La roja i verda CASAMANCE

Per si a algú o a nosaltres mateixos se'ns acut encara algun dia entrar a llegir el blog, hem decidit, dos mesos després d'arribar i més o menys aterrats a la realitat de la rutina normal de llevar-se anar a treballar, menjar, treballar, menjar, dormir i tant sovint com es pugui relacionar-nos amb els amics i la familia, i sobretot acostumar-nos nosaltres dos a viure separats de moment per qüestions laborals... doncs això que hem decidit acabar la part que tocava del blog, i que pertany a l'últim últim tram del nostre viatge 2008-2009. 

Ens vam quedar al moment abans d'agafar el vaixell cap a Casamance, i així ho vam fer, des del port de Dakar, vam sortir cap a les 18.00h de la tarda direcció Ziguinchor. La zona sud de Senegal, queda gairebé dividida de la resta del país per culpa de Gambia, que no parteix Senegal en dos, però gairebé.

Doncs, bé aquesta regió de Senegal és força diferent de la resta del que havíem vist del país fins el moment, és molt més verda i la vegetació i els colors de la terra són més similars a la selva. Casamance és un lloc històricament sempre ha estat diferent que la resta de Senegal, l'estructura i organització de les tribus d'aquesta zona mai havia estat jeràrquica, cosa que va gairebé impossibilitar als colonitzadors francesos, el fet que poguéssin dominar els seus habitants. I fins fa ben poc (2006), i degut a un moviment independentista ha estat encara una zona molt arriscada per viure-hi i per visitar.

Nosaltres, un cop arribats a Ziguinchor després d'una nit moooolt moguda al vaixell on vam passar més de 14 hores, ens vam dirigir a "l'estació d'autobusos i vehicles varis" per anar direcció al nord de Casamance, on les dues wwoofers franceses que haviem conegut a Ngaparou estaven fent wwoofing i nosaltres haviem quedat que les aniríem a veure i passar un parell de dies amb elles. 

L'Alice i la Aude, es trobaven en una mena de campament direcció Kafountine, i que s'anomenava Diana-Bolong. Aquest lloc es troba perdut enmig del no res i molt a prop de la platja, i el més curiós de tot és que hi tenen força turisme suec... sembla ser que un senegalès s'en va anar a Suècia i des d'allà dirigeix grups cap a Diana-Bolong. El lloc és com un paradís sense cap mena de luxes... no hi ha electricitat ni aigua corrent, i per l'aigua hi ha un parell de pous als quals has de recórrer tu mateix per treure'n l'aigua per regar, cuinar, dutxar-te, etc.

Bé, un luxe sí que hi havia, la cuina de la Dana, que ens preparava uns plats deliciosos, algun dia la vam ajudar i d'altres ens tocava rentar plats, cosa que en teoria ens havia de fer baixar el preu de l'allotjament i que no sabem encara si va ser així o no. :) ja que d'entrada vam dir que nosaltres també erem wwoofers i podiem ajudar amb quatre coses, per fer un petit descomte, però aquesta gent en sap molt de fer negocis... 

Bueno a part d'ajudar amb les feines, també sortiem de festa amb una colla de rastafaris que ens portaven a una reggae-party. Atenció la música i llum havien d'anar amb un petit generador al que de tan en tan se li acabava la gasolina.

A més, va coincidir amb divendres de Carnaval i a Kafountine el celebren molt. Doncs com no, nosaltres cap allà per veure com es viu al Senegal i per treure'ns el cuquet.

Era festa grossa, però primer s'ha de dir que va marxar la llum del poble, cosa molt habitual, i cap a les 22h va tornar, llavors vam anar a fer cua per treure les entrades de l'espectacle.

La primera actuació va ser molt espectacular, era un monstre molt pelut que ballava super depressa i se li movia tot el cos. La següent eren uns musics que tocaven el djembe i d'altres instruments tradicionals mentre la gent del public pujava a l'escenari a ballar.

L'endemà ja era el dia de tornar cap a Zinguinchor, i voliem passar el dia per allà, ja que és la ciutat més gran de Casamance i creiem que hi hauria coses per visitar. La veritat es que no hi ha gran cosa per fer, així que la Gemma es va animar a "emplenar" una estona d'aquell dia per anar a la pelu a fer-se rastes. Malauradament aquelles perruqueres no en sabien, i es per això que finalment es va fer les trenes.

Diumenge al matí ja tornavem cap a Dakar, amb el barco de pujada. També es pot anar cap a Dakar per terra, però la cosa es complica perque has de creuar la frontera amb Gambia, i resulta més llarg i complicat pel tema passaport. 

Nosaltres anavem amb pressa ja que nomes arribar a Dakar haviem de tornar a Ngaparou per celebrar el partit de futbol amb les equipacions que havia regalat el Joan. Vam organitzar un partit entre uns nois d'una escola i uns altres que anaven a una escola de futbol que segons vam entendre, la finançava el Gadafi (que xungo). El partit va ser molt igualat, es va decidir el guanyador a la tanda de penals. I com a regal pels nois de l'escola vam donar tota l'equipació per jugar a futbol. El que els hi va fer més il·lusió van ser les botes, sobretot després d'estar acostumats a jugar descalç.

També vam voler tornar per poder acomiadar-nos de tots els amics que hi haviem fet, el Coly i els seus gats i companys de te, com "le vieux sourd là",  el Souleimane, L'Astou, cher Bob... i tota la gent que et saludava pel carrer.

Ens va fer molta pena marxar del poble, haviem agafat un carinyo a la gent i ells a nosaltres, com si fossim d'alla, uns habitants més d'aquell lloc tan maco, la veritat és que la proximitat i el caliu humà que vam conèixer a Ngaparou, no l'hem conegut enlloc més un que sigui equiparable.

I fins aquí el retorn de Casamance a Dakar i ens quedarà el retorn cap a caseta, i això esperem no trigar dos mesos més en escriure-ho, je je.

Petonets!