Per passar la nostra darrera nit a Uyuni vam buscar tranquilament un hostal amb calefacció i aigua calenta perque després de tres dies de desert necessitàvem una dutxa.
Vam compartir l'habitació amb el noste amic italià i ens va fer riure i passar molt bones estones.
El dia per Uyuni el vam passar amunt i avall, aprofitant per fer una copia de les fotos que sorprenentment hi vam trobar un virus!
Més tard agafavem el tren de mitjanit direcció a Oruro, on ens hi voliem quedar un dia. Aquesta ciutat te un dels carnavals més famosos de sudamèrica, però quan no es carnaval no hi ha gaire cosa a fer. La nostra idea era després anar cap a Cochabamba, però tot això va canviar de direcció.
No ens vam quedar ni a Oruro ni tampoc vam anar a Cochabamba, ja que vam seguir els consells d'una voluntaria francesa que treballava a Potosí des de feia un any i mig i que a més és membre d'hospitalityclub... Ella estava viatjant amb la seva familia pel país i ens van recomanar molt que visitessim Potosí i Sucre. Nosaltres no estavem convençuts d'anar en aquella direcció perque dies abans hi havien hagut bloquejos de les cooperatives mineres, però ella com que viu allà i coneix bé tot el tema ens va dir que ara estava tranquil. Li vam agrair i ens vam acomiadar d'ella i de la seva familia. També ens va saber molt greu haver de dir adeu al que havia estat company de viatge els darrers cinc dies, arrivederci Giacomo!
Doncs així, cap a Potosí falta gent.
Després de cinc hores de bus vam arribar a aquesta ciutat de 4060m d'alçada, famosa pel Cerro rico, d'on es va treure milers de tonelades de plata a l'època de la colonització. Ara l'activitat minera continua extraient altres minerals, però el que no ha canviat son les condicions infrahumanes de treballar.
La pujada que hi ha des de la parada del bus fins al centre se'ns va fer eterna, un port de primera del Tour de França, a 4000m més les motxilles i que només haviem dinat un plat d'escudella, ens faltava l'aire cada 10 minuts!!!
Finalment vam arribar a l'hostal Felimar on vam estar molt bé i ens vam fer amics de la recepcionsta, una senyora molt simpàtica amb qui vam intercanviar els correus. En aquest hostal hi vam passar dues nits i la tercera vam anar cap a casa de l'Ali, d'hospitalityclub, que es la noia
que comparteix voluntariat i pis amb la francesa que haviem conegut a Oruro.
Per la ciutat vam estar passejant molt, ja que no ens cansavem de veure cases i esglésies d'arquitectura colonial, que més d'un cop ens van fer pensar que estiguéssim en un poblet espanyol en comptes de Bolívia. Passejant pels seus carrers ens vam adonar que com diu la història aquesta ciutat va ser realment important a nivell econòmic, convertint-se al segle XVII en una de les més grans del món.
Un dels edificis que cal destacar és la Casa de la Moneda , actualment convertida en un museu on es pot veure una mostra de la maquinària i altres materials emprats en la creació de monedes de plata.
També vam voltar pel mercat i botigues de teixits artesanals molt coneguts a Bolívia, i no vam poder resistir la temptació de comprar quatre cosetes per la família.
El dia abans de marxar vam visitar una de les 420 mines que hi ha obertes a la mateixa muntanya. Aquesta visita començava al barri dels miners on ja equipats amb casc, llanterna botes i roba adequada, vam fer una petita "formació" en explosius en una de les moltes botigues de provisió pels miners. Seguidament vam visitar el mercat on ens van aconsellar de comprar coca i begudes per obsequiar als treballadors.
La següent parada va ser on es feia el tractament dels minerals per tal de separar la roca dels materials com plom, zinc, coure, i molt poca plata. Aquí utilitzaven uns reactius químics, amb molt poques precaucions de salut i higiene.
Però això no era tot, un cop a dins de la mina i havent visitat el petit museu que hi ha a l'entrada, vam poder veure les difícils condicions de treball que han de suportar diàriament els miners.
No només això, sino que també la pols, l'alta temperatura i la falta d'oxigen feien sentir-nos una situació d'angoixa i dificultat a l'hora de respirar.
Pel fet de ser visitants no vol dir que ens poguéssim desplaçar d'una manera més senzilla, doncs els tunels són molt estrets i de vegades tan baixos que hem d'anar de genolls, cosa que els miners han de fer cada dia, i a més a més treballar-hi.
La forma de treball és gairebé sempre manual, exceptuant la dinamita i alguns martells pneumàtics, eines que s'han de comprar els mateixos miners perque estan organitzats per cooperatives.
Al final de la visita els guies ens van fer una "demostració" de com es fan les explosions de la dinamita, primer ens pensavem que era un muntatge, no podiem creure que realment fos veritat la manera inconscient com es tractaven els explosius... i van explotar de veritat!! ens vam quedar acollonits, allò va fotre un pet de collons!! (perdoneu l'expressió, però ja veureu el video!!)
I fins aquí Potosí, una ciutat que ens ha deixat moltes impressions algunes bones i d'altres no tant, sobretot tenint en comte les condicions de vida dels miners.
Vam compartir l'habitació amb el noste amic italià i ens va fer riure i passar molt bones estones.
El dia per Uyuni el vam passar amunt i avall, aprofitant per fer una copia de les fotos que sorprenentment hi vam trobar un virus!
Més tard agafavem el tren de mitjanit direcció a Oruro, on ens hi voliem quedar un dia. Aquesta ciutat te un dels carnavals més famosos de sudamèrica, però quan no es carnaval no hi ha gaire cosa a fer. La nostra idea era després anar cap a Cochabamba, però tot això va canviar de direcció.
No ens vam quedar ni a Oruro ni tampoc vam anar a Cochabamba, ja que vam seguir els consells d'una voluntaria francesa que treballava a Potosí des de feia un any i mig i que a més és membre d'hospitalityclub... Ella estava viatjant amb la seva familia pel país i ens van recomanar molt que visitessim Potosí i Sucre. Nosaltres no estavem convençuts d'anar en aquella direcció perque dies abans hi havien hagut bloquejos de les cooperatives mineres, però ella com que viu allà i coneix bé tot el tema ens va dir que ara estava tranquil. Li vam agrair i ens vam acomiadar d'ella i de la seva familia. També ens va saber molt greu haver de dir adeu al que havia estat company de viatge els darrers cinc dies, arrivederci Giacomo!
Doncs així, cap a Potosí falta gent.
Després de cinc hores de bus vam arribar a aquesta ciutat de 4060m d'alçada, famosa pel Cerro rico, d'on es va treure milers de tonelades de plata a l'època de la colonització. Ara l'activitat minera continua extraient altres minerals, però el que no ha canviat son les condicions infrahumanes de treballar.
La pujada que hi ha des de la parada del bus fins al centre se'ns va fer eterna, un port de primera del Tour de França, a 4000m més les motxilles i que només haviem dinat un plat d'escudella, ens faltava l'aire cada 10 minuts!!!
Finalment vam arribar a l'hostal Felimar on vam estar molt bé i ens vam fer amics de la recepcionsta, una senyora molt simpàtica amb qui vam intercanviar els correus. En aquest hostal hi vam passar dues nits i la tercera vam anar cap a casa de l'Ali, d'hospitalityclub, que es la noia
que comparteix voluntariat i pis amb la francesa que haviem conegut a Oruro.
Per la ciutat vam estar passejant molt, ja que no ens cansavem de veure cases i esglésies d'arquitectura colonial, que més d'un cop ens van fer pensar que estiguéssim en un poblet espanyol en comptes de Bolívia. Passejant pels seus carrers ens vam adonar que com diu la història aquesta ciutat va ser realment important a nivell econòmic, convertint-se al segle XVII en una de les més grans del món.
Un dels edificis que cal destacar és la Casa de la Moneda , actualment convertida en un museu on es pot veure una mostra de la maquinària i altres materials emprats en la creació de monedes de plata.
També vam voltar pel mercat i botigues de teixits artesanals molt coneguts a Bolívia, i no vam poder resistir la temptació de comprar quatre cosetes per la família.
El dia abans de marxar vam visitar una de les 420 mines que hi ha obertes a la mateixa muntanya. Aquesta visita començava al barri dels miners on ja equipats amb casc, llanterna botes i roba adequada, vam fer una petita "formació" en explosius en una de les moltes botigues de provisió pels miners. Seguidament vam visitar el mercat on ens van aconsellar de comprar coca i begudes per obsequiar als treballadors.
La següent parada va ser on es feia el tractament dels minerals per tal de separar la roca dels materials com plom, zinc, coure, i molt poca plata. Aquí utilitzaven uns reactius químics, amb molt poques precaucions de salut i higiene.
Però això no era tot, un cop a dins de la mina i havent visitat el petit museu que hi ha a l'entrada, vam poder veure les difícils condicions de treball que han de suportar diàriament els miners.
No només això, sino que també la pols, l'alta temperatura i la falta d'oxigen feien sentir-nos una situació d'angoixa i dificultat a l'hora de respirar.
Pel fet de ser visitants no vol dir que ens poguéssim desplaçar d'una manera més senzilla, doncs els tunels són molt estrets i de vegades tan baixos que hem d'anar de genolls, cosa que els miners han de fer cada dia, i a més a més treballar-hi.
La forma de treball és gairebé sempre manual, exceptuant la dinamita i alguns martells pneumàtics, eines que s'han de comprar els mateixos miners perque estan organitzats per cooperatives.
Al final de la visita els guies ens van fer una "demostració" de com es fan les explosions de la dinamita, primer ens pensavem que era un muntatge, no podiem creure que realment fos veritat la manera inconscient com es tractaven els explosius... i van explotar de veritat!! ens vam quedar acollonits, allò va fotre un pet de collons!! (perdoneu l'expressió, però ja veureu el video!!)
I fins aquí Potosí, una ciutat que ens ha deixat moltes impressions algunes bones i d'altres no tant, sobretot tenint en comte les condicions de vida dels miners.
