WWOOFing a Cal Barry!

Hola familia!

Despres de deixar el petit poble de Sixmilebridge, vam anar tirant cap a Cork city, que seria la ciutat mes gran abans d'arribar a la granja on ens havien dit que podriem "treballar".

Casualitats de la vida, Cork es preparava pel Festival de Jazz. Nosaltres no n'haviem sentit a parlar pero sembla ser, i ara ho podem confirmar, que es un festival molt important a Irlanda.

Tan de bo l'haguessim pogut gaudir, pero com estavem acabant el mes, i els diners havien volat, no vam poder comprar cap entrada pels concerts programats.

Divendres a la tarda vam aprofitar per fer un tomb per la ciutat, es un lloc bonic i amb força moviment. Tot i que ens va sorprendre que te molts centres comercials.

Entre totes les botigues i llocs comercials que pots trobar per la zona peatonal, cal destacar-hi l'english market que es diferencia de totes les altres per la seva oferta de productes frescos, carn, peix, olives, formatge... com si es tractes d'un mercat mediterrani.

De Cork el que mes recordem son les converses amb els altres "habitants" del hostel on vam passar les dues nits.

Era una barreja de nacionalitats, i tots pelats com una rata... una noia d'Estats Units que es feia passar per canadenca, una holandesa clavada a la Janis Joplin, un frances que es creia que era cantant d'opera, el primer litua que coneixem a la nostra vida i nomes feia que jugar a escacs, un italia ja grandet que venia a buscar feina escarmentat d'Espanya, un alemany que tenia molt clar que ell era de l'Alemania de l'oest... i un argenti que tornava cap a Barcelona ja que a Irlanda no havia trobat feina...

Vam passar hores xerrant de tot una mica... de les "aventures" que haviem tingut tots a Limerick (tot aventures extranyes de lloc poc recomanable) i les batalletes de les nostres vides.

Sigui com sigui, vam compartir un parell de nits molt agradables i en bona companyia amb aquell munt de gent tant diferent i tan interessant alhora.

Nosaltres diumenge teniem d'anar tirant cap a casa del Barry, pero com dilluns era festa vam aprofitar per anar a fer una escapadeta cap Kinsale, un poble costaner que ens havien recomanat l'italia i el litua, de fet era bonic pero força turistic, afortunadament ara no ens hi vam trobar gaire gent.

Ara si, dilluns a la tarda haviem quedat a Dunmanway amb el Barry. Dunmanway es un poblet, on para el bus, i queda a prop de la granja on hi passariem un mes fent WWOOFing.

El WWOOFing consisteix en una mena de treball voluntari en granges organiques on es treballa unes hores al dia a canvi de dormir i menjar. No hi ha diners entre mig, simplement es un intercanvi a mes d'una manera molt interessant de coneixer gent i un altre ofici.

El Barry va arribar molt puntual, i el bus tambe, aixo va fer que no haguessim d'esperar gaire i que ens trobessim devant del pub tal i com haviem quedat per telefon.

Les primeres converses al "Vitara" de cami cap a casa, van ser sobre la feina que fariem, on viuriem nosaltres, els animals que tenen... una mica un resum ràpid de tot plegat.

Es a dir, que la nostra feina seria bastan senzilla, treure herbes dolentes dels horts, tallar fusta per  la llar de foc, recollir l'ultima verdura que els hi quedava com les cols, cols de brusel·les, patates, els tomaquets de l'hivernacle o polytunnel...

El lloc era espectacular, teniem per nosaltres dos una casa de dos pisos. Al costat hi teniem els diferents horts, just a darrera el camp on pasturaven les cabres, i al davant la casa on vivia la familia del Barry, amb la seva dona, la Jackie i els seus fills, la Orla i el Ben. El fill gran s'acavava de mudar i ja vivia sol en una altra casa a prop d'ells.

Cal destacar que eren molt hippies, amb tot lo que comporta... i sobretot ens costara oblidar el menjar. Les sopes del migdia, el pa fet per la Jackie el mateix dia, aquella llet de cabra autentica, la cervesa feta pel Barry... I una vida molt tranquil·la i sense complicacions.

Vam estar un mes sencer a casa seva ajudant-los amb les feines del camp (traient herbes, tallant llenya, cuidant les cabres i collint algún que altre vegetal, sobretot patates, que quedaven encara a mitjans de tardor). A part de les quatre hores i pico que fèiem de dilluns a divendres, dies que compartiem amb tots ells els àpats i estonetes de sobretaula i davant de la tele i sobretot a prop del foquet (animant al Manchester United)... les tardes i els caps de setmana aprofitàvem quan el temps ho permetia, per fer excursionetes, algun dia anar al pub, a caminar pels voltants, etc. 

I si el temps era el típicament irlandès, miravem pel·lícules que ens havien deixat ells, totes molt bones, per cert.

Sembla molt poca cosa, només explicar tot el que vam viure durant un mes amb quatre ratlles, però vam descobrir que la vida pot ser molt més senzilla del que sembla i és un ritme que ens va agradar molt... treballar a l'aire lliure, aprendre a fer pa, pelar pomes per fer compota, beure una llet que saps perfectament d'on surt, menjar uns ous boníssims i frescos, anar a buscar llenya i arrencar hortigues, i sobretot conversar sense presses, resumint : salut i bons aliments...

Però tot s'acaba, i un dissabte del mes de novembre vam marxar amb llagrimetes als ulls, de la granja Shana Cashel, per començar un altre WWOOFing a Valentia Island, i deixar enrere aquella familia que ens va acollir com si fossim fills seus durant un mes i ensenyant-nos que un món d'intercanvis (i amb molt pocs diners per no dir gens) és possible.

Fins aviat!!!

Dublineses...

Hola familia!!

Ja tornem a ser aqui! Esperem que totes i tots estigueu molt be per casa.

Nosaltres seguim per Irlanda, i tot va be, la veritat es que cada dia descobrim que es un pais precios i sembla mentida que tenint-ho tant a prop no hi haguessim vingut abans.

Ens vam quedar a Dublin el dia 22 d'octubre... a l'aeroport havent acomiadat a la Silvia i sentint-nos una mica extranys... despres de 4 setmanes amb familia i amics i sempre envoltats d'altra gent, ens tornavem a trobar tots dos per aquests mons i ens feia la impressio que tornavem a comencar.

De l'aeroport vam agafar un bus cap a dins de la ciutat, i a prop de la parada final vam anar a buscar un dels hostels mes economics de la ciutat... la qual cosa es tradueix en 50 euros la nit (25€ cadascu), en una habitacio compartida amb 4 persones mes!! aixo no es economic!!!

Aqui ja vam veure clarissim que Dublin es molt car, Irlanda ja ho es i molt, pero la seva capital es pitjor... per sort teniem dret a cuina, aixi que vam aprofitar per cuinar-nos el sopar cada dia al hostel. La primera tarda ens vam intentar situar en aquell lloc enorme, on hi deuria haver mes de cent persones dormint, de les quals la gran majoria estaven alla per trobar feina... no us volem explicar el panorama perque era forca depriment, fins i tot rebien el correu al matex hostel, com si fos casa seva, deurien dur alla forca temps... Hi havia moltissims espanyols i encara mes francesos, aixi que amb aquell panorama desolador vam decidir que com a molt passariem dues nits a Dublin, i es el que vam fer.

Vam visitar el centre i s'ha de dir que caminavem bastant de pressa perque feia un fred que deu n'hi doret. Vam intentar trobar els carrers i llocs que descriu el famos llibre de James Joyce, Dublineses, cosa que no vam poder o potser saber trobar. Passejant pels seus carrers i creuant una vegada i una altra el riu, ens vam adonar que Dublin es una ciutat gran, com moltes, es clar que cada ciutat es diferent, pero si et mous pel centre i els carrers comercials, son totes si fa no fa exactament iguals (que hi farem, vivim en un mon globalitzat!)

A part de sentir a parlar castella a cada cantonada i no poder gaudir del verdader accent irlandes, ens vam adonar que necessitavem algu que ens digues que visitar i on anar, algu que conegues la ciutat de veritat, pero no coneixiem ningu alla, aixi que ens vam deixar guiar per les recomanacions de la guia lonely planet que havia comprat la Silvia a Londres i que molt amablement ens va regalar.

Aixi doncs, vam visitar el Trinity College, un conjunt d'edificis que pot ser comparable a un poble i que es troba enmig de Dublin, i un cop ets a dins, no ho sembla... El Trinity College es una de les Universitats mes antigues d'Irlanda, i creiem que la mes gran. Esta molt be perque tothom pot entrar dins el recinte i un cop dins et trobes com en un altre lloc completamnet diferent. Es un lloc totalment recomanable de visitar i a dins t'hi pots trobar des d'una esglesia, un teatre dissenyat pel mateix Samuel Beckett, camps de rugby, els pisos d'estudiants, les facultats, etc. I una biblioteca molt xula que alberga el llibre de Kells, el llibre es conegut per ser un manuscrit molt ben il.lustrat i conservat, i cada dia passen una pagina... i es formen unes cues terribles nomes per poder-lo veure. Cosa que nosaltres no vam fer.

Havent dinat vam continuar les instruccions de la guia, i vam anar en direccio al Dublin Castle, que esta forca reconstruit i sembla que s'ha convertit en un edifici administratiu, que tampoc te massa interes. I sense voler, vam anar a parar als jardins del castell de Dublin que ens van conduir a una altra biblioteca molt interessant (pobre Marc...), la Chester Beatty Library. L'entrada es gratuita i te el format d'un museu, pero conte obres, manuscrits i informacio realment interessant relacionada amb el mon dels llibres. http://www.cbl.ie/ Estavem tan entusiasmats que ens van haver de fer fora perque ja era hora de tancar... i com que a fora hi feia un fred horrible, vam anar a fer un te amb llet i una xocolata desfeta...

Vam acabar passejant per la ciutat fins ben entrat el vespre, i despres d'anar a comprar quatre coses per sopar, vam anar al hostel a cuinar una mica i a sopar!

Vam fer un parell de Guinness (que no faltin...) i cap a dormir. Que l'endema ens n'anavem cap a Limerick, on teniem la intencio de visitar la ciutat i a veure si teniem mes sort amb el treball voluntari a les granges...

I l'endema cap a Limerick hi falta gent... es una ciutat que vam triar aleatoriament, i en haver deixat el bus, vam tenir la sensacio que era un lloc una mica extrany. Vam mirar de trobar un B&B per dormir a bon preu, pero era massa car... la historia es que la propietaria no ens volia deixar marxar de cap de les maneres... el final ho vam aconseguir i vam provar mes sort a l'oficina de turisme, on els preus eren encara mes cars.

Teniem clar que al B&B de la dona "que feia por" no hi voliem tornar, aixi doncs cap a l'estacio d'autobusos i a buscar un bus per anar a Sixmilebridge. Un poblet molt xulo, on la guia deia que hi havia un hostel economic i que estava molt be. Sort en vam tenir, vam poder agafar un dels dos busos que anaven cap al poble, i la veritat es que al hostel s'hi estava la mar de be. El propietari era molt simpatic, i vam coneixer una parella de suissos que ens van convidar a compartir una ampolla de vi entre els quatre. Allo pintava molt millor que Limerick...

Hi vam estar tant be, que ens hi vam quedar tres nits, el poble era molt agradable, a la biblioteca (ubicada dins una antiga esglesia protestant molt xula) hi tenien prous llibres interessants i internet gratuit. Ens vam estudiar tots els llibres infantils/juvenils relacionats amb les feines del camp. Com que el nostre angles no es gaire bo, el llibres amb fotos i dibuixos eren fantastics!! je je.

En aquesta fantastica biblioteca, es on vam rebre la noticia que ens volien a tots dos a una granja a la regio o County de Cork i a una altra a la regio de Kerry en una petita illa anomenada Valentia!! Estavem que no hi cabiem d'alegria , per fi podriem comencar les nostres experiencies amb el WWOOFing, pero aixo ho deixem per un altre dia...


Moooolts petonets des de Valentia Island, un lloc amb paisatges fantastics!! Cuideu-vos molt i fins aviat!

Penya-segats, platges, i molt verd!

Hi family!

Ens vam quedar viatjant en Opel Corsa, per la costa oest d'Irlanda, tots tres.

Tothom ens deia que quan mes al nord anessim mes maco seria, pero nosaltres no ens ho podiem creure perque tot el que veiem era espectacular!

Ens vam proposar arribar a Westport cap al migdia, pero guiats per les recomanacions de la gent local vam triar el cami mes llarg, que passa per Louisburgh. Aquest primer tram de la ruta t'ofereix un paisstage molt maco, combinant rius, camps, muntanyes i els colors de la tardor. I el segon tram fins a Westport es per la vora del mar, aquesta costa es força frequentada per surfers.

Despres d'un cafeto i de passejar per la bonica ciutat vam anar tirant seguint la carretera de la costa... i sense voler i gairebe de casualitat vam agafar un trencant que ens va dur a una platja molt xula, vam parar per fer unes quantes fotos i estirar les cames i de la qual la Silvia es va endur unes algues de record. Vam continuar per aquella carretera secundaria plena d'ovelles (portada del voltarmon) que ens duria a un altre lloc precios, pero per disfrutar-lo has de fer una petita caminada fins a d'alt d'un penya-segat i veure l'alçada que te fins al mar. El lloc en concret es una illa que esta unida amb la terra per un sol pont.

Des d'alla i abans que se'ns fes fosc vam anar tirant per trobar un lloc per dormir a la ciutat de Ballina, que per ser lo que es, aquesta ciutat es carissima, be, de fet tot Irlanda es car. Fins al punt que aquell dia ens vam plantejar de dormir al cotxe, pero al final vam trobar un altre Bed&Breakfast i ens hi vam quedar.

L'endema de bon mati i havent tastat els famosos scones vam agafar carretera i manta direccio nord, anant per la carretera que dona a la costa i va cap a Sligo. Viatjant tranquilament, anar parant als llocs que mes ens agradaven fins arribar a la ciutat de Sligo.
Voltant sempre per la costa vam deixar la ciutat, i un tros mes enlla vam parar a fer un beuret al pub, i mes tard vam fer una visita a Lissadell House, una casa senyorial d'una noia que va ser de les impulsores per la independencia de la Republica d'Irlanda.

Com s'anava fent tard i fosc, no ens agradava conduir aixi que vam fer nit en un poblet molt petit, fronterer amb Irlanda del Nord, Belleek.
Una de les curiositats d'aquest lloc es que pots pagar amb euros i lliures, i els senyals de trafic canvien sobtadament de Km/hora a milles/hora.
El lloc era tant petit que l'unic B&B era just a sobre del pub, ideal per nosaltres un dissabte a la nit! Vam fer unes quantes Guinness, amistad amb la gent local, fins al punt que ens van convidar a la ultima pint.

El diumenge al mati una mica cansats vam agafar el corsilla mandrosos, vam conduir pel voltant del llac Lower Lough Erne, que estava alla mateix, i un cop vam fer tota la volta vam anar direccio Donegal per visitar un dels Countys mes bonics del pais.
Un cop a la ciutat de Donegal vam buscar un lloc per dinar, no vam tardar gaire perque plovia bastant. I un cop tips de buffet lliure vam anar a caminar una mica per l'interior de l'historic castell de Donegal.

A la tarda ens vam afanyar per arribar abans que es fes fosc a Carrik, concretament a Slieve League, un dels llocs mes macos que haviem vist durant tot el viatge per la illa.
Son uns penya-segats impressionants, amb una alçada que mareja, un vent fred i lo millor de tot es que hi estavem sols. Aquest lloc afortunadament no esta explotat, i es gratuit.
Vam veure la posta del sol a l'ocea, i ens hi vam estar una bona estona, mes ben dit no hauriem marxat mai d'alla, pero com es feia de nit i voliem anar a dormir d'hora i vam tornar per la carretera direccio Donegal.
No voliem tornar a estar gaire estona al cotxe per aixo vam parar a Killybegs, la ciutat amb el port de pesca mes important d'Irlanda.
Vam anar a comprar al super per fer-nos un soparet nosaltres mateixos a l'hostal, i despres d'unes partides de poker apostant amb potets (individuals) de mermelada prestats de la cuina, vam anar a dormir, que l'endema ens esperava un bon tros de cotxe fins a Dublin.

Ens vam aixecar d'hora per poder fer les quatre horetes que ens separaven fins a l'aeroport de Dublin, i sort que sempre s'ha d'afegir una mica mes de temps per si et surt algun imprevist, com ens va passar a nosaltres que ens vam trobar una carreteta tallada per obres.
Afortunadamnet vam arribar amb el temps just per tornar el cotxe de lloguer i despedir-nos de la Silvia, que va poder marxar cap a Londres.

Nosaltres en quedariem a Dublin un parell o tres de dies, visitant la ciutat i esperant noticies d'alguna granja....

pero aixo ho explicarem un altre dia... i esperem que no tardem gaire, ara que tenim internet!

fins aviat i cuideu-vos del fred!

Irlanda : moltes ovelles i poca gent...

Hola familia,

Vam arribar a Irlanda el dimecres dia 15 d'octubre cap a la tarda. Vam trobar la Silvia a l'aeroport de Dublin perque vam viatjar separats... (a nosaltres ens sortia mes economic agafar un altre vol que sortia mes tard de Londres). Cal dir que entrar a Irlanda, va ser molt mes facil pel Marc que no pas els tres quarts d'hora que el van tenir retingut a Londres... (quina colla de racistes!! i tot perque Andorra no esta a la UE, tant a prop que esta el Regne Unit i no el deixen entrar facilment i despres ens hem patejat mig sudamerica sense cap problema... Com hi ha mon!!)

Tornant al que tocava... a l'aeroport mateix vam decidir que llogavem un cotxe pels cinc dies que estariem amb la Silvia aqui. Doncs contrariament al que pensavem, no sortia tant car i a mes tenint en compte que es un pais força rural, es la millor opcio sense cap mena de dubte. Ara que ja hi hem voltat una mica, estem segurs que havent t'anar en bus o tren, ens hauriem perdut llocs amb paisatges preciosos i molt remots.

En un moment vam instal.lar-nos tots tres al flamant Opel Corsa, com no amb el volant a la dreta!! El primer valent a conduir al reves va ser el Marc, i amb la mateixa por que tens quan t'acabes de treure el carnet... vam enfilar cap a Galway. De la costa est (Dublin) a la costa oest (Galway) en unes tres hores de cotxe.

A mig cami vam parar a Athlone un poblet que era bonic pero es veia força turistic, en el qual vam aprofitar per sopar. I amb la panxa ben plena i ben gelats, ens en vam tornar cap al cotxe per acabar d'arribar a Kinvarra a dormir.

Kinvarra es un poblet molt petit que queda al golf de Galway, i de tant petit com es, no hi vam trobar cap lloc obert per esmorzar.. esta ple de pubs pero sembla ser que nomes hi fan vida nocturna. Aixi que vam aprofitar que anavem a Galway per esmorzar-hi i visitar-ho una mica. Tot i ser una de les ciutats grans de la Republica d'Irlanda, es veu mes aviat un poblet, es força bonic i s'hi veu molt ambient estudiantil.

Com que no teniem gaires dies per passejar per Irlanda, ja que el dilluns seguent haviem d'estar a Dublin per tornar el cotxe i deixar a la Silvia perque se'n tornes cap a Londres, vam fer un recorregut bastant rapid de tot el que tenim previst veure. Aixi doncs, no vam passar gaire estona a Galway i vam enfilar carretera seguint la costa cap al nord. Aquell dia el vam passar practicament tot al cotxe, i vam poder gaudir de bon temps i uns paisatges molt xulos. Vam parar a dormir a un poble anomenat Leenaun, que de les quatre cases que tenia, dues eren pubs i les altres Bed&breakfast. Doncs vam escollir un dels B&B per dormir i un dels pubs amb llar de foc inclos, per fer-hi unes bones Guinness i el millor cafe irlandes que haviem probat mai. En aquell pub hi havia lo bo i millor de la zona, incloent-hi el Tony, un senyor ja jubilat que feia molta olor d'ovella i que amb un bon pet a sobre va agafar la seva bici i se'n va anar a dormir fent tortes.

I per avui, fins aqui... perdoneu que no escriguem mes ni mes sovint, pero ara ja estem instal.lats en una granja que queda força remota i l'acces a internet es dificil. Nomes dir que aixo que estem fent i que s'anomena WWOOFing, es una experiencia genial, ens agrada molt i ens estem amb una familia genial.

Fins aviat, i ja us ho anirem explicant...

Petonets i cuideu-vos molt!!!

London: second round.

Hola famila!

Seguim a Londres el dissabte 11 d'octubre, com ja començava a ser costum ens vam llevar a les tantes, per dinar en un mercat que feien ara no recordem el nom... ens enrecordem que estava una mica mes amunt del mercat de flors de Columbia road flower market, bueno es igual, la questio es que quan vam arribar hi havia molta gent fent cua a totes les parades per comprar menjar, aixo si, tot organic, ah.. i bonissim! com feia bon dia ens ho vam anar a menjar al costat, que hi ha un parc força gran. Vam aprofitar per fer migdiada, tot tumbats a la gespa i intentant llegir el diari, The Guardian que havia comprat la Silvia, com no enteniem gran cosa, vam continuar fent migdiada i mirant els freakies que hi havien per alla.

Cap a la tarda (que ja feia estona que ho era) vam anar passejant per aquells carrers, fins arribar a una granja molt curiosa perque no et pots imaginar que al mig de Londres algu tingui una granja amb porcs, gallines, ovelles, cabres... i despres de demanar-ho resulta que n'hi ha varies. Despres de fer un cafeto, vam anar caminant pel costat d'un canal, per cert força transitat per bicicletes, el lloc es molt maco i tranquil, no sents gaire el soroll dels cotxes i no tens la sensacio d'estar en una gran ciutat. Per aquell canal pots trobar alguna que altra barqueta on hi viu gent tot l'any, com si fos una casa normal, amb jardi i fins i tot hort.

Com era dissabte i passejant se'ns havia fet fosc vam anar rapid cap a casa, i despres cap a sopar una pizza barata i cap al Shunt hi falta gent.
En arribar vam flipar de la cua que hi havia per entrar, sort que erem convidats de la Silvia i ens vam poder colar a tothom... colada d'aquelles que fan molta rabia!
Un cop a dins ja havien començat les actuacions, la primera que vam veure era la de dues parelles de bessons, les germanes ballant i els germans tocant la bateria, d'una manera molt sincronitzada, molt xulo!




Entre cervesa i cervesa i xupito de tequila que va i ve... ens vam anar animant, i vam participar a la creacio de ninots de mitjo. Ens vam passar una bona estona cosint i rient... aquest es el resultat:

L'amic ratllat encara no te nom, la "mitjona" blava es diu Petra, i ara viu a Londres. Ell ens acompanya durant el viatge... Un altre a fer fotos amb l'osset blanc!
La nit es va anar animant, el Shunt va tancar portes i nosaltres encara alla, fent ballaruques amb el personal del local... quina nit!!!!

Diumenge, per no trencar la tradicio ens vam llevar encara mes tard, la Gemma es va quedar dormint encara mes, i jo i la Silvia vam anar a voltar una mica mes de mercats, ara si el Columbia road flower market que ja no hi quedava res perque era hora de plegar a les 3 de la tarda, i per Brick Lane, un altre mercat que nomes munten els diumenges amb molta roba, gent i bon temps. Es respirava un ambient molt Londinenc.

Cap al vespre vam anar a despertar a la Gemma, i xinoxano vam anar cap a un local on feien musica en directe, vam veure tres grups que no ho feien gents malament, al contrari molt be, i d'alla a sopar al turc de sota de casa a les 12 de la nit.

Dilluns es va aixecar una mica nuvol, pero aixo no ens va fer canviar els plans per anar a Kew Gardens, el jardi botanic de Londres, un lloc gegant amb un munt d'arbres, plantes i hibernacles diferents, un jardi botanic dels mes grans del mon! Si aneu a Londres ho recomanem moltissim, l'entrada es un pel careta, pero val molt la pena, i si ets una mica espavilat es facil colar-se, nosaltres vam badar!
El vam visitar durant tot el dia, fins que ens van fer fora, a mitja tarda, i per sortir com estavem al costat del riu i encara no haviem caminat prou, vam passejar pel costat del Thames fins la parada de tren que ens anava be per tornar cap a casa.
Per rematar el dilluns i com que ens havia quedat molt bon regust del dia abans anant a sopar a un turc, vam tornar-hi, pero aquest cop a un de molt bo! Vam menjar com uns campions i no ens va sortir pas massa car! A mes, el vi el vam anar a comprar a una botiga del costat (off licence) perque el restaurant no tenia llicencia per vendre alcohol.
Despres del turc, a fer una cerveseta amb unes amigues de la Silvia, i a dormir!!

El dimarts vam quedar amb una de les amigues que haviem conegut el dia abans, per anar a un Museu molt especial que ens havia recomanat la Silvia... el Hunterian Museum un lloc que les guies de viatge no recomanen, que no apareix als mapes i que si ho preguntes a la gent pel carrer, no te ni idea d'on es... es troba dins l'edifici del Real Col.legi de Cirurgians d'Anglaterra, i deu n'hi doret del que hi pots trobar alla dins. Ens pensavem que seria una mena de mostra tipus "Bodies, the exhibition", pero no ho sabem perque no l'hem vista. El cert es que alla dins hi ha un munt de parts del cos huma i de molts diversos animals conservades en formol, a part d'altres curiositats com l'esquelet d'un gegant irlandes, instruments de cirurgia de fa la tira d'anys...
Es un lloc ben interessant per a la ciencia i cal dedicar-hi molta estona, pero per qui tingui l'estomac sensible o hagi dinat molt, es recomanat no anar-hi... ;)

Aquella tarda, per pair el que haviem vist al Museu vam anar a passejar per una altra zona ben turistica de Londres que quedava molt a prop, Covent Garden. Ens vam anar refugiant de la pluja en un parell de botigues, pero on mes estona vam estar va ser una llibreria especialitzada en viatges que ocupava tres pisos i tenia guies, mapes i planols de tot el mon!! increible, un lloc ideal per a qualsevol viatger.

I com que la pluja fina seguia molestant força, vam sopar rapidet i d'hora cap a casa a preparar les motxilles... doncs el dimecres ja teniem el vol cap a Dublin!!

Ja us explicarem les nostres aventures irlandeses un altre dia, ara hem d'aprofitar per visitar Cork abans que es faci fosc.

fins aviat!

petons per a tots i totes!

Tres setmanes a casa... i despres cap a Londres!!

Hoooola hola!!

Primer de tot, perdoneu per tot el temps que hem trigat a tornar-nos a posar a fer blog... la veritat es que des que vam tornar a casa, gairebe no hi haviem posat res mes i ja començava a fer peneta. Aixi doncs... com diuen, mes val tard que mai pero aixo continua, i de moment el nostre viatge tambe.

Perdoneu tambe que no posem accents enlloc, pero us escrivim des d'Irlanda i com sabeu, l'angles no te accents i es veu que els teclats d'ordinador tampoc.

Anant al que toca... De les tres setmanes que vam passar per casa, una la vam passar totalment descolocats, no nomes pel jet-lag (que tampoc n'hi havia per tant), sino mes aviat pel contrast de tornar a ser a Solsona i a Andorra, la qual cosa volia dir que la historia d'anar desplaçant-nos cada pocs dies amb la motxilla a sobre com una mica nomades, s'havia acabat d'alguna manera. Tornavem a trobar-nos amb familia i amics (tot i que no hem tingut temps de veure-us a tots!! i ens sap molt greu eh!) i tornavem a recorrer els racons sempre coneguts. Aixo ens va alegrar moltissim, pero al mateix temps cal dir que el contrast d'una cosa amb una altra separat nomes per unes 13 hores d'avio, no deixa prou temps per pair el canvi.
Les altres dues setmanes vam aprofitar que ja ens trobavem una mica mes a lloc per anar a metges i sobretot per conversar amb la familia i amics, que es el que toca!
El temps passava i un dia ens vam adonar que haviem de fer algo, aixi que d'una setmana per l'altra ja teniem el bitllet d'avio cap a Londres i un altre bitllet cap a Dublin per la setmana seguent.

El dia 8 d'octubre ja erem a London city, a veure la meva germana i preparats per visitar una vegada mes aquesta enorme ciutat, que cal dir que aquesta vegada ens ha agradat mes que cap altra! No sabem si al fet que ens hagi agradat mes hi te molt a veure el sol que ens va fer gairebe cada dia, pero el que es segur es que hem aprofitat per passejar per parcs, canals i mercats... durant les hores de sol i feiem mes vida de pubs i llocs tancats durant la nit.

El primer dia vam arribar a la tarda i vam aprofitar per parar el solet en una placeta (que semblava mes un parc) de Newington Green, al nord de Londres. Aquesta zona es on ens estariem durant la setmana fent d'okupes a casa de la Silvia.
Per començar vam sopar un peixet bonissim a casa i d'alla cap al Bardens a escoltar musiqueta en directe i sobretot a fer pints.

El segon dia, ja ens vam llevar a les tantes, tampoc es per lo tard que anessim a dormir, que aqui tot va d'horeta, sino per mandrosos... Vam acompanyar a la Silvia a la feina, per la zona de Highbury (prop de l'estadi de l'Arsenal : comentari del Marc) i vam aprofitar per passejar per l'enorme Clissold park, el colorit Church Street i un cementiri enorme i molt xulo per la mateixa zona, en el qual molta gent passejava en bici, a peu i fins i tot amb el gos.
A la tarda-nit vam enfilar cap al Shunt, un local-pub molt xulo on tambe treballa la Silvia i on a mes d'escoltar musica, hi pots veure obres de teatre, performances, fer-hi tallers de titelles amb mitjons, etc. El lloc per si sol ja val la pena, esta situat al costat de les masmorres de Londres i es com un enorme espai subterrani amb bovedes de totxo, on l'olor d'humitat i les llums tenues l'hi donen un aire molt magic. Cap a les 10 pm ens vam escapar a sopar a un tailandes que queda a prop i que esta força be de preu i despres de sopar una estoneta mes al Shunt i a dormir!

El divendres vam cometre un petit error, a part de tornar-nos a llevar a les tantes i anar a dinar tambe a les tantes, vam decidir anar a Camden Town, a veure el famos mercat del qual tothom que ha anat a Londres ens havia parlat i que nosaltres encara no haviem anat a visitar... doncs ens vam adonar que no calia. El lloc es un munt de parades i mes parades i botigues i mes botigues que totes venen el mateix i que si vols sentir a parlar angles, gairebe et moriras, doncs mes aviat sembla que estiguis a Madrid, nomes hi ha que espanyols! Total que ara ja podem dir que hem anat als mercats de Camden i sincerament, en la nostra opinio no hauria calgut...
Per sort se'ns va arreglar el dia, anant a sopar a una casa ben especial... una mena de fabrica reconvertida on conviuen nou persones de diferents paisos que tots es dediquen a fer alguna cosa relacionada amb l'art... un es escultor, l'altre afinador de pianos, la de mes enlla pintora, etc. El lloc te molt d'encant, es molt espaios i a mes hi vam menjar una lassanya deliciosa! que mes es pot demanar?

I de moment, ens quedem amb el regust d'aquella deliciosa lassanya.... dema, per poc que puguem acabarem d'explicar la resta de dies a Londres, i ja saltarem cap a Irlanda, lloc on ens trobem ara.

Molts petonets!!! i esperem que aprofiteu la caloreta que diuen que fa per aqui, nosaltres de moment tenim força sol, pero un fred que pela!!

Mes petons!!!

Machu-Picchu, vella-muntanya.

Hola familia,

Ja tornem a estar per aquí, i no em refereixo només al fet de fer un escrit més, sino també a que quan diem que estem per aquí vol dir que tornem a estar per casa.

Però no per això hem de deixar el blog a mitges així doncs continuarem...

Vam arribar a Cuzco després d'un dels pitjors viatges fets en la història del voltarmón, que ara mateix no volem ni recordar. Sort que ràpidament vam trobar un hotelet ben maco per descansar.

El primer que vam fer, a part d'una dutxa urgent, va ser començar a demanar informació per poder marxar l'endemà cap al Machu-Picchu, una tasca difícil ja que a aquestes alçades de temporada està tot a tope.

Després d'informar-nos molt i molt bé vam arribar a la conclusió que hi han tres maneres d'arribar-hi:

La ràpida i més cara: Tren directe Cuzco - Aguas Calientes. Entre 100 i 150 US$, 4 hores.

La més lenta i barata: Amb micros (mini-busos), per Ollantaitambo, Santa Maria, Santa Teresa, la hidroelèctrica i finalment arribar a Aguas Calientes. El preu molt econòmic, cada bus està per menys d'un euro, i el tram final pots optar per fer-lo amb tren (8 US$) o bé caminant (2 horetes). Però pots tardar a fer el recorregut entre un dia o dos, és recomanable fer-lo tranquilament i disfrutant del paisatge. Ah..., també hi ha algun operador que et fa aquest trajecte en una furgo privada, Cuzco - Aguas Calientes, però no us ho recomanem, perquè la tornada és molt d'hora i no pots aprofitar tot el dia a Machu-Picchu, són unes 8 hores de camioneta.

Com nosaltres no teniem ni temps ni calers, vam optar per agafar la tercera opció, que va ser anar amb bus fins a Ollantaitambo, (2 hores, 1€) i allà després de dinar agafar el tren per arribar a Aguas Calientes (1h:30, i el preu entre 60 i 120 US$) Els preus sempre són anada i tornada.

Doncs en un visto i no visto ja estavem a Aguas Calientes, tots quatre, i ara el que teniem que decidir era com arribavem fins a d'alt.

Molta gent durant el viatge ens recomanava sortir ben d'hora, cap a les 4 del matí, amb unes bones llanternes ja que encara és fosc, i començar a pujar cap a la ciutat sagrada.

Així va ser, totalment recomanable, tot i que són unes dues hores de pujar graons, però es molt maco veure com es va fent clar a poc a poc i envoltat per aquelles muntanyes, com la boira va marxant i venint, deixant veure i tornant a amagar tot el paisatge. Val molt la pena l'esforç.

Un cop a d'alt, vam ser dels primers d'entrar (la Montse i el Xavi van ser els tercers) i directes cap al Huayna-Picchu (muntanya jove), perque només hi poden entrar dos torns de 200 persones. Un a les 7.oo h del matí i l'altre a les 10.00 h.

El que també esta molt bé de fer un cop entres, és fer moltes fotos, la llum de l'alba és molt maca i neta, i a més no hi ha gent i les fotos són excel·lents!

Al cap d'una estoneta de fer cua, vam començar a pujar cap al cim, estavem una mica farts de tant pujar, sobretot per la primera hora i mitja, però tot esforç valia la pena, i cada graó que pujavem feia que les vistes fóssin més excel·lents.

És per això que un cop a d'alt ens hi vam estar una bona estona!

La resta del dia el vam passar passejant per la "ciutat", fent fotos, buscant orquídies... i sobretot descansant i gaudint d'aquelles imatges i paisatges.

La baixada va ser un altre cop a peu... però més lleugera, i desitjant arribar al poblet d'Aguas Calientes per devorar un bon plat i fer un berenar-sopar de campeonato!

Al final del dia, ens esperava el tren per retornar a la turística ciutat de Cuzco, on ara el nostre següent objectiu era arribar a temps per poder visitar la selva peruana, més concretament la reserva del MANU.

Però això serà un altre escrit!

Illes Ballestas o les Galápagos pels pobres

Hola boniques i bonics,

Avui ja és l'últim dia que tenim els peus a Sud-Amèrica i en concret al Perú. Aquesta tarda a les 19.55h hem d'estar a l'avió per tornar cap a caseta i de fet, encara no en som gaire conscients, ens ha passat tot tant de pressa que sembla impossible... També hem de dir que tenim moltes ganes de veure'us, xerrar i sobretot de fer-vos abraçades i petons!! que 6 mesos sense vosaltres no són el mateix...

Enfí, intentarem acabar d'explicar les nostres aventures d'aquests darrers dies... Ens vam quedar a Trujillo preparats per fer una excursió maratoniana cap a Paracas. El dimecres, 3 de setembre vam agafar un bus de la companyia Vía (de lo milloret que hem viatjat mai) cap a Lima, a Lima hi vam arribar l'endemà dijous al matí, i acte seguit vam agafat un bus cap a Pisco, lloc on arribaríem unes tres hores després. Desde Pisco, estàvem obligats a agafar un taxi que ens dugués a Paracas, un poblet des d'on surten barques que van a visitar les Islas Ballestas.

Al cap de mitja hora de taxi, i després d'haver passat per molts llocs que ja ens resultaven familiars de Pisco, vam arribar a Paracas, ens vam instal·lar i vam passejar una mica per la zona, i sobretot vam aprofitar per descansar del munt d'hores de bus que arrossegàvem.

L'endemà al matí, vam sortir a les vuit amb una barca que ens duria a les Illes Ballestas, dins de la Reserva Nacional de Paracas. El primer que vam poder observar desde la barca és el conegut Candelabro, un dibuix molt gran que es troba marcat en una muntanya i del qual encara es desconeix l'origen. S'assembla una mica a les famoses línies de Nazca, però la profunditat i el lloc on es troba fan pensar que no hi té res a veure. Sembla ser que la teoria que té més fonament té relació amb l'ordre dels Masons i el General San Martín (personatge crucial en la història de la independència de diversos països de Sud-Amèrica), però tampoc està demostrada.

Després de veure el místic Candelabro vam navegar uns vint minuts més fins arribar a les Illes Ballestas, on vam quedar sorpresos pel munt de fauna que hi havia : pelícans, "cormoranes", alguns pingüins molt divertits, lleons marins als quals podíem veure de ben a prop... Cal dir que la visita ens va agradar molt i ens vam sentir gairebé com si fóssim dins un documental, tot i haver de soportar la pudor del "guano", excrement dels ocells que diverses persones es dediquen a recollir i que es comercialitza després com a fertilitzant per la terra.

Al cap de dues horetes de visita, ja tornavem a ser al port de Paracas, a punt per anar a buscar les motxilles i refer la carretera en taxi fins a Pisco per tal d'arribar a Nazca i d'allà agafar un bus per la nit cap a Cuzco. El motiu d'aquestes presses és ben clar, ens quedava una setmana i encara no havíem visitat ni el Machu-Picchu ni la selva, dos objectius importants sense els quals el viatge no es podria donar per completat.

I així va ser com, encara amb el record present del paisatge i la fauna de les Ballestas, ja tornavem a tenir els culs asseguts en quatre seients d'autobús. Havia estat una visita curta però interessant al que els locals anomenen las Galápagos de los pobres, doncs segons ells, hi ha molta fauna per observar i és un espai protegit (com a les illes Galàpagos) però en comptes de gastar-te mil dòlars en el viatge, t'en gastes deu.

Nosaltres no podem confirmar-ho ni desmentir-ho, ja que no vam arribar a l'Ecuador ni molt menys a les illes Galàpagos, però si ells ho diuen a nosaltres ja ens va bé, je je!

Fins ben aviat, família!! Molts petonets!!

Voltant pel nord de Perú

Hola familia,

Un cop més tornem a estar per aquí, explicant les nostres aventures per aquests mons de deu.

Ens vam quedar que marxavem de Chiclayo, amb les piles carregades, pero faltats de sol i platgeta, i amb l'ancietat de trobar bon clima vam demanar a la gent local cap a on podriem anar, i tothom ens recomanava que pugessim fins a Piura i d'alla cap a Mancora.

I així va ser com un cop mes ens varem pujar en un bus i cap al Nord.Vam arribar a Piura, una ciutat que li diuen l' eterna primavera, i la veritat es que per ser l'hivern peruano, hi feia una calor de por. Vam buscar un hotelet i un restaurant per anar a dinar, vam trobar un bon lloc, per cert, ens vam fotre les botes de ceviche, un plat tipic de Peru, es peix fresc adobat amb llimona, ceba, tomaquet, pebrot, yuca... bonissim!Vam passar el dia passejant per la ciutat... la plaza de armas, esglesies i els mercats tipics. I a l'endema cap a Mancora, un poblet turistic on l'activitat numero 1 es el surf.

Un cop alla doncs si, hi han onades, surfers, platgeta i bons aliments, pero el poble en si no te res de l'altre mon, a mes, som una mica gafes i no feia tot el bo que nosaltres voldriem! Diuen que sempre hi fa sol i quan nosaltres hi vam arribar estava nuvol.
La nostra idea era passar-hi un parell de dies, pero estavem una mica agobiats pel mal temps i vam decidir marxar un altre cop.

Deixant Mancora, vam tornar cap a Piura, a menjar un altre cop al restaurant que haviem menjat tan be, i a mes el seu cambrer era un home molt simpatic i ens podria recomanar un altre lloc per fer una capbussada al pacific. Aquell bon home ens va recomanar anar cap a Colan, a mitja hora de Piura, i ens va dir que alla hi podriem estar tranquils i que amb una mica de sort ens hi faria sol!

Vam reorganitzar les idees i com nomes estava a una hora de Piura, li vam fer cas a aquell bon home.
I tenia raó, el lloc era maquissim, feia bon temps, i l'aigua era alla mateix, les onades del pacific picaven quasi a dins de l'habitació. Des de el porxo que donava al mar vam poder veure una posta de sol de les que costa d'oblidar, amb l'ocea de fons i el sol amagant-se fins al dia de demà.

Així al final ho vam aconseguir un lloc tranquil i amb bon temps, però el que ens començavem a adonar es que estavem molt al nord del país i encara teniem molt per visitar, i els dies anaven marxant. Podriem dir que el nostre cos s'ha avituat a viatjar sense rumb, sense presses... però ara això ja no es així, la idea de que hem de tornar d'aquí poc ja comença a apreixer! Doncs vam carregar-nos les motxilles novament i vam començar a baixar cap al sud, el plan era anar fent paradetes, i anar visitant pobles, ciutats i sobretot anar entenent la cultura pre-inca, inca i el periode de colonització.
Un bon lloc per fer tot això és la ciutat de Trujillo, per la nostra opinió de les mes maques del Perú.

Trujillo ens va rebre amb sol i amb una agraable sorpresa, és una ciutat preciosa! El primer dia a la tarda vam aprofitar per passejar pel centre de la ciutat, que té una arquitectura colonial molt ben conservada i es caracteritza per balcons de fusta i finestres molt grans i amb ferro forjat.
Aquesta ciutat és a més el punt de partida per la visita de diverses ruïnes pertanyents al període pre-inca. Així doncs, vam aprofitar i l'endemà al matí vam anar a visitar la ciutadella de Tschudi, pertanyent al conjunt Chan Chán de la cultura Chimu. Per acabar d'entendre aquesta cultura després vam visitar el Museo del Sitio. Havent dinat vam decidir d'anar a un poble anomenat Huanchaco, a una mitja hora en combi desde Trujillo, aquest poble de pescadors és conegut per les barquetes anomenades caballitos de totora, diuen els locals que aquestes barques de canya van donar orígen al surf.
Aquell dia ens va regalar una altra posta de sol preciosa en les fredes i mogudes aigües d'aquest gran oceà.

El dia següent ens vam deixar caure per laHuaca del Sol i de la Lluna, únicament es pot visitar la segona i és una verdadera meravella. Aquests temples pertanyen a la cultura Mochica, pre-inca.
És un lloc molt molt recomanable e interesant de visitar, sobretot per l'estat de conservació de tot el centre, la arquitectura emprada i el treball continuu (no restauració, sempre conservació) que encara s'hi esta fent.

A part de tot, com no vam passejar tranquilament pel centre, la plaça major, carrers amb les cases típques de l'epoca colonial...

D'aquí ja vam decidir fer un viatge maratonia fins a Pisco... però això ja es un altre escrit.

Ens veiem aviat!

Perú : Passejant amunt i avall

Hola família!!

Ja estem a menys d'una setmana d'acabar la primera etapa del nostre viatge per les amèriques... i tenim sentiments contraposats, d'una banda tenim moltes ganes de tornar a casa i fer-vos abraçades i petons ben forts i tornar a veure els nostres paisatges qüotidians i tornar a menjar els macarrons de la mama... que com a casa, enlloc! Al mateix temps, ens han passat aquests sis mesos volant, hi ha hagut moments de tot però sobretot de bons i no ens acabem de creure que ja se'ns acabi... però sigui com sigui encara ens queden sis dies que pensem aprofitar a fons!! De tant que els aprofitem no trobem temps per escriure el blog... je je

Des del dia que vam anar a buscar el Xavi i la Montse a l'aeroport de Lima, no hem parat de fer kilòmetres en bus... aquest parell que no hi estaven acostumats, pobres ens deuen estar maleïnt els òssos.

Per començar el dia 27 d'agost ens el vam passar passejant pel barri de Miraflores, a Lima. Aquest barri, creiem és un dels més turístics i de "pijos" de tota la ciutat que cal dir que encara no hem visitat i no creiem que ens doni temps per fer-hi gran cosa, ja que té uns nou milions d'habitants i un tamany que fa bastanta por.
El passeig ens va dur fins a les ruïnes de Huaca Pucllana, unes construccions del període pre-inca, corresponents a la cultura dels limes i que impressionen bastant per la seva grandària i el bon estat de conservació, tenint en compte els múltiples terratrèmols, condicions climàtiques (com el fenòmen d'el niño) i evidentment, el pas del temps i la destrucció dels mateixos habitants de la ciutat.
El temps a Lima és força desagradable, sembla ser que veuen el sol pocs dies a l'any i el dia que nosaltres hi érem, no era un d'aquests pocs dies... més aviat era fred, gris i de tant en tant amb pluja fina; però això no ens va pas intimidar i vam passar-nos tot el dia amunt i avall fins els bonics penya-segats que es troben davant del mar.
Aquest mateix dia, teníem la intenció de marxar cap al nord, a Trujillo, on ens havien dit que és molt maco i que ténen platges boniques, el problema va ser que com sempre anem a última hora, no vam trobar bitllets cap allà pel mateix dia així que vam anar una mica més al nord, en concret a Chiclayo.

Chiclayo és una ciutat que no té massa res d'especial, l'únic és que és un bon punt de partida per anar a visitar antics temples de civilitzacions pre-inques, queda a prop de la platja i a prop d'un punt turístic que es diu Cajamarca i al qual no vam poder arribar. Donat el poc atractiu de la ciutat per si sola, només hi vam dormir una nit per recuperar-nos de la nit anterior al bus, vam aprofitar per visitar Lambayeque, un poblet a uns 3/4 d'hora que té dos museus força famosos i algunes cases colonials amb balcons de fusta.
Nosaltres vam visitar els dos museus, el Museo Tumbas reales del señor de Sipán inaugurat l'any 2002 i que està realment ben explicat, té un contigut molt valuós que correspón al "temple" del Senyor de Sipán pertanyent a la cultura Mochica. El museu desanima una mica quan el veus desde fora, ja que sembla una mena de parc temàtic, doncs van intentar reproduïr un tipus de piràmide i els hi va sortir una cosa rara, però l'interior i el contingut valen realment la pena, si voleu fer-hi un passeig virtual podeu visitar : http://www.museosipan.com/
El segon museu, anomenat Museo Hans Einrich Brunning ha estat un museu molt important des de la data de la seva inauguració, l'any 1966 fins avui dia. El seu tamany és força més reduït però el contingut és realment interessant i és el recull dels 48 anys d'investigació del senyor que porta el seu nom... Cal dir que recull força informació i objectes corresponents a diferents cultures i èpoques, però al mateix temps es troba una mica antiquat i no dóna molta informació, sobretot si hem visitat l'altre museu primer, aquest queda una mica "descafeinat"... però no per això és menys important.

I de Chiclayo i tot el que vam poder aprendre en aquests dos museus, ens en vam anar cap a Piura, encara més al nord, amb la intenció de treure'ns el gris del cel de sobre i trobar sol, platja i bons aliments...

Però això ja us ho explicarem en el pròxim escrit que serà d'aquí a tres dies, ja que demà ens n'anem cap a la selva a veure si podem observar algun bitxo.

Molts petonets a totes i tots, i bona Festa Major als de Solsona!

Treballant per Pisco...

Hola familia,

Com ja us vam explicar en l'escrit anterior, vam estar tres setmanes per la ciutat de Pisco fent feines de reconstrucció de la ciutat.

La veritat és que només arribar a la ciutat ja vam veure que els viatgers que ens havien "aconsellat" d'anar cap a Pisco, tenien tota la raó, el paisatge era desolador, simplement amb el taxi que ens va dur de la carretera panamericana fins al centre vam poder veure que el cementiri no tenia murs, cases enderrocades, el cine era un solar, i a la Plaza de Armas es podia veure un buit enorme on abans hi havia hagut l'església. A tocar mateix del centre hi havia gent vivint en tendes, tots els carrers oberts, tot just ara es feien els treballs de clavegueram...
Tot això semblava impossible si tenim en compte que ja gairebe feia un any!

Nosaltres vam arribar a la casa Burners de bon matí, però la major part de voluntaris ja havia sortit a treballar, només hi quedava una noia que ens va explicar una mica com funcionava tot amb un anglès a tota pastilla!
Vam estar mirant les instal·lacions, omplint la documentació corresponent i d'allar ja vam anar a dinar a una escola que tot just inauguraven aquell dilluns i que havia estat construida per Handson i per Burners.
L'ambient amb els mestres, alumnes i voluntaris era molt maco, com una gran familia! i el dinar estava boníssim!
I ben tips ja vam començar a treballar aquella mateixa tarda. La Gemma en un centre de divulgació de la pesca sostenible pintant murals i jo vaig acompanyar el Felix (un voluntari madrileny) per ajudar-lo a anivellar un terra fet de sorra i poder-hi ficar el formigó.
Aquest treball el vam fer a la Villa Tupac Amaru, un lloc on molta gent de Pisco es va desplaçar per por a altres terratremols, tsunami... i per que ho havien perdut practicament tot.

La resta de dies de la primera setmana vam acabar el terra de la casa i vam començar a preparar el nou centre per a Pisco sin fronteras. El dissabte també es treballava i vam anar a ajudar a treure l'encofrat d'un lavabo públic fet també a Villa Tupac Amaru. I a mig matí la Delphine ens va ensenyar quina seria la nostra feina per la setmana vinent.

El cap de setmana voliem recuperar-nos i descansar, però no va ser possible, la colla de voluntaris ens va "enredar" per canviar d'aires i anar a visitar Huacachina, un oasi al mig del desert convertit en un centre d'atracció turística, a una hora de Pisco passant per Ica.

Va ser un cap de setmana diferent, gaudint de bona companyia i visitant un lloc molt curiós.

La segona setmana ens vam convertir en rebossadors "pofesionals". La nostra feina consistia en rebosar de ciment els dipòsits d'aigua dels lavabos públics que es trobaven a diferents barris de la ciutat. Aquesta setmana a més va ser força moguda a la ciutat ja que el divendres 15 d'agost es cumplia un any del terratrèmol i totes les autoritats i mitjans de premsa internacional convertirien en centre d'atenció aquest lloc oblidat.

Van haver-hi manifestacions i cassolades pacífiques que reflectien el descontentament general de la població envers la feina no feta en aquest lloc.

El dissabte vam treballar començant la mudança i preparant la festa de comiat de Burners Without Borders. La festa es va fer al centre de la nova organització Pisco sin fronteras a més dels voluntaris també ens hi va acompanyar gent local, amics...

La última setmana va ser per acabar de preparar les instal·lacions del nou centre, però sobretot va ser una setmana de comiats. :(

El dilluns la Gemma va treballar en la continuació d'una escola i jo acabant els últims retocs elèctrics per Pisco sin fronteras. El dimarts 26 vam acomiadar-nos de tots els nostres companys durant la reunió matinal, i ens vam dirigir cap a Lima en bus, una mica tristos pel comiat, però alhora contents per anar a buscar el Xavi (el meu germà) i la Montse a l'aeroport. Els nostres nous companys de viatge fins al dia 15 de setembre.

I així s'acaba aquest escrit i comença la última etapa del viatge amb motxilla amunt i avall cada dia...

fins aviat!

Pisco, al cap d'un any del terratrèmol

Hola boniques i bonics,

Ja fa tres setmanes que estem fent el voluntariat a Pisco, i avui que l'hem acabat seria hora d'explicar una mica el que hem vist i el que hem pogut fer durant aquests dies.

Abans de començar el viatge teniem clar que voliem dedicar una part del temps a treballar com a voluntaris, el que no sabíem era on, quan, ni amb quina organització ho fariem. Realment buscar un voluntariat desde casa ens formulava molts dubtes ja que no coneixiem directament el treball d'alguna organització ni coneixiem com es gestionen els donatius que aquestes solen rebre, així doncs vam començar el viatge sense tenir cap lloc definit...

Durant aquests mesos, hem anat trobant diverses persones que ens havien dit que havien passat per Pisco i que realment era desolador l'estat en què es trobava la ciutat. De mica en mica ens vam anar convencent de provar de trobar algun voluntariat en aquesta ciutat i just abans d'agafar el bus d'Arequipa a Pisco, vam enviar un mail a Burners Without Borders, una ONG nord-americana que hi estava treballant desde feia uns 8 mesos. Vam rebre resposta de seguida, i després de complimentar diverses preguntes via mail, ens van convidar a reunir-nos amb ells al seu centre situat a Pisco playa.

En realitat, els treballs de cooperació a Pisco, havien començat uns quatre dies després del terratrèmol amb l'organització Hands on disaster que hi havia arribat el 2007 per realitzar tasques de neteja i de reconstrucció. Als 4 mesos aproximadament, aquesta organització donava pas a Burners Without Borders (BWB) per continuar els treballs començats amb voluntaris que es quedaven i nous voluntaris que no deixarien d'arribar al lloc.

Les tasques fetes per aquestes dues organitzacions, a banda de col·laborar en la neteja de runa de tota la ciutat, han estat la construcció de diverses escoles a la zona, construcció i proveïment de mòduls a famílies que no tenien casa i construcció de sanitaris o shitters per comunitats de veïns (un projecte pràcticament urgent tenint en compte que moltíssimes persones no tenien cap lloc on cuidar la seva higiene i on fer les seves necessitats).

Nosaltres vam arribar dues setmanes abans que BWB se n'anés de Pisco per poder-se dedicar a altres projectes, la qual cosa ens va donar temps encara de poder veure i participar en diferents treballs. Evidentment nosaltres, igual que molts dels voluntaris no teniem massa idea de treballar en la construcció, però per sort hi havia gent que feia mesos que es trobava allà i ens podia ensenyar com desenvolupar les diverses tasques. Un grup molt ben organitzat de gent amb ganes de treballar i molt positivisme han fet que s'acabessin moltes feines i que d'altres passessin a mans de la nova organització local Pisco sin fronteras, nascuda per continuar els projectes i iniciar-ne de nous amb la col·laboració de voluntaris estrangers i locals.

Personalment hem pogut treballar en una escola, diversos sanitaris, un centre de divulgació per eliminar la pesca amb dinamita i l'adeqüació de la nova seu de Pisco sin Fronteras... és a dir :

feina de paletes i de fusters, instal·lacions elèctriques, canalització d'aigua, pintures, etc.

A més hem descobert els somriures d'agraïment de la població local (cosa que no té preu) i hem pogut compartir uns dies de la nostra vida amb una comunitat de persones d'arreu del món... que tampoc es pot pagar amb diners...

Una experiència única però massa curta, intentarem que no sigui l'última.

Continuarem explicant historietes que han anat omplint aquestes darreres tres setmanes, de moment, només dir-vos que moltes gràcies per continuar enviant comentaris i seguir-nos, tot i que no hem estat fent gaire els deures amb el blog... Petonets i cuideu-vos!!!

La ciutat blanca d'Arequipa.

Hola familia!

Primer de tot perdoneu-nos pel retard acumulat aquest últim mes. La feina a Pisco ens fa arribar cansats a "casa" i hem abandonat una mica el blog, pero ens hi hem de tornar a ficar des del punt on ens vam quedar, Arequipa.

Aquesta ciutat situada al sud és la segona més gran del Perú, i al mateix temps un fort punt d'atracció turistica, juntament amb el cañon del Colca que esta molt a prop de la ciutat.

Arequipa destaca pels seus edificis de l'època colonial de color blanc, aquest color a les cases el dóna la pedra volcànica de la regió. A més compta amb edificis de gran valor arquitectònic com diversos convents de clausura, esglésies i claustres de l'ordre dels Jesuïtes.

En arribar-hi ens va xocar molt les infraestructures per acollir turistes com els hotels, restaurants, carrers nets... ja que nosaltres arribavem de Bolívia i era molt diferent!

Nosaltres vam anar a parar a un hostalet amb un ambient molt familiar, i son d'aquelles coses que trobes per sort, ja que a l'hostal que haviem decidit des d'un principi estava ple (coses de la temporada alta europea) i no tenim cap dubte que el canvi va ser per a millor.
Amb els responsables de l'hostal (La Posada del Montonero) vam compartir la beguda nacional del Perú, el pisco, brindant encara pel dia de las fiestas patrias que ja haviem celebrat a Puno, acompanyats per uns altres viatgers colombians.
Un altre dia, amb la Silvia, la jefa de l'hostal, ens va dur de bon matí a fer una caminada pels voltants de la ciutat, i es quan vam poder veure que tot i ser una ciutat amb gairebé un milió d'habitants, amb poca distància passejant xino xano, surts de tot el follon per descobrir un paissatge de camps i boscos d'eucaliptus i sempre envoltats pels volcans Misti i Chachani.

Per Arequipa vam visitar els convent de clausura de Santa Teresa, no és tan famos com el de Santa Catalina, però també és molt bonic, vam passejar per la plaza de armas, vam visitar Yanahuara que es una ciutat annexada a Arequipa i es com si et trobessis en un poblet d'andalusia.
Vam quedar molt impresionats pels claustres del Jesuites, el munt d'esglésies que tenia la ciutat i el bon estat de conservació tenint en compte que la ciutat ha patit diversos terratrèmols, un dels més forts l'any 2001.

Pel centre, les agències de viatges "t'ataquen" perque els hi compris l'excursió al cañon del colca
el canyó més profund del món amb una profunditat al punt més baix d'uns 4000m. i despres de comparar el preu mil vegades i de regatejar vam comprar la famosa excursió de dos dies i una nit.
Vam tenir sort i el nostre grup era la majoria de gent peruana i ens vam sentir integrats al Perú al 100%.
El primer dia vam poder gaudir de molt bones vistes dels volcans de la zona des d'un punt molt alt on havia passat un antic camí Inca. També vam veure els diferents tipus de vegetació i d'animals segons anavem agafant alçada i mastegant coca.
Vam aprendre a diferenciar les quatre classes de camèlids del Perú: el guanaco, la llama, la vicunya i l'alpaca.
Despres d'un bon dinar i haver deixat les motxilles a l'hotel vam anar a fer una caminada per un altre poblet on hi havia un cementiri pre-Inca pertaneixent a un dels dos poblats que havien habitat i encara avui habiten la zona, els collagues i els cabanas, els quals avui dia es diferencien pels barrets, però antigament es deformaven el crani per poder-se identificar.
A la nit ens esperava un sopar amb balls folklòrics ens els quals vam acabar participant sense vergonya gràcies a l'ajuda del pisco-sour. Vam acabar a l'unica discoteca del poble amb dues amigues de Lima.

L'endemà, a les 5 del matí ja ens estava esperant el bus per anar a veure el canyó i el vol del condor, un espectacle natural d'on no marxaries mai.
El lloc reuneix moltissima gent i realment val la pena aguantar els centenars de turistes que allà es trobaven.
La veritat és que no ens agrada viatjar de manera organitzada (tours) però en aquesta ocasió vam aprendre molt, ens ho vam passar molt bé, i en definitiva va ser una bona experiència.

Molt bé amics, intentarem mantenir el blog més actualitzat!

Fins aviat i cuideu-vos molt, i gràcies per seguir amb nosaltres!

Illes flotants Uros i illa Taquile, Llac Titicaca

Hola genteta!

Fa una setmana que som a Pisco (ciutat famosa per una gran desgràcia : el terratrèmol de fa gairebé un any), aquests dies ens han passat molt de pressa treballant aquí, a més estem realment endarrerits en el blog i per tant ens toca fer memòria i parlar de la nostra última visita al Llac Titicaca i després vindran Arequipa i Pisco (que dóna per molt)...

Vam arribar a Puno amb bus, creuant la frontera de Bolívia a Perú sense cap dificultat i en un viatge de tres horetes on el fet de canviar de país no ens va fer canviar de paisatge.

A Puno hi vam arribar trobant-nos amb una nova sorpresa, estaven preparant i ja celebrant el dia 28 de juliol, diada de les "fiestas patrias" al Perú. Estava tot engalanat amb banderes vermelles i blanques i hi havia diversos mercats on venien banderoles i altres motius per celebrar la diada com cal.

Allà vam notar que potser el paisatge no, però la ciutat en sí era el més turístic que havíem vist després de molts díes... es nota una diferència força important entre Perú i Bolívia.

El que vam fer de seguida va ser mirar com podíem visitar les illes flotants Uros, que es troben al "golf" de Puno i l'illa Taquilé, ja més endinsada en el Titicaca. El més econòmic que vam trobar ens ho oferien al mateix hostal on estavem, així és que no ens ho vam pensar gaire i vam contractar el tour.

Ens vam llevar ben d'horeta i a les set del matí ja ens veníen a buscar amb un mini-bus a la porta de l'hostal per dur-nos al port de Puno.

Allà vam sortir en barca (en aquest cas amb salvavides i mesures de seguretat, no com la de Copacabana) i a les 8.00 del matí ja teníem el Julio (el guia) explicant-nos una mica més d'història sobre el que visitaríem.

Vam ser dels primers en arribar a una de les 36 illes flotants que formen el conjunt de les Uros, i allà ens van fer una petita explicació sobre perquè aquella gent van anar a viure a l'aigua i com s'ho feien per construïr les illes... El motiu va ser l'imperi Inca, en arribar a Puno es va trobar amb els Uros, gent que va ser sotmesa a treballar per l'Inca, però com que ho feien a desgana i no hi estaven d'acord, l'Inca els hi va dir que éren lliures però que no podíen habitar en terra ferma. És per aquest motiu que al principi, van construïr-se barques amb canyes o totora (una planta com el vímet que creix en el llac)...

Amb el temps es van anar establint en unes illes flotants creades amb tot el material que els hi ofereix la mateixa totora, és a dir les arrels submergides i la planta tallada. En aquests moments les illes s'han convertit en un petit territori flotant que té cases (també de totora i amb energia solar), escoles i fins i tot una petita part destinada al turisme on venen l'artesania autòctona.

Després que ens mostréssin com són les seves cases per dins, dedicar-nos uns cants tradicionals en aymara i de fer un petit passeig en barca de totora, vam retornar a la barca de motor per anar fins a l'illa de Taquilé (no flotant). El viatge va durar unes dues hores i en arribar-hi vam iniciar un petit ascens fins la plaça "major" del poble i ens vam trobar amb una sorpresa ben agradable, estaven realitzant una dansa per celebrar les "fiestas santiagueñas" que havien començat el dia 25 (sant Jaume) i durarien unes dues setmanes. Amb els balls amb robes plenes de colors vam estar distrets una bona estona, i vam tenir la sensació d'estar veient un documental de "la 2 o del 33" però en directe que és molt millor. A la mateixa plaça a més hi havia diverses paradetes de teixits, que sembla ser que són de molta qualitat però també molt cars... i amb aquest temps ja haviem fet gana per anar a dinar tot el grup, tocava truita del Titicaca.

Per acompanyar el dinar, el guia ens va explicar el significat dels barrets que duien els homes de l'illa, doncs n'hi ha uns que són més aviat blancs i amb brodats i que els porten els solters, uns altres amb més color i més foscos pels casats, i els més acolorits i bonics per les autoritats. Cal dir que ens va sorprendre molt que a l'illa, a més de no haver-hi vehicles motoritzats, tampoc hi ha policia ni forces de l'ordre, doncs la gent allà és ben tranquila i sembla ser que aquest tipus de vida els hi dóna força longevitat.

Així doncs, amb les panxes plenes i havent conegut una mica més els nostres companys i companyes de grup vam retornar cap a la barca per l'altre costat de l'illa, utilitzant unes escales i passant per diversos arcs de pedra... doncs amb el retorn cap a Puno s'acabava el nostre dia de visita a les illes. Dia que també vam aprofitar per anar a internet i per casualitats de la vida hi vam trobar uns catalans coneguts... si n'és de petit el món!!

I fins aquí el nostre segon dia al Perú, l'endemà ja ens en vam anar cap a Arequipa, però això haurà de ser un altre escrit...

Molts petonets a totes i tots, i si aquests dies a les notícies parlen del terratrèmol de fa un any a Pisco, no canvieu de canal... sembla mentida però encara hi ha molta feina per fer, en arribar aquí nosaltres vam tenir la impressió que més que un any, feia un mes des del terratrèmol.
Enfí, s'ha de veure de tot en aquest món tan petit i tan gran alhora, oi?

Cuideu-vos molt!

Copacabana i la Isla del Sol.

Hola familia!

Moltes gracies pels comentaris, ens ha fet molta il.lusió que us recordeu de nosaltres tot i que molts esteu de vacances!

El dia 21 de juliol, vam sortir de La Paz direcció Copacabana en un petit bus. Només sortir de la ciutat vam poder tornar a veure tot el paissatge des de l'Alto i tota la vall plena de cases fins on no t'arriba la vista...

El viatget duraria unes tres hores per una carretera normal fins un cert punt... a les dues hores de camí, ens van fer baixar a tots del bus i comprar un ticket per poder creuar el llac Titicaca amb una barqueta.

No vam voler veure com creuaría el bus per por a perdre les nostres

motxilles, a més sabent com éren els "remolcadors" especials per bus. Ens va recordar el creuament de vehicles que hi ha al riu Ebre però no tant segur com a casa nostra.

Una imatge val més que mil paraules...

Finalment vam arribar tots junts a Copacabana quan ja era fosc, ens vam instal.lar en un hostalet i a sopar.

L'endemà ens vam llevar disposats a conèixer una mica el poble, caminant per diversos carrers i fins la vora del llac. A primer cop d'ull ja es veu que Copacabana és una ciutat molt turística i amb unes infraestructures diferents a la major part de Bolívia, per ser el punt de sortida cap a la Isla del sol i quedar a la frontera amb Perú.

La ciutat té dues parts ben diferenciades, el centre i el llac per on trobem tots els "guiris" inclosos nosaltres, i la part de darrera del mercat, on caminant una mica vas a parar a un indret on també hi arriben les aigües del llac que serveixen d'abocador d'aigües residuals, i on evidentment no hi ha turistes i encara hi podem trobar una bona colla de porquets o chanchos pasturant lliurement. D'això se'n diu "pata negra"!

A la tarda després de dinar truita del llac (una espècie que junt amb el pejerrey va ser introduïda per poder-se menjar), vam anar cap a la part del port, on no ens vam poder resistir a fer un passeig amb barqueta de pedals, je je... com les que podem trobar a qualsevol platja super turística de casa nostra però aquest cop navegant per aigua dolça i a 4.000 metres d'alçada... que fas dues pedalades i ja estas cansat. :D

Aprofitant que estavem a "la platja" i el sol es ponia per l'aigua vam voler pujar fins un petit mirador anomenat monte calvario i poder veure la posta des d'un punt més elevat. Aquella estona mentre es ponia el sol la vam acompanyar menjant una mica de maní (cacauets comprats al mercado campesino de la ciutat), i just abans que es fés fosc, vam baixar rapidet per abrigar-nos, que aquí sent hivern, quan el sol se'n va es nota molt.

Pel seguent dia, ja teniem els tickets per la barca a motor, que ens portaria fins la Isla del Sol. Ens vam llevar ben d'horeta i a les 8 ja estàvem a punt per pujar-hi. Vam sortit una mica abans de quarts de nou ben carregats de gent i al cap de dues hores i pico vam arribar a la part nord de l'illa.

A l'illa ens van atabalar amb guies i excursions de diverses maneres, però fugint de les masses com sempre que podem, fem... un hostaler ens va trobar i ens va oferir el seu allotjament per aquella nit... pel mòdic preu de 0.86 cèntims d'euro. c/u. Com el preu era "raonable" i l'habitació estava prou bé, vam acceptar i vam deixar les motxilles per anar a explorar la preciosa illa.

Vam començar comprant l'entrada d'accés a la part nord, que era el mateix preu que dormir = 10 bolivianos, i vam anar caminant i gaudint del paisatge increible que ens oferia cada pas, fins a descobrir les pisadas del sol, la roca sagrada de la qual prové el nom del llac Titicaca i on hi ha amagats el sol i la lluna.

Una mica més enllà, hi vam trobar unes importants ruines de l'imperi Inca, una mena de construccions de pedra en forma de laberint i amb moltes portes, on havien guardat els tresors com or, plata, roba, coca... per oferir al gran Inca i a la Pachamama (mare terra).

Vam esperar que tots els grups marxéssin, uns a peu cap al sud de l'illa i els altres de retorn al port de Challapampa per agafar la barca cap al sud. Com que la caminada ens havia obert la gana, vam tornar cap a Challapampa a dinar, aquest cop ja vam trobar el poblet molt més tranquil, sense tants turistes ni barques aparcades. Vam dinar a un restaurant on només hi érem nosaltres dos, la cuinera i la seva filla. Havent dinat, ens ho vam agafar amb tranquilitat i ens vam asseure a la platja per observar els pescadors, els nens corrent i jugant per la sorra i a "caniques", i els porcs, vaques, rucs, ovelles i gallines pasturant per la mateixa platja. Allà ens va venir a trobar un nen que tenia curiositat per veure les nostres fotos a la càmera, i quan en va estar cansat se'n va tornar amb els seus amics... així és la vida allà, tranquila i senzilla.

Al vespre, vam tornar a sopar al mateix lloc i després, sota la llum de les estrelles, vam estar xerrant una estona amb les nostres veines d'hostal, unes xiilenes que estaven de vacances.

L'endema vam esmorzar molt bé i d'horeta davant l'altra platja del poblet, i carregats amb les motxilles petites, vam refer el camí fins les ruines i després vam seguir el sender que creua l'illa fins el sud per la seva part més alta. Durant el camí, a part de gaudir un cop més de vistes magnífiques, vam poder notar el "soroll" del silenci absolut. A mig trajecte vam haver de pagar un altre "peatge", de 5 bolivianos, per passar pel centre de l'illa i zona de Challa. En arribar, al cap d'unes tres hores a la part sud, un nou peatge (això ja començava a semblar Catalunya), aquest cop per poder entrar a la població de Yumani, la qual té força més hotels i restaurants turístics, i d'on sortia la nostra barca de retorn a Copacabana.
Un cop passat el darrer peatge, vam poder veure però no beure per precaució, la Fuente del Inca i la Escalera del Inca.

I aquí es va acabar la nostra tranquila estada a la bonica Isla del Sol...

Molts petons per tots, i que estigueu passant unes bones vacances!!

La Paz, el millor nom per una ciutat... (2a part)

Hola boniques i bonics,

Ja tornem a ser aquí, per acabar d'explicar els dies que vam passar a l'embriagadora ciutat de La Paz.

Ens vam quedar al dijous dia 17 de juliol, encara amb la ressaca del dia festiu, la ciutat es va llevar amb molta energia, com ho fa cada dia... a part de comprar els regalets, vam quedar amb el Bernard, un periodista suis que haviem conegut a Potosí, i que venia per quedar-se un any treballant en aquesta ciutat interessat per la complicada situació política... Vam anar a un pub-restaurant de la famosa calle Jaén i amb ell vam gaudir d'una bona conversa sobre la política i societat boliviana... A més vam fer un nou amic, l'Àlex, un nen que treballava venent tabac i xiclets i que es presentava dient "soy tres cosas a la vez : cuentacuentos, poeta y cuentachistes", la veritat és que nosaltres no vam conèixer cap d'aquestes tres habilitats, però sí la de dibuixant... i ens va dedicar uns dibuixos als tovallons de paper per a cadascun... va ser un acabament de dijous realment agradable.

L'endemà divendres vam empaquetar tots els regalets via vaixell cap a casa... que comptem que arribin d'aqui a menys de dos mesets, si fa no fa com nosaltres. Despres de correus, vam tornar a dinar a un lloc on vam menjar molt molt bé i ens van tractar de conya... i per sorpresa nostra hi vam trobar un noi que havíem conegut a Humahuaca i que ens va explicar que es quedaria un parell de mesos de voluntari a La Paz... que petit és sudamèrica! je je

A la tarda vam visitar molt ràpid una de les biblioteques populars de la ciutat i després cap al Museo Nacional de Etnografía y Folklore, un lloc ben interessant per descobrir-hi teixits, màscares i el seu simbolisme per les festes, barrets i capes de les diferents tribus de Bolívia, i finalment la ceràmica i la seva presència al país.

El dissabte vam fer una mica el vago... i per sopar ens vam escapar cap a la Plaza Murillo, després vam quedar amb la Sara, l'altra suissa que es quedava a estudiar a La Paz i que haviem conegut uns dies abans... amb ella i unes amigues seves vam anar a un "boliche" a fer una cerveseta i xerrar una mica més, i de pas conèixer el barri de Sopocachi de nit. Per acomiadar-nos bé, la Sara ens va acompanyar fins "el Montículo", una placeta - mirador preciosa i molt tranquil.la que ens va donar una panoràmica nocturna de la ciutat i El Alto impressionant.

Realment tots aquests moments viscuts a La Paz, ens van atrapar d'alguna manera, i ens van fer dir-nos que per poc que poguem, hi tornarem segur... potser no en aquest viatge però si en algún altre.

El diumenge ens vam llevar d'horeta disposats a fer un terrible viatge de 16 hores en bus per una carretera que l'anomenen La carretera de la muerte i que ens havia de conduir fins a la Selva i el Parc Natural del Madidi, però el destí i la panxa del Marc van fer que ens quedéssim a La Paz fent una parada tècnica.

Finalment i per precaució dels estómacs dèbils, vam decidir no aventurar-nos a la selva, on tot (metges i medicaments) queden massa lluny i fora de l'abast... així que com que encara ens queda temps per repensar-ho i els 30 díes d'estada a Bolívia s'acabaven, vam agafar i cap al Titicaca hi falta gent! però això ja serà un altre dia...

Per cert, bones vacances a totes i tots aquells que en feu! aprofiteu-les al màxim, que el temps passa moolt ràpid.

Petonets!!

La Paz, una ciutat que t'atrapa.

Hola familia!

Ja tornem a ser aquí, aquest cop explicarem la nostra estada a la "capital".

Vam arribar el dimarts dia 15 amb bus desde Sucre, (l'altra "capital") un viatge que va durar tota la nit, per entrar a la ciutat de bon matí.
L'arribada és espectacular, el bus va creuant la ciutat de El Alto, que pertany al Altiplano i a mesura que la carretera avança cap a La Paz, anem veient com aquesta ciutat es troba en una vall que anomenen "la olla". A més al fons es pot veure la muntanya amb neu permanent, l'Illimani. Aquesta imatge et queda gravada per sempre.

Un cop al centre i amb les motxilles guardades a l'hostal, vam fer la primera passejada per la ciutat. Ràpidament vam veure que es preparava una festa, doncs justament haviem arribat el dia abans de la independència de la ciutat, i això volia dir festa grossa!

Per sort vam retrobar el Raphael, i tot i que no es trobava gaire fi, vam quedar per sortir al vespre, juntament amb una noia suïssa i dos paceños.
La puntualitat dels habitants de La Paz no és una característica, però un cop ens vam trobar ja vam començar a compartir la vigília del dia de la independència, amb força vi (de tetra-brik) alguna ampolla de ron, cançons de cumbia i moltes rialles!
Va ser una bona arribada.

El dia següent tothom estava de festa, era fàcil trobar-se algú pel carrer cridant: Viva La Paz!! i hi estem totalment d'acord, valgui el doble significat...

Aprofitant que molts establiments estaven tancats i que els carrers éren més tranquils, vam passejar de carrer en carrer veient diferents persones vestides de forma tradicional amb màscares, faldilles, barrets i altres complements que acompanyaven la banda musical.
Xino xano vam arribar al casc antic, vam baixar per la calle Jaén famosa per les seves llegendes de fantasmes, i finalment vam arribar a la plaça Murillo, on es troba la catedral i la casa del govern, entre altres edificis. Al centre de la plaça hi havien moltes ofrenes florals al monument de la llibertat i molta més gent de l'habitual, per això ens vam quedar una bona estona ben distrets mirant el bon ambient.
Vam seguir caminant fins al barri de Miraflores on vam dinar en un restaurant on només entrar-hi, un home es va aixecar de la taula i va convidar a tothom a cantar l'himne de La Paz i a brindar per la ciutat, ens vam sentir molt raros, però igualment ens vam alçar i vam brindar!
Havent dinat i per fer baixar aquell dinar festiu i típic, vam caminar fins al mirador Laicacota per poder veure tota la ciutat.
A la tarda i cansats de caminar, vam parar-nos a veure un grup de gent que ballaven al ritme de la chacarera, un estil de música i ball típic d'aquestes regions.

El dijous vam aprofitar per comprar regals, ja que els teixits de Bolívia són molt treballats, amb colors molt bonics, la majoria artesanals, i a més no podiem marxar d'aquest país sense caure en la temptació de tenir un gorrito amb orelleres i llamitas dibuixades! :)

Com que a les nostres motxilles ja no hi cap res més, vam enviar el paquet cap a casa, i pel nostre bé i el dels regals esperem que arribi sencer! Les fulles de coca les portarem personalment, je je!

I demà una mica més...

Sucre, ciutat dolça i amarga...

Un autobús ens va conduïr a Sucre desde Potosí el dia…
Vam estar dubtant entre agafar un taxi, que es veu que és molt comú o agafar bus… en arribar a la Terminal just sortía un bus i vam cometre un error molt gran per la integritat de la nostra oïda… doncs el viatge de tres hores llargues anava acompanyat de cumbia boliviana (estil musical que a nosaltres, personalment i amb tot el respecte, no ens agrada.)

Un cop a Sucre, les nostres esquenes van agraïr molt tocar terra, ja que la falta d’amortidors del bus ens les va deixar ben destrossades… el millor va venir quan vam recollir les motxilles del “maletero” i ens les vam trobar tacades de sang... Abans d’alarmar-se cal saber que es transporta al mateix temps bistecs, motxilles i maletes, patates i el que faci falta. Com ha de ser!

Vam allotjar-nos un parell de nits a l’Hostal Pachamama… i després vam tirar de Hospitalityclub a cal Papa Wolf, un alemany mig sucrense molt simpàtic que porta més de 40 anys a Bolívia, i a qui l’hi hem d’agraïr moltíssim que ens acollís a la seva magnífica casa.
La introducció a Sucre ens va dur inevitablement a parlar de política. La constitució boliviana diu que Sucre és la capital, però qui n’exerceix és La Paz. Això ha creat una rivalitat molt gran entre ambdúes ciutats, portant a extrems d’odi entre elles. A tot això, cal sumar-hi que la situació actual a Bolívia és força complicada i realment costa molt d’entendre i més encara d’explicar, però més o menys es pot dir que hi ha certes regions que es mostren molt descontentes amb la política d’Evo Morales, les quals evidentment són molt de dretes i força racistes i discriminatòries amb els indígenes. A Sucre, el problema és que una de les “prefectes” que formava part del MAS, el partit de l’Evo, ha canviat de color i això encara ha endurit més la situació, ja que Evo resideix a La Paz, ciutat que junt amb altres regions, li dóna tot el suport.

Però nosaltres no som periodistes ni podem explicar la situació, ni volem opinar… el que és una llàstima és que la premsa occidental no s’interessi més per països com Bolívia, on moltes grans empreses sí que hi ténen interessos però només econòmics i obscurs.

Canviant de tema, el qual inevitablement ha centrat l’inici d’aquest escrit… podem explicar que Sucre ens ha semblat una ciutat molt bonica, ja que la majoria d’edificis del centre són de color blanc i d’estil colonial. La geografia de la ciutat és a més molt irregular i muntanyenca i això fa que es pugui tenir vistes ben interessants només caminant pels seus carrers.
Un dels edificis a destacar per la història de Bolívia, és la Casa de la libertad, on es va signar la independència del país. A més de les diverses esglésies del centre històric.
Un altre punt ben interessant és el Mercado central, un punt on durant el dia i la nit hi ha molta vida i moviment. El més increïble d’aquest lloc és que necessitis el que necessitis, a l’hora que sigui, gairebé segur ho trobaràs.

El cementiri de la ciutat ens va cridar l’atenció, ja que és un lloc que reflecteix perfectament les diferències de classe social, inclús després de morts… a banda d’acollir tres mausoleus de presidents del país, s’hi troben les persones enterrades per gremis, i en el cas de ser pobre t’agrupen per edats i t’acumulen en llocs ben poc cuidats i “sobrepoblats”.

Ens va sorprendre molt, també, l’interessant Museu AZUR, que ha recuperat l’art tèxtil precolombí en un intent per evitar que desaparegués en les generacions… i que ha aconseguit molt bé. El museu explica perfectament els canvis que ha patit aquest art al llarg de la història i et permet identificar el tipus de roba i barrets que utilitza cada poblat i persona, segons si el dia és laborable o festiu, el seu estat civil, etc.

Finalment vam aprofitar per anar a Tarabuco, poblet on hi ha un mercat tots els diumenges de l'any i on es reuneixen diversos poblats propers per realitzar la compra setmanal. El més itneressant, a banda dels colors del textil i el menjar que s'hi ven, és veure les persones vestides amb la seva roba i barrets tradicionals... ens sembla fantàstic que després de tants anys, ho segueixin mantenint. El fet d'haver anat al museu AZUR, ens va ajudar encara més a entendre què significaven les robes i de quins poblats procedia la majoria de visitants (inclosos els turistes, qui són molt fàcils d'identificar, je je)

El dilluns, vam marxar cap a La Paz, després d'aquests dolços díes a Sucre, on a part de compartir llargs cafès i converses, vam descobrir quin gust fa el chaque de llama i la chicha, a més de conèixer persones ben interessants...

Petonets i fins aviat, família!!!

Val un Potosí !!

Per passar la nostra darrera nit a Uyuni vam buscar tranquilament un hostal amb calefacció i aigua calenta perque després de tres dies de desert necessitàvem una dutxa.
Vam compartir l'habitació amb el noste amic italià i ens va fer riure i passar molt bones estones.

El dia per Uyuni el vam passar amunt i avall, aprofitant per fer una copia de les fotos que sorprenentment hi vam trobar un virus!
Més tard agafavem el tren de mitjanit direcció a Oruro, on ens hi voliem quedar un dia. Aquesta ciutat te un dels carnavals més famosos de sudamèrica, però quan no es carnaval no hi ha gaire cosa a fer. La nostra idea era després anar cap a Cochabamba, però tot això va canviar de direcció.
No ens vam quedar ni a Oruro ni tampoc vam anar a Cochabamba, ja que vam seguir els consells d'una voluntaria francesa que treballava a Potosí des de feia un any i mig i que a més és membre d'hospitalityclub... Ella estava viatjant amb la seva familia pel país i ens van recomanar molt que visitessim Potosí i Sucre. Nosaltres no estavem convençuts d'anar en aquella direcció perque dies abans hi havien hagut bloquejos de les cooperatives mineres, però ella com que viu allà i coneix bé tot el tema ens va dir que ara estava tranquil. Li vam agrair i ens vam acomiadar d'ella i de la seva familia. També ens va saber molt greu haver de dir adeu al que havia estat company de viatge els darrers cinc dies, arrivederci Giacomo!

Doncs així, cap a Potosí falta gent.
Després de cinc hores de bus vam arribar a aquesta ciutat de 4060m d'alçada, famosa pel Cerro rico, d'on es va treure milers de tonelades de plata a l'època de la colonització. Ara l'activitat minera continua extraient altres minerals, però el que no ha canviat son les condicions infrahumanes de treballar.

La pujada que hi ha des de la parada del bus fins al centre se'ns va fer eterna, un port de primera del Tour de França, a 4000m més les motxilles i que només haviem dinat un plat d'escudella, ens faltava l'aire cada 10 minuts!!!
Finalment vam arribar a l'hostal Felimar on vam estar molt bé i ens vam fer amics de la recepcionsta, una senyora molt simpàtica amb qui vam intercanviar els correus. En aquest hostal hi vam passar dues nits i la tercera vam anar cap a casa de l'Ali, d'hospitalityclub, que es la noia
que comparteix voluntariat i pis amb la francesa que haviem conegut a Oruro.

Per la ciutat vam estar passejant molt, ja que no ens cansavem de veure cases i esglésies d'arquitectura colonial, que més d'un cop ens van fer pensar que estiguéssim en un poblet espanyol en comptes de Bolívia. Passejant pels seus carrers ens vam adonar que com diu la història aquesta ciutat va ser realment important a nivell econòmic, convertint-se al segle XVII en una de les més grans del món.

Un dels edificis que cal destacar és la Casa de la Moneda , actualment convertida en un museu on es pot veure una mostra de la maquinària i altres materials emprats en la creació de monedes de plata.

També vam voltar pel mercat i botigues de teixits artesanals molt coneguts a Bolívia, i no vam poder resistir la temptació de comprar quatre cosetes per la família.

El dia abans de marxar vam visitar una de les 420 mines que hi ha obertes a la mateixa muntanya. Aquesta visita començava al barri dels miners on ja equipats amb casc, llanterna botes i roba adequada, vam fer una petita "formació" en explosius en una de les moltes botigues de provisió pels miners. Seguidament vam visitar el mercat on ens van aconsellar de comprar coca i begudes per obsequiar als treballadors.
La següent parada va ser on es feia el tractament dels minerals per tal de separar la roca dels materials com plom, zinc, coure, i molt poca plata. Aquí utilitzaven uns reactius químics, amb molt poques precaucions de salut i higiene.
Però això no era tot, un cop a dins de la mina i havent visitat el petit museu que hi ha a l'entrada, vam poder veure les difícils condicions de treball que han de suportar diàriament els miners.
No només això, sino que també la pols, l'alta temperatura i la falta d'oxigen feien sentir-nos una situació d'angoixa i dificultat a l'hora de respirar.
Pel fet de ser visitants no vol dir que ens poguéssim desplaçar d'una manera més senzilla, doncs els tunels són molt estrets i de vegades tan baixos que hem d'anar de genolls, cosa que els miners han de fer cada dia, i a més a més treballar-hi.
La forma de treball és gairebé sempre manual, exceptuant la dinamita i alguns martells pneumàtics, eines que s'han de comprar els mateixos miners perque estan organitzats per cooperatives.
Al final de la visita els guies ens van fer una "demostració" de com es fan les explosions de la dinamita, primer ens pensavem que era un muntatge, no podiem creure que realment fos veritat la manera inconscient com es tractaven els explosius... i van explotar de veritat!! ens vam quedar acollonits, allò va fotre un pet de collons!! (perdoneu l'expressió, però ja veureu el video!!)

I fins aquí Potosí, una ciutat que ens ha deixat moltes impressions algunes bones i d'altres no tant, sobretot tenint en comte les condicions de vida dels miners.