Un autobús ens va conduïr a Sucre desde Potosí el dia…
Vam estar dubtant entre agafar un taxi, que es veu que és molt comú o agafar bus… en arribar a la Terminal just sortía un bus i vam cometre un error molt gran per la integritat de la nostra oïda… doncs el viatge de tres hores llargues anava acompanyat de cumbia boliviana (estil musical que a nosaltres, personalment i amb tot el respecte, no ens agrada.)
Un cop a Sucre, les nostres esquenes van agraïr molt tocar terra, ja que la falta d’amortidors del bus ens les va deixar ben destrossades… el millor va venir quan vam recollir les motxilles del “maletero” i ens les vam trobar tacades de sang... Abans d’alarmar-se cal saber que es transporta al mateix temps bistecs, motxilles i maletes, patates i el que faci falta. Com ha de ser!
Vam allotjar-nos un parell de nits a l’Hostal Pachamama… i després vam tirar de Hospitalityclub a cal Papa Wolf, un alemany mig sucrense molt simpàtic que porta més de 40 anys a Bolívia, i a qui l’hi hem d’agraïr moltíssim que ens acollís a la seva magnífica casa.
La introducció a Sucre ens va dur inevitablement a parlar de política. La constitució boliviana diu que Sucre és la capital, però qui n’exerceix és La Paz. Això ha creat una rivalitat molt gran entre ambdúes ciutats, portant a extrems d’odi entre elles. A tot això, cal sumar-hi que la situació actual a Bolívia és força complicada i realment costa molt d’entendre i més encara d’explicar, però més o menys es pot dir que hi ha certes regions que es mostren molt descontentes amb la política d’Evo Morales, les quals evidentment són molt de dretes i força racistes i discriminatòries amb els indígenes. A Sucre, el problema és que una de les “prefectes” que formava part del MAS, el partit de l’Evo, ha canviat de color i això encara ha endurit més la situació, ja que Evo resideix a La Paz, ciutat que junt amb altres regions, li dóna tot el suport.
Però nosaltres no som periodistes ni podem explicar la situació, ni volem opinar… el que és una llàstima és que la premsa occidental no s’interessi més per països com Bolívia, on moltes grans empreses sí que hi ténen interessos però només econòmics i obscurs.
Canviant de tema, el qual inevitablement ha centrat l’inici d’aquest escrit… podem explicar que Sucre ens ha semblat una ciutat molt bonica, ja que la majoria d’edificis del centre són de color blanc i d’estil colonial. La geografia de la ciutat és a més molt irregular i muntanyenca i això fa que es pugui tenir vistes ben interessants només caminant pels seus carrers.
Un dels edificis a destacar per la història de Bolívia, és la Casa de la libertad, on es va signar la independència del país. A més de les diverses esglésies del centre històric.
Un altre punt ben interessant és el Mercado central, un punt on durant el dia i la nit hi ha molta vida i moviment. El més increïble d’aquest lloc és que necessitis el que necessitis, a l’hora que sigui, gairebé segur ho trobaràs.
El cementiri de la ciutat ens va cridar l’atenció, ja que és un lloc que reflecteix perfectament les diferències de classe social, inclús després de morts… a banda d’acollir tres mausoleus de presidents del país, s’hi troben les persones enterrades per gremis, i en el cas de ser pobre t’agrupen per edats i t’acumulen en llocs ben poc cuidats i “sobrepoblats”.
Ens va sorprendre molt, també, l’interessant Museu AZUR, que ha recuperat l’art tèxtil precolombí en un intent per evitar que desaparegués en les generacions… i que ha aconseguit molt bé. El museu explica perfectament els canvis que ha patit aquest art al llarg de la història i et permet identificar el tipus de roba i barrets que utilitza cada poblat i persona, segons si el dia és laborable o festiu, el seu estat civil, etc.
Vam estar dubtant entre agafar un taxi, que es veu que és molt comú o agafar bus… en arribar a la Terminal just sortía un bus i vam cometre un error molt gran per la integritat de la nostra oïda… doncs el viatge de tres hores llargues anava acompanyat de cumbia boliviana (estil musical que a nosaltres, personalment i amb tot el respecte, no ens agrada.)
Un cop a Sucre, les nostres esquenes van agraïr molt tocar terra, ja que la falta d’amortidors del bus ens les va deixar ben destrossades… el millor va venir quan vam recollir les motxilles del “maletero” i ens les vam trobar tacades de sang... Abans d’alarmar-se cal saber que es transporta al mateix temps bistecs, motxilles i maletes, patates i el que faci falta. Com ha de ser!
Vam allotjar-nos un parell de nits a l’Hostal Pachamama… i després vam tirar de Hospitalityclub a cal Papa Wolf, un alemany mig sucrense molt simpàtic que porta més de 40 anys a Bolívia, i a qui l’hi hem d’agraïr moltíssim que ens acollís a la seva magnífica casa.
La introducció a Sucre ens va dur inevitablement a parlar de política. La constitució boliviana diu que Sucre és la capital, però qui n’exerceix és La Paz. Això ha creat una rivalitat molt gran entre ambdúes ciutats, portant a extrems d’odi entre elles. A tot això, cal sumar-hi que la situació actual a Bolívia és força complicada i realment costa molt d’entendre i més encara d’explicar, però més o menys es pot dir que hi ha certes regions que es mostren molt descontentes amb la política d’Evo Morales, les quals evidentment són molt de dretes i força racistes i discriminatòries amb els indígenes. A Sucre, el problema és que una de les “prefectes” que formava part del MAS, el partit de l’Evo, ha canviat de color i això encara ha endurit més la situació, ja que Evo resideix a La Paz, ciutat que junt amb altres regions, li dóna tot el suport.
Però nosaltres no som periodistes ni podem explicar la situació, ni volem opinar… el que és una llàstima és que la premsa occidental no s’interessi més per països com Bolívia, on moltes grans empreses sí que hi ténen interessos però només econòmics i obscurs.
Canviant de tema, el qual inevitablement ha centrat l’inici d’aquest escrit… podem explicar que Sucre ens ha semblat una ciutat molt bonica, ja que la majoria d’edificis del centre són de color blanc i d’estil colonial. La geografia de la ciutat és a més molt irregular i muntanyenca i això fa que es pugui tenir vistes ben interessants només caminant pels seus carrers.
Un dels edificis a destacar per la història de Bolívia, és la Casa de la libertad, on es va signar la independència del país. A més de les diverses esglésies del centre històric.
Un altre punt ben interessant és el Mercado central, un punt on durant el dia i la nit hi ha molta vida i moviment. El més increïble d’aquest lloc és que necessitis el que necessitis, a l’hora que sigui, gairebé segur ho trobaràs.
El cementiri de la ciutat ens va cridar l’atenció, ja que és un lloc que reflecteix perfectament les diferències de classe social, inclús després de morts… a banda d’acollir tres mausoleus de presidents del país, s’hi troben les persones enterrades per gremis, i en el cas de ser pobre t’agrupen per edats i t’acumulen en llocs ben poc cuidats i “sobrepoblats”.
Ens va sorprendre molt, també, l’interessant Museu AZUR, que ha recuperat l’art tèxtil precolombí en un intent per evitar que desaparegués en les generacions… i que ha aconseguit molt bé. El museu explica perfectament els canvis que ha patit aquest art al llarg de la història i et permet identificar el tipus de roba i barrets que utilitza cada poblat i persona, segons si el dia és laborable o festiu, el seu estat civil, etc.
Finalment vam aprofitar per anar a Tarabuco, poblet on hi ha un mercat tots els diumenges de l'any i on es reuneixen diversos poblats propers per realitzar la compra setmanal. El més itneressant, a banda dels colors del textil i el menjar que s'hi ven, és veure les persones vestides amb la seva roba i barrets tradicionals... ens sembla fantàstic que després de tants anys, ho segueixin mantenint. El fet d'haver anat al museu AZUR, ens va ajudar encara més a entendre què significaven les robes i de quins poblats procedia la majoria de visitants (inclosos els turistes, qui són molt fàcils d'identificar, je je)
El dilluns, vam marxar cap a La Paz, després d'aquests dolços díes a Sucre, on a part de compartir llargs cafès i converses, vam descobrir quin gust fa el chaque de llama i la chicha, a més de conèixer persones ben interessants...
Petonets i fins aviat, família!!!
