Hola boniques i bonics,
Ja tornem a ser aquí, després de tres dies inolvidables passejant pel "Salar de Uyuni" i rodalíes, però com que continuem anant bastant endarrerits amb els nostres escrits, això també ho explicarem un altre dia...
A nivell d'escrits ens trobem encara al nord d'Argentina, anant de Tucuman cap a Salta "la linda", així és com l'anomenen els argentins per ser una ciutat bonica. La veritat és que a primer cop d'ull, arribant-hi amb autobus, Salta no és tan "linda" com diuen, però com a bons optimistes que som, tot i la desilusió inicial estavem disposats a descobrir la seva bellesa.
Vam visitar el centre el mateix diumenge a la tarda, però evidentment els comercos estaven tancats i això feia que entre el fred i tot plegat, la ciutat semblés no tenir gaire vida... així que vam retornar al hostel, per cert molt fred, també... i vam compartir un mate amb els nois que hi treballaven i alguns dels altres viatgers, la qual cosa ens va regalar una agradable conversa que ens va ajudar a entrar en calor.
A Salta "la linda", vam poder dinar a bon preu, i després d'una visita a l'oficina d'informació, vam descobrir perquè li deien la linda... cal dir que només una petita part de Salta fa honor al nom, que en aquest cas és gràcies als múltiples edificis colonials que es troben concentrats en un mateix barri.
Per dimarts, ja haviem decidit anar cap a Humahuaca per encaminar-nos cap a Bolívia, però no ens en volíem anar sense visitar el Museo de Arqueología de Alta Montaña, que ens havien recomanat molt. <http://www.maam.org.ar/>
Podríem dir que va ser el millor de Salta en la nostra opinió. És un museu realment molt interessant i on s'hi troba diversos objectes de la civilització inca, en molt bon estat de conservació. El que més atreu els visitants, però són les mòmies de tres nens, trobades a més de 6.000 metres d'alcada l'any 1999, les quals el fred havia conservat molt bé.
Cal dir, que com sempre, quan es mostra un cos humà hi pot haver molta controversia i persones a les quals afecti d'una manera especial... en aquest sentit el museu ho mostra de manera molt respectuosa.
A les 15.30h de la tarda, ja dinats, vam agafar el bus direcció el poblet d'Humahuaca, famós per la Quebrada de Humahuaca, la qual ens va oferir vistes magnífiques i un increible canvi en el paisatge des del mateix autobús. Maleit autobús... en el qual vam perdre la cartera amb les targetes de crèdit de la Gemma i alguns dinerons inclosos... encara no sabem si ens la van prendre mentre dormiem o ens va caure i algú la va recollir per quedarse-la, la questió és que per més que vam buscar i preguntar a la policia i la companyia de bus, no l'hem vista més... Amb resignació només ens queda reconèixer que en un viatge hi ha d'haver de tot... moments bons i dolents.
A Humahuaca hi vam arribar amb mal peu i de mal humor... sort que la gent que hi vam conèixer ens va fer "oblidar" el mal tràngul.
L'endemà dimecres vam poder descobrir que hi lluia un sol que haviem desitjat des de feia molts dies, i per sorpresa nostra, el sol eslcalfava! vam aprofitar per visitar el Cerro de las Señoritas, un lloc màgic i amb uns colors preciosos que quedava a uns 15 kms. al sud d'Humahuaca. El passeig ens va dur a Uquía, un poblet molt petit i bonic i evidentment al famós cerro, el qual mereixia l'excursió que a més amaga una llegenda : diuen que unes nenes i joves "incas" que fugien dels espanyols carregades amb l'or i plata que havien pogut salvar del seu imperi van ser refugiades per la muntanya i que avui dia es poden veure enmig de les roques vermelles, les seves siluetes de color blanc que amaguen un meravellós tresor...
Nosaltres el tresor material no el vam buscar ni el vam trobar, ens guardem un altre tresor, que són els colors que et regala aquest paisatge àrid i recobert de cactus.
Ja tornem a ser aquí, després de tres dies inolvidables passejant pel "Salar de Uyuni" i rodalíes, però com que continuem anant bastant endarrerits amb els nostres escrits, això també ho explicarem un altre dia...
A nivell d'escrits ens trobem encara al nord d'Argentina, anant de Tucuman cap a Salta "la linda", així és com l'anomenen els argentins per ser una ciutat bonica. La veritat és que a primer cop d'ull, arribant-hi amb autobus, Salta no és tan "linda" com diuen, però com a bons optimistes que som, tot i la desilusió inicial estavem disposats a descobrir la seva bellesa.
Vam visitar el centre el mateix diumenge a la tarda, però evidentment els comercos estaven tancats i això feia que entre el fred i tot plegat, la ciutat semblés no tenir gaire vida... així que vam retornar al hostel, per cert molt fred, també... i vam compartir un mate amb els nois que hi treballaven i alguns dels altres viatgers, la qual cosa ens va regalar una agradable conversa que ens va ajudar a entrar en calor.
A Salta "la linda", vam poder dinar a bon preu, i després d'una visita a l'oficina d'informació, vam descobrir perquè li deien la linda... cal dir que només una petita part de Salta fa honor al nom, que en aquest cas és gràcies als múltiples edificis colonials que es troben concentrats en un mateix barri.
Per dimarts, ja haviem decidit anar cap a Humahuaca per encaminar-nos cap a Bolívia, però no ens en volíem anar sense visitar el Museo de Arqueología de Alta Montaña, que ens havien recomanat molt. <http://www.maam.org.ar/>
Podríem dir que va ser el millor de Salta en la nostra opinió. És un museu realment molt interessant i on s'hi troba diversos objectes de la civilització inca, en molt bon estat de conservació. El que més atreu els visitants, però són les mòmies de tres nens, trobades a més de 6.000 metres d'alcada l'any 1999, les quals el fred havia conservat molt bé.
Cal dir, que com sempre, quan es mostra un cos humà hi pot haver molta controversia i persones a les quals afecti d'una manera especial... en aquest sentit el museu ho mostra de manera molt respectuosa.
A les 15.30h de la tarda, ja dinats, vam agafar el bus direcció el poblet d'Humahuaca, famós per la Quebrada de Humahuaca, la qual ens va oferir vistes magnífiques i un increible canvi en el paisatge des del mateix autobús. Maleit autobús... en el qual vam perdre la cartera amb les targetes de crèdit de la Gemma i alguns dinerons inclosos... encara no sabem si ens la van prendre mentre dormiem o ens va caure i algú la va recollir per quedarse-la, la questió és que per més que vam buscar i preguntar a la policia i la companyia de bus, no l'hem vista més... Amb resignació només ens queda reconèixer que en un viatge hi ha d'haver de tot... moments bons i dolents.
A Humahuaca hi vam arribar amb mal peu i de mal humor... sort que la gent que hi vam conèixer ens va fer "oblidar" el mal tràngul.
L'endemà dimecres vam poder descobrir que hi lluia un sol que haviem desitjat des de feia molts dies, i per sorpresa nostra, el sol eslcalfava! vam aprofitar per visitar el Cerro de las Señoritas, un lloc màgic i amb uns colors preciosos que quedava a uns 15 kms. al sud d'Humahuaca. El passeig ens va dur a Uquía, un poblet molt petit i bonic i evidentment al famós cerro, el qual mereixia l'excursió que a més amaga una llegenda : diuen que unes nenes i joves "incas" que fugien dels espanyols carregades amb l'or i plata que havien pogut salvar del seu imperi van ser refugiades per la muntanya i que avui dia es poden veure enmig de les roques vermelles, les seves siluetes de color blanc que amaguen un meravellós tresor...
Nosaltres el tresor material no el vam buscar ni el vam trobar, ens guardem un altre tresor, que són els colors que et regala aquest paisatge àrid i recobert de cactus.
Per demà, l'últim "episodi" de la gran Argentina, que ha estat la nostra "casa" durant un mes i mig plè de moments especials...
Petonets!
