desapareixia davant del bus... com si voléssim!

Un cop arribats a Iruya sans i estalvis, el senyor Celestino ens va obrir les portes de casa seva per passar-hi la primera nit per 20 pesos! Amb aquest preu (uns 4 euros) i les construccions més rudimentàries ens vam adonar que tal i com ens havien dit, el nord d'Argentina és força més pobre econòmicament que la resta del país.
Un cop allotjats vam poder passejar pels carrerons, pujar al mirador i gaudir de les vistes que ens oferia el paisatge... Iruya no és un poble gaire bonic, però es troba en un entorn preciós. La nit va arribar ràpid i amb ella, el fred... el que no ens esperàvem era trobar-nos un cel tan net i plè d'estrelles.
Al matí seguent vam esmorzar (tot i que ens va costar trobar un lloc per fer-ho) en companyia d'un argentí ben peculiar. Amb les piles carregades ja podíem emprendre el camí cap a San Isidro, que s'ha de realitzar a peu o a cavall perquè dins el poble mai hi ha entrat cap vehicle. Els vuit quilòmetres que separen un poble de l'altre els vam fer caminant al costat del riu i sota un sol ben lluent. Cal dir que cada dijous i divendres un vehicle s'aproxima al poble per tal de proveir-lo d'aliments i altres elements que els habitants necessiten.
Cap a les 13 hores vam arribar a San Isidro, un poblet que sembla penjat de la muntanya i en el qual vam trobar un lloc per dormir "en lo de Elsa" i un altre lloc on vam menjar unes delicioses "empanadas de carne" per 1 euro!
Vam aprofitar les hores de sol per passejar-nos per aquell petit poblet sense llum, on per l'estret camí hi transitavem persones, ases, porcs, gats, cabres i gossos... això sí, el trànsit no era molt dens. Al petit poble són 350 habitant, i vam tenir el privilegi de poder conversar llargament amb dos d'ells :
.Un home cansat de treballar a la ciutat i que havia tornat al poble de la seva infància i que fins alguns anys enrera, era l'encarregat de reparar el grup electrògen que donava llum a algunes parts del poble, però que ara ja no podia perque s'havia trencat una peça irreparable.
.Una dona que resultava ser la cosina de la propietària del lloc on dormíem i que ens va explicar entre altres coses, que feia dos dies havia estat àvia per segon cop i a més que el dia 25 d'abril, curiosament el meu sant, s'havia desplomat la "plaça major" del poble, enduent-se amb ella una casa i el pobre "chancho"... un porquet que de miracle es va salvar. Per sort no va haver-hi cap víctima ja que tothom es trobava reunit a la petita capella de San Marcos.

Les dues converses van tenir lloc abans de les cinc de la tarda, hora en que arribava l'esperat vehicle amb les provisions, cosa que semblava donar molta vida i moviment al poble, doncs tothom baixava amb el seu ruc per tal d'omplir el rebost per la resta de la setmana. A les 19.00 i encara amb una mica de llum solar, vam anar puntuals a "lo de Teresa", amb qui haviem quedat que ens prepararia unes delicioses milanesas con espaguetti a la llum d'una espelma. L'espectacle d'estrelles en aquest poble sense llum, va ser encara més sorprenent que la nit anterior, ens vam adonar que davant la immensitat de l'univers no som res.

El retorn a Iruya i Humahuaca, ens va oferir una agradable rebuda per part del Rubén a la Posada del Sol, amb qui vam compartir unes converses ben interessants sobre temes ben diversos, cosa que ens va fer retrobar un ambient molt familiar que enyoràvem.

Ens agradaria explicar moltes altres petites coses i detalls que ens han fet sentir d'una manera especial, difícil de descriure amb paraules i que no volem oblidar.

Amb aquesta bona sensació ens acomiadem d'Argentina i entrem a un país molt diferent com és Bolívia.

Fins aviat!!

Hola boniques i bonics,

Ja tornem a ser aquí, després de tres dies inolvidables passejant pel "Salar de Uyuni" i rodalíes, però com que continuem anant bastant endarrerits amb els nostres escrits, això també ho explicarem un altre dia...

A nivell d'escrits ens trobem encara al nord d'Argentina, anant de Tucuman cap a Salta "la linda", així és com l'anomenen els argentins per ser una ciutat bonica. La veritat és que a primer cop d'ull, arribant-hi amb autobus, Salta no és tan "linda" com diuen, però com a bons optimistes que som, tot i la desilusió inicial estavem disposats a descobrir la seva bellesa.

Vam visitar el centre el mateix diumenge a la tarda, però evidentment els comercos estaven tancats i això feia que entre el fred i tot plegat, la ciutat semblés no tenir gaire vida... així que vam retornar al hostel, per cert molt fred, també... i vam compartir un mate amb els nois que hi treballaven i alguns dels altres viatgers, la qual cosa ens va regalar una agradable conversa que ens va ajudar a entrar en calor.

A Salta "la linda", vam poder dinar a bon preu, i després d'una visita a l'oficina d'informació, vam descobrir perquè li deien la linda... cal dir que només una petita part de Salta fa honor al nom, que en aquest cas és gràcies als múltiples edificis colonials que es troben concentrats en un mateix barri.

Per dimarts, ja haviem decidit anar cap a Humahuaca per encaminar-nos cap a Bolívia, però no ens en volíem anar sense visitar el Museo de Arqueología de Alta Montaña, que ens havien recomanat molt. <http://www.maam.org.ar/>
Podríem dir que va ser el millor de Salta en la nostra opinió. És un museu realment molt interessant i on s'hi troba diversos objectes de la civilització inca, en molt bon estat de conservació. El que més atreu els visitants, però són les mòmies de tres nens, trobades a més de 6.000 metres d'alcada l'any 1999, les quals el fred havia conservat molt bé.
Cal dir, que com sempre, quan es mostra un cos humà hi pot haver molta controversia i persones a les quals afecti d'una manera especial... en aquest sentit el museu ho mostra de manera molt respectuosa.

A les 15.30h de la tarda, ja dinats, vam agafar el bus direcció el poblet d'Humahuaca, famós per la Quebrada de Humahuaca, la qual ens va oferir vistes magnífiques i un increible canvi en el paisatge des del mateix autobús. Maleit autobús... en el qual vam perdre la cartera amb les targetes de crèdit de la Gemma i alguns dinerons inclosos... encara no sabem si ens la van prendre mentre dormiem o ens va caure i algú la va recollir per quedarse-la, la questió és que per més que vam buscar i preguntar a la policia i la companyia de bus, no l'hem vista més... Amb resignació només ens queda reconèixer que en un viatge hi ha d'haver de tot... moments bons i dolents.

A Humahuaca hi vam arribar amb mal peu i de mal humor... sort que la gent que hi vam conèixer ens va fer "oblidar" el mal tràngul.
L'endemà dimecres vam poder descobrir que hi lluia un sol que haviem desitjat des de feia molts dies, i per sorpresa nostra, el sol eslcalfava! vam aprofitar per visitar el Cerro de las Señoritas, un lloc màgic i amb uns colors preciosos que quedava a uns 15 kms. al sud d'Humahuaca. El passeig ens va dur a Uquía, un poblet molt petit i bonic i evidentment al famós cerro, el qual mereixia l'excursió que a més amaga una llegenda : diuen que unes nenes i joves "incas" que fugien dels espanyols carregades amb l'or i plata que havien pogut salvar del seu imperi van ser refugiades per la muntanya i que avui dia es poden veure enmig de les roques vermelles, les seves siluetes de color blanc que amaguen un meravellós tresor...
Nosaltres el tresor material no el vam buscar ni el vam trobar, ens guardem un altre tresor, que són els colors que et regala aquest paisatge àrid i recobert de cactus.

Per demà, l'últim "episodi" de la gran Argentina, que ha estat la nostra "casa" durant un mes i mig plè de moments especials...

Petonets!

Retorn a Iguazú

Hola familia!

Com ja us avançavem en l'ultim escrit, ja som a Bolívia, però encara hem de posar-nos al dia dels nostres últims viatges.

Resulta que a l'autobus de Rio cap a Puerto Iguazú vam conèixer una parella de mexicans molt simpàtics amb els quals de seguida ens vam avenir i coincidint que ells també baixaven a Puerto Iguazú, vam compartir els dos dies que vam passar en aquest poblet, ja conegut per nosaltres.

L'endemà d'arribar amb el bus no teniem clar si marxar directament cap al nord d'Argentina, o aprofitar, ja que estavem allà, i anar un altre cop a veure les catarates, això si, aquest cop des del costat Brasiler.

I dit i fet, com que la companyia era molt grata i les catarates es mereixien, com a mínim, una segona visita, vam quedar tots quate ben d'hora al matí per prendre el "colectivo" cap al costat brasiler.
Això implica creuar les fronteres de nou, segellar els passaports, canvi de bus... i entre canvi i canvi, vam conèixer una familia de colombians realment molt divertits. També a la parada vam coincidir un finlandès, una suissa, una francesa, una altra noia d'Estats Units, els mexicans i nosaltres dos. Amb aquestes el finlandès va decidir que hauríem de signar un tractat de pau amb totes les nacionalitats que erem, i per immortalitzar el moment el pare colombia ens va fer una foto internacional!

Després de tota la paperassa, vam arribar al parc, vam "esquivar" tres o quatre excursions que no ens interessaven, sobretot perque vam trobar molt car i molt lleig que en un parc nacional el guia oficial et vulgui regatejar el preu.

Encara amb el record del costat argentí quinze dies abans, la primera impressió va ser decebedora... l'aigua estava molt lluny, no sentiem el soroll i no hi havia tan contacte.
A més per acabar-ho d'arreglar vam tenir un "susto" amb un coatí (animal salvatge difícil de descriure, vegeu google) al qual una turista va voler donar de menjar tot i veure els cartells que ho prohibeixen, doncs l'animal va veure la teca i li va saltar literalment dins de la motxilla, per sort no vam lamentar victimes.
A mesura que vam anar avançant pel camí ens vam adonar de les vistes que et dona aquest costat. I es confirma la frase de que els argentins tenen les catarates i els brasilers les veuen.
Realment vam poder ser conscients de la gran extensió de selva, aigua i naturalesa que te aquest lloc, a més, aquest cop ens va sortir el sol i vam poder veure força arcs de Sant Martí.

També ens vam adonar que al final del recorregut tens contacte directe amb l'aigua, doncs ens vam "fotre" ben xops! i definitivament podem dir que no hi ha un costat millor ni pitjor que l'altre, tots dos valen molt la pena!!!

Al final del dia ens vam acomiadar dels nostres amics mexicans, de la familia colombiana intercanviant adreces.

Per part nostra va ser arribar a Puerto Iguazú i preparar-nos fisica i psicologicament per tornar a agfar un altre bus que ens portaria cap a Tucuman, unes 18hores eternes per aproximar-nos al nord d'Argentina.

En aquesta ciutat vam començar a sentir el fred de l'hivern, entre altres edificis interessants, vam descobrir la casa on es va signar la independència d'Argentina, vam compartir unes empanades molt bones en un sopar internacional al hostel i vam començar a veure força més gent amb aspecte índi, l'aspecte que tindría tota la població sudamericana si no hagués estat pels invasors espanyols, i posteriorment altres europeus.

Per avui aquí ho deixem, amb les mans i els peus gelats, i esperant els vostres comentaris, que ens donen caloreta en aquest hivern austral.

fins aviat.