Hola familia!
Com ja us avançavem en l'ultim escrit, ja som a Bolívia, però encara hem de posar-nos al dia dels nostres últims viatges.
Resulta que a l'autobus de Rio cap a Puerto Iguazú vam conèixer una parella de mexicans molt simpàtics amb els quals de seguida ens vam avenir i coincidint que ells també baixaven a Puerto Iguazú, vam compartir els dos dies que vam passar en aquest poblet, ja conegut per nosaltres.
L'endemà d'arribar amb el bus no teniem clar si marxar directament cap al nord d'Argentina, o aprofitar, ja que estavem allà, i anar un altre cop a veure les catarates, això si, aquest cop des del costat Brasiler.
I dit i fet, com que la companyia era molt grata i les catarates es mereixien, com a mínim, una segona visita, vam quedar tots quate ben d'hora al matí per prendre el "colectivo" cap al costat brasiler.
Això implica creuar les fronteres de nou, segellar els passaports, canvi de bus... i entre canvi i canvi, vam conèixer una familia de colombians realment molt divertits. També a la parada vam coincidir un finlandès, una suissa, una francesa, una altra noia d'Estats Units, els mexicans i nosaltres dos. Amb aquestes el finlandès va decidir que hauríem de signar un tractat de pau amb totes les nacionalitats que erem, i per immortalitzar el moment el pare colombia ens va fer una foto internacional!
Després de tota la paperassa, vam arribar al parc, vam "esquivar" tres o quatre excursions que no ens interessaven, sobretot perque vam trobar molt car i molt lleig que en un parc nacional el guia oficial et vulgui regatejar el preu.
Encara amb el record del costat argentí quinze dies abans, la primera impressió va ser decebedora... l'aigua estava molt lluny, no sentiem el soroll i no hi havia tan contacte.
A més per acabar-ho d'arreglar vam tenir un "susto" amb un coatí (animal salvatge difícil de descriure, vegeu google) al qual una turista va voler donar de menjar tot i veure els cartells que ho prohibeixen, doncs l'animal va veure la teca i li va saltar literalment dins de la motxilla, per sort no vam lamentar victimes.
A mesura que vam anar avançant pel camí ens vam adonar de les vistes que et dona aquest costat. I es confirma la frase de que els argentins tenen les catarates i els brasilers les veuen.
Realment vam poder ser conscients de la gran extensió de selva, aigua i naturalesa que te aquest lloc, a més, aquest cop ens va sortir el sol i vam poder veure força arcs de Sant Martí.
També ens vam adonar que al final del recorregut tens contacte directe amb l'aigua, doncs ens vam "fotre" ben xops! i definitivament podem dir que no hi ha un costat millor ni pitjor que l'altre, tots dos valen molt la pena!!!
Al final del dia ens vam acomiadar dels nostres amics mexicans, de la familia colombiana intercanviant adreces.
Per part nostra va ser arribar a Puerto Iguazú i preparar-nos fisica i psicologicament per tornar a agfar un altre bus que ens portaria cap a Tucuman, unes 18hores eternes per aproximar-nos al nord d'Argentina.
Com ja us avançavem en l'ultim escrit, ja som a Bolívia, però encara hem de posar-nos al dia dels nostres últims viatges.
Resulta que a l'autobus de Rio cap a Puerto Iguazú vam conèixer una parella de mexicans molt simpàtics amb els quals de seguida ens vam avenir i coincidint que ells també baixaven a Puerto Iguazú, vam compartir els dos dies que vam passar en aquest poblet, ja conegut per nosaltres.
L'endemà d'arribar amb el bus no teniem clar si marxar directament cap al nord d'Argentina, o aprofitar, ja que estavem allà, i anar un altre cop a veure les catarates, això si, aquest cop des del costat Brasiler.
I dit i fet, com que la companyia era molt grata i les catarates es mereixien, com a mínim, una segona visita, vam quedar tots quate ben d'hora al matí per prendre el "colectivo" cap al costat brasiler.
Això implica creuar les fronteres de nou, segellar els passaports, canvi de bus... i entre canvi i canvi, vam conèixer una familia de colombians realment molt divertits. També a la parada vam coincidir un finlandès, una suissa, una francesa, una altra noia d'Estats Units, els mexicans i nosaltres dos. Amb aquestes el finlandès va decidir que hauríem de signar un tractat de pau amb totes les nacionalitats que erem, i per immortalitzar el moment el pare colombia ens va fer una foto internacional!
Després de tota la paperassa, vam arribar al parc, vam "esquivar" tres o quatre excursions que no ens interessaven, sobretot perque vam trobar molt car i molt lleig que en un parc nacional el guia oficial et vulgui regatejar el preu.
Encara amb el record del costat argentí quinze dies abans, la primera impressió va ser decebedora... l'aigua estava molt lluny, no sentiem el soroll i no hi havia tan contacte.
A més per acabar-ho d'arreglar vam tenir un "susto" amb un coatí (animal salvatge difícil de descriure, vegeu google) al qual una turista va voler donar de menjar tot i veure els cartells que ho prohibeixen, doncs l'animal va veure la teca i li va saltar literalment dins de la motxilla, per sort no vam lamentar victimes.
A mesura que vam anar avançant pel camí ens vam adonar de les vistes que et dona aquest costat. I es confirma la frase de que els argentins tenen les catarates i els brasilers les veuen.
Realment vam poder ser conscients de la gran extensió de selva, aigua i naturalesa que te aquest lloc, a més, aquest cop ens va sortir el sol i vam poder veure força arcs de Sant Martí.
També ens vam adonar que al final del recorregut tens contacte directe amb l'aigua, doncs ens vam "fotre" ben xops! i definitivament podem dir que no hi ha un costat millor ni pitjor que l'altre, tots dos valen molt la pena!!!
Al final del dia ens vam acomiadar dels nostres amics mexicans, de la familia colombiana intercanviant adreces.
Per part nostra va ser arribar a Puerto Iguazú i preparar-nos fisica i psicologicament per tornar a agfar un altre bus que ens portaria cap a Tucuman, unes 18hores eternes per aproximar-nos al nord d'Argentina.
En aquesta ciutat vam començar a sentir el fred de l'hivern, entre altres edificis interessants, vam descobrir la casa on es va signar la independència d'Argentina, vam compartir unes empanades molt bones en un sopar internacional al hostel i vam començar a veure força més gent amb aspecte índi, l'aspecte que tindría tota la població sudamericana si no hagués estat pels invasors espanyols, i posteriorment altres europeus.
Per avui aquí ho deixem, amb les mans i els peus gelats, i esperant els vostres comentaris, que ens donen caloreta en aquest hivern austral.
fins aviat.
Per avui aquí ho deixem, amb les mans i els peus gelats, i esperant els vostres comentaris, que ens donen caloreta en aquest hivern austral.
fins aviat.
