Las Torres del Paine

Hola de nou, genteta! Ja tornem a atacar...
Primer de tot, mil gracies pels vostres comentaris, ens ajuden molt!

Be, abans de res, dir-vos que hem arribat a la civilització, abans del que teniem previst... I es que el dissabte vam agafar un autobus a les 7.15 del matí desde Puerto Natales direcció al Parc Nacional Torres del Paine, disposats a fer un circuit d'uns quatre dies allà...
En arribar al punt de sortida (que no és el mes utilitzat, tot s'ha de dir...) ja ens vam adonar que no tindriem una caminada gaire agradable sota la pluja incessant.
Però animats com estavem, no ens ho vam pensar dues vegades... i després de sentir les indicacions del "guardaparque" vam enfilar darrere uns quebequesos (de Montreal, ja és casualitat!) i una noia nord-americana, que tot s'ha de dir... caminava a 200 x hora!

Nosaltres vam anar fent al nostre ritme, i mentre no vam notar l'aigua dins les botes, tot anava bé, despres la caminada va ser mes "humida". Vam trigar el que marcava el mapa (menys mal) o sigui unes cinc hores, i nomes arribar al "campamento", vam muntar la tenda ràpidament i vam anar a una mena de sala comuna on tothom s'estava preparant algo calentó...
Imaginem la sala comuna plena de baf i humitat, la gent estenent els mitjons, pantalons i anoracs ben xops... les motxilles i les botes (també molles) escampades per terra i un fred bastant important, però bon rotllo!!

Ah, una descoberta que vam fer... les botes que porten Gore-Tex, tarden una mica més a mullar-se, però tambe hi entra l'aigua!

A part d'aixo, dir-vos, que l'excursió tot i ser dura i molla... va valdre la pena, vam poder gaudir d'una vista meravellosa de tots els cims del parc, incloent-hi les dues torres de granit (força famoses aqui), els boscos amb fulles de tots colors ja que aqui es la tardor, estepes patagòniques, rius i llacs... tot això en nomes cinc hores, no està malament, oi?

El diumenge ens vam llevar humits encara, els òssos ens grinyolaven, pero no passa res... com que va sortir una mica el sol, vam esmorzar i ens vam calçar els nostres mitjons (encara molls), les notstres botes (encara molles) i ens vam encaminar cap al mirador del glaciar o glacera del Grey... unes quatre horetes de camí, anar i tornar que van valdre també molt la pena... el glaciar en qüestió és enorme! i hi ha un llac per on baixen icebergs d'un color que sembla d'un altre món... això sí, el vent era el rei allà dalt!

Vam baixar, força rapidet perque de cop i volta s'havia començat a tapar (ja ens havien avisat que a la Patagonia el temps pot canviar en qüestió de minuts i pots viure les quatre estacions en un sol dia, com diu la cançó : four seasons in one day...) Així que pels pèls, vam arribar al "campamento" i just va començar a ploure de nou.

El dilluns, ja vam decidir que ens n'anavem, més cansats i rovellats que ningú més... cal dir que molta gent estava molt més preparada que nosaltres per fer una travessa d'aquest tipus sota el vent i la pluja, i com que tampoc ens volem fer els supervalents, vam decidir tornar cap a Puerto Natales... on ens ensperava la nostra motxilla de roba seca a l'hospedaje Nancy (un lloc molt acollidor que regenta una família xilena, de fet és casa seva... i hi comparteixen espais com la cuina, el menjador i els lavabos amb nosaltres... una altra experiència de les bones!)

Ja per acabar, un resum dels millors moments i encontres que hem fet a muntanya :
- Vam conèixer una parella d'austríacs que fa dos anys i mig que van sortir d'Alaska en bicicleta... sí, sí... us ho podeu creure, han creuat el continent americà amb les dues cames i les dues motxilles a l'esquena, i ja estan arribant al final del viatge... si teniu un moment, reflexioneu en què pot representar per dues persones el fet de viure una experiència com aquesta l'una amb l'altre, tant de temps i tantes coses viscudes... El més divertit del cas, és que el Marc és el primer andorrà que es creuaven en el seu llarg periple... ji, ji.
- En una de les llargues estones passades a la zona comuna humida i amb mitjons penjant de les parets, vam conèixer un alemany jovenet que viatjava sol (com molta gent), acompanyat només de la seva guitarra i la seva motxilla... doncs bé, el noi en qüestió omplia els moments amb les seves notes musicals i de cop i volta va, i ens toca i canta (en alemany) l'Estaca de Lluís Llach, vam saltar del seient ràpidament i vam estar comentant-ho amb ell... es veu que una colla d'alemanys que van passar força anys a Espanya i a Catalunya després de la Guerra Civil i la dictadura... van agafar la cançó i la van traduïr a l'alemany... segons el noi és una cançó ben coneguda allà. Increïble, oi?

Fins aviat boniques i bonics!!

PD. Gràcies mil, Marta pel poema de Valparaíso, ens va emocionar... i Gràcies mil a tots, pels vostre comentaris, de veritat.