Bolívia : un país de muntanya i de sal...

Hola!!

A Bolívia hi vam entrar el dilluns, 30 de juny al migdia... Vam sortir d'Humahuaca amb un bus en el qual vam trobar-nos amb unes companyes que havíem conegut uns dies abans a Salta i Iruya, també ens acompanyava el Rafael, un noi amb doble nacionalitat francesa i d'Estats Units qui vam conèixer a la Posada del Sol i qui havent sabut que el mateix dilluns sortia un tren desde Villazón a Uyuni, es va afegir al nostre nou grup.
Al cap de tres hores de trajecte arribàvem a La Quiaca, poble fronterer encara d'Argentina. A La Quiaca, has de creuar a peu la frontera, fent primer el registre de sortida d'Argentina i uns metres més enllà, creuant un pont, fer el registre d'entrada a Bolívia, on també hi ha un poble fronterer anomenat Villazón, que vindria a ser un Pas de la Casa en versió boliviana.

Amb tota la colla, vam dinar unes empanadas i mandarines (fruita molt abundant a Bolívia) i vam esperar que fóssin les 15.30h per poder pujar al tren Wara-wara que ens deixaria a Uyuni a la 1.00 de la nit... i quin fred ens esperava a Uyuni!! Sort que vam trobar lloc per dormir (això sí, sense calefacció) i descansar del tren. L'endemà dimarts ens vam quedar a Uyuni per inspeccionar el poble i buscar un tour pel Salar. Entre tots vam trobar una excursió que podíem fer junts, tasca no gaire difícil tenint en compte que tot el poble viu del turisme i està plè d'agencies que ofereixen el mateix tipus de tour i a preus similars. Finalment, també es va afegir amb nosaltres un italià molt simpàtic que havíem conegut al tren i amb qui vam compartir estones molt bones i divertides.

El dimecres, 2 de juliol a les 10.30h del matí marxàvem dos vehicles 4x4 amb un grup format per anglesos, australians, nord-americans, l'italià, el mig francès, i nosaltres dos... El tour era de tres dies i dues nits:
- El primer dia vam visitar el cementiri de trens d'una antiga línia ferroviària (la primera construïda a Bolívia) utilitzada per transportar minerals i que fa uns anys ha deixat de funcionar. Després vam visitar Colchani, un poblet d'artesans que treballen amb sal, i d'aquí ja vam passar la resta del dia pel "salar", on vam visitar un hotel de sal al qual per qüestions de salut i higiene ja no es pot dormir, i la bonica Isla del pescado (Inca huasi, en quechua), on vam aprofitar per dinar i passejar entre els cactus. Havent dinat amanida, carn i quinoa, vam seguir passejant i fent-nos fotos amb il·lusions òptiques pel salar fins veure la posta de sol. El cert és que sembla impossible que existeixi un lloc tan extens, blanc i poc conegut pel món.
- El segon dia vam llevar-nos d'horeta però vam sortir amb retard degut a que el gel de la nit havia bloquejat una de les rodes del vehicle. Ens vam desplaçar cap al mirador del volcà Ollagüe, de 5.870 m d'alçada aproximadament (cal dir que es veu baixet, ja que nosaltres ens trobem a uns 4.500 m), vam veure el límit natural amb Xile, vam creuar un desert que ens va semblar com si fóssim al planeta Mart pel color rogenc de la seva sorra... vam visitar petites llacunes on hi habiten diversos flamencs, vam creuar una zona amb formacions rocoses, entre les quals hi ha el famós arbol de piedra i finalment vam arribar a la laguna colorada, coneguda pel color vermellós de la seva aigua. En aquest lloc va ser on vam passar la nostra segona i última nit del tour.
- El tercer dia, vam témer per la nostra vida diverses vegades degut a que el nostre conductor i guia havia begut una mica massa i tenint en compte que ens vam llevar a les cinc del matí, encara no li havíen passat els efectes del rom... tot i així vam poder gaudir d'una visita a diversos gèisers en la qual vam passar molt de fred, uns kilòmetres més enllà i per poder escalfar-nos una mica ens vam poder banyar en aigües termals a 35 graus i havent esmorzat vam creuar el desert Salvador Dalí (sorprenentmen així l'anomenen aquí, qui m'havia de dir que tan lluny de casa em trobaria amb el nom d'aquest famós compatriota català?). Més tard vam continuar el camí fins arribar a la "laguna verde" i de retorn cap a Uyuni, la nostra darrera parada va ser el valle de rocas...
Cal dir que finalment vam arribar sans i estalvis, i estem contents de poder-ho explicar. Pel que hem sentit i comentat amb altres persones, és habitual que el tercer dia del tour, els guies/conductors acabin ebris.

Per acabar, ens quedem amb el record de les bones estones passades amb tot el grup i d'haver pogut riure, conversar i compartir amb persones d'altres nacionalitats com si ens coneguéssim de tota la vida... no és tan complicat si entre els humans tenim ganes d'estar bé.

Molts petonets! i sobretot, disfruteu de la caloreta per nosaltres. Fins aviat!