La roja i verda CASAMANCE

Per si a algú o a nosaltres mateixos se'ns acut encara algun dia entrar a llegir el blog, hem decidit, dos mesos després d'arribar i més o menys aterrats a la realitat de la rutina normal de llevar-se anar a treballar, menjar, treballar, menjar, dormir i tant sovint com es pugui relacionar-nos amb els amics i la familia, i sobretot acostumar-nos nosaltres dos a viure separats de moment per qüestions laborals... doncs això que hem decidit acabar la part que tocava del blog, i que pertany a l'últim últim tram del nostre viatge 2008-2009. 

Ens vam quedar al moment abans d'agafar el vaixell cap a Casamance, i així ho vam fer, des del port de Dakar, vam sortir cap a les 18.00h de la tarda direcció Ziguinchor. La zona sud de Senegal, queda gairebé dividida de la resta del país per culpa de Gambia, que no parteix Senegal en dos, però gairebé.

Doncs, bé aquesta regió de Senegal és força diferent de la resta del que havíem vist del país fins el moment, és molt més verda i la vegetació i els colors de la terra són més similars a la selva. Casamance és un lloc històricament sempre ha estat diferent que la resta de Senegal, l'estructura i organització de les tribus d'aquesta zona mai havia estat jeràrquica, cosa que va gairebé impossibilitar als colonitzadors francesos, el fet que poguéssin dominar els seus habitants. I fins fa ben poc (2006), i degut a un moviment independentista ha estat encara una zona molt arriscada per viure-hi i per visitar.

Nosaltres, un cop arribats a Ziguinchor després d'una nit moooolt moguda al vaixell on vam passar més de 14 hores, ens vam dirigir a "l'estació d'autobusos i vehicles varis" per anar direcció al nord de Casamance, on les dues wwoofers franceses que haviem conegut a Ngaparou estaven fent wwoofing i nosaltres haviem quedat que les aniríem a veure i passar un parell de dies amb elles. 

L'Alice i la Aude, es trobaven en una mena de campament direcció Kafountine, i que s'anomenava Diana-Bolong. Aquest lloc es troba perdut enmig del no res i molt a prop de la platja, i el més curiós de tot és que hi tenen força turisme suec... sembla ser que un senegalès s'en va anar a Suècia i des d'allà dirigeix grups cap a Diana-Bolong. El lloc és com un paradís sense cap mena de luxes... no hi ha electricitat ni aigua corrent, i per l'aigua hi ha un parell de pous als quals has de recórrer tu mateix per treure'n l'aigua per regar, cuinar, dutxar-te, etc.

Bé, un luxe sí que hi havia, la cuina de la Dana, que ens preparava uns plats deliciosos, algun dia la vam ajudar i d'altres ens tocava rentar plats, cosa que en teoria ens havia de fer baixar el preu de l'allotjament i que no sabem encara si va ser així o no. :) ja que d'entrada vam dir que nosaltres també erem wwoofers i podiem ajudar amb quatre coses, per fer un petit descomte, però aquesta gent en sap molt de fer negocis... 

Bueno a part d'ajudar amb les feines, també sortiem de festa amb una colla de rastafaris que ens portaven a una reggae-party. Atenció la música i llum havien d'anar amb un petit generador al que de tan en tan se li acabava la gasolina.

A més, va coincidir amb divendres de Carnaval i a Kafountine el celebren molt. Doncs com no, nosaltres cap allà per veure com es viu al Senegal i per treure'ns el cuquet.

Era festa grossa, però primer s'ha de dir que va marxar la llum del poble, cosa molt habitual, i cap a les 22h va tornar, llavors vam anar a fer cua per treure les entrades de l'espectacle.

La primera actuació va ser molt espectacular, era un monstre molt pelut que ballava super depressa i se li movia tot el cos. La següent eren uns musics que tocaven el djembe i d'altres instruments tradicionals mentre la gent del public pujava a l'escenari a ballar.

L'endemà ja era el dia de tornar cap a Zinguinchor, i voliem passar el dia per allà, ja que és la ciutat més gran de Casamance i creiem que hi hauria coses per visitar. La veritat es que no hi ha gran cosa per fer, així que la Gemma es va animar a "emplenar" una estona d'aquell dia per anar a la pelu a fer-se rastes. Malauradament aquelles perruqueres no en sabien, i es per això que finalment es va fer les trenes.

Diumenge al matí ja tornavem cap a Dakar, amb el barco de pujada. També es pot anar cap a Dakar per terra, però la cosa es complica perque has de creuar la frontera amb Gambia, i resulta més llarg i complicat pel tema passaport. 

Nosaltres anavem amb pressa ja que nomes arribar a Dakar haviem de tornar a Ngaparou per celebrar el partit de futbol amb les equipacions que havia regalat el Joan. Vam organitzar un partit entre uns nois d'una escola i uns altres que anaven a una escola de futbol que segons vam entendre, la finançava el Gadafi (que xungo). El partit va ser molt igualat, es va decidir el guanyador a la tanda de penals. I com a regal pels nois de l'escola vam donar tota l'equipació per jugar a futbol. El que els hi va fer més il·lusió van ser les botes, sobretot després d'estar acostumats a jugar descalç.

També vam voler tornar per poder acomiadar-nos de tots els amics que hi haviem fet, el Coly i els seus gats i companys de te, com "le vieux sourd là",  el Souleimane, L'Astou, cher Bob... i tota la gent que et saludava pel carrer.

Ens va fer molta pena marxar del poble, haviem agafat un carinyo a la gent i ells a nosaltres, com si fossim d'alla, uns habitants més d'aquell lloc tan maco, la veritat és que la proximitat i el caliu humà que vam conèixer a Ngaparou, no l'hem conegut enlloc més un que sigui equiparable.

I fins aquí el retorn de Casamance a Dakar i ens quedarà el retorn cap a caseta, i això esperem no trigar dos mesos més en escriure-ho, je je.

Petonets!

Pa, algues i desconcert a Ngaparou

Hola familia!!

Com va tot? Esperem que el fred es pugui resistir i que el Carnaval de Solsona comenci amb força i el disfruteu (els que podeu) amb moltes ganes...

Nosaltres avui ens trobem a Dakar, a punt d'agafar el vaixell cap al sud del pais, la regio de Casamance, on inch'alah arribarem dema al mati cap a les 11.
Aquest mati hem sortit de bona hora a les cinc, i estem una mica espessos per falta de son, pero sobretot tristos perque hem deixat Ngaparou, despres de tres setmanes de viure al Centre de Recherche d'aquesta petita i tranquila poblacio al sud de Dakar. Ens queda el consol que dilluns que ve hi tornarem, encara que nomes sigui per un dia i per acomiadar-nos be dels amics fets alla.

Durant aquestes tres setmanes en que teniem la intencio de fer un wwoofing (treball en granges de cultiu organic / biologic) com ja vam fer a Irlanda, ens hem trobat amb diferents estats d'anim en molt poc espai de temps... no sabem encara si culpar-ne les pastilles de la malaria i els seus efectes secundaris o be la no-organitzacio del lloc on vam anar a parar (i dificultat de comprensio per part nostra a la manera de fer senegalesa o millor dit "Tambiana" (relativa o pertanyent al senyor Tamba)...

La primera setmana ens va passar de tot i més... despres de la primera experiencia en directe de "la lutte" el dilluns ens vam llevar amb ganes de començar a treballar, pero ens vam passar tot el dia parlant amb els altres quatre voluntaris (wwoofers) sobre els diversos projectes iniciats per l'ong SOS Environnement i el seu responsable, el cientific i professor Tamba.

El dimarts la idea era de sortir a les 9 del mati per anar a la poblacio de Louly, aproximadament a una hora llarga de cotxe desde Ngaparou. En aquesta expedicio que no va acabar de funcionar, hi vam anar el Tamba, el Benjamin (altre wwoofer arribat el mateix dia que nosaltres) i nosaltres dos.
Perque no vam poder arribar a culminar el nostre objectiu aparentment facil d'aconseguir?
En primer lloc l'hora prevista de sortida era a les 9, pero en realitat vam acabar sortint a les 12. Per a mes inri, nomes sortir del centre ja vam haver d'empenyer el cotxe que s'havia quedat clavat a la sorra (ara per ara aixo ja es un classic). Quan semblava que ja anavem llençats, ens va aturar un agent de la policia... volia diners (aixo es tambe un classic), pero el Tamba no tenia cap intencio de sobornar-lo i a mes a mes no portava el permis de conduir.
Vam fer tres mitges voltes, una cap a casa, una altra cap al policia pensant que haviem trobat el permis de conduir, i una darrera de nou cap al centre perque el permis que haviem trobat era el caducat i no servia...
Resultat final : s'avorta la missio fins a nou avis (l'endema). Els set wwoofers ens posem a prendre el sol i a continuar parlant sobre temes diversos.

El dimecres, segon intent de la missio a Louly, ens vam llevar a les set del mati, aquesta vegada anavem amb un passatger mes, l'Ama (coordinador dels projectes). Despres d'empenyer el cotxe novament a la sorra vam aconseguir circular durant 15 minuts fins que ens vam adonar que no teniem "embrague". Vam aturar-nos al costat de la carretera i per sort hi havia un mecanic molt a prop... el Benjamin se'n va anar a passejar pel mercat i nosaltres dos ens ho miravem tot expectants encara (pobres ilusos). Al cap d'una hora aprox. ens vam aturar força estona perque el Tamba i l'Ama anessin al notari i al banc. Encara que ja ens semblava impossible, vam acabar arribant a Louly!! Alla el Tamba ens va ensenyar totes les hectarees de terreny que l'ONG havia posat a disposicio de la poblacio local per tal de proporcionar una font d'ingressos mitjançant el cultiu i venda de tomaquets, pebrots i llimones. D'aquells terrenys no n'hi havia cap de cultiu biologic, pero hi havia una parcel.la encara sense treballar i que estava reservada a aquest tipus de cultiu. Despres de la visita, ens vam posar a tallar branques de diferents arbres (la majoria d'ells acàcies) per tal de tallar-les despres en trocets molt petits i crear aixi un pesticida natural. Aquesta tecnica, on s'hi mescla a mes el compost, es diu BRF.

Aquest dia vam treballar força i de tornada vam parar per comprar farina i gasoil, doncs un dia d'aquella setmana haviem de fer proves per veure com ens sortia el famos pa amb algues. I aixo es el que vam fer per acabar d'omplir la setmana, juntament amb mes BRF i amb pelar gambes (no es broma, aixo es un altre dels projectes).

Pero per no gastar massa emocions, tot el que fa referencia als projectes ja ho explicarem un altre dia.

Per la resta i per nosaltres el mes valuos de tot és que vam passar una setmana coneixent la gent del poble, coneixent mes els nostres companys de casa i compartint la major part del temps amb aquell nou grup de persones que haviem trobat a Ngaparou, i que tenien un moment sagrat cada dia, el moment de la posta de sol.

I el proper, esperem escriure'l ja desde Casamance. Petons i cuideu-vos molt totes i tots.

De Saint Louis al pa amb algues de Ngaparou

Hola un altre cop!

Doncs si, vam marxar de Palmarin cap a Saint Louis, i el nostre error va ser entrar a Dakar per canviar de cotxe, aixo ens va fer perdre un parell d'hores ben bones a causa de l'enorme transit de la capital.En total van ser prop de 9 hores a la carretera, dins de taxis sept places, camioneta 32 places... la qual cosa en els dos casos comporta anar molt apretujat, i si hi sumem que el "payo" del nostre costat li va donar per ficar tota la musica del seu mobil amb karaoke inclos, l'unic que podem dir es que teniem moltes ganes d'arribar per poder sortir d'alla dins!!!

De Saint Louis podriem dir que si visiteu Senegal es una ciutat que no us heu de perdre. El centre de la ciutat, l'illa, esta quasi tota construida amb cases d'estil colonial, de tots colors i ara podem entendre que sigui patrimoni de la UNESCO, tot i que tambe cal afegir que cau a trossos a poc a poc, la qual cosa tambe li dona un encant especial.

Nosaltres no hem estat mai a La Habana, pero ens va fer la impressio que Saint-Louis se li assembla d'alguna manera... caldra fer una escapadeta a Cuba per comprovar-ho, je je.

Hi vam passar 3 nits en un hostal força acollidor, amb d'altres viatgers com nosaltes, i vam compartir converses, sopars, cerveses i fins i tot vam anar junts al parc nacional d'ocells del Djoudj.

Aquesta excursio va estar molt be, es un lloc on molts ocells migratoris que a l'estiu estan a Europa i que venen a passar l'hivern suau a Africa. Vam veure bastants animals, porcs fers (com el Timon i Pumba del rei Leon), un cocodril amb les seves cries, una serp pito, molts i molts pelicans i d'altres ocells... i l'unic que ens va faltar van ser el flamencs roses.Despres d'uns dies tranquils en aquesta ciutat, ens esperava el sr. Tamba a Dakar per fer el nostre WWOOFing.

El viatge va ser tranquil i comodo, ens vam permetre el "luxe" d'anar amb taxi privat, compartit amb una parella molt sipatica i interessant d'Estats Units, que estaven viatjant durant tres mesos i havien començat per Espanya i anar baixant despres per l'Africa de l'Oest.El Tamba ens va recollir a les afores de Dakar, molt a prop de casa seva, a la Patte d'Oie, i des del primer contacte ja vam veure per on anaven els tiros. Es un home amb moltes idees, i totes molt bones, a mes a mes tenia força calers, pero el principal problema es que no hi ha organitzacio.
El lloc on representa que estem treballant es una ONG anomenada SOS Environnement, que te la seu a un poblet, Ngaparou que es troba al sud de Dakar.

El dia que vam arribar, vam recollir pel cami el Benjamin, un altre WWOOFer del Quebec que tambe venia al mateix lloc.

Vam arribar a la tarda cap a les cinc, i ens vam trobar de ple en un lloc precios, el Centre de Recherche de Ngaparou. Tot i que te un nom molt formal és una mena d'hotel sense ser utilitzat com a hotel, es troba ben be davant de la platja i de seguida ens vam adonar que les postes de sol des d'aqui havien de ser magnifiques.

Ens van presentar a la resta de WWOOFers, dues noies franceses que son cosines i una parella d'EEUU. L'Alice, la Aude, la Jen i el Mike, a mes tambe al Coly que es el vigilant del centre... despres de les presentacions, ens van instal.lar a la nostra habitacio, que per cert esta molt molt be i tenim el lavabo a dins!!!

Un cop deixades les motxilles i tot plegat, vam tornar a sortir a la zona comuna on vam escoltar atentament el que ens explicaven la resta de companys, sobretot l'Aude i l'Alice, que junt amb els altres dos, ja feia tres setmanes que estaven al centre.
Van explicar-nos una mica el que els hi havia costat un munt d'entendre i que de fet encara no entenien, tots els projectes començats i a mitges i d'altres totalment parats.
Un dels projectes consistia en fer pa amb algues, aliment que portem menjant quasi cada dia, i al mateix temps ens ha tocat fer.

Aquella nit hi havia un espectacle que no ens podiem perdre: "la lutte", esport nacional al Senegal. I despres de menjar un delicios entrepa vam pagar 500 francs CFA. cadascun i a veure aquell esdeveniment cultural que inclou musica, dansa i lluita ( dos homes que resisteixen agafats i perd aquell que cau a terra primer).

Doncs aixi amb l'arribada a Ngaparou acabem aquest escrit, i deixem pel proxim totes les histories viscudes en aquest WWOOing tan curios.

Fins aviat, i vigileu amb la neu, i nosaltres vigilarem amb el sol de Senegal!

Voltant pel Senegal

Hola familia,

Despres d'uns quants dies i llargs, tornem a escriure i aquest cop ja desde i sobre el Senegal.

Vam arribar a Dakar a les tres de la matinada del diumenge dia 18 de gener, despres d'un vol amb escales : Barcelona - Casablanca / Casablanca - Dakar, on aquest ultim va ser una mica massa mogut... no nomes per les turbulencies (de lo pitjoret que hem passat) sino tambe perque un dels passatgers que anava assegut radere les nostres veines de fila (unes noies de Barcelona molt simpatiques), es va treure les sabates i va desmaiar a mig avio.

La pudor era força seria i nosaltres, junt amb les de Bcn, ens ho vam agafar amb bastant humor dins el que cap, finalment un dels "azafatos" li va demanar al passatger que es poses les sabates... i el passatger en concret es va ofendre de tal manera que va començar a cridar i a dir que ell es rentava els peus i el cul cada dia i que no molestava a ningu. Gairebe van arribar a les mans, el personal de l'avio intentant fer tranquilitzar l'home que media 2x2 metres i enfadat feia molta por... amb tot allo van començar les fortes turbulencies i l'home es va haver d'asseu-re com tothom, pero un cop calmat el tema turbulencia ja hi vam tornar a ser... per sort un dels passatgers va parlar-li en la seva propia llengua, creiem que wolof i sembla que el va aconseguir calmar per sort de tots. Cal dir que vam passar una mica de cangueli entre una cosa i l'altra.

Ara per ara, ja estem en terra ferma desde fa mes d'una setmana. Hem aprofitat per voltar una mica i anar-nos acostumant a les maneres de fer senegaleses. "Inch'Allah" que vindria a ser un si deu vol... ja ho veurem...

La primera nit vam dormir a Yoff, al costat de Dakar i molt a prop de l'aeroport, l'endema vam esmorzar i vam descobrir que estar a 16 graus a Dakar, vol dir fer-hi un fred descomunal!! A partir d'aquesta primera impressio... vam agafar el primer taxi compartit i despres un dels famosos cars rapides, que contrariament al seu nom, son mes aviat lents.

Vam arribar a l'estacio d'"autobusos" i de seguida ens van abordar un munt de gent diferent que ens oferia anar a Sant Louis i a d'altres llocs... nosaltres primer de tot, vam anar a buscar un caixer automatic per treure mes francs CFA i despres ja estavem preparats per triar amb quin vehicle fariem el trajecte. Al final ens n'anavem a Mbour (cap al sud de Dakar) i en un taxi sept places... on vam coneixer d'entre els set passatgers que erem, el Pap un senegales i dues dones franceses que van resultar ser molt simpatiques. Al final vam acabar dormint al mateix lloc que anaven ells tres.

Vam estar-nos a casa d'un noi belga instal.lat aqui, que treballa en crear un estudi de gravacio mes economic que els de Dakar per promoure els musics locals. Amb ells vam dinar el nostre primer Thieboudiene (arros amb una mica de peix), una tarda passejant pel mercat dels pescadors, on vam veure marxar i arribar unes quantes de les moltes piragües de pescadors. Per sopar ens vam preparar entre tots peix a la brasa amb una bona amanida i despres de xerrar una estona i descobrir instruments magics com el Bozo, vam anar a dormir ben cansats i ben contents.

Al dia següent vam seguir els consells del belga i del Pap i ens en vam anar direccio Ndangane, mes al sud cap al Delta del Siné i el Saloum. Un altre cop en un sept places fins a Sambadja i d'alla vam haver d'agafar un parell de furgonetes mes per acabar d'arribar. Els paisatges eren sorprenents : baobabs, terra de color blanc per la sal, terra seca amb palla seca... vaques bastant seques tambe i uns quants poblats molt autentics.

Nomes baixar del cotxe, ens va venir la meitat del poble, i finalment un dels nois, el Cher Bob ens va acompanyar a peu fins l'altre poble (on hi havia els allotjaments per guiris) on vam trobar un lloc per un preu raonable, uns sis euros i a mes una excursio amb piragua per l'endema pel Delta del Siné.

Les vistes des d'Ndangane quan es ponia el sol sobre el riu eren imperdibles i el poblet era força tranquil i s'hi menjava be. A les deu del mati del dimarts ja estavem a la barqueta a punt. El viaget va durar unes dues hores, en les quals el Cher Bob ens anava explicant cosetes sobre el lloc i on vam fer un delicios tè senegalès.

Vam arribar a Djifer sense gaires calerons i amb la intencio de dormir a Palmarin, pero per fer aixo vam haver de canviar els pocs euros que portavem a sobre (perque alla no hi havia cap banc ni caixer automatic). L'espera dins el sept places per tal que s'omplis i poguessim finalment marxar cap a Palmarin va ser de prop de dues hores (per fer com a molt mitja hora de trajecte) je, je... pero tot molt be.

A Palmarin, vam agafar una charette (carro de carregar ciment tirat per un cavall) fins a un "hotel" on ens van abaixar el preu perque no teniem gaires diners i ens van tractar molt be... erem els unics turistes i ens van fer un parell de plats ben grans perque sopessim be, una amanida de verdures i una macedonia, aixo si, en companyia d'una Gazelle, la cervesa nacional.

Havent sopat i despres d'haver vist el sol pondre's davant mateix de la cabanyeta que donava al mar i d'haver sopat, vam anar a dormir d'horeta perque no hi havia llum corrent, i l'endema ens esperava un llarg llaaarg periple cap a Saint Louis... una ciutat força al nord del Senegal.

Pero aixo ja ho explicarem en un altre escrit. Ara ens n'hem de tornar a ca'l Tamba a veure la posta de sol amb la colla de wwoofers que som.

Petonets!!!

Valentia Island

Hola genteta!!! Bon any nou!!! Com va tot?

Nosaltres ja tornem a atacar, aquesta vegada desde Senegal, pais on vam arribar el dia 17 de gener, que de fet ja era 18 a les tres de la matinada.

Pero com que encara no haviem fet tots els deures des d'Irlanda, avui us explicarem l'ultim capitol d'aquell pais tan verd i tan diferent d'aquest on som ara.

Ens varem quedar marxant de casa el Barry i la Jackie i a punt d'arribar a casa de la Jackie i el Brian a Valentia Island... Doncs be, a Valentia hi vam arribar desde Cahersiveen, un poblet on ens va deixar el bus desde Killarney i on haviem quedat que ens vindria a buscar la nova Jackie...

Aixi va ser, com ja a les fosques va arribar la Jackie a l'hora acordada i ens va dur cap a la petita illa de Valentia, la qual es troba molt a prop de la terra i estan connectades per un pont.

Nomes arribar sota la pluja, la Jackie ja ens va ensenyar la que seria la nostra nova casa per les dues setmanes seguents, era un lloc petito, molt acollidor i comfortable i a mes a mes calento, ells li deien el cottage. Despres d'instal.lar-nos i deixar les motxilles, ens en vam anar a fer un te i compartir una xerradeta amb la Jackie, de moment sense coneixer el seu marit. Per sopar aquell dia ells havien quedat amb uns amics i ens va donar una lassanya i una sopeta perque ens ho escalfessim a la cuina del cottage.

L'endema ja vam compartir el primer esmorzar tots junts; amb el Bryan tambe, i vam parlar una mica mes sobre la vida... ells havien passat 24 anys de la seva vida a Canada i ara havien tornat a la seva Irlanda natal per obrir un Bed&Breakfast.

Per passar el diumenge (dia en que no es treballava), ens van donar un mapa de l'illa, unes quantes recomanacions i ens van dir que a la tornada tindriem el dinar preparat i que ja ens veuriem al vespre per sopar. I al final vam decidir anar caminant fins al far de l'illa. Va ser un passeig que ens va dur mig dia i el qual ens va permetre descobrir una part de l'illa i on vam poder veure que era un lloc precios. Durant tot el cami vam anar trobant diferents tipus de temps, un sol espatarrant, unes cortines de pluja freda que anaven i venien i sobretot vent. Ens vam adonar que el fet que l'illa sigui el punt mes a l'oest d'Europa fa que el vent se senti molt mes que a d'altres llocs... podem dir que ja estem ben tocats pel vent.

Dilluns ja vam començar a treballar, basicament la nostra feina era ajudar al Bryan en les tasques de reformar el B&B. Ens van "donar" una habitacio i haviem d'adequar-la en les dues setmanes que estariem alla. Aixo volia dir : treure el paper de les parets, despres la pega, llimar la fusta de les portes i la finestra per finalment pintar i lo mateix pel radiador, ficar els punts de llum per les tauletes de nit i la lampara del sostre... i els detallets finals fins acabar l'habitacio.

I aixi va ser com ens vam convertir en experts reformadors a l'estil irlandes, i el mes important per nosaltres... vam descobrir aquella illa fantastica i la seva gent, i vam compartir dues setmanes genials amb aquella parella que ens havia obert les portes de casa seva.

Cada tarda, despres d'haver treballat, dinat i fet el te de gingebre de rigor... aprofitavem per anar uns dies a peu i molts altres en bici (quan el vent ho permetia) a passejar-nos de punta a punta de Valentia Island... la qual es molt petita pero esta carregada d'historia i a mes a mes, cada dia ofereix uns paisatges diferents.

Des d'aquesta illa va creuar per primera vegada el cable transatlantic per comunicar Europa i America, entre Valentia Is. i Newfounland, al Canada.

I es en aquesta illa tambe, on vam aprendre a apreciar les dieferencies de sabor entre la cervesa Guinness servida en un pub i en l'altre. La qual cosa va fer que ens convertissim en força assidus del pub on ens agradava mes. I on acabavem agafant uns pedalets força serios i sempre abans de l'hora de sopar... aixo si, sempre acabavem fent l'ultima en companyia de la Jackie i el Bryan, que tambe acabaven tocadets.

De tant que ens vam acostumar a anar-hi gairebe ens adjudiquen un tamboret a cadascun, je je. Es que alla, es tradicio que al pub del poble, tothom s'assegui sempre al mateix lloc de la barra.

I aixi va ser com entre paisatges i cerveses, vam passar un parell de setmanetes en aquesta illa que recomanem visitar absolutament a tothom que es deixi caure pel sud d'Irlanda... i si no sabeu on anar a dormir, a Atlantic Villa demaneu per l'habitacio reformada pel Marc i la Gemma. ;D

Des d'aqui vam anar un parell de dies a la peninsula de Dingle... un lloc tambe molt bonic pero molt mes turistic on es preferible, si es vol tranquilitat, d'anar-hi fora de temporada. I per acabar de rematar Irlanda, vam passar les dues nits que quedaven abans de tornar a casa per Nadal, a Dublin; una nit en un hostel centric i amb un preu realment raonable per ser Dublin, i una altra nit a casa la Delph, una amiga francesa amb la que haviem treballat junts a Pisco (Peru) i que ara ens obria les portes de casa seva i que fins i tot ens va portar un muffin amb espelma incorporada per celebrar els 27 tacos de la solsonina que esta escrivint ara mateix.

I el proxim li toca al Marc i aquest cop si, ja explicarem com va per Senegal!!! Petons!