Presentació del voltarmón al cicle de cinema de muntanya 2014

El proper dimecres 12 de març, farem una xerrada a les 21h a la biblioteca de la Massana.
Aquesta presentació està inclosa en el cicle de cinema de muntanya del 2014, que realitzen conjuntament els comuns d'Ordino i la Massana.

Intentarem explicar el que va ser per nosaltres el viatge, de fet, podriem dir que farem un resum d'aquest blog.

Incloura una presentació dividida en dos parts, una dedicada a intentar donar informació sobre com es pot realitzar un any sabàtic, recursos, material, webs... i una segona part encarada a les experiencies personals viscudes durant aquest viatge amb una selecció de fotografies.

Hi esteu tots convidats, i pels que no pogeu assistir-hi, penjarem un resum al blog ;)

Fent clic en aquests links hi trobareu la presentació i el video amb les fotos

Esperem que us hagi agradat!
I moltes gracies per venir!

Ja hi tornem a ser!

eiiii com ho hem trobat a faltar!!!

Si si tu, quan de temps ha passat... Tornar ha obrir el blog fa adonar-te com passen els dies, ja fa quatre anys!! Sembla que fos ahir quan a inicis del 2008 arrancavem el viatge de la nostra vida, i el que va ser raò d'aquest blog, i ara tot torna a començar...

Han passat moltes coses en aquest anys desde la tornada a casa, i clar que hem continuat fent viatges, de tota mena, Portugal i Nord d'Espanya, Berlin, sorides per Catalunya, com a Sant Hilari, el Montsec i l'Ametlla, al sud de França com St.Beat, Luchon i Carcassone.
Pot ser algú diria que de menys importància, segurament degut al temps o la distància, però nosaltres no ho pensem, sortir de casa ja és un viatge, i cada lloc te el seu atractiu, les seves anecdotes i la seva gent. El que si es segur, és que cap d'aquests llocs no ens han obert les ganes d'escriure.

Però ara, com pots veure, és diferent... un viatge que fa que torni l'activitat al blog, que espolsem la motxilla i aquell cuquet d'anar a explorar coses noves, i ara toca a l'altre costat del planteta.

Ens va costar triar un destí, però després de moltes propostes, Nova Zelanda és un dels llocs que ens va quedar pendent.

Seran 26 dies que aprofitarem al màxim, per això escriurem a la tornada.

Ara només és per fer dentetes, i escalfar motors!

Molt bé, dons som-hi, demà avió i en marxa un cop més.

Ultims dies a Senegal

Hola hola....

Aquest sera l'ultim escrit desde Senegal, avui hem deixat el poblet de Ngaparou per venir cap a Dakar, i aquesta matinada agafarem l'avio per tornar a casa.

Pero encara queda blog per fer, i explicar d'una manera resumida alguns dels moments viscuts a Ngaparou i la Casamance.

Els dies van anar passant a Ngaparou, i al Centre de recherche, l'unic que ens dedicavem a fer era el pa amb algues, una mica mes de BRF i pelar gambes per posar-les en una mena d'invent que havia d'esdevenir un assecador de gambes molt higiènic i que en realitat d'higiènic en tenia ben poc... si no s'hi van passejar totes les formigues i gats del barri, no s'hi va passejar ningu, je je.

Per la resta els set wwoofers que erem aprofitavem per anar-nos coneixent entre nosaltres i per anar coneixent la gent de Ngaparou, a les tardes ens escapavem just davant del centre per intentar aprendre els balls tipics de la regio amb les nostres petites amigues i els nois jugaven descalç a futbol sobre la sorra (cosa que es força dificil...).

Al mateix temps i com que haviem conegut el director d'una de les escoles de primaria del poble, vam posar-nos a dibuixar fruites i verdures pels mes petits de l'escola per tal que els poguessin pintar, i tambe entre tota la colla vam crear un espectacle d'ombres xineses que haviem de representar davant de les tres classes. Molt aviat penjarem el video al youtube per si teniu ganes de veure la nostra "performance" particular.

El fet de fer aquella obra i de que ens sortis força be (dins el que cap i amb tota modèstia) ens va donar els anims que necessitavem tenint en compte els dubtes i desmotivacio que ens generaven les tasques d'aquest wwoofing.

Els dies van anar passant i va arribar un divendres, dues setmanes despres d'estar tots junts en que els dos americans i les dues franceses se'n van anar del centre, tal i com tenien previst. Vam quedar-nos al centre el Benjamin, el Coly i nosaltres dos, anar fent pa de tant en tant pero sobretot molt tristos pel buit que ens havien deixat els altres quatre.

L'endema mateix vam acompanyar el Benjamin a Mbour, per visitar el que creiem que era un orfenat pero que en realitat s'anomena "pouponerie", paraula per la qual encara no hem trobat la traduccio al catala, pero que vindria a ser una mena de residència d'avis pero per a infants. En aquest cas les families no es poden fer carrec pel motiu que sigui dels infants i alla son acollits i cuidats temporalment, fins que la familia se'n pot ocupar de nou. L'ONG que gestiona aquest centre s'anomena Vivre ensemble.

Ens va fer la impressio que entre els voluntaris i el personal que treballa alla, els infants estaven prou ben atesos dins del que cap...

I en aquell moment el Benjamin va decidir que la setmana seguent es traslladaria alla com a voluntari, i en aquell moment tambe, nosaltres vam decidir que donariem una part de la roba que ens havia enviat el Joan (germa de la Gemma) i que podrien aprofitar els nens i nois entre 7 i 14 anys.

De moment el dissabte a la tarda vam tornar a anar al mercat del peix i l'arribada dels pescadors de Mbour, i abans que es fés fosc vam tornar tots tres cap a Ngaparou.

El diumenge ens en vam anar a la tarda cap a la Somone, despres d'haver fet una neteja intensiva i necessaria del forn i de la cuina del centre. A La Somone, un poble força turistic que es troba a uns 15 minuts en cotxe de Ngaparou, hi haviem quedat amb uns Baye Falls "begue-begue" (hem intentat definir-los pero si us interessa el tema, es millor que feu una cerca al google o similar, gracies per la comprensio). Enfi doncs haviem quedat que els aniriem a veure i escoltar en un concert de musica senegalesa, que ens va encantar i va fer arrodonir el diumenge.

La setmana es presentava igual de desconcertant que la resta de dies, l'unica diferencia es que esperavem rebre el paquet del Joan (mencionat fa una estona) i que es va convertir en una altra aventura que ens va portar a moments de desesperacio absoluta, no pel paquet en si, sino per la manera de funcionar de la duana senegalesa.

Primer el paquet havia arribat aquell dilluns mateix i ningu no ens ho havia dit, de fet no n'haviem tingut noticia, despres de molt insistir amb l'agencia de transport fins el dijous seguent al mati. Per sort ja erem a Dakar, on haviem anat amb el Tamba pensant de recollir el paquet un dia o altre i apofitant per repartir la nostra especialitat, el pa d'algues...

A Dakar hi haviem arribat el dijous mateix i vam aprofitar el dia segons la recomanacio del Tamba, per anar a l'Illa de Gorée. Un lloc ben bonic a una mitja hora de Dakar en ferri i que a part de ser Patrimoni de la Unesco pels seus edificis d'estil colonial, es, per desgracia, un punt important i representatiu de l'esclavatge corresponent a l'epoca colonial. A l'illa s'hi troba la Maison des Esclaves, un lloc horroros reconvertit en museu i on es interessant anar-hi per coneixer de mes a prop la terrible historia de l'esclavitud i el mercat de persones.

La roja i verda CASAMANCE

Per si a algú o a nosaltres mateixos se'ns acut encara algun dia entrar a llegir el blog, hem decidit, dos mesos després d'arribar i més o menys aterrats a la realitat de la rutina normal de llevar-se anar a treballar, menjar, treballar, menjar, dormir i tant sovint com es pugui relacionar-nos amb els amics i la familia, i sobretot acostumar-nos nosaltres dos a viure separats de moment per qüestions laborals... doncs això que hem decidit acabar la part que tocava del blog, i que pertany a l'últim últim tram del nostre viatge 2008-2009. 

Ens vam quedar al moment abans d'agafar el vaixell cap a Casamance, i així ho vam fer, des del port de Dakar, vam sortir cap a les 18.00h de la tarda direcció Ziguinchor. La zona sud de Senegal, queda gairebé dividida de la resta del país per culpa de Gambia, que no parteix Senegal en dos, però gairebé.

Doncs, bé aquesta regió de Senegal és força diferent de la resta del que havíem vist del país fins el moment, és molt més verda i la vegetació i els colors de la terra són més similars a la selva. Casamance és un lloc històricament sempre ha estat diferent que la resta de Senegal, l'estructura i organització de les tribus d'aquesta zona mai havia estat jeràrquica, cosa que va gairebé impossibilitar als colonitzadors francesos, el fet que poguéssin dominar els seus habitants. I fins fa ben poc (2006), i degut a un moviment independentista ha estat encara una zona molt arriscada per viure-hi i per visitar.

Nosaltres, un cop arribats a Ziguinchor després d'una nit moooolt moguda al vaixell on vam passar més de 14 hores, ens vam dirigir a "l'estació d'autobusos i vehicles varis" per anar direcció al nord de Casamance, on les dues wwoofers franceses que haviem conegut a Ngaparou estaven fent wwoofing i nosaltres haviem quedat que les aniríem a veure i passar un parell de dies amb elles. 

L'Alice i la Aude, es trobaven en una mena de campament direcció Kafountine, i que s'anomenava Diana-Bolong. Aquest lloc es troba perdut enmig del no res i molt a prop de la platja, i el més curiós de tot és que hi tenen força turisme suec... sembla ser que un senegalès s'en va anar a Suècia i des d'allà dirigeix grups cap a Diana-Bolong. El lloc és com un paradís sense cap mena de luxes... no hi ha electricitat ni aigua corrent, i per l'aigua hi ha un parell de pous als quals has de recórrer tu mateix per treure'n l'aigua per regar, cuinar, dutxar-te, etc.

Bé, un luxe sí que hi havia, la cuina de la Dana, que ens preparava uns plats deliciosos, algun dia la vam ajudar i d'altres ens tocava rentar plats, cosa que en teoria ens havia de fer baixar el preu de l'allotjament i que no sabem encara si va ser així o no. :) ja que d'entrada vam dir que nosaltres també erem wwoofers i podiem ajudar amb quatre coses, per fer un petit descomte, però aquesta gent en sap molt de fer negocis... 

Bueno a part d'ajudar amb les feines, també sortiem de festa amb una colla de rastafaris que ens portaven a una reggae-party. Atenció la música i llum havien d'anar amb un petit generador al que de tan en tan se li acabava la gasolina.

A més, va coincidir amb divendres de Carnaval i a Kafountine el celebren molt. Doncs com no, nosaltres cap allà per veure com es viu al Senegal i per treure'ns el cuquet.

Era festa grossa, però primer s'ha de dir que va marxar la llum del poble, cosa molt habitual, i cap a les 22h va tornar, llavors vam anar a fer cua per treure les entrades de l'espectacle.

La primera actuació va ser molt espectacular, era un monstre molt pelut que ballava super depressa i se li movia tot el cos. La següent eren uns musics que tocaven el djembe i d'altres instruments tradicionals mentre la gent del public pujava a l'escenari a ballar.

L'endemà ja era el dia de tornar cap a Zinguinchor, i voliem passar el dia per allà, ja que és la ciutat més gran de Casamance i creiem que hi hauria coses per visitar. La veritat es que no hi ha gran cosa per fer, així que la Gemma es va animar a "emplenar" una estona d'aquell dia per anar a la pelu a fer-se rastes. Malauradament aquelles perruqueres no en sabien, i es per això que finalment es va fer les trenes.

Diumenge al matí ja tornavem cap a Dakar, amb el barco de pujada. També es pot anar cap a Dakar per terra, però la cosa es complica perque has de creuar la frontera amb Gambia, i resulta més llarg i complicat pel tema passaport. 

Nosaltres anavem amb pressa ja que nomes arribar a Dakar haviem de tornar a Ngaparou per celebrar el partit de futbol amb les equipacions que havia regalat el Joan. Vam organitzar un partit entre uns nois d'una escola i uns altres que anaven a una escola de futbol que segons vam entendre, la finançava el Gadafi (que xungo). El partit va ser molt igualat, es va decidir el guanyador a la tanda de penals. I com a regal pels nois de l'escola vam donar tota l'equipació per jugar a futbol. El que els hi va fer més il·lusió van ser les botes, sobretot després d'estar acostumats a jugar descalç.

També vam voler tornar per poder acomiadar-nos de tots els amics que hi haviem fet, el Coly i els seus gats i companys de te, com "le vieux sourd là",  el Souleimane, L'Astou, cher Bob... i tota la gent que et saludava pel carrer.

Ens va fer molta pena marxar del poble, haviem agafat un carinyo a la gent i ells a nosaltres, com si fossim d'alla, uns habitants més d'aquell lloc tan maco, la veritat és que la proximitat i el caliu humà que vam conèixer a Ngaparou, no l'hem conegut enlloc més un que sigui equiparable.

I fins aquí el retorn de Casamance a Dakar i ens quedarà el retorn cap a caseta, i això esperem no trigar dos mesos més en escriure-ho, je je.

Petonets!

Pa, algues i desconcert a Ngaparou

Hola familia!!

Com va tot? Esperem que el fred es pugui resistir i que el Carnaval de Solsona comenci amb força i el disfruteu (els que podeu) amb moltes ganes...

Nosaltres avui ens trobem a Dakar, a punt d'agafar el vaixell cap al sud del pais, la regio de Casamance, on inch'alah arribarem dema al mati cap a les 11.
Aquest mati hem sortit de bona hora a les cinc, i estem una mica espessos per falta de son, pero sobretot tristos perque hem deixat Ngaparou, despres de tres setmanes de viure al Centre de Recherche d'aquesta petita i tranquila poblacio al sud de Dakar. Ens queda el consol que dilluns que ve hi tornarem, encara que nomes sigui per un dia i per acomiadar-nos be dels amics fets alla.

Durant aquestes tres setmanes en que teniem la intencio de fer un wwoofing (treball en granges de cultiu organic / biologic) com ja vam fer a Irlanda, ens hem trobat amb diferents estats d'anim en molt poc espai de temps... no sabem encara si culpar-ne les pastilles de la malaria i els seus efectes secundaris o be la no-organitzacio del lloc on vam anar a parar (i dificultat de comprensio per part nostra a la manera de fer senegalesa o millor dit "Tambiana" (relativa o pertanyent al senyor Tamba)...

La primera setmana ens va passar de tot i més... despres de la primera experiencia en directe de "la lutte" el dilluns ens vam llevar amb ganes de començar a treballar, pero ens vam passar tot el dia parlant amb els altres quatre voluntaris (wwoofers) sobre els diversos projectes iniciats per l'ong SOS Environnement i el seu responsable, el cientific i professor Tamba.

El dimarts la idea era de sortir a les 9 del mati per anar a la poblacio de Louly, aproximadament a una hora llarga de cotxe desde Ngaparou. En aquesta expedicio que no va acabar de funcionar, hi vam anar el Tamba, el Benjamin (altre wwoofer arribat el mateix dia que nosaltres) i nosaltres dos.
Perque no vam poder arribar a culminar el nostre objectiu aparentment facil d'aconseguir?
En primer lloc l'hora prevista de sortida era a les 9, pero en realitat vam acabar sortint a les 12. Per a mes inri, nomes sortir del centre ja vam haver d'empenyer el cotxe que s'havia quedat clavat a la sorra (ara per ara aixo ja es un classic). Quan semblava que ja anavem llençats, ens va aturar un agent de la policia... volia diners (aixo es tambe un classic), pero el Tamba no tenia cap intencio de sobornar-lo i a mes a mes no portava el permis de conduir.
Vam fer tres mitges voltes, una cap a casa, una altra cap al policia pensant que haviem trobat el permis de conduir, i una darrera de nou cap al centre perque el permis que haviem trobat era el caducat i no servia...
Resultat final : s'avorta la missio fins a nou avis (l'endema). Els set wwoofers ens posem a prendre el sol i a continuar parlant sobre temes diversos.

El dimecres, segon intent de la missio a Louly, ens vam llevar a les set del mati, aquesta vegada anavem amb un passatger mes, l'Ama (coordinador dels projectes). Despres d'empenyer el cotxe novament a la sorra vam aconseguir circular durant 15 minuts fins que ens vam adonar que no teniem "embrague". Vam aturar-nos al costat de la carretera i per sort hi havia un mecanic molt a prop... el Benjamin se'n va anar a passejar pel mercat i nosaltres dos ens ho miravem tot expectants encara (pobres ilusos). Al cap d'una hora aprox. ens vam aturar força estona perque el Tamba i l'Ama anessin al notari i al banc. Encara que ja ens semblava impossible, vam acabar arribant a Louly!! Alla el Tamba ens va ensenyar totes les hectarees de terreny que l'ONG havia posat a disposicio de la poblacio local per tal de proporcionar una font d'ingressos mitjançant el cultiu i venda de tomaquets, pebrots i llimones. D'aquells terrenys no n'hi havia cap de cultiu biologic, pero hi havia una parcel.la encara sense treballar i que estava reservada a aquest tipus de cultiu. Despres de la visita, ens vam posar a tallar branques de diferents arbres (la majoria d'ells acàcies) per tal de tallar-les despres en trocets molt petits i crear aixi un pesticida natural. Aquesta tecnica, on s'hi mescla a mes el compost, es diu BRF.

Aquest dia vam treballar força i de tornada vam parar per comprar farina i gasoil, doncs un dia d'aquella setmana haviem de fer proves per veure com ens sortia el famos pa amb algues. I aixo es el que vam fer per acabar d'omplir la setmana, juntament amb mes BRF i amb pelar gambes (no es broma, aixo es un altre dels projectes).

Pero per no gastar massa emocions, tot el que fa referencia als projectes ja ho explicarem un altre dia.

Per la resta i per nosaltres el mes valuos de tot és que vam passar una setmana coneixent la gent del poble, coneixent mes els nostres companys de casa i compartint la major part del temps amb aquell nou grup de persones que haviem trobat a Ngaparou, i que tenien un moment sagrat cada dia, el moment de la posta de sol.

I el proper, esperem escriure'l ja desde Casamance. Petons i cuideu-vos molt totes i tots.

De Saint Louis al pa amb algues de Ngaparou

Hola un altre cop!

Doncs si, vam marxar de Palmarin cap a Saint Louis, i el nostre error va ser entrar a Dakar per canviar de cotxe, aixo ens va fer perdre un parell d'hores ben bones a causa de l'enorme transit de la capital.En total van ser prop de 9 hores a la carretera, dins de taxis sept places, camioneta 32 places... la qual cosa en els dos casos comporta anar molt apretujat, i si hi sumem que el "payo" del nostre costat li va donar per ficar tota la musica del seu mobil amb karaoke inclos, l'unic que podem dir es que teniem moltes ganes d'arribar per poder sortir d'alla dins!!!

De Saint Louis podriem dir que si visiteu Senegal es una ciutat que no us heu de perdre. El centre de la ciutat, l'illa, esta quasi tota construida amb cases d'estil colonial, de tots colors i ara podem entendre que sigui patrimoni de la UNESCO, tot i que tambe cal afegir que cau a trossos a poc a poc, la qual cosa tambe li dona un encant especial.

Nosaltres no hem estat mai a La Habana, pero ens va fer la impressio que Saint-Louis se li assembla d'alguna manera... caldra fer una escapadeta a Cuba per comprovar-ho, je je.

Hi vam passar 3 nits en un hostal força acollidor, amb d'altres viatgers com nosaltes, i vam compartir converses, sopars, cerveses i fins i tot vam anar junts al parc nacional d'ocells del Djoudj.

Aquesta excursio va estar molt be, es un lloc on molts ocells migratoris que a l'estiu estan a Europa i que venen a passar l'hivern suau a Africa. Vam veure bastants animals, porcs fers (com el Timon i Pumba del rei Leon), un cocodril amb les seves cries, una serp pito, molts i molts pelicans i d'altres ocells... i l'unic que ens va faltar van ser el flamencs roses.Despres d'uns dies tranquils en aquesta ciutat, ens esperava el sr. Tamba a Dakar per fer el nostre WWOOFing.

El viatge va ser tranquil i comodo, ens vam permetre el "luxe" d'anar amb taxi privat, compartit amb una parella molt sipatica i interessant d'Estats Units, que estaven viatjant durant tres mesos i havien començat per Espanya i anar baixant despres per l'Africa de l'Oest.El Tamba ens va recollir a les afores de Dakar, molt a prop de casa seva, a la Patte d'Oie, i des del primer contacte ja vam veure per on anaven els tiros. Es un home amb moltes idees, i totes molt bones, a mes a mes tenia força calers, pero el principal problema es que no hi ha organitzacio.
El lloc on representa que estem treballant es una ONG anomenada SOS Environnement, que te la seu a un poblet, Ngaparou que es troba al sud de Dakar.

El dia que vam arribar, vam recollir pel cami el Benjamin, un altre WWOOFer del Quebec que tambe venia al mateix lloc.

Vam arribar a la tarda cap a les cinc, i ens vam trobar de ple en un lloc precios, el Centre de Recherche de Ngaparou. Tot i que te un nom molt formal és una mena d'hotel sense ser utilitzat com a hotel, es troba ben be davant de la platja i de seguida ens vam adonar que les postes de sol des d'aqui havien de ser magnifiques.

Ens van presentar a la resta de WWOOFers, dues noies franceses que son cosines i una parella d'EEUU. L'Alice, la Aude, la Jen i el Mike, a mes tambe al Coly que es el vigilant del centre... despres de les presentacions, ens van instal.lar a la nostra habitacio, que per cert esta molt molt be i tenim el lavabo a dins!!!

Un cop deixades les motxilles i tot plegat, vam tornar a sortir a la zona comuna on vam escoltar atentament el que ens explicaven la resta de companys, sobretot l'Aude i l'Alice, que junt amb els altres dos, ja feia tres setmanes que estaven al centre.
Van explicar-nos una mica el que els hi havia costat un munt d'entendre i que de fet encara no entenien, tots els projectes començats i a mitges i d'altres totalment parats.
Un dels projectes consistia en fer pa amb algues, aliment que portem menjant quasi cada dia, i al mateix temps ens ha tocat fer.

Aquella nit hi havia un espectacle que no ens podiem perdre: "la lutte", esport nacional al Senegal. I despres de menjar un delicios entrepa vam pagar 500 francs CFA. cadascun i a veure aquell esdeveniment cultural que inclou musica, dansa i lluita ( dos homes que resisteixen agafats i perd aquell que cau a terra primer).

Doncs aixi amb l'arribada a Ngaparou acabem aquest escrit, i deixem pel proxim totes les histories viscudes en aquest WWOOing tan curios.

Fins aviat, i vigileu amb la neu, i nosaltres vigilarem amb el sol de Senegal!

Voltant pel Senegal

Hola familia,

Despres d'uns quants dies i llargs, tornem a escriure i aquest cop ja desde i sobre el Senegal.

Vam arribar a Dakar a les tres de la matinada del diumenge dia 18 de gener, despres d'un vol amb escales : Barcelona - Casablanca / Casablanca - Dakar, on aquest ultim va ser una mica massa mogut... no nomes per les turbulencies (de lo pitjoret que hem passat) sino tambe perque un dels passatgers que anava assegut radere les nostres veines de fila (unes noies de Barcelona molt simpatiques), es va treure les sabates i va desmaiar a mig avio.

La pudor era força seria i nosaltres, junt amb les de Bcn, ens ho vam agafar amb bastant humor dins el que cap, finalment un dels "azafatos" li va demanar al passatger que es poses les sabates... i el passatger en concret es va ofendre de tal manera que va començar a cridar i a dir que ell es rentava els peus i el cul cada dia i que no molestava a ningu. Gairebe van arribar a les mans, el personal de l'avio intentant fer tranquilitzar l'home que media 2x2 metres i enfadat feia molta por... amb tot allo van començar les fortes turbulencies i l'home es va haver d'asseu-re com tothom, pero un cop calmat el tema turbulencia ja hi vam tornar a ser... per sort un dels passatgers va parlar-li en la seva propia llengua, creiem que wolof i sembla que el va aconseguir calmar per sort de tots. Cal dir que vam passar una mica de cangueli entre una cosa i l'altra.

Ara per ara, ja estem en terra ferma desde fa mes d'una setmana. Hem aprofitat per voltar una mica i anar-nos acostumant a les maneres de fer senegaleses. "Inch'Allah" que vindria a ser un si deu vol... ja ho veurem...

La primera nit vam dormir a Yoff, al costat de Dakar i molt a prop de l'aeroport, l'endema vam esmorzar i vam descobrir que estar a 16 graus a Dakar, vol dir fer-hi un fred descomunal!! A partir d'aquesta primera impressio... vam agafar el primer taxi compartit i despres un dels famosos cars rapides, que contrariament al seu nom, son mes aviat lents.

Vam arribar a l'estacio d'"autobusos" i de seguida ens van abordar un munt de gent diferent que ens oferia anar a Sant Louis i a d'altres llocs... nosaltres primer de tot, vam anar a buscar un caixer automatic per treure mes francs CFA i despres ja estavem preparats per triar amb quin vehicle fariem el trajecte. Al final ens n'anavem a Mbour (cap al sud de Dakar) i en un taxi sept places... on vam coneixer d'entre els set passatgers que erem, el Pap un senegales i dues dones franceses que van resultar ser molt simpatiques. Al final vam acabar dormint al mateix lloc que anaven ells tres.

Vam estar-nos a casa d'un noi belga instal.lat aqui, que treballa en crear un estudi de gravacio mes economic que els de Dakar per promoure els musics locals. Amb ells vam dinar el nostre primer Thieboudiene (arros amb una mica de peix), una tarda passejant pel mercat dels pescadors, on vam veure marxar i arribar unes quantes de les moltes piragües de pescadors. Per sopar ens vam preparar entre tots peix a la brasa amb una bona amanida i despres de xerrar una estona i descobrir instruments magics com el Bozo, vam anar a dormir ben cansats i ben contents.

Al dia següent vam seguir els consells del belga i del Pap i ens en vam anar direccio Ndangane, mes al sud cap al Delta del Siné i el Saloum. Un altre cop en un sept places fins a Sambadja i d'alla vam haver d'agafar un parell de furgonetes mes per acabar d'arribar. Els paisatges eren sorprenents : baobabs, terra de color blanc per la sal, terra seca amb palla seca... vaques bastant seques tambe i uns quants poblats molt autentics.

Nomes baixar del cotxe, ens va venir la meitat del poble, i finalment un dels nois, el Cher Bob ens va acompanyar a peu fins l'altre poble (on hi havia els allotjaments per guiris) on vam trobar un lloc per un preu raonable, uns sis euros i a mes una excursio amb piragua per l'endema pel Delta del Siné.

Les vistes des d'Ndangane quan es ponia el sol sobre el riu eren imperdibles i el poblet era força tranquil i s'hi menjava be. A les deu del mati del dimarts ja estavem a la barqueta a punt. El viaget va durar unes dues hores, en les quals el Cher Bob ens anava explicant cosetes sobre el lloc i on vam fer un delicios tè senegalès.

Vam arribar a Djifer sense gaires calerons i amb la intencio de dormir a Palmarin, pero per fer aixo vam haver de canviar els pocs euros que portavem a sobre (perque alla no hi havia cap banc ni caixer automatic). L'espera dins el sept places per tal que s'omplis i poguessim finalment marxar cap a Palmarin va ser de prop de dues hores (per fer com a molt mitja hora de trajecte) je, je... pero tot molt be.

A Palmarin, vam agafar una charette (carro de carregar ciment tirat per un cavall) fins a un "hotel" on ens van abaixar el preu perque no teniem gaires diners i ens van tractar molt be... erem els unics turistes i ens van fer un parell de plats ben grans perque sopessim be, una amanida de verdures i una macedonia, aixo si, en companyia d'una Gazelle, la cervesa nacional.

Havent sopat i despres d'haver vist el sol pondre's davant mateix de la cabanyeta que donava al mar i d'haver sopat, vam anar a dormir d'horeta perque no hi havia llum corrent, i l'endema ens esperava un llarg llaaarg periple cap a Saint Louis... una ciutat força al nord del Senegal.

Pero aixo ja ho explicarem en un altre escrit. Ara ens n'hem de tornar a ca'l Tamba a veure la posta de sol amb la colla de wwoofers que som.

Petonets!!!

Valentia Island

Hola genteta!!! Bon any nou!!! Com va tot?

Nosaltres ja tornem a atacar, aquesta vegada desde Senegal, pais on vam arribar el dia 17 de gener, que de fet ja era 18 a les tres de la matinada.

Pero com que encara no haviem fet tots els deures des d'Irlanda, avui us explicarem l'ultim capitol d'aquell pais tan verd i tan diferent d'aquest on som ara.

Ens varem quedar marxant de casa el Barry i la Jackie i a punt d'arribar a casa de la Jackie i el Brian a Valentia Island... Doncs be, a Valentia hi vam arribar desde Cahersiveen, un poblet on ens va deixar el bus desde Killarney i on haviem quedat que ens vindria a buscar la nova Jackie...

Aixi va ser, com ja a les fosques va arribar la Jackie a l'hora acordada i ens va dur cap a la petita illa de Valentia, la qual es troba molt a prop de la terra i estan connectades per un pont.

Nomes arribar sota la pluja, la Jackie ja ens va ensenyar la que seria la nostra nova casa per les dues setmanes seguents, era un lloc petito, molt acollidor i comfortable i a mes a mes calento, ells li deien el cottage. Despres d'instal.lar-nos i deixar les motxilles, ens en vam anar a fer un te i compartir una xerradeta amb la Jackie, de moment sense coneixer el seu marit. Per sopar aquell dia ells havien quedat amb uns amics i ens va donar una lassanya i una sopeta perque ens ho escalfessim a la cuina del cottage.

L'endema ja vam compartir el primer esmorzar tots junts; amb el Bryan tambe, i vam parlar una mica mes sobre la vida... ells havien passat 24 anys de la seva vida a Canada i ara havien tornat a la seva Irlanda natal per obrir un Bed&Breakfast.

Per passar el diumenge (dia en que no es treballava), ens van donar un mapa de l'illa, unes quantes recomanacions i ens van dir que a la tornada tindriem el dinar preparat i que ja ens veuriem al vespre per sopar. I al final vam decidir anar caminant fins al far de l'illa. Va ser un passeig que ens va dur mig dia i el qual ens va permetre descobrir una part de l'illa i on vam poder veure que era un lloc precios. Durant tot el cami vam anar trobant diferents tipus de temps, un sol espatarrant, unes cortines de pluja freda que anaven i venien i sobretot vent. Ens vam adonar que el fet que l'illa sigui el punt mes a l'oest d'Europa fa que el vent se senti molt mes que a d'altres llocs... podem dir que ja estem ben tocats pel vent.

Dilluns ja vam començar a treballar, basicament la nostra feina era ajudar al Bryan en les tasques de reformar el B&B. Ens van "donar" una habitacio i haviem d'adequar-la en les dues setmanes que estariem alla. Aixo volia dir : treure el paper de les parets, despres la pega, llimar la fusta de les portes i la finestra per finalment pintar i lo mateix pel radiador, ficar els punts de llum per les tauletes de nit i la lampara del sostre... i els detallets finals fins acabar l'habitacio.

I aixi va ser com ens vam convertir en experts reformadors a l'estil irlandes, i el mes important per nosaltres... vam descobrir aquella illa fantastica i la seva gent, i vam compartir dues setmanes genials amb aquella parella que ens havia obert les portes de casa seva.

Cada tarda, despres d'haver treballat, dinat i fet el te de gingebre de rigor... aprofitavem per anar uns dies a peu i molts altres en bici (quan el vent ho permetia) a passejar-nos de punta a punta de Valentia Island... la qual es molt petita pero esta carregada d'historia i a mes a mes, cada dia ofereix uns paisatges diferents.

Des d'aquesta illa va creuar per primera vegada el cable transatlantic per comunicar Europa i America, entre Valentia Is. i Newfounland, al Canada.

I es en aquesta illa tambe, on vam aprendre a apreciar les dieferencies de sabor entre la cervesa Guinness servida en un pub i en l'altre. La qual cosa va fer que ens convertissim en força assidus del pub on ens agradava mes. I on acabavem agafant uns pedalets força serios i sempre abans de l'hora de sopar... aixo si, sempre acabavem fent l'ultima en companyia de la Jackie i el Bryan, que tambe acabaven tocadets.

De tant que ens vam acostumar a anar-hi gairebe ens adjudiquen un tamboret a cadascun, je je. Es que alla, es tradicio que al pub del poble, tothom s'assegui sempre al mateix lloc de la barra.

I aixi va ser com entre paisatges i cerveses, vam passar un parell de setmanetes en aquesta illa que recomanem visitar absolutament a tothom que es deixi caure pel sud d'Irlanda... i si no sabeu on anar a dormir, a Atlantic Villa demaneu per l'habitacio reformada pel Marc i la Gemma. ;D

Des d'aqui vam anar un parell de dies a la peninsula de Dingle... un lloc tambe molt bonic pero molt mes turistic on es preferible, si es vol tranquilitat, d'anar-hi fora de temporada. I per acabar de rematar Irlanda, vam passar les dues nits que quedaven abans de tornar a casa per Nadal, a Dublin; una nit en un hostel centric i amb un preu realment raonable per ser Dublin, i una altra nit a casa la Delph, una amiga francesa amb la que haviem treballat junts a Pisco (Peru) i que ara ens obria les portes de casa seva i que fins i tot ens va portar un muffin amb espelma incorporada per celebrar els 27 tacos de la solsonina que esta escrivint ara mateix.

I el proxim li toca al Marc i aquest cop si, ja explicarem com va per Senegal!!! Petons!

WWOOFing a Cal Barry!

Hola familia!

Despres de deixar el petit poble de Sixmilebridge, vam anar tirant cap a Cork city, que seria la ciutat mes gran abans d'arribar a la granja on ens havien dit que podriem "treballar".

Casualitats de la vida, Cork es preparava pel Festival de Jazz. Nosaltres no n'haviem sentit a parlar pero sembla ser, i ara ho podem confirmar, que es un festival molt important a Irlanda.

Tan de bo l'haguessim pogut gaudir, pero com estavem acabant el mes, i els diners havien volat, no vam poder comprar cap entrada pels concerts programats.

Divendres a la tarda vam aprofitar per fer un tomb per la ciutat, es un lloc bonic i amb força moviment. Tot i que ens va sorprendre que te molts centres comercials.

Entre totes les botigues i llocs comercials que pots trobar per la zona peatonal, cal destacar-hi l'english market que es diferencia de totes les altres per la seva oferta de productes frescos, carn, peix, olives, formatge... com si es tractes d'un mercat mediterrani.

De Cork el que mes recordem son les converses amb els altres "habitants" del hostel on vam passar les dues nits.

Era una barreja de nacionalitats, i tots pelats com una rata... una noia d'Estats Units que es feia passar per canadenca, una holandesa clavada a la Janis Joplin, un frances que es creia que era cantant d'opera, el primer litua que coneixem a la nostra vida i nomes feia que jugar a escacs, un italia ja grandet que venia a buscar feina escarmentat d'Espanya, un alemany que tenia molt clar que ell era de l'Alemania de l'oest... i un argenti que tornava cap a Barcelona ja que a Irlanda no havia trobat feina...

Vam passar hores xerrant de tot una mica... de les "aventures" que haviem tingut tots a Limerick (tot aventures extranyes de lloc poc recomanable) i les batalletes de les nostres vides.

Sigui com sigui, vam compartir un parell de nits molt agradables i en bona companyia amb aquell munt de gent tant diferent i tan interessant alhora.

Nosaltres diumenge teniem d'anar tirant cap a casa del Barry, pero com dilluns era festa vam aprofitar per anar a fer una escapadeta cap Kinsale, un poble costaner que ens havien recomanat l'italia i el litua, de fet era bonic pero força turistic, afortunadament ara no ens hi vam trobar gaire gent.

Ara si, dilluns a la tarda haviem quedat a Dunmanway amb el Barry. Dunmanway es un poblet, on para el bus, i queda a prop de la granja on hi passariem un mes fent WWOOFing.

El WWOOFing consisteix en una mena de treball voluntari en granges organiques on es treballa unes hores al dia a canvi de dormir i menjar. No hi ha diners entre mig, simplement es un intercanvi a mes d'una manera molt interessant de coneixer gent i un altre ofici.

El Barry va arribar molt puntual, i el bus tambe, aixo va fer que no haguessim d'esperar gaire i que ens trobessim devant del pub tal i com haviem quedat per telefon.

Les primeres converses al "Vitara" de cami cap a casa, van ser sobre la feina que fariem, on viuriem nosaltres, els animals que tenen... una mica un resum ràpid de tot plegat.

Es a dir, que la nostra feina seria bastan senzilla, treure herbes dolentes dels horts, tallar fusta per  la llar de foc, recollir l'ultima verdura que els hi quedava com les cols, cols de brusel·les, patates, els tomaquets de l'hivernacle o polytunnel...

El lloc era espectacular, teniem per nosaltres dos una casa de dos pisos. Al costat hi teniem els diferents horts, just a darrera el camp on pasturaven les cabres, i al davant la casa on vivia la familia del Barry, amb la seva dona, la Jackie i els seus fills, la Orla i el Ben. El fill gran s'acavava de mudar i ja vivia sol en una altra casa a prop d'ells.

Cal destacar que eren molt hippies, amb tot lo que comporta... i sobretot ens costara oblidar el menjar. Les sopes del migdia, el pa fet per la Jackie el mateix dia, aquella llet de cabra autentica, la cervesa feta pel Barry... I una vida molt tranquil·la i sense complicacions.

Vam estar un mes sencer a casa seva ajudant-los amb les feines del camp (traient herbes, tallant llenya, cuidant les cabres i collint algún que altre vegetal, sobretot patates, que quedaven encara a mitjans de tardor). A part de les quatre hores i pico que fèiem de dilluns a divendres, dies que compartiem amb tots ells els àpats i estonetes de sobretaula i davant de la tele i sobretot a prop del foquet (animant al Manchester United)... les tardes i els caps de setmana aprofitàvem quan el temps ho permetia, per fer excursionetes, algun dia anar al pub, a caminar pels voltants, etc. 

I si el temps era el típicament irlandès, miravem pel·lícules que ens havien deixat ells, totes molt bones, per cert.

Sembla molt poca cosa, només explicar tot el que vam viure durant un mes amb quatre ratlles, però vam descobrir que la vida pot ser molt més senzilla del que sembla i és un ritme que ens va agradar molt... treballar a l'aire lliure, aprendre a fer pa, pelar pomes per fer compota, beure una llet que saps perfectament d'on surt, menjar uns ous boníssims i frescos, anar a buscar llenya i arrencar hortigues, i sobretot conversar sense presses, resumint : salut i bons aliments...

Però tot s'acaba, i un dissabte del mes de novembre vam marxar amb llagrimetes als ulls, de la granja Shana Cashel, per començar un altre WWOOFing a Valentia Island, i deixar enrere aquella familia que ens va acollir com si fossim fills seus durant un mes i ensenyant-nos que un món d'intercanvis (i amb molt pocs diners per no dir gens) és possible.

Fins aviat!!!

Dublineses...

Hola familia!!

Ja tornem a ser aqui! Esperem que totes i tots estigueu molt be per casa.

Nosaltres seguim per Irlanda, i tot va be, la veritat es que cada dia descobrim que es un pais precios i sembla mentida que tenint-ho tant a prop no hi haguessim vingut abans.

Ens vam quedar a Dublin el dia 22 d'octubre... a l'aeroport havent acomiadat a la Silvia i sentint-nos una mica extranys... despres de 4 setmanes amb familia i amics i sempre envoltats d'altra gent, ens tornavem a trobar tots dos per aquests mons i ens feia la impressio que tornavem a comencar.

De l'aeroport vam agafar un bus cap a dins de la ciutat, i a prop de la parada final vam anar a buscar un dels hostels mes economics de la ciutat... la qual cosa es tradueix en 50 euros la nit (25€ cadascu), en una habitacio compartida amb 4 persones mes!! aixo no es economic!!!

Aqui ja vam veure clarissim que Dublin es molt car, Irlanda ja ho es i molt, pero la seva capital es pitjor... per sort teniem dret a cuina, aixi que vam aprofitar per cuinar-nos el sopar cada dia al hostel. La primera tarda ens vam intentar situar en aquell lloc enorme, on hi deuria haver mes de cent persones dormint, de les quals la gran majoria estaven alla per trobar feina... no us volem explicar el panorama perque era forca depriment, fins i tot rebien el correu al matex hostel, com si fos casa seva, deurien dur alla forca temps... Hi havia moltissims espanyols i encara mes francesos, aixi que amb aquell panorama desolador vam decidir que com a molt passariem dues nits a Dublin, i es el que vam fer.

Vam visitar el centre i s'ha de dir que caminavem bastant de pressa perque feia un fred que deu n'hi doret. Vam intentar trobar els carrers i llocs que descriu el famos llibre de James Joyce, Dublineses, cosa que no vam poder o potser saber trobar. Passejant pels seus carrers i creuant una vegada i una altra el riu, ens vam adonar que Dublin es una ciutat gran, com moltes, es clar que cada ciutat es diferent, pero si et mous pel centre i els carrers comercials, son totes si fa no fa exactament iguals (que hi farem, vivim en un mon globalitzat!)

A part de sentir a parlar castella a cada cantonada i no poder gaudir del verdader accent irlandes, ens vam adonar que necessitavem algu que ens digues que visitar i on anar, algu que conegues la ciutat de veritat, pero no coneixiem ningu alla, aixi que ens vam deixar guiar per les recomanacions de la guia lonely planet que havia comprat la Silvia a Londres i que molt amablement ens va regalar.

Aixi doncs, vam visitar el Trinity College, un conjunt d'edificis que pot ser comparable a un poble i que es troba enmig de Dublin, i un cop ets a dins, no ho sembla... El Trinity College es una de les Universitats mes antigues d'Irlanda, i creiem que la mes gran. Esta molt be perque tothom pot entrar dins el recinte i un cop dins et trobes com en un altre lloc completamnet diferent. Es un lloc totalment recomanable de visitar i a dins t'hi pots trobar des d'una esglesia, un teatre dissenyat pel mateix Samuel Beckett, camps de rugby, els pisos d'estudiants, les facultats, etc. I una biblioteca molt xula que alberga el llibre de Kells, el llibre es conegut per ser un manuscrit molt ben il.lustrat i conservat, i cada dia passen una pagina... i es formen unes cues terribles nomes per poder-lo veure. Cosa que nosaltres no vam fer.

Havent dinat vam continuar les instruccions de la guia, i vam anar en direccio al Dublin Castle, que esta forca reconstruit i sembla que s'ha convertit en un edifici administratiu, que tampoc te massa interes. I sense voler, vam anar a parar als jardins del castell de Dublin que ens van conduir a una altra biblioteca molt interessant (pobre Marc...), la Chester Beatty Library. L'entrada es gratuita i te el format d'un museu, pero conte obres, manuscrits i informacio realment interessant relacionada amb el mon dels llibres. http://www.cbl.ie/ Estavem tan entusiasmats que ens van haver de fer fora perque ja era hora de tancar... i com que a fora hi feia un fred horrible, vam anar a fer un te amb llet i una xocolata desfeta...

Vam acabar passejant per la ciutat fins ben entrat el vespre, i despres d'anar a comprar quatre coses per sopar, vam anar al hostel a cuinar una mica i a sopar!

Vam fer un parell de Guinness (que no faltin...) i cap a dormir. Que l'endema ens n'anavem cap a Limerick, on teniem la intencio de visitar la ciutat i a veure si teniem mes sort amb el treball voluntari a les granges...

I l'endema cap a Limerick hi falta gent... es una ciutat que vam triar aleatoriament, i en haver deixat el bus, vam tenir la sensacio que era un lloc una mica extrany. Vam mirar de trobar un B&B per dormir a bon preu, pero era massa car... la historia es que la propietaria no ens volia deixar marxar de cap de les maneres... el final ho vam aconseguir i vam provar mes sort a l'oficina de turisme, on els preus eren encara mes cars.

Teniem clar que al B&B de la dona "que feia por" no hi voliem tornar, aixi doncs cap a l'estacio d'autobusos i a buscar un bus per anar a Sixmilebridge. Un poblet molt xulo, on la guia deia que hi havia un hostel economic i que estava molt be. Sort en vam tenir, vam poder agafar un dels dos busos que anaven cap al poble, i la veritat es que al hostel s'hi estava la mar de be. El propietari era molt simpatic, i vam coneixer una parella de suissos que ens van convidar a compartir una ampolla de vi entre els quatre. Allo pintava molt millor que Limerick...

Hi vam estar tant be, que ens hi vam quedar tres nits, el poble era molt agradable, a la biblioteca (ubicada dins una antiga esglesia protestant molt xula) hi tenien prous llibres interessants i internet gratuit. Ens vam estudiar tots els llibres infantils/juvenils relacionats amb les feines del camp. Com que el nostre angles no es gaire bo, el llibres amb fotos i dibuixos eren fantastics!! je je.

En aquesta fantastica biblioteca, es on vam rebre la noticia que ens volien a tots dos a una granja a la regio o County de Cork i a una altra a la regio de Kerry en una petita illa anomenada Valentia!! Estavem que no hi cabiem d'alegria , per fi podriem comencar les nostres experiencies amb el WWOOFing, pero aixo ho deixem per un altre dia...


Moooolts petonets des de Valentia Island, un lloc amb paisatges fantastics!! Cuideu-vos molt i fins aviat!

Penya-segats, platges, i molt verd!

Hi family!

Ens vam quedar viatjant en Opel Corsa, per la costa oest d'Irlanda, tots tres.

Tothom ens deia que quan mes al nord anessim mes maco seria, pero nosaltres no ens ho podiem creure perque tot el que veiem era espectacular!

Ens vam proposar arribar a Westport cap al migdia, pero guiats per les recomanacions de la gent local vam triar el cami mes llarg, que passa per Louisburgh. Aquest primer tram de la ruta t'ofereix un paisstage molt maco, combinant rius, camps, muntanyes i els colors de la tardor. I el segon tram fins a Westport es per la vora del mar, aquesta costa es força frequentada per surfers.

Despres d'un cafeto i de passejar per la bonica ciutat vam anar tirant seguint la carretera de la costa... i sense voler i gairebe de casualitat vam agafar un trencant que ens va dur a una platja molt xula, vam parar per fer unes quantes fotos i estirar les cames i de la qual la Silvia es va endur unes algues de record. Vam continuar per aquella carretera secundaria plena d'ovelles (portada del voltarmon) que ens duria a un altre lloc precios, pero per disfrutar-lo has de fer una petita caminada fins a d'alt d'un penya-segat i veure l'alçada que te fins al mar. El lloc en concret es una illa que esta unida amb la terra per un sol pont.

Des d'alla i abans que se'ns fes fosc vam anar tirant per trobar un lloc per dormir a la ciutat de Ballina, que per ser lo que es, aquesta ciutat es carissima, be, de fet tot Irlanda es car. Fins al punt que aquell dia ens vam plantejar de dormir al cotxe, pero al final vam trobar un altre Bed&Breakfast i ens hi vam quedar.

L'endema de bon mati i havent tastat els famosos scones vam agafar carretera i manta direccio nord, anant per la carretera que dona a la costa i va cap a Sligo. Viatjant tranquilament, anar parant als llocs que mes ens agradaven fins arribar a la ciutat de Sligo.
Voltant sempre per la costa vam deixar la ciutat, i un tros mes enlla vam parar a fer un beuret al pub, i mes tard vam fer una visita a Lissadell House, una casa senyorial d'una noia que va ser de les impulsores per la independencia de la Republica d'Irlanda.

Com s'anava fent tard i fosc, no ens agradava conduir aixi que vam fer nit en un poblet molt petit, fronterer amb Irlanda del Nord, Belleek.
Una de les curiositats d'aquest lloc es que pots pagar amb euros i lliures, i els senyals de trafic canvien sobtadament de Km/hora a milles/hora.
El lloc era tant petit que l'unic B&B era just a sobre del pub, ideal per nosaltres un dissabte a la nit! Vam fer unes quantes Guinness, amistad amb la gent local, fins al punt que ens van convidar a la ultima pint.

El diumenge al mati una mica cansats vam agafar el corsilla mandrosos, vam conduir pel voltant del llac Lower Lough Erne, que estava alla mateix, i un cop vam fer tota la volta vam anar direccio Donegal per visitar un dels Countys mes bonics del pais.
Un cop a la ciutat de Donegal vam buscar un lloc per dinar, no vam tardar gaire perque plovia bastant. I un cop tips de buffet lliure vam anar a caminar una mica per l'interior de l'historic castell de Donegal.

A la tarda ens vam afanyar per arribar abans que es fes fosc a Carrik, concretament a Slieve League, un dels llocs mes macos que haviem vist durant tot el viatge per la illa.
Son uns penya-segats impressionants, amb una alçada que mareja, un vent fred i lo millor de tot es que hi estavem sols. Aquest lloc afortunadament no esta explotat, i es gratuit.
Vam veure la posta del sol a l'ocea, i ens hi vam estar una bona estona, mes ben dit no hauriem marxat mai d'alla, pero com es feia de nit i voliem anar a dormir d'hora i vam tornar per la carretera direccio Donegal.
No voliem tornar a estar gaire estona al cotxe per aixo vam parar a Killybegs, la ciutat amb el port de pesca mes important d'Irlanda.
Vam anar a comprar al super per fer-nos un soparet nosaltres mateixos a l'hostal, i despres d'unes partides de poker apostant amb potets (individuals) de mermelada prestats de la cuina, vam anar a dormir, que l'endema ens esperava un bon tros de cotxe fins a Dublin.

Ens vam aixecar d'hora per poder fer les quatre horetes que ens separaven fins a l'aeroport de Dublin, i sort que sempre s'ha d'afegir una mica mes de temps per si et surt algun imprevist, com ens va passar a nosaltres que ens vam trobar una carreteta tallada per obres.
Afortunadamnet vam arribar amb el temps just per tornar el cotxe de lloguer i despedir-nos de la Silvia, que va poder marxar cap a Londres.

Nosaltres en quedariem a Dublin un parell o tres de dies, visitant la ciutat i esperant noticies d'alguna granja....

pero aixo ho explicarem un altre dia... i esperem que no tardem gaire, ara que tenim internet!

fins aviat i cuideu-vos del fred!

Irlanda : moltes ovelles i poca gent...

Hola familia,

Vam arribar a Irlanda el dimecres dia 15 d'octubre cap a la tarda. Vam trobar la Silvia a l'aeroport de Dublin perque vam viatjar separats... (a nosaltres ens sortia mes economic agafar un altre vol que sortia mes tard de Londres). Cal dir que entrar a Irlanda, va ser molt mes facil pel Marc que no pas els tres quarts d'hora que el van tenir retingut a Londres... (quina colla de racistes!! i tot perque Andorra no esta a la UE, tant a prop que esta el Regne Unit i no el deixen entrar facilment i despres ens hem patejat mig sudamerica sense cap problema... Com hi ha mon!!)

Tornant al que tocava... a l'aeroport mateix vam decidir que llogavem un cotxe pels cinc dies que estariem amb la Silvia aqui. Doncs contrariament al que pensavem, no sortia tant car i a mes tenint en compte que es un pais força rural, es la millor opcio sense cap mena de dubte. Ara que ja hi hem voltat una mica, estem segurs que havent t'anar en bus o tren, ens hauriem perdut llocs amb paisatges preciosos i molt remots.

En un moment vam instal.lar-nos tots tres al flamant Opel Corsa, com no amb el volant a la dreta!! El primer valent a conduir al reves va ser el Marc, i amb la mateixa por que tens quan t'acabes de treure el carnet... vam enfilar cap a Galway. De la costa est (Dublin) a la costa oest (Galway) en unes tres hores de cotxe.

A mig cami vam parar a Athlone un poblet que era bonic pero es veia força turistic, en el qual vam aprofitar per sopar. I amb la panxa ben plena i ben gelats, ens en vam tornar cap al cotxe per acabar d'arribar a Kinvarra a dormir.

Kinvarra es un poblet molt petit que queda al golf de Galway, i de tant petit com es, no hi vam trobar cap lloc obert per esmorzar.. esta ple de pubs pero sembla ser que nomes hi fan vida nocturna. Aixi que vam aprofitar que anavem a Galway per esmorzar-hi i visitar-ho una mica. Tot i ser una de les ciutats grans de la Republica d'Irlanda, es veu mes aviat un poblet, es força bonic i s'hi veu molt ambient estudiantil.

Com que no teniem gaires dies per passejar per Irlanda, ja que el dilluns seguent haviem d'estar a Dublin per tornar el cotxe i deixar a la Silvia perque se'n tornes cap a Londres, vam fer un recorregut bastant rapid de tot el que tenim previst veure. Aixi doncs, no vam passar gaire estona a Galway i vam enfilar carretera seguint la costa cap al nord. Aquell dia el vam passar practicament tot al cotxe, i vam poder gaudir de bon temps i uns paisatges molt xulos. Vam parar a dormir a un poble anomenat Leenaun, que de les quatre cases que tenia, dues eren pubs i les altres Bed&breakfast. Doncs vam escollir un dels B&B per dormir i un dels pubs amb llar de foc inclos, per fer-hi unes bones Guinness i el millor cafe irlandes que haviem probat mai. En aquell pub hi havia lo bo i millor de la zona, incloent-hi el Tony, un senyor ja jubilat que feia molta olor d'ovella i que amb un bon pet a sobre va agafar la seva bici i se'n va anar a dormir fent tortes.

I per avui, fins aqui... perdoneu que no escriguem mes ni mes sovint, pero ara ja estem instal.lats en una granja que queda força remota i l'acces a internet es dificil. Nomes dir que aixo que estem fent i que s'anomena WWOOFing, es una experiencia genial, ens agrada molt i ens estem amb una familia genial.

Fins aviat, i ja us ho anirem explicant...

Petonets i cuideu-vos molt!!!

London: second round.

Hola famila!

Seguim a Londres el dissabte 11 d'octubre, com ja començava a ser costum ens vam llevar a les tantes, per dinar en un mercat que feien ara no recordem el nom... ens enrecordem que estava una mica mes amunt del mercat de flors de Columbia road flower market, bueno es igual, la questio es que quan vam arribar hi havia molta gent fent cua a totes les parades per comprar menjar, aixo si, tot organic, ah.. i bonissim! com feia bon dia ens ho vam anar a menjar al costat, que hi ha un parc força gran. Vam aprofitar per fer migdiada, tot tumbats a la gespa i intentant llegir el diari, The Guardian que havia comprat la Silvia, com no enteniem gran cosa, vam continuar fent migdiada i mirant els freakies que hi havien per alla.

Cap a la tarda (que ja feia estona que ho era) vam anar passejant per aquells carrers, fins arribar a una granja molt curiosa perque no et pots imaginar que al mig de Londres algu tingui una granja amb porcs, gallines, ovelles, cabres... i despres de demanar-ho resulta que n'hi ha varies. Despres de fer un cafeto, vam anar caminant pel costat d'un canal, per cert força transitat per bicicletes, el lloc es molt maco i tranquil, no sents gaire el soroll dels cotxes i no tens la sensacio d'estar en una gran ciutat. Per aquell canal pots trobar alguna que altra barqueta on hi viu gent tot l'any, com si fos una casa normal, amb jardi i fins i tot hort.

Com era dissabte i passejant se'ns havia fet fosc vam anar rapid cap a casa, i despres cap a sopar una pizza barata i cap al Shunt hi falta gent.
En arribar vam flipar de la cua que hi havia per entrar, sort que erem convidats de la Silvia i ens vam poder colar a tothom... colada d'aquelles que fan molta rabia!
Un cop a dins ja havien començat les actuacions, la primera que vam veure era la de dues parelles de bessons, les germanes ballant i els germans tocant la bateria, d'una manera molt sincronitzada, molt xulo!




Entre cervesa i cervesa i xupito de tequila que va i ve... ens vam anar animant, i vam participar a la creacio de ninots de mitjo. Ens vam passar una bona estona cosint i rient... aquest es el resultat:

L'amic ratllat encara no te nom, la "mitjona" blava es diu Petra, i ara viu a Londres. Ell ens acompanya durant el viatge... Un altre a fer fotos amb l'osset blanc!
La nit es va anar animant, el Shunt va tancar portes i nosaltres encara alla, fent ballaruques amb el personal del local... quina nit!!!!

Diumenge, per no trencar la tradicio ens vam llevar encara mes tard, la Gemma es va quedar dormint encara mes, i jo i la Silvia vam anar a voltar una mica mes de mercats, ara si el Columbia road flower market que ja no hi quedava res perque era hora de plegar a les 3 de la tarda, i per Brick Lane, un altre mercat que nomes munten els diumenges amb molta roba, gent i bon temps. Es respirava un ambient molt Londinenc.

Cap al vespre vam anar a despertar a la Gemma, i xinoxano vam anar cap a un local on feien musica en directe, vam veure tres grups que no ho feien gents malament, al contrari molt be, i d'alla a sopar al turc de sota de casa a les 12 de la nit.

Dilluns es va aixecar una mica nuvol, pero aixo no ens va fer canviar els plans per anar a Kew Gardens, el jardi botanic de Londres, un lloc gegant amb un munt d'arbres, plantes i hibernacles diferents, un jardi botanic dels mes grans del mon! Si aneu a Londres ho recomanem moltissim, l'entrada es un pel careta, pero val molt la pena, i si ets una mica espavilat es facil colar-se, nosaltres vam badar!
El vam visitar durant tot el dia, fins que ens van fer fora, a mitja tarda, i per sortir com estavem al costat del riu i encara no haviem caminat prou, vam passejar pel costat del Thames fins la parada de tren que ens anava be per tornar cap a casa.
Per rematar el dilluns i com que ens havia quedat molt bon regust del dia abans anant a sopar a un turc, vam tornar-hi, pero aquest cop a un de molt bo! Vam menjar com uns campions i no ens va sortir pas massa car! A mes, el vi el vam anar a comprar a una botiga del costat (off licence) perque el restaurant no tenia llicencia per vendre alcohol.
Despres del turc, a fer una cerveseta amb unes amigues de la Silvia, i a dormir!!

El dimarts vam quedar amb una de les amigues que haviem conegut el dia abans, per anar a un Museu molt especial que ens havia recomanat la Silvia... el Hunterian Museum un lloc que les guies de viatge no recomanen, que no apareix als mapes i que si ho preguntes a la gent pel carrer, no te ni idea d'on es... es troba dins l'edifici del Real Col.legi de Cirurgians d'Anglaterra, i deu n'hi doret del que hi pots trobar alla dins. Ens pensavem que seria una mena de mostra tipus "Bodies, the exhibition", pero no ho sabem perque no l'hem vista. El cert es que alla dins hi ha un munt de parts del cos huma i de molts diversos animals conservades en formol, a part d'altres curiositats com l'esquelet d'un gegant irlandes, instruments de cirurgia de fa la tira d'anys...
Es un lloc ben interessant per a la ciencia i cal dedicar-hi molta estona, pero per qui tingui l'estomac sensible o hagi dinat molt, es recomanat no anar-hi... ;)

Aquella tarda, per pair el que haviem vist al Museu vam anar a passejar per una altra zona ben turistica de Londres que quedava molt a prop, Covent Garden. Ens vam anar refugiant de la pluja en un parell de botigues, pero on mes estona vam estar va ser una llibreria especialitzada en viatges que ocupava tres pisos i tenia guies, mapes i planols de tot el mon!! increible, un lloc ideal per a qualsevol viatger.

I com que la pluja fina seguia molestant força, vam sopar rapidet i d'hora cap a casa a preparar les motxilles... doncs el dimecres ja teniem el vol cap a Dublin!!

Ja us explicarem les nostres aventures irlandeses un altre dia, ara hem d'aprofitar per visitar Cork abans que es faci fosc.

fins aviat!

petons per a tots i totes!

Tres setmanes a casa... i despres cap a Londres!!

Hoooola hola!!

Primer de tot, perdoneu per tot el temps que hem trigat a tornar-nos a posar a fer blog... la veritat es que des que vam tornar a casa, gairebe no hi haviem posat res mes i ja començava a fer peneta. Aixi doncs... com diuen, mes val tard que mai pero aixo continua, i de moment el nostre viatge tambe.

Perdoneu tambe que no posem accents enlloc, pero us escrivim des d'Irlanda i com sabeu, l'angles no te accents i es veu que els teclats d'ordinador tampoc.

Anant al que toca... De les tres setmanes que vam passar per casa, una la vam passar totalment descolocats, no nomes pel jet-lag (que tampoc n'hi havia per tant), sino mes aviat pel contrast de tornar a ser a Solsona i a Andorra, la qual cosa volia dir que la historia d'anar desplaçant-nos cada pocs dies amb la motxilla a sobre com una mica nomades, s'havia acabat d'alguna manera. Tornavem a trobar-nos amb familia i amics (tot i que no hem tingut temps de veure-us a tots!! i ens sap molt greu eh!) i tornavem a recorrer els racons sempre coneguts. Aixo ens va alegrar moltissim, pero al mateix temps cal dir que el contrast d'una cosa amb una altra separat nomes per unes 13 hores d'avio, no deixa prou temps per pair el canvi.
Les altres dues setmanes vam aprofitar que ja ens trobavem una mica mes a lloc per anar a metges i sobretot per conversar amb la familia i amics, que es el que toca!
El temps passava i un dia ens vam adonar que haviem de fer algo, aixi que d'una setmana per l'altra ja teniem el bitllet d'avio cap a Londres i un altre bitllet cap a Dublin per la setmana seguent.

El dia 8 d'octubre ja erem a London city, a veure la meva germana i preparats per visitar una vegada mes aquesta enorme ciutat, que cal dir que aquesta vegada ens ha agradat mes que cap altra! No sabem si al fet que ens hagi agradat mes hi te molt a veure el sol que ens va fer gairebe cada dia, pero el que es segur es que hem aprofitat per passejar per parcs, canals i mercats... durant les hores de sol i feiem mes vida de pubs i llocs tancats durant la nit.

El primer dia vam arribar a la tarda i vam aprofitar per parar el solet en una placeta (que semblava mes un parc) de Newington Green, al nord de Londres. Aquesta zona es on ens estariem durant la setmana fent d'okupes a casa de la Silvia.
Per començar vam sopar un peixet bonissim a casa i d'alla cap al Bardens a escoltar musiqueta en directe i sobretot a fer pints.

El segon dia, ja ens vam llevar a les tantes, tampoc es per lo tard que anessim a dormir, que aqui tot va d'horeta, sino per mandrosos... Vam acompanyar a la Silvia a la feina, per la zona de Highbury (prop de l'estadi de l'Arsenal : comentari del Marc) i vam aprofitar per passejar per l'enorme Clissold park, el colorit Church Street i un cementiri enorme i molt xulo per la mateixa zona, en el qual molta gent passejava en bici, a peu i fins i tot amb el gos.
A la tarda-nit vam enfilar cap al Shunt, un local-pub molt xulo on tambe treballa la Silvia i on a mes d'escoltar musica, hi pots veure obres de teatre, performances, fer-hi tallers de titelles amb mitjons, etc. El lloc per si sol ja val la pena, esta situat al costat de les masmorres de Londres i es com un enorme espai subterrani amb bovedes de totxo, on l'olor d'humitat i les llums tenues l'hi donen un aire molt magic. Cap a les 10 pm ens vam escapar a sopar a un tailandes que queda a prop i que esta força be de preu i despres de sopar una estoneta mes al Shunt i a dormir!

El divendres vam cometre un petit error, a part de tornar-nos a llevar a les tantes i anar a dinar tambe a les tantes, vam decidir anar a Camden Town, a veure el famos mercat del qual tothom que ha anat a Londres ens havia parlat i que nosaltres encara no haviem anat a visitar... doncs ens vam adonar que no calia. El lloc es un munt de parades i mes parades i botigues i mes botigues que totes venen el mateix i que si vols sentir a parlar angles, gairebe et moriras, doncs mes aviat sembla que estiguis a Madrid, nomes hi ha que espanyols! Total que ara ja podem dir que hem anat als mercats de Camden i sincerament, en la nostra opinio no hauria calgut...
Per sort se'ns va arreglar el dia, anant a sopar a una casa ben especial... una mena de fabrica reconvertida on conviuen nou persones de diferents paisos que tots es dediquen a fer alguna cosa relacionada amb l'art... un es escultor, l'altre afinador de pianos, la de mes enlla pintora, etc. El lloc te molt d'encant, es molt espaios i a mes hi vam menjar una lassanya deliciosa! que mes es pot demanar?

I de moment, ens quedem amb el regust d'aquella deliciosa lassanya.... dema, per poc que puguem acabarem d'explicar la resta de dies a Londres, i ja saltarem cap a Irlanda, lloc on ens trobem ara.

Molts petonets!!! i esperem que aprofiteu la caloreta que diuen que fa per aqui, nosaltres de moment tenim força sol, pero un fred que pela!!

Mes petons!!!

Machu-Picchu, vella-muntanya.

Hola familia,

Ja tornem a estar per aquí, i no em refereixo només al fet de fer un escrit més, sino també a que quan diem que estem per aquí vol dir que tornem a estar per casa.

Però no per això hem de deixar el blog a mitges així doncs continuarem...

Vam arribar a Cuzco després d'un dels pitjors viatges fets en la història del voltarmón, que ara mateix no volem ni recordar. Sort que ràpidament vam trobar un hotelet ben maco per descansar.

El primer que vam fer, a part d'una dutxa urgent, va ser començar a demanar informació per poder marxar l'endemà cap al Machu-Picchu, una tasca difícil ja que a aquestes alçades de temporada està tot a tope.

Després d'informar-nos molt i molt bé vam arribar a la conclusió que hi han tres maneres d'arribar-hi:

La ràpida i més cara: Tren directe Cuzco - Aguas Calientes. Entre 100 i 150 US$, 4 hores.

La més lenta i barata: Amb micros (mini-busos), per Ollantaitambo, Santa Maria, Santa Teresa, la hidroelèctrica i finalment arribar a Aguas Calientes. El preu molt econòmic, cada bus està per menys d'un euro, i el tram final pots optar per fer-lo amb tren (8 US$) o bé caminant (2 horetes). Però pots tardar a fer el recorregut entre un dia o dos, és recomanable fer-lo tranquilament i disfrutant del paisatge. Ah..., també hi ha algun operador que et fa aquest trajecte en una furgo privada, Cuzco - Aguas Calientes, però no us ho recomanem, perquè la tornada és molt d'hora i no pots aprofitar tot el dia a Machu-Picchu, són unes 8 hores de camioneta.

Com nosaltres no teniem ni temps ni calers, vam optar per agafar la tercera opció, que va ser anar amb bus fins a Ollantaitambo, (2 hores, 1€) i allà després de dinar agafar el tren per arribar a Aguas Calientes (1h:30, i el preu entre 60 i 120 US$) Els preus sempre són anada i tornada.

Doncs en un visto i no visto ja estavem a Aguas Calientes, tots quatre, i ara el que teniem que decidir era com arribavem fins a d'alt.

Molta gent durant el viatge ens recomanava sortir ben d'hora, cap a les 4 del matí, amb unes bones llanternes ja que encara és fosc, i començar a pujar cap a la ciutat sagrada.

Així va ser, totalment recomanable, tot i que són unes dues hores de pujar graons, però es molt maco veure com es va fent clar a poc a poc i envoltat per aquelles muntanyes, com la boira va marxant i venint, deixant veure i tornant a amagar tot el paisatge. Val molt la pena l'esforç.

Un cop a d'alt, vam ser dels primers d'entrar (la Montse i el Xavi van ser els tercers) i directes cap al Huayna-Picchu (muntanya jove), perque només hi poden entrar dos torns de 200 persones. Un a les 7.oo h del matí i l'altre a les 10.00 h.

El que també esta molt bé de fer un cop entres, és fer moltes fotos, la llum de l'alba és molt maca i neta, i a més no hi ha gent i les fotos són excel·lents!

Al cap d'una estoneta de fer cua, vam començar a pujar cap al cim, estavem una mica farts de tant pujar, sobretot per la primera hora i mitja, però tot esforç valia la pena, i cada graó que pujavem feia que les vistes fóssin més excel·lents.

És per això que un cop a d'alt ens hi vam estar una bona estona!

La resta del dia el vam passar passejant per la "ciutat", fent fotos, buscant orquídies... i sobretot descansant i gaudint d'aquelles imatges i paisatges.

La baixada va ser un altre cop a peu... però més lleugera, i desitjant arribar al poblet d'Aguas Calientes per devorar un bon plat i fer un berenar-sopar de campeonato!

Al final del dia, ens esperava el tren per retornar a la turística ciutat de Cuzco, on ara el nostre següent objectiu era arribar a temps per poder visitar la selva peruana, més concretament la reserva del MANU.

Però això serà un altre escrit!