Un bon comiat d'un gran país.

Hola família!

Avui acabem amb la nostra estada a "la Argentina" i ens deixa un molt bon regust de boca.

La nostra estada a Humahuaca, Iruya i San Isidro ha estat molt especial i ens hem sentit com si haguéssim retrocedit en el temps.

El més curiós de tot és que no estavem segurs de visitar Iruya ni San Isidro, ja que són dos poblets allunyats de la carretera cap a Bolívia, però vam decidir refiar-nos de les recomanacions de l'Angie i l'Ariel (de Rosario) i sobretot ens va acabar de convèncer la conversa que vam mantenir amb el Carlos a la Posada del Sol a Humahuaca.
El Carlos, un guia local de la zona, a més d'explicar-nos com arribar a Iruya i els encants de San Isidro, també ens va orientar sobre la nostra primera parada a Bolívia... i per si no fos poc, ens va explicar que la regió de la Quebrada de Humahuaca, curiosament no va estar sotmesa a l'Imperi Inca, no se sap si es van enfrontar o si simplement no es van entendre i els Incas van seguir el seu camí pels Andes sense influenciar els "humahuaqueños" qui tenien la seva propia llengua, que no era el quechua, i que va desaparèixer amb l'arribada dels espanyols.

Al matí seguent ja vam preparar una única motxilla per poder fer tota la visita als dos poblets, ens va anar bé poder deixar la resta de l'equipatge innecessari a la Posada d'Humahuaca.
La primera part la vam fer asseguts a primera fila d'un bus, en un trajecte de tres hores per un camí de muntanya no asfaltat, que ens va oferir unes vistes espectaculars tant de pobles remots com de muntanyes de colors i barrancs que semblaven no tenir fí. Cal dir que seure a primera fila va fer-nos tancar els ulls més d'una vegada al veure en algunes curves, que el camí desapareixia davant del bus... com si voléssim!

Un cop arribats a Iruya sans i estalvis, el senyor Celestino ens va obrir les portes de casa seva per passar-hi la primera nit per 20 pesos! Amb aquest preu (uns 4 euros) i les construccions més rudimentàries ens vam adonar que tal i com ens havien dit, el nord d'Argentina és força més pobre econòmicament que la resta del país.
Un cop allotjats vam poder passejar pels carrerons, pujar al mirador i gaudir de les vistes que ens oferia el paisatge... Iruya no és un poble gaire bonic, però es troba en un entorn preciós. La nit va arribar ràpid i amb ella, el fred... el que no ens esperàvem era trobar-nos un cel tan net i plè d'estrelles.
Al matí seguent vam esmorzar (tot i que ens va costar trobar un lloc per fer-ho) en companyia d'un argentí ben peculiar. Amb les piles carregades ja podíem emprendre el camí cap a San Isidro, que s'ha de realitzar a peu o a cavall perquè dins el poble mai hi ha entrat cap vehicle. Els vuit quilòmetres que separen un poble de l'altre els vam fer caminant al costat del riu i sota un sol ben lluent. Cal dir que cada dijous i divendres un vehicle s'aproxima al poble per tal de proveir-lo d'aliments i altres elements que els habitants necessiten.
Cap a les 13 hores vam arribar a San Isidro, un poblet que sembla penjat de la muntanya i en el qual vam trobar un lloc per dormir "en lo de Elsa" i un altre lloc on vam menjar unes delicioses "empanadas de carne" per 1 euro!
Vam aprofitar les hores de sol per passejar-nos per aquell petit poblet sense llum, on per l'estret camí hi transitavem persones, ases, porcs, gats, cabres i gossos... això sí, el trànsit no era molt dens. Al petit poble són 350 habitant, i vam tenir el privilegi de poder conversar llargament amb dos d'ells :
.Un home cansat de treballar a la ciutat i que havia tornat al poble de la seva infància i que fins alguns anys enrera, era l'encarregat de reparar el grup electrògen que donava llum a algunes parts del poble, però que ara ja no podia perque s'havia trencat una peça irreparable.
.Una dona que resultava ser la cosina de la propietària del lloc on dormíem i que ens va explicar entre altres coses, que feia dos dies havia estat àvia per segon cop i a més que el dia 25 d'abril, curiosament el meu sant, s'havia desplomat la "plaça major" del poble, enduent-se amb ella una casa i el pobre "chancho"... un porquet que de miracle es va salvar. Per sort no va haver-hi cap víctima ja que tothom es trobava reunit a la petita capella de San Marcos.

Les dues converses van tenir lloc abans de les cinc de la tarda, hora en que arribava l'esperat vehicle amb les provisions, cosa que semblava donar molta vida i moviment al poble, doncs tothom baixava amb el seu ruc per tal d'omplir el rebost per la resta de la setmana. A les 19.00 i encara amb una mica de llum solar, vam anar puntuals a "lo de Teresa", amb qui haviem quedat que ens prepararia unes delicioses milanesas con espaguetti a la llum d'una espelma. L'espectacle d'estrelles en aquest poble sense llum, va ser encara més sorprenent que la nit anterior, ens vam adonar que davant la immensitat de l'univers no som res.

El retorn a Iruya i Humahuaca, ens va oferir una agradable rebuda per part del Rubén a la Posada del Sol, amb qui vam compartir unes converses ben interessants sobre temes ben diversos, cosa que ens va fer retrobar un ambient molt familiar que enyoràvem.

Ens agradaria explicar moltes altres petites coses i detalls que ens han fet sentir d'una manera especial, difícil de descriure amb paraules i que no volem oblidar.

Amb aquesta bona sensació ens acomiadem d'Argentina i entrem a un país molt diferent com és Bolívia.

Fins aviat!!

Hola boniques i bonics,

Ja tornem a ser aquí, després de tres dies inolvidables passejant pel "Salar de Uyuni" i rodalíes, però com que continuem anant bastant endarrerits amb els nostres escrits, això també ho explicarem un altre dia...

A nivell d'escrits ens trobem encara al nord d'Argentina, anant de Tucuman cap a Salta "la linda", així és com l'anomenen els argentins per ser una ciutat bonica. La veritat és que a primer cop d'ull, arribant-hi amb autobus, Salta no és tan "linda" com diuen, però com a bons optimistes que som, tot i la desilusió inicial estavem disposats a descobrir la seva bellesa.

Vam visitar el centre el mateix diumenge a la tarda, però evidentment els comercos estaven tancats i això feia que entre el fred i tot plegat, la ciutat semblés no tenir gaire vida... així que vam retornar al hostel, per cert molt fred, també... i vam compartir un mate amb els nois que hi treballaven i alguns dels altres viatgers, la qual cosa ens va regalar una agradable conversa que ens va ajudar a entrar en calor.

A Salta "la linda", vam poder dinar a bon preu, i després d'una visita a l'oficina d'informació, vam descobrir perquè li deien la linda... cal dir que només una petita part de Salta fa honor al nom, que en aquest cas és gràcies als múltiples edificis colonials que es troben concentrats en un mateix barri.

Per dimarts, ja haviem decidit anar cap a Humahuaca per encaminar-nos cap a Bolívia, però no ens en volíem anar sense visitar el Museo de Arqueología de Alta Montaña, que ens havien recomanat molt. <http://www.maam.org.ar/>
Podríem dir que va ser el millor de Salta en la nostra opinió. És un museu realment molt interessant i on s'hi troba diversos objectes de la civilització inca, en molt bon estat de conservació. El que més atreu els visitants, però són les mòmies de tres nens, trobades a més de 6.000 metres d'alcada l'any 1999, les quals el fred havia conservat molt bé.
Cal dir, que com sempre, quan es mostra un cos humà hi pot haver molta controversia i persones a les quals afecti d'una manera especial... en aquest sentit el museu ho mostra de manera molt respectuosa.

A les 15.30h de la tarda, ja dinats, vam agafar el bus direcció el poblet d'Humahuaca, famós per la Quebrada de Humahuaca, la qual ens va oferir vistes magnífiques i un increible canvi en el paisatge des del mateix autobús. Maleit autobús... en el qual vam perdre la cartera amb les targetes de crèdit de la Gemma i alguns dinerons inclosos... encara no sabem si ens la van prendre mentre dormiem o ens va caure i algú la va recollir per quedarse-la, la questió és que per més que vam buscar i preguntar a la policia i la companyia de bus, no l'hem vista més... Amb resignació només ens queda reconèixer que en un viatge hi ha d'haver de tot... moments bons i dolents.

A Humahuaca hi vam arribar amb mal peu i de mal humor... sort que la gent que hi vam conèixer ens va fer "oblidar" el mal tràngul.
L'endemà dimecres vam poder descobrir que hi lluia un sol que haviem desitjat des de feia molts dies, i per sorpresa nostra, el sol eslcalfava! vam aprofitar per visitar el Cerro de las Señoritas, un lloc màgic i amb uns colors preciosos que quedava a uns 15 kms. al sud d'Humahuaca. El passeig ens va dur a Uquía, un poblet molt petit i bonic i evidentment al famós cerro, el qual mereixia l'excursió que a més amaga una llegenda : diuen que unes nenes i joves "incas" que fugien dels espanyols carregades amb l'or i plata que havien pogut salvar del seu imperi van ser refugiades per la muntanya i que avui dia es poden veure enmig de les roques vermelles, les seves siluetes de color blanc que amaguen un meravellós tresor...
Nosaltres el tresor material no el vam buscar ni el vam trobar, ens guardem un altre tresor, que són els colors que et regala aquest paisatge àrid i recobert de cactus.

Per demà, l'últim "episodi" de la gran Argentina, que ha estat la nostra "casa" durant un mes i mig plè de moments especials...

Petonets!

Retorn a Iguazú

Hola familia!

Com ja us avançavem en l'ultim escrit, ja som a Bolívia, però encara hem de posar-nos al dia dels nostres últims viatges.

Resulta que a l'autobus de Rio cap a Puerto Iguazú vam conèixer una parella de mexicans molt simpàtics amb els quals de seguida ens vam avenir i coincidint que ells també baixaven a Puerto Iguazú, vam compartir els dos dies que vam passar en aquest poblet, ja conegut per nosaltres.

L'endemà d'arribar amb el bus no teniem clar si marxar directament cap al nord d'Argentina, o aprofitar, ja que estavem allà, i anar un altre cop a veure les catarates, això si, aquest cop des del costat Brasiler.

I dit i fet, com que la companyia era molt grata i les catarates es mereixien, com a mínim, una segona visita, vam quedar tots quate ben d'hora al matí per prendre el "colectivo" cap al costat brasiler.
Això implica creuar les fronteres de nou, segellar els passaports, canvi de bus... i entre canvi i canvi, vam conèixer una familia de colombians realment molt divertits. També a la parada vam coincidir un finlandès, una suissa, una francesa, una altra noia d'Estats Units, els mexicans i nosaltres dos. Amb aquestes el finlandès va decidir que hauríem de signar un tractat de pau amb totes les nacionalitats que erem, i per immortalitzar el moment el pare colombia ens va fer una foto internacional!

Després de tota la paperassa, vam arribar al parc, vam "esquivar" tres o quatre excursions que no ens interessaven, sobretot perque vam trobar molt car i molt lleig que en un parc nacional el guia oficial et vulgui regatejar el preu.

Encara amb el record del costat argentí quinze dies abans, la primera impressió va ser decebedora... l'aigua estava molt lluny, no sentiem el soroll i no hi havia tan contacte.
A més per acabar-ho d'arreglar vam tenir un "susto" amb un coatí (animal salvatge difícil de descriure, vegeu google) al qual una turista va voler donar de menjar tot i veure els cartells que ho prohibeixen, doncs l'animal va veure la teca i li va saltar literalment dins de la motxilla, per sort no vam lamentar victimes.
A mesura que vam anar avançant pel camí ens vam adonar de les vistes que et dona aquest costat. I es confirma la frase de que els argentins tenen les catarates i els brasilers les veuen.
Realment vam poder ser conscients de la gran extensió de selva, aigua i naturalesa que te aquest lloc, a més, aquest cop ens va sortir el sol i vam poder veure força arcs de Sant Martí.

També ens vam adonar que al final del recorregut tens contacte directe amb l'aigua, doncs ens vam "fotre" ben xops! i definitivament podem dir que no hi ha un costat millor ni pitjor que l'altre, tots dos valen molt la pena!!!

Al final del dia ens vam acomiadar dels nostres amics mexicans, de la familia colombiana intercanviant adreces.

Per part nostra va ser arribar a Puerto Iguazú i preparar-nos fisica i psicologicament per tornar a agfar un altre bus que ens portaria cap a Tucuman, unes 18hores eternes per aproximar-nos al nord d'Argentina.

En aquesta ciutat vam començar a sentir el fred de l'hivern, entre altres edificis interessants, vam descobrir la casa on es va signar la independència d'Argentina, vam compartir unes empanades molt bones en un sopar internacional al hostel i vam començar a veure força més gent amb aspecte índi, l'aspecte que tindría tota la població sudamericana si no hagués estat pels invasors espanyols, i posteriorment altres europeus.

Per avui aquí ho deixem, amb les mans i els peus gelats, i esperant els vostres comentaris, que ens donen caloreta en aquest hivern austral.

fins aviat.

Riu de gener, 2a part

Hola boniques i bonics,

Ja tornem a ser aquí, després de passar uns dies aïllats en alta muntanya, sense llum, telèfon ni internet, tota una experiència... però això serà un altre capítol, avui ens toca acabar d'explicar la nostra estada a Brasil amb la ciutat de Río...

Després d'atipar-nos de pizza, vam haver de córrer una mica cap al hostel per refugiar-nos de la pluja, que va ser protagonista tota la nit. Al matí del dilluns, ens haviem llevat amb la intenció de conèixer el Cristo del Corcovado, però vam mirar cap a dalt i uns núvols amenacadors ens van fer desdir perquè pujar allà dalt, pagar 35 reals cadascun i no poder veure res... no valia la pena.

Amb el metro, ens vam dirigir cap al centre de la ciutat, on vam poder visitar la zona de la Biblioteca Nacional, el Teatre Municipal i el Museu de Belles Arts. Mentre passejavem mirant cap aquí i cap allà, vam veure que de sobte, tot i que el dia seguia gris i fresc, el Pâo de Acucar comencava a treure el cap entre els núvols, així que ens vam decidir a tornar a Botafogo per pujar cap al Pâo de Acucar, i descobrir, encara que no fós el famós Cristo, un altre dels llocs més fotografiats d'aquesta ciutat... el que no sabíem és que cobraven el mateix preu que per visitar el Cristo, però què haviem de fer, ja érem allà, i quantes oportunitats més tindríem de visitar el Pâo de Acucar?

Tot i que el temps no ens va acompanyar gaire, vam poder gaudir d'una bona vista de Río, i es pot dir, que tenint en compte el flux de gent que deu circular cada dia per allà, encara vam estar forca tranquils. Vam passejar-hi una estona, junt amb uns mariners xinesos que no paràven de fer-se fotos tots uniformats, vam espantar-nos molt a la botigueta típica de souvenirs en veure el preu de la camiseta oficial de la selecció brasilera... i amb la por al cos, vam tornar a baixar pel funicular encara amb una mica de fred i, cosa estranya en nosaltres, vam decidir anar a dinar al shopping río sul, on estariem refugiats del mal temps sense haver de pagar ni un real, je je.

Un cop ja entrats en calor, vam continuar passejant per la ciutat fins que se'ns va fer fosc i vam anar a preparar les motxilles abans d'anar un altre cop al centre a descobrir les meravelles del tramvia o bondinho que per sort haviem descobert gràcies a la nostra fantàstica guia de sudamèrica Footprint. El tramviafa moltíssims anys que funciona i nosaltres vam agafar la línia cap a Paula Mattos, que ens duia a recórrer el barri de Santa Teresa passant pel vertiginós aqueducte Arcos da Lapa. La parada final era a Largo das Neves, i hi vam arribar després d'una mitja hora de passeig, en la qual el tramvia es va desenganxar de la línia elèctrica, suposant és clar, que ens paréssim en plena pujada i ens quedéssim sense llum un o dos minuts, molt autèntic... llàstima que ja era fosc, tot i així és un viatge del tot recomanable i una experiència ben carioca que ens va permetre aproximar-nos una mica més a la forma de vida local i a riure amb les bromes que feia el simpàtic conductor.

D'aquí, i ja a tocar del famós barri de Lapa, que abans era un lloc molt perillós i ara s'ha convertit en el centre de la vida nocturna de la cidade maravilhosa... Vam sopar en un restaurant on normalment hi hauria música en directe, però un dilluns, per desgràcia no donava per tant...
En aquest barri, vam poder veure les dues cares de Río i de Brasil, la de restaurants i pubs cars on no hi falta de res, i el Brasil dels mininos da rua esnifant cola, prostitució, i molta molta gent que com a únic sostre té el cel...

Dimarts, ja era el nostre últim matí a Brasil, ja que a les 15.30h sortia el nostre bus cap a Puerto Iguazú, com ens vam llevar d'horeta i el dia es va despertar amb sol, vam voler aprofitar per visitar el famós Cristo Redentor o del Corcovado. Vam pujar-hi en un cotxe que feia una parada més que el tren, la qual cosa ens va permetre tenir dues perspectives diferents de la ciutat, incloent-hi un bon nombre de favelas.

El Cristo, si us hem de dir la veritat, ens l'imaxinavem molt més gran, això si, de gent n'hi havia per donar i per vendre, i la vista de la ciutat és forca interessant, per no dir de les millors, ja que l'estatua en qüestió es troba en un punt molt cèntric que et permet veure la majoria de les platges, bona part de barris, el famós estadi del Maracanà, el Pâo de Acucar, i entre altres, la gran favela Rocinha... que es veu que ara es pot visitar i és més, les guies de viatges ho recomanen. Cal dir que nosaltres no ho vam fer, no havíem tingut prou temps per assimilar la contradicció entre el que tothom t'aconsella que és no entrar mai dins una favela, amb trobar-te un tour guiat dins la favela més gran de Río.

En el viatge amb el taxi des del Botafogo on teniem el hostel a la Terminal, el taxista ens va posar al dia de la crua realitat de les faveles, i ens vam assabentar que la nit del diumenge al dilluns, la guerra que hi ha entre algunes faveles i l'exercit brasiler, s'havia cobrat tres vides innocents, això sí, assassinats comesos pels propis militars... Qui té més enteniment?

I amb totes aquestes contradiccions, injustícies i una bellesa incomparable, ens n'anàvem de Brasil, de retorn cap a Argentina, on esperàvem que, almenys la nostra economia es recuperés...

Petonets i fins aviat! Això sí, el pròxim dia i si tot va bé, ja us escriurem des de Bolívia.

Río de Janeiro... garota de Ipanema

Hola família!

A Río hi vam arribar el dissabte, 14 de juny a mitja tarda, a la terminal de "onibus" Novo Río. Teníem una pre-reserva feta en un hostel que ens havien recomanat desde Paraty, el qual estava situat al barri de Botafogo, no als turístics Copacabana i Ipanema... per aquest motiu era una mica més econòmic, pel mateix preu als altres dos famosos barris, has de dormir compartint habitació amb unes entre 20 a 40 persones (qui és capaç de dormir-hi?) ja no tenim edat... ;D

El hostel no va resultar ser cap meravella, però almenys éren amables, i hi havia internet gratis!!

Aquella mateixa tarda, vam acabar d'aprofitar per anar a la platja del Botafogo, on no és recomanable banyar-se perquè hi ha força barquetes, però que gaudeix d'una de les millors vistes del famós Pao de Açúcar.

L'endemà diumenge, ens vam deixar caure en la temptació d'anar a les platgetes de Copacabana i Ipanema... vam fer una llarga passejada, ja que Copacabana és enorme! i abans d'arribar, vam trobar-nos amb la sorpresa d'un mercat d'aliments frescos que et feia la boca aigua...

La impressió que vam tenir en arribar a Copacabana, que és una platja increïble, si tenim en compte que a Río ara és hivern! i estava plena de gent jugant a futbol, voley, prenent el sol o lluitant contra les onades de més de tres metres! quina força! això si, en ma vida havia vist tants culs! No obstant, quan dones l'esquena a la platja, et trobes de cara amb uns edificis "rotllo" Benidorm... (ooooh), cal dir que el barri és el més poblat de Río : 60.000 habitants per km2, i la gent s'ha de fer cabre a un lloc o altre, oi?

Ipanema, que queda just darrere d'un fort infranquejable per la costa, ens va agradar molt més era més petitona, amb un entorn preciós... però no hi vam trobar la famosa "garota". Això si, de gent i cocos gelados a 2 reals c/u, n'hi havia per donar i per vendre!

Creiem que vam ser una mica el centre d'atenció... més que res pel reflex amb el sol, estàvem ben blancs si comparem amb aquella colla de morenos autèntics!

Vam passar tot el dia per Ipanema, i per sorpresa vam anar a parar al Mercat hippy d'Ipanema, que té lloc tots els diumenges (ja és casualitat perque no ho sabíem) desde final dels '60...

Amb aquestes, se'ns va fer fosc i vam tornar cap al nostre estimat hostel de Botafogo amb el metro, molt segur, modern i net!

I per sopar i arrodonir el dia, quin descobriment vam fer! el fantàstic Rodízio de pizza... tu t'asseus, et van portant pizzes de diferents gustos i agafes tantes porcions com vols. El millor és que quan vam dir : aquí em planto, va arribar el postre-pizza... increïble! el primer cop que veiem una pizza de xocolata, nata i maduixes! allò s'havia de probar, i que bona! amb això ja vam fer... però van seguir passant pizzes de plàtan amb canyella i sucre, pizza d'smarties, pizza de només xocolata... no ho haviem vist mai a la vida!

I fins aquí el nostre primer dia i mig a Río de Janeiro... la ciutat del Carnaval, les favelas, les platges més internacionals, i el Cristo del Corcovado, entre altres...

Fins demà!

Ilha Grande, a la recerca de la bruixa...

Hola boniques i bonics

Avui, la segona i última part d'Ilha Grande...

El divendres, 13 de juny ens vam llevar sense estar massa decidits si fariem una trilha (camí) o una altra... la decisió després d consultar-ho amb el nostre informador oficial i amo del Colibrí, va ser ràpida: un camí trigàvem dues hores anar i dues hores tornar... l'altre una hora i mitja anar i la tornada es podia fer en taxi-barca. Així que evidentment, vam escollir la segona opció, je je.

L'objectiu de l'excursió era arribar a la Cachoeira da Feiticeira o dit en català : cascada de la fetillera/bruixa.
El camí sortia desde l'extrem esquerre del poble d'Abrao i estava força ben indicat, i és allà on vam coincidir amb uns companys d'excursió que no sabiem que vindrien... tres gossos "callejeros" o millor dit, "playeros" tenint en compte el lloc on viuen, als quals sembla que els hi vam caure amb gràcia i es van disposar a acompanyar-nos.
Imaginem-nos l'escena, nosaltres dos amb un bastó cadascun a la mà perquè ens havien dit que amb el bastó espantaríem les serps... un gos de taques blanc i negre, coix, un altre gos mig salsitxa marró, i una gossa, amb el pel molt brut, despentinat i amb rastes, que tenia cara de simpàtica. Ho podríem batejar com els "cinco magníficos" a la caça de la bruixa perduda.

Doncs, tots decidits vam passar per sota un aqüeducte, després per una mena de piscina natural formada pel mateix riu, un bosc preciós de bambú altíssim, i una pujada, que realment pujava molt i que ens havia de dur fins la cascada de la bruixa... i després de suar una mica, ho vam aconseguir!

La cascada, d'uns 15 metres d'alçada era força maca, però tampoc res de l'altre món i l'aire que desprenia era força fresc. Això, tenint en compte que el dia era gris i no excessivament calurós, no era del tot agradable, així que al cap d'una estona de ser-hi i en no haver trobat la bruixa per enlloc, vam anar cap a la platja de la bruixa, que quedava força a prop d'allà.

La platja era petitona, molt neta i poc freqüentada, i vam estar-hi distrets una bona estona amb tots els crancs que estàven traient arena dels forats, i del gos coix de taques negres i blanques, que va baixar fins la platja i va estar jugant amb nosaltres i els irlandesos que s'estaven al mateix lloc que nosaltres per dormir...

A les quatre de la tarda, la barca ens va dur cap a Abraâo, i en arribar, després d'una dutxa, vam dinar i vam coincidir de nou amb els nostres amics de Buenos Aires i Mar del Plata, que uns dies abans haviem conegut a Paraty.

L'endemà ja ens vam preparar per agafar la barca que ens retornaria a Angra dos Reis, i que sortia a les 10 del matí... Al cap d'una hora i mitja de trajecte, i d'haver pagat el triple del bitllet perquè era cap de setmana (?), vam arribar a Angra i ens vam trobar el bus que anava cap a Río de Janeiro just al port, així que ens va anar de perles i de seguida ens hi vam enfilar, estalviant-nos el trajecte a l'estació.

La gran i imponent ciutat de Río, ens va rebre després de dues horetes i poc de camí... però això ja mereix un altre escrit, i així ens acomiadem d'aquesta Illa fantàstica i bella, anomenada Ilha Grande.

Petonets! i gràcies pels comentaris i per tenir la paciència de llegir-nos... fins aviat!

Ilha Grande : platges de "Dharma initiative"

Hola família!

Advertència : aquells que no seguiu la sèrie The Lost o Perdidos, no feu cas del títol... però aquesta illa i alguna de les seves platges ens ha fet pensar en aquesta sèrie i no he pogut evitar fer-hi referència.

Dimecres passat, dia 11 de juny, vam sortir de Paraty en un bus, que semblava el Dragon Khan, sort que el viatge només durava dues horetes... Vam arribar fins a Angra dos Reis (població que rep aquest nom, perquè va ser fundada el 06 de gener de 1502, dia de Reis), d'allà, i després de menjar-nos uns "salgados i un suco", vam agafar el ferri de les 15,30h cap a Ilha Grande.

A les cinc de la tarda, aquí ja comença a fer-se fosc i la nostra intenció d'anar de càmping, no tenia sentit si havíem de muntar la tenda a les fosques... així que aprofitant la nostra experiència de regateo, busqueda i captura de llocs per dormir, vam refusar un parell o tres d'ofertes fins que ens vam deixar caure al Colibrí Resort, lloc del que ens havien fet arribar un flyer, amb oferta d'habitació doble amb esmorzar per 50 Reals. (Car, però comparat amb la resta, incloent càmpings, surt molt a compte).

La rebuda no podia ser millor... ens esperava una caipirnha a cadascú i el propietari del "Colibrí" disposat a explicar-nos a nosaltres, uns irlandesos i uns holandesos, totes les possibilitats d'excursions i platges per fer en aquesta magnífica illa. Ah! i el lloc estava molt molt bé!

Després de la informació, vam estar xerrant una estona amb les altres dues parelles (oju! amb el nostre anglès de NY ;D ja ja ja) i vam acabar sopant i compartint conversa amb els holandesos...

Al matí següent vam quedar parats al veure que on hi havia el billar la nit anterior, ara hi havia una taula plena amb un esmorzar meravellós de fruit exòtics, sucs naturals, pa de pessic de xocolata, embotits, pa... amb tot allò ja no ens calia dinar! i vam agafar forces per fer la caminada del dia cap a la platja de Lopes Mendes. Per acabar d'arrodonir l'esmorzar, a més, ens vam adonar que estàvem acompanyats de colibrís de veritat, volant a tota velocitat d'una flor a una altra.

La caminada va ser de dues hores enmig de la selva... cal dir que en tota l'illa no hi ha ni un sol cotxe o moto... tothom es desplaça a peu, en bicicleta o en barca, això sí que és ecologia!
En el temps que va durar la caminada, vam poder escoltar els més diversos cants d'ocells, crits de monos, esquirols, formiguers gegants, papallones, una aranya enorme, una serp fugint de nosaltres... i com no, arbres i plantes de la selva. Just abans d'arribar a la platja Lopes Mendes, vam creuar-ne d'altres, en una de les quals vam aprofitar per dinar i que ens ensenyessin taurons (encara que avui dia, no estem segurs si éren dofins o taurons de veritat) massa emocions per un sol dia... I per acabar-ho de rematar, a l'encreuament de la platja on anava tothom, hi havia una indicació per la platja Santo Antonio, i ens va picar la curiositat, tot i que pel camí semblava que feia dies que no hi passava ningú, només ens faltava el "machete". Un cop vam arribar a la platja, després d'uns vint minuts de camí, ens vam adonar que estàvem completament sols, la platja era petita i molt neta, però amb unes onades que no convidaven gaire al bany... i aquí vam sentir la primera sensació the lost! Com que, tot i que la platja era molt maca, les vivracions no éren molt bones, vam remullar-nos una mica i ens en vam tornar a trobar la famosa Lopes Mendes... que resultava ser igual que la Santo Antonio però força més gran i amb gent, i algún mico simpatic que posava per les fotos de nosaltres, els guiris.
La tornada cap a Abraao, el poblet de l'illa, la vam fer amb barca, gaudint d'una bonica posta de sol a les cinc i poc de la tarda...

Continuarà...

Paraty, un poble de postal.

Hola boniques i bonics,

Avui ens toca parlar d'uns díes més tranquilets, on hem fet descansar els peus i la ment...

Vam anar a Paraty (estat de Rio de Janeiro), gràcies a la recomanació de la Simone, una noia paulistana que haviem conegut al Tigre de Buenos Aires. Nosaltres no haviem sentit parlar mai d'aquest lloc fins el dia que ella ens el va recomanar, i li hem d'agrair molt ja que es un lloc preciós.

Vam arribar-hi el divendres sis de juny al vespre despres de 4 hores de bus desde Sâo Paulo, i per la nostra sorpresa en arribar a l'estació hi havia un noi del Bed&Breakfast esperant-nos, i no l'hi haviem dit a quina hora arribavem!!

L'endemà dissabte vam aprofitar per visitar el casc àntic i ens vam adonar que l'estil colonial de quan es va fundar Paraty, no havia canviat gens, mantenint així tot l'encant.

Les cases son totes baixes com a màxim de dos pisos, de color blanc i amb els marcs de les portes i de les finestres de diferents colors. Com no hi podia faltar en un assentament colonial, també hi trobem quatre esglésies (en un poble petit petit!) i un petit Cais o port de fusta on les úniques embarcacions que hi podem trobar són barques de pescadors o de passeig per a turistes... que mentre caminavem ens van oferir insistentment els seus serveis per anar a descobrir l'alta mar, però que nosaltres vam deixar pel dia següent. Després del nostre passeig, ens vam deixar caure pel Teatro Espaço, on haviem vist enunciat que feien titelles per adults, teatre sense paraules... i amb tota la il.lusió del món, cap allà! No us direm el que vam pagar d'entrada per un espectacle que en sí, no està malament... a no ser que et paris a pensar que la parella que el fa, porta més de 20 anys en el mateix teatre, fent la mateixa representació... llavors penses, i perdó per l'expressió: "fes fama i fot-te a jeure".

Així va ser com diumenge, i ja predisposats amb banyadors (el que costa trobar un biquini que et tapi mínament el cul a Brasil!!), tovalloles i crema solar, i a embarcar-nos al Turbo I, que per 20 reals cadascun ens duria 5 horetes a descobrir illes i platges on l'única forma d'arribar és per mar. En aquesta divertida excursió vam conèixer tot un personatge de Buenos Aires, que viatjava amb el seu company, i tenia històries i més històries per explicar sobre la seva vida... En una de les quatre parades que vam fer amb la barca, ens vam poder banyar enmig dels peixos... la veritat és que l'aigua és molt neta allà. Una de les platges que ens va agradar més va ser praia vermelha, era petitona i tranquila, i els seus únics habitants éren els crancs i un pavo real presumint de plomes davant les paves i gallines.

Per acabar de rematar el dia, ens vam deixar caure pel Travellers Tavern, un restaurant que era propietat de l'amo del bed&breakfast, i on servien carn i amanides, i tota la caipirinha que volguéssis pel mòdic preu de 20 reals c/u. No us expliquem les conseqüències de la caipirinha, dolceta i aparentment inofensiva... només dir que vam acabar jugant al billar amb una parella, ell alemà i ella madrilenya, que portaven un "hostel" a El Bolsón (Argentina), i que eren molt simpàtics, però també estàven sota els efectes de la caipirinha, je je.

El dilluns haviem quedat amb els amics de Buenos Aires i Mar del Plata que haviem conegut a la barca. Ens van convidar a anar amb el seu cotxe de lloguer cap a Trindade, un poblet a 27 km de Paraty, famós també per les seves platges i algunes cascades pel mig de la selva. Vam haver d'aguantar més historietes de nunca acabar, però vam passar un dia ben distret, sense para de riure ni cinc minuts amb aquell parell, i a més ens vam estalviar el bus i una bona caminada fins les platges!!

Dimarts, ens va tocar parada tècnica, perquè després de tres mesets de viatge, un dia o altre haviem de tenir els budells remoguts, no? (aquesta part no l'explicarem, com molt bé comprendreu).

I fins aquí... Paraty, un poblet del qual algú va dir un dia... "Si existeix el paradís a la terra, no deu ser gaire lluny d'aquí"

Petonets i gràcies per ser com sou!

São Paulo! Mai por...

Hola companyes i companys,

Encara un mica impressionats per tot lo que hem vist a les Cataratas del Iguazú, vam anar tirant amb els nostres estimats omnibuses, unes 17 horetes i cap a São Paulo.
No teniem gaire clar si anar-hi o no, més que res pel que diu la gent, t'expliquen que és perillós, que si et robaràn, que és lleig, que no val la pena... jo que sé, mil coses, i és cert que teniem una mica el dubte i un cert acolloniment, però al final ens vam decidir a anar-hi, entre que la Gemma en tenia moltes ganes i que era l'unic lloc on ens podien arreglar la camera de fotos en establiment oficial... doncs a passar uns dies amb els paulistanos.

Ahh... abans de tot dir que no ens ha passat res, és una ciutat encantadora, a part de gegant, i en cap moment ens vam sentir "amenaçats", és més hi ha policia per tot arreu, la gent surt tranquila de nit... evidentment depèn dels barris on et posis, però si no vas a complicar-te la vida, no té perquè passar res de dolent.

Tornant al viatge en omnibus... en aquest trajecte ens van acompanyar una part de la "hinchada" de club de futbol Boca Juniors, que també anaven cap a Brasil a veure un partit de futbol, i... que pesats!! només feien que parlar de futbol i beure Fernet amb cola (una beguda alcoholica-digestiva que consumeixen molt els argentins, i que per nosaltres no fa gens de bon gust, és difícil de descriure) Per sort només van estar esverats una estona, i quan van escampar Fernet per tot el terra de l'autobús, es van estar una mica més quietets...

A Sao Pãulo vam arribar a les 5 del matí, encara amb el coixí marcat a la cara de la "dormida" al bus, vam anar a buscar un taxi, perque ens portés a l'hotel, que vam localitzar a la zona de Jardins i Av. Paulista... i no us podeu imaginar la de gent que hi ha desperta a aquesta hora en aquesta ciutat! fins i tot hi ha retencions de cotxes!! ens vam quedar de pedra.
Un cop al Brigadeiro (l'hotel, és molt recomanable i bé de preu) el recepcionista deuria veure la nostra cara de pena i de son i ens va deixar entrar a dormir fins una hora més decent, i no ens va cobrar l'habitació, va anotar com si haguessim arribat a mig dia. La veritat es que es va "enrotllar" molt, perque vam descansar i aprofitar tot lo que no haviem pogut dormir al bus.

D'allà ja vam anar a trucar als de l'assegurança del viatge perque la Gemma feia dies (desde Cataratas) que anava mig coixa per mal al turmell... ens van dur amb taxi a una Clínica de la ciutat on vam intentar fer-nos entendre perque ens atenguéssin i ho vam aconseguir!! El brasiler no és fàcil de parlar, je je...
Total que ens va atendre una doctora molt simpàtica... diagnòstic : tendinitis. Recepta : com que esteu viatjant, una endicció de cortissona per aguantar un mes més i uns antiinflamatoris fortets, i a córrer!

Al cap d'un parell de díes l'endicció va començar a fer efecte, i entre que ens podíem desplaçar amb metro i tot, encara vam poder visitar una mica d'aquesta ciutat enorme.

El barri del centre, amb una oficina d'informació on són molt molt amables, i sembla que no es creguin que gent de fora del Brasil s'interessin per la seva ciutat... va ser el nostre punt d'inici, d'allà ens vam passar el dia visitant esglésies, entre elles la Catedral da Sé i el Monastério de São Bento, on tots els dies a les 7 del matí i els diumenges a les 10, fan misses en cant gregorià... cal dir que no hi vam anar però ens hauria agradat molt.

Per tot el centre, hi ha diversos edificis interessants, com el de Banespa (una rèplica amb 30 pisos menys, de l'Empire State de NY), o com l'edifici Copan, dissenyat per l'arquitecte brasiler Oscar Niemeyer... tot això barrejat amb uns sucs de fruita natural deliciosos... ens va fer un dia rodó. Un altre dia el vam dedicar a visitar el MASP (Museu d'Art de São Paulo), on hi ha diverses exposicions itinerants i una colecció permanent on hi podem trobar algun Picasso, Renoir, Gauguin... entre molts altres i sobretot artistes brasilers i sudamericans. La tarda la vam passar al Parque do Ibirapuera, un parc fantàstic on els gratacels de la ciutat es reflexen i contrasten amb l'aigua tranquila del llac. A la nit ens vam deixar caure per Vila Madalena... on es concentra bona part de bars, restaurants i botigues, i on cada nit es reuneixen molts paulistanos per prendre alguna caipirinha, sopar i escoltar bona música en directe. (el lloc valia la pena, però val a dir, que com tota la ciutat, és un terreny molt irregular amb pujades i baixades importants...)

Tot això i altres aventures, les vam viure a São Paulo, una ciutat que sí que val la pena de conèixer, i on la gent et reb amb molta amabilitat i d'on no t'en pots anar sense haver menjat un bon Bauru...

Petonets i fins aviat! i gràcies de nou pels comentaris i les visites... i no us oblideu de votar si el Marc us agrada més amb barba o sense, je je.

Cataratas del Iguazú... un dels llocs més impressionants que hem vist mai

Hola genteta!

Ja tornem a ser aquí...

Avui us volem explicar, tot i que per més paraules que hi posem no es pot descriure... un dels llocs que més ens han impressionat durant el viatge, i creiem que de tot el món.

Cataratas del Iguazú, un lloc que fa de frontera entre Argentina i Brasil, on milions de litres d'aigua, divideixen aquests dos països enormes, que per fer honor al seu tamany, disposen, creiem, d'un dels espectacles naturals més impactants del planeta.

Per visitar aquest lloc meravellós, s'hi pot accedir des dels dos països. Nosaltres ho vam visitar del costat argentí, on el poble més proper és Puerto Iguazú (a una mitja hora en bus de l'entrada del parc). La diferència entre un costat i l'altre, segons ens han dit, es que el costat argentí té la majoria de catarates i per tant el recorregut per la selva i els salts, et pot portar tot el dia, en canvi el costat brasiler, té més bona vista ja que queda enfront de tots els salts, no obstant amb un parell d'hores més o menys, ja has fet, ja que no hi ha gaires circuits per fer.

Per definir-vos una mica la nostra primera impressió quan vam visitar la Garganta del diablo... cal reconèixer que ens queien les llagrimes d'emoció... tot el que es veia davant nostre, acompanyat del soroll, la intensitat amb la que cau l'aigua... (tampoc volem semblar ridículs, ara...) però de veritat que s'ha de veure!

Vam passar tot el dia i no se'ns va fer gens pesat... també cal dir que va estar núvol i força fred, excepte cinc minuts de sol, que ens van permetre contemplar diversos arcs de sant martí. I pel que ens van dir, un dia de calor, costa molt aguantar el ritme, ja que el clima és molt humit, de tipus tropical... i si camines gaire et canses de seguida. Així que tampoc ens podem queixar del mal temps.

De l'espai en sí, i tot i que son la major atraccio del parc, no només val la pena contemplar els salts d'aigua, sinó que la vegetacio i fauna de la selva, complementen la bellesa del lloc. Sembla impossible pensar que quan tanquen les portes del parc, aquest lloc continua tenint vida pròpia, i tots els animals tímids que costa de veure durant el dia, reapareixen per tornar-li encara més l'encant natural.

Ens sap greu no poder-ho explicar millor... però per poc que es pugui, s'ha de veure...

Cal advertir, que com a tots els espais on els humans ens posem, no està tan ben conservat com caldria esperar, i hi ha algunes deixalles que es veu que els visitants no poden evitar de llençar en plena natura (per desgràcia, la nostra condició ens fa així d'impresentables)... i també hi ha tota una infraestructura de trens i barques que sobretot a l'entrada et fa la sensació de ser una mica a Port Aventura... per sort si deixem enrera tot això i gaudim del que ens ofereix la naturalesa... recobrem l'alegria de poder veure encara, paisatges que ens deixen amb la boca oberta i ens fan posar la pell de gallina.

Que consti que el que es veu a les fotos, no té ni punt de comparació amb veure-ho en directe... us fa falta més arguments per agafar les maletes i volar cap aquí?

Petoooons! i gràcies un cop més pels comentaris, i per anar-nos seguint! sou uns sols!

Buenos Aires : últim capítol de la temporada

Hola boniques i bonics,

Avui, i per no fer-nos més pesats amb Buenos Aires, tenim intenció d'acabar la nostra descripció de l'estada en aquesta ciutat meravellosa.

El dilluns, avui fa just una setmana (que per cert, ja som a juny!) també ens va tocar dia lliure, vam aprofitar per recórrer el barri de Recoleta, seguint les recomanacions que ens havia fet la nostra famíla d'acollida.
Vam comencar visitant Plaza Francia, coneguda perque tots els caps de setmana hi ha una fireta d'artesans, cosa que evidentment no hi vam trobar ja que era dilluns. No obstant la visita valia la pena, el cert és que els parcs i places d'aquesta ciutat estan molt ben cuidades i dóna gust passejar-s'hi.

A prop de la "plaza" hi vam descobrir l'esglesia del Pilar, que te una arquitectura d'estil colonial, i es completament blanca de fora... la vam visitar una mica pero vam haver d'anar-nos en perque no paraven d'entrar-hi grups de turistes que es veien d'una hora lluny. Aquests mateixos grups també els vam trobar uns metres més amunt, quan vam visitar el cementiri de Recoleta... Un lloc realment sorprenent, almenys nosaltres no haviem vist mai un cementiri semblant.
La primera impressió que tens, és que has entrat a un poble petit, on hi ha casetes (criptes fúnebres) per tot arreu, amb les seves places, faroles, etc.
Cada cripta correspon a una família (evidentment, amb alt poder adquisitiu) i ténen una alcada d'uns tres metres amb la seva porta i finestres... espiant a dins podíem veure, a banda dels taûts, unes escales estretes que es dirigien cap al subterrani... on imaginem que hi havia més "gent".
Tot tenia un aire una mica a "conde drácula" pero, és realment un lloc recomanat de visitar per a qui busca la tranquilitat... :) a part de veure un cementiri ben diferent, és clar.

Tant passejar ens havia fet entrat gana, així que ens vam dedicar a buscar algun lloc més o menys economic per la zona... cosa que cal dir, semblava missió impossible. Al final, uns quants carrers més avall, vam poder calmar les nostres panxes amb uns gnocchis...

D'alla ja vam agafar direcció cap a l'estació - terminal del Retiro, per treure els passatges cap a Puerto Iguazú, on l'endema ens n'anavem a veure les Cataratas (aixo ja us ho explicarem en un altre escrit), i després de molt caminar perque aquesta estació és enorme, vam aconseguir els nostres bitllets. Tot seguit vam enfilar cap al centre amb el nostre estimat colectivo 70, i d'alla a casa del Bruno a compartir uns mates i madalenes "rellenes" de dulce de leche amb els seus pares i el Leon.

Després amb molta pena, vam fer el nostre últim sopar a Buenos Aires, on la Liliana ens va preparar una deliciosa "tarta dulce de jamón y queso"... ja tinc la recepta!

El dimarts, el podem resumir com un dia trist... la veritat és que els dies passats aqui i tot el que ens hi han ofert i hi hem pogut compartir ha estat molt i molt bo. Aixo, en general ja s'agraeix, pero si a més a més estem viatjant i fa temps que no veiem família i amics, es converteix en alguna cosa molt especial... els comiats no ens agraden gens, pero almenys sabem que tornarem a trobar-nos amb tota aquesta gent fantastica per Solsona, Andorra o Buenos Aires, de nou.

A tots ells, moltíssimes gracies per haver-nos cuidat tan bé!! Muchísimas gracias queridos!

Amb carinyu...

Buenos Aires, tercera part.

Hola un altre cop,

Passem a dissabte, ens llevem, esmorzem les factures bonissimes que ens ha deixat la Liliana i cap al Tigre hi falta gent.
Deixem el dia lliure al pobre Leon, i qui s'ocupa de nosaltes durant tot el dia son la Liliana i el Daniel.

Primer de tot pugem al cotxe tots quatre, direcció nord, cap a aquest curios poble.
Un cop aparquem "el auto", comencem a caminar enmig de totes les paradetes del costat del riu, cadascuna especialitzada en diferents temes, pero tot molt concentrat en estris per a la llar, per exemple, una nomes ven accesoris pel bany, una altra tot de detallets pel menjador, una altra treballa la fusta i fa mobles, cistells de "mimbre", tot de treballs artesanals. Tambe, per si no n'hi hagues prou, podem trobar-hi paradetes de roba sobretot especialitzades en samarretes de futbol, altres de menjar típic argentí i les de records turístics.

Abans d'anar a dinar, la Liliana i el Daniel ens conviden a fer un tomb amb catamarà, per que així coneixerem la part del Tigre a la qual es pot accedir des de Puerto Frutos.
Per dir-ho d'alguna manera, el riu de la Plata es gegant i en aquest punt hi ha unes illles de terra que s'han convertit en una zona habitable.

Es una forma de viure diferent, on l'unica via per desplacar-te es per l'aigua. El que per a nosaltres serien carrers esfaltats per a ells es aigua on a banda i banda hi ha cases, xalets i hotelets. Tot està muntat a la vora del riu, i l'únic accés es amb barqueta, i tot ben muntat, que si la gasolinera per la barqueta, la botiga d'aliments a ran de riu, el bus-barca per anar fins al "port" o els nens a l'escola.
Cada casa te el seu garatge per la barca.

Per dinar i un cop a terrra ferma, anem a un restaurant al costat del port. La Liliana, que deu tenir un sise sentit per aixó, ens recomana que probem les "empanadas de carne", i realment son delicioses! A més a més de segon plat mengem una pasta tipo ravioli, anomenada sorrentinos, que van acabar d'arrodonir el dinar.
Amb ells conversem fins a quarts de sis de la tarda, i seguim el passeig per les paradetes, fins a trobar un penjador per l'oficina on treballa el Daniel.

Tornem cap a Buenos Aires, i abans d'arribar a casa, ens volen ensenyar una llibreria amb un encant molt especial... En ple centre de la ciutat hi trobem El Ateneo. Un antic teatre reconvertit en una llibreria, el més impactant es que per ubicar-hi aquest negoci van respectar completament l'estructura i els elements originals, exceptuant el pati de butaques. A la Gemma li va posar la pell de gallina. I la veritat es que si passeu per Buenos Aires val la pena fer-hi una visita.

Per sopar vam quedar amb el Diego i la seva novia. El cert es que mai haviem anat a sopar tan tard, ens van venir a buscar gairebe a les dotze per anar a coneixer el barri on ell i la seva mare viuen.
Vam compartir un locro, es un plat tipic argentí que es menja els dies festius, i nosaltres erem ja "25 de mayo". Despres vam compartir una pizza deliciosa i per tancar la nit, un gelat artesanal.

El diumenge quan ens vam aixecar, ja hi havia el Nono (l'avi) preparant el carbo per fer "l'asado", la veritat es que la preparació d'un bon asado es lenta, pero val molt la pena. Vam tenir el privilegi de tastar una carn molt ben cuinada i molt bona, i a més la vam poder compartir en molt bona companyia.


La tarda es va allargar fent sobretaula tots junts, fins les sis, hora en que haviem de sortir direcció "la cancha" del San Lorenzo.
Aquest va ser el primer partit de futbol en viu de la Gemma, i jo vaig poder comparar com es viu aquest esport a Argentina, es tota una experiencia. El public i l'afició ho viu amb intensitat i durant tot el partit no van parar de cantar animant el seu equip. I a sobre vam guanyar!!!

continuarà...

Buenos Aires, segona part

Hola boniques i bonics,

Ja tornem a ser aquí, avui realitzant un diari de veritat (escrivint dos dies seguits!) ;D

Reprenem la nostra estada a Buenos Aires situant-nos al passat dijous, dia 22 de maig.
Vam sortir de nou amb el nostre fantàstic guia Leon, qui ens va acompanyar a descobrir els parcs més bonics d'aquesta ciutat... que si una cosa té, són parcs. Prop del Planetario de Bs As, vam passejar per un parc on hi ha una flor metàl·lica gegant que té uns mecanismes que fan que s'obri i es tanqui en funció de les hores de sol, la veritat és que es una obra molt especial i ens va agradar molt, tot i que no sigui una flor natural. D'aquí ens vam dirigir al Parc del Rosedal, on com el seu nom indica, era com un jardí enorme amb rosers per tot arreu, i per la nostra sorpresa encara n'hi havia força de florits. La veritat és que és un passeig molt "romàntic" i et trasllada a pel·lícules d'època on una parella vestida dels anys 20 passegen per un jardí amb llacs, flors i arbres per tot arreu...
Bueno, no ens posem tan romàntics... el cert és que és un passeig molt recomanable, i ara que ens n'adonem va ser un matí ben florit!

Per dinar i no deixar les flors, el Leon ens va dur al restaurant Pasta di Fiore, on vam poder degustar delicioses pastes artesanals. Que ja que traiem el tema, que bé que es menja a Argentina!
A la tarda, il·lusos de nosaltres vam intentar treure entrades al teatre per veure l'obra Dos menos, interpretada per José Sacristán i Héctor Alterio. Es veu que és una adaptació teatral de la pel·lícula Ahora o nunca, i evidentment en veure l'oportunitat d'anar al teatre davant d'aquests dos actorassos no ens ho vam pensar... el problema, evidentment, és que s'havien de treure les entrades amb una setmana d'antel·lació. (snif, snif)

Després d'aquest intent fracassat, el Leon ens va portar a visitar el barri de San Telmo, conegut per les seves botigues d'antiquaris... Per allà ens vam quedar passejant tots dos i vam deixar el nostre guia lliure per anar a seguir un partit decisiu pel seu equip, el San Lorenzo, que per mala sort hem de dir que aquell dia va perdre a la copa Libertadores... (el comentari futbolístic havia d'entrar-hi coneixent com es viu aquest esport a Argentina ;D)
L'encant de San Telmo ens va decidir a quedar-nos fins a l'hora de sopar i a prendre alguna coseta, beure que vam compartir amb un altre amic porteño conegut a Solsona, el Diego, la seva companya, el Leon i uns amics seus amb molta marxa... Només direm que vam acabar al Casino Flotante de Buenos Aires a una hora intempestiva, era la nostra primera vegada en un casino i com que ens vam quedar tan parats i som uns rates, no vam gastar ni un peso!

El nostre divendres va començar tardet, perquè no ens vam poder llevar gaire d'hora... però va ser un dia que va valdre molt la pena!
Vam començar amb el Leon i la Úrsula, la seva simpàtica germana, qui ens van fer de guies per Caminito, el conegut racó de cases de colors del barri de la Boca. Aquest lloc és molt molt turístic, però tot i així val la pena fer-hi un passeig... que nosaltres vam acabar a la Bombonera! que es veu que és l'estadi del Boca Juniors, "boca es boca", i és un altre dels punts turístics i colorits de la ciutat.

Per dinar ens vam dirigir prop del Jardín japonés, parc que vam visitar sota uns núvols molt amenaçadors que van respectar el nostre passeig. Aquest parc, també val molt la pena de visitar, ens va agradar molt ja que sembla realment que et trobis al Japó (ep, que tampoc hi hem estat mai allà, de moment ;D).

La tarda ens va passar volant, i va arribar la nit que ens va portar a sopar a la zona més pija o "cheta" de Buenos Aires : Puerto Madero. Aquesta zona té un cert encant, a més de permetre'ns compartir un sopar molt agradable amb el Leon i uns amics seus, també ens va fer adonar que realment i per desgràcia, hi ha dues classes socials molt diferenciades en aquesta ciutat... com a bon exemple de com funciona el nostre món.

I aquí us deixem reflexionant si voleu...

Demà tornarem amb la tercera i última part de les nostres aventures porteñas.

Petooons i gràcies pels comentaris!!

Mi Buenos Aires querido...

Hola a tothom!

Si Argentina ens està agradant moltissim, la capital no es queda curta!

Vam arribar a Buenos Aires el dilluns dia 19 i la capital ens va rebre amb molta calor.
Des de l'estació del Retiro, vam agafar el colectivo 70 que ens va portar fins al barri de Barracas, on ens esperava el Leon, un amic que vam coneixer a Solsona, i que es va convertir en el nostre meravellos guia d'aquesta ciutat.

Al Leon ens el vam creuar pel carrer i venia acompanyat de la seva gossa "majo", un mastí Napolità gegant, com el del Hagrid de Harry Potter!
Un cop junts, ens va acompanyar fins a la casa dels pares de la Marcela, una altra amiga de Solsona. A casa de la Liliana i del Daniel ens hi hem estat vuit dies, que ens han passat volant i ens hi han fet sentir com si fos casa nostra. "Muchas gracias por todo queridos."

El primer dia de visita va ser el dimarts, dia en que vam descobrir com condueixen per Buenos Aires, aquí tot s'hi val!
El Leon ens va portar a fer un tomb pel centre i despres a dinar a Palermo Soho, un barri que recorda al Soho de Nova York.

Un cop tips, vam anar seguir recorrent els punts mes importants de la ciutat, com la calle corrientes, l'avenida 9 de julio, l'obelisc i la Costanera Sur on vam fer un passeig pel parc.
A mitja tarda vam anar a buscar al Bruno, un amic del Leon, molt simpatic amb qui vam compartir una agradable conversa, uns mates i unes "facturas".

El dimecres ja vam sortir per lliure, vzm tornar a agafar el colectivo 70, que ens va portar fins la calle esmeralda, al centre de la ciutat, on vam estar passejant per la plaça 25 de mayo, contemplant la Casa Rosada ( la casa del govern) i el seu museu, i la calle peatonal Florida on vam acabar dinant.

A la tarda vam aprofitar per visitar el Cabildo antic, la catedral on hi ha el "mausoleo del General San Martín" i fer un cafè mentre recorríem aquell munt de carrers que sense voler ens van tornar a dur davant de l'imponent Obelisco.

Com que Buenos Aires es molt gran i no us volem atabalar amb gaires línies, per avui ho deixem aquí, com diuen a les pelis : continuarà...

Petonets i moltes gràcies pels comentaris, i molt especialment gràcies a l'hospitalitat dels amics que ens han acollit aquests meravellosos díes a la capital porteña.

Rosario, el bressol del Che!

Hola genteta!

Ja som a Buenos Aires i hi estem molt però molt bé!!

Abans d'explicar-vos com estem coneixent aquesta ciutat enorme, us hem d'explicar la nostra experiència per Rosario.

La veritat és que venint de Córdoba, estàvem una mica encuriosits perquè la gent de Córdoba no ens recomanava gens conèixer Rosario, ens deien que no valia la pena... i és tot el contrari! Val moltíssim la pena conèixer aquesta ciutat de més d'un milió d'habitants que et fa sentir com si visquéssis en un poblet.
El problema és que hi ha una certa rivalitat entre les dues ciutats... però si mai aneu a l'Argentina i algú us diu que no cal anar a Rosario, no li feu cas!

Almenys a mi, em va enamorar... em va fer la sensació que era un d'aquells llocs on s'hi ha de viure bé. És una ciutat gran, amb tots els serveis que això comporta, a més a més té molt moviment cultural... teatres, cinemes, cursos de tot el que us pugueu imaginar... són a l'abast de la gent i no cal buscar gaire que de seguida ho trobes. A banda de ser una ciutat gran, els carrers, places i parcs són llocs tranquils, no tens la sensació agobiant de ser en un lloc carregat de gent, sino que més aviat sembla que visquis en un poblet on tothom et coneix i pots saludar els veïns.

A banda d'això... té l'encant del riu Paraná(ep! el color del riu es bastant lleig... més aviat marronós i tèrbol) però al llarg de tot el costat del riu s'hi estén un munt de parcs que no s'acaben mai... visquin on visquin la gent d'aquesta ciutat poden anar al parc en qualsevol moment, i hi van! i tant si hi van! ens vam quedar sorpresos del munt de gent que gaudeiz d'aquests parcs amb la família, els amics, el gos, el gat o la tortuga... és igual els hi encanta passar-se hores al parc prenent un mate i conversant.

Per si no n'hi hagués prou, hi ha unes firetes d'artesans, d'antiguitats i de roba de segona mà que hi son els caps de setmana al barri de Pichincha (antic barri on hi havia totes les "cases de barrets" de la ciutat) i que conserva un aire bohemi... molt especial.

I per acabar-ho de rematar... ténen una Rambla de Catalunya i un Casal Català centenari on fan classes de llengua catalana entre altres moltes activitats... i això a una catalana fora de casa, vulguis que no, la fan sentir més a propet... i això s'agraeix!

A Rosario hi vam passar tres nits i gairebé quatre dies, gaudint de la ciutat sense pressa i compartint xerrameca i aficions amb l'Ariel, un noi del Hospitalityclub.org que ens va deixar passar els dies a casa seva, a canvi de res... i que junt amb la seva companya l'Angie, vam sortir, vam jugar a cartes, vam compartir medialunas i rollitos de primavera... i sobretot vam parlar molt. Van ser uns dies molt agradables que els hi hem d'agraïr de tot cor...

Per cert, si us interessa conèixer aquesta ciutat una mica més... no us perdeu la pàgina : http://www.visitarosario.com/
Val molt la pena, i a més les fotografies i el muntatge de rotació són de l'Ariel! (no és per fer-li propaganda però val la pena!)

Molts petonets desde la "ciudad de los buenos aires". Moltes, moltes gràcies pels vostres comentaris!!

Amb carinyu!