La Paz, una ciutat que t'atrapa.

Hola familia!

Ja tornem a ser aquí, aquest cop explicarem la nostra estada a la "capital".

Vam arribar el dimarts dia 15 amb bus desde Sucre, (l'altra "capital") un viatge que va durar tota la nit, per entrar a la ciutat de bon matí.
L'arribada és espectacular, el bus va creuant la ciutat de El Alto, que pertany al Altiplano i a mesura que la carretera avança cap a La Paz, anem veient com aquesta ciutat es troba en una vall que anomenen "la olla". A més al fons es pot veure la muntanya amb neu permanent, l'Illimani. Aquesta imatge et queda gravada per sempre.

Un cop al centre i amb les motxilles guardades a l'hostal, vam fer la primera passejada per la ciutat. Ràpidament vam veure que es preparava una festa, doncs justament haviem arribat el dia abans de la independència de la ciutat, i això volia dir festa grossa!

Per sort vam retrobar el Raphael, i tot i que no es trobava gaire fi, vam quedar per sortir al vespre, juntament amb una noia suïssa i dos paceños.
La puntualitat dels habitants de La Paz no és una característica, però un cop ens vam trobar ja vam començar a compartir la vigília del dia de la independència, amb força vi (de tetra-brik) alguna ampolla de ron, cançons de cumbia i moltes rialles!
Va ser una bona arribada.

El dia següent tothom estava de festa, era fàcil trobar-se algú pel carrer cridant: Viva La Paz!! i hi estem totalment d'acord, valgui el doble significat...

Aprofitant que molts establiments estaven tancats i que els carrers éren més tranquils, vam passejar de carrer en carrer veient diferents persones vestides de forma tradicional amb màscares, faldilles, barrets i altres complements que acompanyaven la banda musical.
Xino xano vam arribar al casc antic, vam baixar per la calle Jaén famosa per les seves llegendes de fantasmes, i finalment vam arribar a la plaça Murillo, on es troba la catedral i la casa del govern, entre altres edificis. Al centre de la plaça hi havien moltes ofrenes florals al monument de la llibertat i molta més gent de l'habitual, per això ens vam quedar una bona estona ben distrets mirant el bon ambient.
Vam seguir caminant fins al barri de Miraflores on vam dinar en un restaurant on només entrar-hi, un home es va aixecar de la taula i va convidar a tothom a cantar l'himne de La Paz i a brindar per la ciutat, ens vam sentir molt raros, però igualment ens vam alçar i vam brindar!
Havent dinat i per fer baixar aquell dinar festiu i típic, vam caminar fins al mirador Laicacota per poder veure tota la ciutat.
A la tarda i cansats de caminar, vam parar-nos a veure un grup de gent que ballaven al ritme de la chacarera, un estil de música i ball típic d'aquestes regions.

El dijous vam aprofitar per comprar regals, ja que els teixits de Bolívia són molt treballats, amb colors molt bonics, la majoria artesanals, i a més no podiem marxar d'aquest país sense caure en la temptació de tenir un gorrito amb orelleres i llamitas dibuixades! :)

Com que a les nostres motxilles ja no hi cap res més, vam enviar el paquet cap a casa, i pel nostre bé i el dels regals esperem que arribi sencer! Les fulles de coca les portarem personalment, je je!

I demà una mica més...

Sucre, ciutat dolça i amarga...

Un autobús ens va conduïr a Sucre desde Potosí el dia…
Vam estar dubtant entre agafar un taxi, que es veu que és molt comú o agafar bus… en arribar a la Terminal just sortía un bus i vam cometre un error molt gran per la integritat de la nostra oïda… doncs el viatge de tres hores llargues anava acompanyat de cumbia boliviana (estil musical que a nosaltres, personalment i amb tot el respecte, no ens agrada.)

Un cop a Sucre, les nostres esquenes van agraïr molt tocar terra, ja que la falta d’amortidors del bus ens les va deixar ben destrossades… el millor va venir quan vam recollir les motxilles del “maletero” i ens les vam trobar tacades de sang... Abans d’alarmar-se cal saber que es transporta al mateix temps bistecs, motxilles i maletes, patates i el que faci falta. Com ha de ser!

Vam allotjar-nos un parell de nits a l’Hostal Pachamama… i després vam tirar de Hospitalityclub a cal Papa Wolf, un alemany mig sucrense molt simpàtic que porta més de 40 anys a Bolívia, i a qui l’hi hem d’agraïr moltíssim que ens acollís a la seva magnífica casa.
La introducció a Sucre ens va dur inevitablement a parlar de política. La constitució boliviana diu que Sucre és la capital, però qui n’exerceix és La Paz. Això ha creat una rivalitat molt gran entre ambdúes ciutats, portant a extrems d’odi entre elles. A tot això, cal sumar-hi que la situació actual a Bolívia és força complicada i realment costa molt d’entendre i més encara d’explicar, però més o menys es pot dir que hi ha certes regions que es mostren molt descontentes amb la política d’Evo Morales, les quals evidentment són molt de dretes i força racistes i discriminatòries amb els indígenes. A Sucre, el problema és que una de les “prefectes” que formava part del MAS, el partit de l’Evo, ha canviat de color i això encara ha endurit més la situació, ja que Evo resideix a La Paz, ciutat que junt amb altres regions, li dóna tot el suport.

Però nosaltres no som periodistes ni podem explicar la situació, ni volem opinar… el que és una llàstima és que la premsa occidental no s’interessi més per països com Bolívia, on moltes grans empreses sí que hi ténen interessos però només econòmics i obscurs.

Canviant de tema, el qual inevitablement ha centrat l’inici d’aquest escrit… podem explicar que Sucre ens ha semblat una ciutat molt bonica, ja que la majoria d’edificis del centre són de color blanc i d’estil colonial. La geografia de la ciutat és a més molt irregular i muntanyenca i això fa que es pugui tenir vistes ben interessants només caminant pels seus carrers.
Un dels edificis a destacar per la història de Bolívia, és la Casa de la libertad, on es va signar la independència del país. A més de les diverses esglésies del centre històric.
Un altre punt ben interessant és el Mercado central, un punt on durant el dia i la nit hi ha molta vida i moviment. El més increïble d’aquest lloc és que necessitis el que necessitis, a l’hora que sigui, gairebé segur ho trobaràs.

El cementiri de la ciutat ens va cridar l’atenció, ja que és un lloc que reflecteix perfectament les diferències de classe social, inclús després de morts… a banda d’acollir tres mausoleus de presidents del país, s’hi troben les persones enterrades per gremis, i en el cas de ser pobre t’agrupen per edats i t’acumulen en llocs ben poc cuidats i “sobrepoblats”.

Ens va sorprendre molt, també, l’interessant Museu AZUR, que ha recuperat l’art tèxtil precolombí en un intent per evitar que desaparegués en les generacions… i que ha aconseguit molt bé. El museu explica perfectament els canvis que ha patit aquest art al llarg de la història i et permet identificar el tipus de roba i barrets que utilitza cada poblat i persona, segons si el dia és laborable o festiu, el seu estat civil, etc.

Finalment vam aprofitar per anar a Tarabuco, poblet on hi ha un mercat tots els diumenges de l'any i on es reuneixen diversos poblats propers per realitzar la compra setmanal. El més itneressant, a banda dels colors del textil i el menjar que s'hi ven, és veure les persones vestides amb la seva roba i barrets tradicionals... ens sembla fantàstic que després de tants anys, ho segueixin mantenint. El fet d'haver anat al museu AZUR, ens va ajudar encara més a entendre què significaven les robes i de quins poblats procedia la majoria de visitants (inclosos els turistes, qui són molt fàcils d'identificar, je je)

El dilluns, vam marxar cap a La Paz, després d'aquests dolços díes a Sucre, on a part de compartir llargs cafès i converses, vam descobrir quin gust fa el chaque de llama i la chicha, a més de conèixer persones ben interessants...

Petonets i fins aviat, família!!!

Val un Potosí !!

Per passar la nostra darrera nit a Uyuni vam buscar tranquilament un hostal amb calefacció i aigua calenta perque després de tres dies de desert necessitàvem una dutxa.
Vam compartir l'habitació amb el noste amic italià i ens va fer riure i passar molt bones estones.

El dia per Uyuni el vam passar amunt i avall, aprofitant per fer una copia de les fotos que sorprenentment hi vam trobar un virus!
Més tard agafavem el tren de mitjanit direcció a Oruro, on ens hi voliem quedar un dia. Aquesta ciutat te un dels carnavals més famosos de sudamèrica, però quan no es carnaval no hi ha gaire cosa a fer. La nostra idea era després anar cap a Cochabamba, però tot això va canviar de direcció.
No ens vam quedar ni a Oruro ni tampoc vam anar a Cochabamba, ja que vam seguir els consells d'una voluntaria francesa que treballava a Potosí des de feia un any i mig i que a més és membre d'hospitalityclub... Ella estava viatjant amb la seva familia pel país i ens van recomanar molt que visitessim Potosí i Sucre. Nosaltres no estavem convençuts d'anar en aquella direcció perque dies abans hi havien hagut bloquejos de les cooperatives mineres, però ella com que viu allà i coneix bé tot el tema ens va dir que ara estava tranquil. Li vam agrair i ens vam acomiadar d'ella i de la seva familia. També ens va saber molt greu haver de dir adeu al que havia estat company de viatge els darrers cinc dies, arrivederci Giacomo!

Doncs així, cap a Potosí falta gent.
Després de cinc hores de bus vam arribar a aquesta ciutat de 4060m d'alçada, famosa pel Cerro rico, d'on es va treure milers de tonelades de plata a l'època de la colonització. Ara l'activitat minera continua extraient altres minerals, però el que no ha canviat son les condicions infrahumanes de treballar.

La pujada que hi ha des de la parada del bus fins al centre se'ns va fer eterna, un port de primera del Tour de França, a 4000m més les motxilles i que només haviem dinat un plat d'escudella, ens faltava l'aire cada 10 minuts!!!
Finalment vam arribar a l'hostal Felimar on vam estar molt bé i ens vam fer amics de la recepcionsta, una senyora molt simpàtica amb qui vam intercanviar els correus. En aquest hostal hi vam passar dues nits i la tercera vam anar cap a casa de l'Ali, d'hospitalityclub, que es la noia
que comparteix voluntariat i pis amb la francesa que haviem conegut a Oruro.

Per la ciutat vam estar passejant molt, ja que no ens cansavem de veure cases i esglésies d'arquitectura colonial, que més d'un cop ens van fer pensar que estiguéssim en un poblet espanyol en comptes de Bolívia. Passejant pels seus carrers ens vam adonar que com diu la història aquesta ciutat va ser realment important a nivell econòmic, convertint-se al segle XVII en una de les més grans del món.

Un dels edificis que cal destacar és la Casa de la Moneda , actualment convertida en un museu on es pot veure una mostra de la maquinària i altres materials emprats en la creació de monedes de plata.

També vam voltar pel mercat i botigues de teixits artesanals molt coneguts a Bolívia, i no vam poder resistir la temptació de comprar quatre cosetes per la família.

El dia abans de marxar vam visitar una de les 420 mines que hi ha obertes a la mateixa muntanya. Aquesta visita començava al barri dels miners on ja equipats amb casc, llanterna botes i roba adequada, vam fer una petita "formació" en explosius en una de les moltes botigues de provisió pels miners. Seguidament vam visitar el mercat on ens van aconsellar de comprar coca i begudes per obsequiar als treballadors.
La següent parada va ser on es feia el tractament dels minerals per tal de separar la roca dels materials com plom, zinc, coure, i molt poca plata. Aquí utilitzaven uns reactius químics, amb molt poques precaucions de salut i higiene.
Però això no era tot, un cop a dins de la mina i havent visitat el petit museu que hi ha a l'entrada, vam poder veure les difícils condicions de treball que han de suportar diàriament els miners.
No només això, sino que també la pols, l'alta temperatura i la falta d'oxigen feien sentir-nos una situació d'angoixa i dificultat a l'hora de respirar.
Pel fet de ser visitants no vol dir que ens poguéssim desplaçar d'una manera més senzilla, doncs els tunels són molt estrets i de vegades tan baixos que hem d'anar de genolls, cosa que els miners han de fer cada dia, i a més a més treballar-hi.
La forma de treball és gairebé sempre manual, exceptuant la dinamita i alguns martells pneumàtics, eines que s'han de comprar els mateixos miners perque estan organitzats per cooperatives.
Al final de la visita els guies ens van fer una "demostració" de com es fan les explosions de la dinamita, primer ens pensavem que era un muntatge, no podiem creure que realment fos veritat la manera inconscient com es tractaven els explosius... i van explotar de veritat!! ens vam quedar acollonits, allò va fotre un pet de collons!! (perdoneu l'expressió, però ja veureu el video!!)

I fins aquí Potosí, una ciutat que ens ha deixat moltes impressions algunes bones i d'altres no tant, sobretot tenint en comte les condicions de vida dels miners.

Bolívia : un país de muntanya i de sal...

Hola!!

A Bolívia hi vam entrar el dilluns, 30 de juny al migdia... Vam sortir d'Humahuaca amb un bus en el qual vam trobar-nos amb unes companyes que havíem conegut uns dies abans a Salta i Iruya, també ens acompanyava el Rafael, un noi amb doble nacionalitat francesa i d'Estats Units qui vam conèixer a la Posada del Sol i qui havent sabut que el mateix dilluns sortia un tren desde Villazón a Uyuni, es va afegir al nostre nou grup.
Al cap de tres hores de trajecte arribàvem a La Quiaca, poble fronterer encara d'Argentina. A La Quiaca, has de creuar a peu la frontera, fent primer el registre de sortida d'Argentina i uns metres més enllà, creuant un pont, fer el registre d'entrada a Bolívia, on també hi ha un poble fronterer anomenat Villazón, que vindria a ser un Pas de la Casa en versió boliviana.

Amb tota la colla, vam dinar unes empanadas i mandarines (fruita molt abundant a Bolívia) i vam esperar que fóssin les 15.30h per poder pujar al tren Wara-wara que ens deixaria a Uyuni a la 1.00 de la nit... i quin fred ens esperava a Uyuni!! Sort que vam trobar lloc per dormir (això sí, sense calefacció) i descansar del tren. L'endemà dimarts ens vam quedar a Uyuni per inspeccionar el poble i buscar un tour pel Salar. Entre tots vam trobar una excursió que podíem fer junts, tasca no gaire difícil tenint en compte que tot el poble viu del turisme i està plè d'agencies que ofereixen el mateix tipus de tour i a preus similars. Finalment, també es va afegir amb nosaltres un italià molt simpàtic que havíem conegut al tren i amb qui vam compartir estones molt bones i divertides.

El dimecres, 2 de juliol a les 10.30h del matí marxàvem dos vehicles 4x4 amb un grup format per anglesos, australians, nord-americans, l'italià, el mig francès, i nosaltres dos... El tour era de tres dies i dues nits:
- El primer dia vam visitar el cementiri de trens d'una antiga línia ferroviària (la primera construïda a Bolívia) utilitzada per transportar minerals i que fa uns anys ha deixat de funcionar. Després vam visitar Colchani, un poblet d'artesans que treballen amb sal, i d'aquí ja vam passar la resta del dia pel "salar", on vam visitar un hotel de sal al qual per qüestions de salut i higiene ja no es pot dormir, i la bonica Isla del pescado (Inca huasi, en quechua), on vam aprofitar per dinar i passejar entre els cactus. Havent dinat amanida, carn i quinoa, vam seguir passejant i fent-nos fotos amb il·lusions òptiques pel salar fins veure la posta de sol. El cert és que sembla impossible que existeixi un lloc tan extens, blanc i poc conegut pel món.
- El segon dia vam llevar-nos d'horeta però vam sortir amb retard degut a que el gel de la nit havia bloquejat una de les rodes del vehicle. Ens vam desplaçar cap al mirador del volcà Ollagüe, de 5.870 m d'alçada aproximadament (cal dir que es veu baixet, ja que nosaltres ens trobem a uns 4.500 m), vam veure el límit natural amb Xile, vam creuar un desert que ens va semblar com si fóssim al planeta Mart pel color rogenc de la seva sorra... vam visitar petites llacunes on hi habiten diversos flamencs, vam creuar una zona amb formacions rocoses, entre les quals hi ha el famós arbol de piedra i finalment vam arribar a la laguna colorada, coneguda pel color vermellós de la seva aigua. En aquest lloc va ser on vam passar la nostra segona i última nit del tour.
- El tercer dia, vam témer per la nostra vida diverses vegades degut a que el nostre conductor i guia havia begut una mica massa i tenint en compte que ens vam llevar a les cinc del matí, encara no li havíen passat els efectes del rom... tot i així vam poder gaudir d'una visita a diversos gèisers en la qual vam passar molt de fred, uns kilòmetres més enllà i per poder escalfar-nos una mica ens vam poder banyar en aigües termals a 35 graus i havent esmorzat vam creuar el desert Salvador Dalí (sorprenentmen així l'anomenen aquí, qui m'havia de dir que tan lluny de casa em trobaria amb el nom d'aquest famós compatriota català?). Més tard vam continuar el camí fins arribar a la "laguna verde" i de retorn cap a Uyuni, la nostra darrera parada va ser el valle de rocas...
Cal dir que finalment vam arribar sans i estalvis, i estem contents de poder-ho explicar. Pel que hem sentit i comentat amb altres persones, és habitual que el tercer dia del tour, els guies/conductors acabin ebris.

Per acabar, ens quedem amb el record de les bones estones passades amb tot el grup i d'haver pogut riure, conversar i compartir amb persones d'altres nacionalitats com si ens coneguéssim de tota la vida... no és tan complicat si entre els humans tenim ganes d'estar bé.

Molts petonets! i sobretot, disfruteu de la caloreta per nosaltres. Fins aviat!

Un bon comiat d'un gran país.

Hola família!

Avui acabem amb la nostra estada a "la Argentina" i ens deixa un molt bon regust de boca.

La nostra estada a Humahuaca, Iruya i San Isidro ha estat molt especial i ens hem sentit com si haguéssim retrocedit en el temps.

El més curiós de tot és que no estavem segurs de visitar Iruya ni San Isidro, ja que són dos poblets allunyats de la carretera cap a Bolívia, però vam decidir refiar-nos de les recomanacions de l'Angie i l'Ariel (de Rosario) i sobretot ens va acabar de convèncer la conversa que vam mantenir amb el Carlos a la Posada del Sol a Humahuaca.
El Carlos, un guia local de la zona, a més d'explicar-nos com arribar a Iruya i els encants de San Isidro, també ens va orientar sobre la nostra primera parada a Bolívia... i per si no fos poc, ens va explicar que la regió de la Quebrada de Humahuaca, curiosament no va estar sotmesa a l'Imperi Inca, no se sap si es van enfrontar o si simplement no es van entendre i els Incas van seguir el seu camí pels Andes sense influenciar els "humahuaqueños" qui tenien la seva propia llengua, que no era el quechua, i que va desaparèixer amb l'arribada dels espanyols.

Al matí seguent ja vam preparar una única motxilla per poder fer tota la visita als dos poblets, ens va anar bé poder deixar la resta de l'equipatge innecessari a la Posada d'Humahuaca.
La primera part la vam fer asseguts a primera fila d'un bus, en un trajecte de tres hores per un camí de muntanya no asfaltat, que ens va oferir unes vistes espectaculars tant de pobles remots com de muntanyes de colors i barrancs que semblaven no tenir fí. Cal dir que seure a primera fila va fer-nos tancar els ulls més d'una vegada al veure en algunes curves, que el camí desapareixia davant del bus... com si voléssim!

Un cop arribats a Iruya sans i estalvis, el senyor Celestino ens va obrir les portes de casa seva per passar-hi la primera nit per 20 pesos! Amb aquest preu (uns 4 euros) i les construccions més rudimentàries ens vam adonar que tal i com ens havien dit, el nord d'Argentina és força més pobre econòmicament que la resta del país.
Un cop allotjats vam poder passejar pels carrerons, pujar al mirador i gaudir de les vistes que ens oferia el paisatge... Iruya no és un poble gaire bonic, però es troba en un entorn preciós. La nit va arribar ràpid i amb ella, el fred... el que no ens esperàvem era trobar-nos un cel tan net i plè d'estrelles.
Al matí seguent vam esmorzar (tot i que ens va costar trobar un lloc per fer-ho) en companyia d'un argentí ben peculiar. Amb les piles carregades ja podíem emprendre el camí cap a San Isidro, que s'ha de realitzar a peu o a cavall perquè dins el poble mai hi ha entrat cap vehicle. Els vuit quilòmetres que separen un poble de l'altre els vam fer caminant al costat del riu i sota un sol ben lluent. Cal dir que cada dijous i divendres un vehicle s'aproxima al poble per tal de proveir-lo d'aliments i altres elements que els habitants necessiten.
Cap a les 13 hores vam arribar a San Isidro, un poblet que sembla penjat de la muntanya i en el qual vam trobar un lloc per dormir "en lo de Elsa" i un altre lloc on vam menjar unes delicioses "empanadas de carne" per 1 euro!
Vam aprofitar les hores de sol per passejar-nos per aquell petit poblet sense llum, on per l'estret camí hi transitavem persones, ases, porcs, gats, cabres i gossos... això sí, el trànsit no era molt dens. Al petit poble són 350 habitant, i vam tenir el privilegi de poder conversar llargament amb dos d'ells :
.Un home cansat de treballar a la ciutat i que havia tornat al poble de la seva infància i que fins alguns anys enrera, era l'encarregat de reparar el grup electrògen que donava llum a algunes parts del poble, però que ara ja no podia perque s'havia trencat una peça irreparable.
.Una dona que resultava ser la cosina de la propietària del lloc on dormíem i que ens va explicar entre altres coses, que feia dos dies havia estat àvia per segon cop i a més que el dia 25 d'abril, curiosament el meu sant, s'havia desplomat la "plaça major" del poble, enduent-se amb ella una casa i el pobre "chancho"... un porquet que de miracle es va salvar. Per sort no va haver-hi cap víctima ja que tothom es trobava reunit a la petita capella de San Marcos.

Les dues converses van tenir lloc abans de les cinc de la tarda, hora en que arribava l'esperat vehicle amb les provisions, cosa que semblava donar molta vida i moviment al poble, doncs tothom baixava amb el seu ruc per tal d'omplir el rebost per la resta de la setmana. A les 19.00 i encara amb una mica de llum solar, vam anar puntuals a "lo de Teresa", amb qui haviem quedat que ens prepararia unes delicioses milanesas con espaguetti a la llum d'una espelma. L'espectacle d'estrelles en aquest poble sense llum, va ser encara més sorprenent que la nit anterior, ens vam adonar que davant la immensitat de l'univers no som res.

El retorn a Iruya i Humahuaca, ens va oferir una agradable rebuda per part del Rubén a la Posada del Sol, amb qui vam compartir unes converses ben interessants sobre temes ben diversos, cosa que ens va fer retrobar un ambient molt familiar que enyoràvem.

Ens agradaria explicar moltes altres petites coses i detalls que ens han fet sentir d'una manera especial, difícil de descriure amb paraules i que no volem oblidar.

Amb aquesta bona sensació ens acomiadem d'Argentina i entrem a un país molt diferent com és Bolívia.

Fins aviat!!

Hola boniques i bonics,

Ja tornem a ser aquí, després de tres dies inolvidables passejant pel "Salar de Uyuni" i rodalíes, però com que continuem anant bastant endarrerits amb els nostres escrits, això també ho explicarem un altre dia...

A nivell d'escrits ens trobem encara al nord d'Argentina, anant de Tucuman cap a Salta "la linda", així és com l'anomenen els argentins per ser una ciutat bonica. La veritat és que a primer cop d'ull, arribant-hi amb autobus, Salta no és tan "linda" com diuen, però com a bons optimistes que som, tot i la desilusió inicial estavem disposats a descobrir la seva bellesa.

Vam visitar el centre el mateix diumenge a la tarda, però evidentment els comercos estaven tancats i això feia que entre el fred i tot plegat, la ciutat semblés no tenir gaire vida... així que vam retornar al hostel, per cert molt fred, també... i vam compartir un mate amb els nois que hi treballaven i alguns dels altres viatgers, la qual cosa ens va regalar una agradable conversa que ens va ajudar a entrar en calor.

A Salta "la linda", vam poder dinar a bon preu, i després d'una visita a l'oficina d'informació, vam descobrir perquè li deien la linda... cal dir que només una petita part de Salta fa honor al nom, que en aquest cas és gràcies als múltiples edificis colonials que es troben concentrats en un mateix barri.

Per dimarts, ja haviem decidit anar cap a Humahuaca per encaminar-nos cap a Bolívia, però no ens en volíem anar sense visitar el Museo de Arqueología de Alta Montaña, que ens havien recomanat molt. <http://www.maam.org.ar/>
Podríem dir que va ser el millor de Salta en la nostra opinió. És un museu realment molt interessant i on s'hi troba diversos objectes de la civilització inca, en molt bon estat de conservació. El que més atreu els visitants, però són les mòmies de tres nens, trobades a més de 6.000 metres d'alcada l'any 1999, les quals el fred havia conservat molt bé.
Cal dir, que com sempre, quan es mostra un cos humà hi pot haver molta controversia i persones a les quals afecti d'una manera especial... en aquest sentit el museu ho mostra de manera molt respectuosa.

A les 15.30h de la tarda, ja dinats, vam agafar el bus direcció el poblet d'Humahuaca, famós per la Quebrada de Humahuaca, la qual ens va oferir vistes magnífiques i un increible canvi en el paisatge des del mateix autobús. Maleit autobús... en el qual vam perdre la cartera amb les targetes de crèdit de la Gemma i alguns dinerons inclosos... encara no sabem si ens la van prendre mentre dormiem o ens va caure i algú la va recollir per quedarse-la, la questió és que per més que vam buscar i preguntar a la policia i la companyia de bus, no l'hem vista més... Amb resignació només ens queda reconèixer que en un viatge hi ha d'haver de tot... moments bons i dolents.

A Humahuaca hi vam arribar amb mal peu i de mal humor... sort que la gent que hi vam conèixer ens va fer "oblidar" el mal tràngul.
L'endemà dimecres vam poder descobrir que hi lluia un sol que haviem desitjat des de feia molts dies, i per sorpresa nostra, el sol eslcalfava! vam aprofitar per visitar el Cerro de las Señoritas, un lloc màgic i amb uns colors preciosos que quedava a uns 15 kms. al sud d'Humahuaca. El passeig ens va dur a Uquía, un poblet molt petit i bonic i evidentment al famós cerro, el qual mereixia l'excursió que a més amaga una llegenda : diuen que unes nenes i joves "incas" que fugien dels espanyols carregades amb l'or i plata que havien pogut salvar del seu imperi van ser refugiades per la muntanya i que avui dia es poden veure enmig de les roques vermelles, les seves siluetes de color blanc que amaguen un meravellós tresor...
Nosaltres el tresor material no el vam buscar ni el vam trobar, ens guardem un altre tresor, que són els colors que et regala aquest paisatge àrid i recobert de cactus.

Per demà, l'últim "episodi" de la gran Argentina, que ha estat la nostra "casa" durant un mes i mig plè de moments especials...

Petonets!

Retorn a Iguazú

Hola familia!

Com ja us avançavem en l'ultim escrit, ja som a Bolívia, però encara hem de posar-nos al dia dels nostres últims viatges.

Resulta que a l'autobus de Rio cap a Puerto Iguazú vam conèixer una parella de mexicans molt simpàtics amb els quals de seguida ens vam avenir i coincidint que ells també baixaven a Puerto Iguazú, vam compartir els dos dies que vam passar en aquest poblet, ja conegut per nosaltres.

L'endemà d'arribar amb el bus no teniem clar si marxar directament cap al nord d'Argentina, o aprofitar, ja que estavem allà, i anar un altre cop a veure les catarates, això si, aquest cop des del costat Brasiler.

I dit i fet, com que la companyia era molt grata i les catarates es mereixien, com a mínim, una segona visita, vam quedar tots quate ben d'hora al matí per prendre el "colectivo" cap al costat brasiler.
Això implica creuar les fronteres de nou, segellar els passaports, canvi de bus... i entre canvi i canvi, vam conèixer una familia de colombians realment molt divertits. També a la parada vam coincidir un finlandès, una suissa, una francesa, una altra noia d'Estats Units, els mexicans i nosaltres dos. Amb aquestes el finlandès va decidir que hauríem de signar un tractat de pau amb totes les nacionalitats que erem, i per immortalitzar el moment el pare colombia ens va fer una foto internacional!

Després de tota la paperassa, vam arribar al parc, vam "esquivar" tres o quatre excursions que no ens interessaven, sobretot perque vam trobar molt car i molt lleig que en un parc nacional el guia oficial et vulgui regatejar el preu.

Encara amb el record del costat argentí quinze dies abans, la primera impressió va ser decebedora... l'aigua estava molt lluny, no sentiem el soroll i no hi havia tan contacte.
A més per acabar-ho d'arreglar vam tenir un "susto" amb un coatí (animal salvatge difícil de descriure, vegeu google) al qual una turista va voler donar de menjar tot i veure els cartells que ho prohibeixen, doncs l'animal va veure la teca i li va saltar literalment dins de la motxilla, per sort no vam lamentar victimes.
A mesura que vam anar avançant pel camí ens vam adonar de les vistes que et dona aquest costat. I es confirma la frase de que els argentins tenen les catarates i els brasilers les veuen.
Realment vam poder ser conscients de la gran extensió de selva, aigua i naturalesa que te aquest lloc, a més, aquest cop ens va sortir el sol i vam poder veure força arcs de Sant Martí.

També ens vam adonar que al final del recorregut tens contacte directe amb l'aigua, doncs ens vam "fotre" ben xops! i definitivament podem dir que no hi ha un costat millor ni pitjor que l'altre, tots dos valen molt la pena!!!

Al final del dia ens vam acomiadar dels nostres amics mexicans, de la familia colombiana intercanviant adreces.

Per part nostra va ser arribar a Puerto Iguazú i preparar-nos fisica i psicologicament per tornar a agfar un altre bus que ens portaria cap a Tucuman, unes 18hores eternes per aproximar-nos al nord d'Argentina.

En aquesta ciutat vam començar a sentir el fred de l'hivern, entre altres edificis interessants, vam descobrir la casa on es va signar la independència d'Argentina, vam compartir unes empanades molt bones en un sopar internacional al hostel i vam començar a veure força més gent amb aspecte índi, l'aspecte que tindría tota la població sudamericana si no hagués estat pels invasors espanyols, i posteriorment altres europeus.

Per avui aquí ho deixem, amb les mans i els peus gelats, i esperant els vostres comentaris, que ens donen caloreta en aquest hivern austral.

fins aviat.

Riu de gener, 2a part

Hola boniques i bonics,

Ja tornem a ser aquí, després de passar uns dies aïllats en alta muntanya, sense llum, telèfon ni internet, tota una experiència... però això serà un altre capítol, avui ens toca acabar d'explicar la nostra estada a Brasil amb la ciutat de Río...

Després d'atipar-nos de pizza, vam haver de córrer una mica cap al hostel per refugiar-nos de la pluja, que va ser protagonista tota la nit. Al matí del dilluns, ens haviem llevat amb la intenció de conèixer el Cristo del Corcovado, però vam mirar cap a dalt i uns núvols amenacadors ens van fer desdir perquè pujar allà dalt, pagar 35 reals cadascun i no poder veure res... no valia la pena.

Amb el metro, ens vam dirigir cap al centre de la ciutat, on vam poder visitar la zona de la Biblioteca Nacional, el Teatre Municipal i el Museu de Belles Arts. Mentre passejavem mirant cap aquí i cap allà, vam veure que de sobte, tot i que el dia seguia gris i fresc, el Pâo de Acucar comencava a treure el cap entre els núvols, així que ens vam decidir a tornar a Botafogo per pujar cap al Pâo de Acucar, i descobrir, encara que no fós el famós Cristo, un altre dels llocs més fotografiats d'aquesta ciutat... el que no sabíem és que cobraven el mateix preu que per visitar el Cristo, però què haviem de fer, ja érem allà, i quantes oportunitats més tindríem de visitar el Pâo de Acucar?

Tot i que el temps no ens va acompanyar gaire, vam poder gaudir d'una bona vista de Río, i es pot dir, que tenint en compte el flux de gent que deu circular cada dia per allà, encara vam estar forca tranquils. Vam passejar-hi una estona, junt amb uns mariners xinesos que no paràven de fer-se fotos tots uniformats, vam espantar-nos molt a la botigueta típica de souvenirs en veure el preu de la camiseta oficial de la selecció brasilera... i amb la por al cos, vam tornar a baixar pel funicular encara amb una mica de fred i, cosa estranya en nosaltres, vam decidir anar a dinar al shopping río sul, on estariem refugiats del mal temps sense haver de pagar ni un real, je je.

Un cop ja entrats en calor, vam continuar passejant per la ciutat fins que se'ns va fer fosc i vam anar a preparar les motxilles abans d'anar un altre cop al centre a descobrir les meravelles del tramvia o bondinho que per sort haviem descobert gràcies a la nostra fantàstica guia de sudamèrica Footprint. El tramviafa moltíssims anys que funciona i nosaltres vam agafar la línia cap a Paula Mattos, que ens duia a recórrer el barri de Santa Teresa passant pel vertiginós aqueducte Arcos da Lapa. La parada final era a Largo das Neves, i hi vam arribar després d'una mitja hora de passeig, en la qual el tramvia es va desenganxar de la línia elèctrica, suposant és clar, que ens paréssim en plena pujada i ens quedéssim sense llum un o dos minuts, molt autèntic... llàstima que ja era fosc, tot i així és un viatge del tot recomanable i una experiència ben carioca que ens va permetre aproximar-nos una mica més a la forma de vida local i a riure amb les bromes que feia el simpàtic conductor.

D'aquí, i ja a tocar del famós barri de Lapa, que abans era un lloc molt perillós i ara s'ha convertit en el centre de la vida nocturna de la cidade maravilhosa... Vam sopar en un restaurant on normalment hi hauria música en directe, però un dilluns, per desgràcia no donava per tant...
En aquest barri, vam poder veure les dues cares de Río i de Brasil, la de restaurants i pubs cars on no hi falta de res, i el Brasil dels mininos da rua esnifant cola, prostitució, i molta molta gent que com a únic sostre té el cel...

Dimarts, ja era el nostre últim matí a Brasil, ja que a les 15.30h sortia el nostre bus cap a Puerto Iguazú, com ens vam llevar d'horeta i el dia es va despertar amb sol, vam voler aprofitar per visitar el famós Cristo Redentor o del Corcovado. Vam pujar-hi en un cotxe que feia una parada més que el tren, la qual cosa ens va permetre tenir dues perspectives diferents de la ciutat, incloent-hi un bon nombre de favelas.

El Cristo, si us hem de dir la veritat, ens l'imaxinavem molt més gran, això si, de gent n'hi havia per donar i per vendre, i la vista de la ciutat és forca interessant, per no dir de les millors, ja que l'estatua en qüestió es troba en un punt molt cèntric que et permet veure la majoria de les platges, bona part de barris, el famós estadi del Maracanà, el Pâo de Acucar, i entre altres, la gran favela Rocinha... que es veu que ara es pot visitar i és més, les guies de viatges ho recomanen. Cal dir que nosaltres no ho vam fer, no havíem tingut prou temps per assimilar la contradicció entre el que tothom t'aconsella que és no entrar mai dins una favela, amb trobar-te un tour guiat dins la favela més gran de Río.

En el viatge amb el taxi des del Botafogo on teniem el hostel a la Terminal, el taxista ens va posar al dia de la crua realitat de les faveles, i ens vam assabentar que la nit del diumenge al dilluns, la guerra que hi ha entre algunes faveles i l'exercit brasiler, s'havia cobrat tres vides innocents, això sí, assassinats comesos pels propis militars... Qui té més enteniment?

I amb totes aquestes contradiccions, injustícies i una bellesa incomparable, ens n'anàvem de Brasil, de retorn cap a Argentina, on esperàvem que, almenys la nostra economia es recuperés...

Petonets i fins aviat! Això sí, el pròxim dia i si tot va bé, ja us escriurem des de Bolívia.

Río de Janeiro... garota de Ipanema

Hola família!

A Río hi vam arribar el dissabte, 14 de juny a mitja tarda, a la terminal de "onibus" Novo Río. Teníem una pre-reserva feta en un hostel que ens havien recomanat desde Paraty, el qual estava situat al barri de Botafogo, no als turístics Copacabana i Ipanema... per aquest motiu era una mica més econòmic, pel mateix preu als altres dos famosos barris, has de dormir compartint habitació amb unes entre 20 a 40 persones (qui és capaç de dormir-hi?) ja no tenim edat... ;D

El hostel no va resultar ser cap meravella, però almenys éren amables, i hi havia internet gratis!!

Aquella mateixa tarda, vam acabar d'aprofitar per anar a la platja del Botafogo, on no és recomanable banyar-se perquè hi ha força barquetes, però que gaudeix d'una de les millors vistes del famós Pao de Açúcar.

L'endemà diumenge, ens vam deixar caure en la temptació d'anar a les platgetes de Copacabana i Ipanema... vam fer una llarga passejada, ja que Copacabana és enorme! i abans d'arribar, vam trobar-nos amb la sorpresa d'un mercat d'aliments frescos que et feia la boca aigua...

La impressió que vam tenir en arribar a Copacabana, que és una platja increïble, si tenim en compte que a Río ara és hivern! i estava plena de gent jugant a futbol, voley, prenent el sol o lluitant contra les onades de més de tres metres! quina força! això si, en ma vida havia vist tants culs! No obstant, quan dones l'esquena a la platja, et trobes de cara amb uns edificis "rotllo" Benidorm... (ooooh), cal dir que el barri és el més poblat de Río : 60.000 habitants per km2, i la gent s'ha de fer cabre a un lloc o altre, oi?

Ipanema, que queda just darrere d'un fort infranquejable per la costa, ens va agradar molt més era més petitona, amb un entorn preciós... però no hi vam trobar la famosa "garota". Això si, de gent i cocos gelados a 2 reals c/u, n'hi havia per donar i per vendre!

Creiem que vam ser una mica el centre d'atenció... més que res pel reflex amb el sol, estàvem ben blancs si comparem amb aquella colla de morenos autèntics!

Vam passar tot el dia per Ipanema, i per sorpresa vam anar a parar al Mercat hippy d'Ipanema, que té lloc tots els diumenges (ja és casualitat perque no ho sabíem) desde final dels '60...

Amb aquestes, se'ns va fer fosc i vam tornar cap al nostre estimat hostel de Botafogo amb el metro, molt segur, modern i net!

I per sopar i arrodonir el dia, quin descobriment vam fer! el fantàstic Rodízio de pizza... tu t'asseus, et van portant pizzes de diferents gustos i agafes tantes porcions com vols. El millor és que quan vam dir : aquí em planto, va arribar el postre-pizza... increïble! el primer cop que veiem una pizza de xocolata, nata i maduixes! allò s'havia de probar, i que bona! amb això ja vam fer... però van seguir passant pizzes de plàtan amb canyella i sucre, pizza d'smarties, pizza de només xocolata... no ho haviem vist mai a la vida!

I fins aquí el nostre primer dia i mig a Río de Janeiro... la ciutat del Carnaval, les favelas, les platges més internacionals, i el Cristo del Corcovado, entre altres...

Fins demà!

Ilha Grande, a la recerca de la bruixa...

Hola boniques i bonics

Avui, la segona i última part d'Ilha Grande...

El divendres, 13 de juny ens vam llevar sense estar massa decidits si fariem una trilha (camí) o una altra... la decisió després d consultar-ho amb el nostre informador oficial i amo del Colibrí, va ser ràpida: un camí trigàvem dues hores anar i dues hores tornar... l'altre una hora i mitja anar i la tornada es podia fer en taxi-barca. Així que evidentment, vam escollir la segona opció, je je.

L'objectiu de l'excursió era arribar a la Cachoeira da Feiticeira o dit en català : cascada de la fetillera/bruixa.
El camí sortia desde l'extrem esquerre del poble d'Abrao i estava força ben indicat, i és allà on vam coincidir amb uns companys d'excursió que no sabiem que vindrien... tres gossos "callejeros" o millor dit, "playeros" tenint en compte el lloc on viuen, als quals sembla que els hi vam caure amb gràcia i es van disposar a acompanyar-nos.
Imaginem-nos l'escena, nosaltres dos amb un bastó cadascun a la mà perquè ens havien dit que amb el bastó espantaríem les serps... un gos de taques blanc i negre, coix, un altre gos mig salsitxa marró, i una gossa, amb el pel molt brut, despentinat i amb rastes, que tenia cara de simpàtica. Ho podríem batejar com els "cinco magníficos" a la caça de la bruixa perduda.

Doncs, tots decidits vam passar per sota un aqüeducte, després per una mena de piscina natural formada pel mateix riu, un bosc preciós de bambú altíssim, i una pujada, que realment pujava molt i que ens havia de dur fins la cascada de la bruixa... i després de suar una mica, ho vam aconseguir!

La cascada, d'uns 15 metres d'alçada era força maca, però tampoc res de l'altre món i l'aire que desprenia era força fresc. Això, tenint en compte que el dia era gris i no excessivament calurós, no era del tot agradable, així que al cap d'una estona de ser-hi i en no haver trobat la bruixa per enlloc, vam anar cap a la platja de la bruixa, que quedava força a prop d'allà.

La platja era petitona, molt neta i poc freqüentada, i vam estar-hi distrets una bona estona amb tots els crancs que estàven traient arena dels forats, i del gos coix de taques negres i blanques, que va baixar fins la platja i va estar jugant amb nosaltres i els irlandesos que s'estaven al mateix lloc que nosaltres per dormir...

A les quatre de la tarda, la barca ens va dur cap a Abraâo, i en arribar, després d'una dutxa, vam dinar i vam coincidir de nou amb els nostres amics de Buenos Aires i Mar del Plata, que uns dies abans haviem conegut a Paraty.

L'endemà ja ens vam preparar per agafar la barca que ens retornaria a Angra dos Reis, i que sortia a les 10 del matí... Al cap d'una hora i mitja de trajecte, i d'haver pagat el triple del bitllet perquè era cap de setmana (?), vam arribar a Angra i ens vam trobar el bus que anava cap a Río de Janeiro just al port, així que ens va anar de perles i de seguida ens hi vam enfilar, estalviant-nos el trajecte a l'estació.

La gran i imponent ciutat de Río, ens va rebre després de dues horetes i poc de camí... però això ja mereix un altre escrit, i així ens acomiadem d'aquesta Illa fantàstica i bella, anomenada Ilha Grande.

Petonets! i gràcies pels comentaris i per tenir la paciència de llegir-nos... fins aviat!

Ilha Grande : platges de "Dharma initiative"

Hola família!

Advertència : aquells que no seguiu la sèrie The Lost o Perdidos, no feu cas del títol... però aquesta illa i alguna de les seves platges ens ha fet pensar en aquesta sèrie i no he pogut evitar fer-hi referència.

Dimecres passat, dia 11 de juny, vam sortir de Paraty en un bus, que semblava el Dragon Khan, sort que el viatge només durava dues horetes... Vam arribar fins a Angra dos Reis (població que rep aquest nom, perquè va ser fundada el 06 de gener de 1502, dia de Reis), d'allà, i després de menjar-nos uns "salgados i un suco", vam agafar el ferri de les 15,30h cap a Ilha Grande.

A les cinc de la tarda, aquí ja comença a fer-se fosc i la nostra intenció d'anar de càmping, no tenia sentit si havíem de muntar la tenda a les fosques... així que aprofitant la nostra experiència de regateo, busqueda i captura de llocs per dormir, vam refusar un parell o tres d'ofertes fins que ens vam deixar caure al Colibrí Resort, lloc del que ens havien fet arribar un flyer, amb oferta d'habitació doble amb esmorzar per 50 Reals. (Car, però comparat amb la resta, incloent càmpings, surt molt a compte).

La rebuda no podia ser millor... ens esperava una caipirnha a cadascú i el propietari del "Colibrí" disposat a explicar-nos a nosaltres, uns irlandesos i uns holandesos, totes les possibilitats d'excursions i platges per fer en aquesta magnífica illa. Ah! i el lloc estava molt molt bé!

Després de la informació, vam estar xerrant una estona amb les altres dues parelles (oju! amb el nostre anglès de NY ;D ja ja ja) i vam acabar sopant i compartint conversa amb els holandesos...

Al matí següent vam quedar parats al veure que on hi havia el billar la nit anterior, ara hi havia una taula plena amb un esmorzar meravellós de fruit exòtics, sucs naturals, pa de pessic de xocolata, embotits, pa... amb tot allò ja no ens calia dinar! i vam agafar forces per fer la caminada del dia cap a la platja de Lopes Mendes. Per acabar d'arrodonir l'esmorzar, a més, ens vam adonar que estàvem acompanyats de colibrís de veritat, volant a tota velocitat d'una flor a una altra.

La caminada va ser de dues hores enmig de la selva... cal dir que en tota l'illa no hi ha ni un sol cotxe o moto... tothom es desplaça a peu, en bicicleta o en barca, això sí que és ecologia!
En el temps que va durar la caminada, vam poder escoltar els més diversos cants d'ocells, crits de monos, esquirols, formiguers gegants, papallones, una aranya enorme, una serp fugint de nosaltres... i com no, arbres i plantes de la selva. Just abans d'arribar a la platja Lopes Mendes, vam creuar-ne d'altres, en una de les quals vam aprofitar per dinar i que ens ensenyessin taurons (encara que avui dia, no estem segurs si éren dofins o taurons de veritat) massa emocions per un sol dia... I per acabar-ho de rematar, a l'encreuament de la platja on anava tothom, hi havia una indicació per la platja Santo Antonio, i ens va picar la curiositat, tot i que pel camí semblava que feia dies que no hi passava ningú, només ens faltava el "machete". Un cop vam arribar a la platja, després d'uns vint minuts de camí, ens vam adonar que estàvem completament sols, la platja era petita i molt neta, però amb unes onades que no convidaven gaire al bany... i aquí vam sentir la primera sensació the lost! Com que, tot i que la platja era molt maca, les vivracions no éren molt bones, vam remullar-nos una mica i ens en vam tornar a trobar la famosa Lopes Mendes... que resultava ser igual que la Santo Antonio però força més gran i amb gent, i algún mico simpatic que posava per les fotos de nosaltres, els guiris.
La tornada cap a Abraao, el poblet de l'illa, la vam fer amb barca, gaudint d'una bonica posta de sol a les cinc i poc de la tarda...

Continuarà...

Paraty, un poble de postal.

Hola boniques i bonics,

Avui ens toca parlar d'uns díes més tranquilets, on hem fet descansar els peus i la ment...

Vam anar a Paraty (estat de Rio de Janeiro), gràcies a la recomanació de la Simone, una noia paulistana que haviem conegut al Tigre de Buenos Aires. Nosaltres no haviem sentit parlar mai d'aquest lloc fins el dia que ella ens el va recomanar, i li hem d'agrair molt ja que es un lloc preciós.

Vam arribar-hi el divendres sis de juny al vespre despres de 4 hores de bus desde Sâo Paulo, i per la nostra sorpresa en arribar a l'estació hi havia un noi del Bed&Breakfast esperant-nos, i no l'hi haviem dit a quina hora arribavem!!

L'endemà dissabte vam aprofitar per visitar el casc àntic i ens vam adonar que l'estil colonial de quan es va fundar Paraty, no havia canviat gens, mantenint així tot l'encant.

Les cases son totes baixes com a màxim de dos pisos, de color blanc i amb els marcs de les portes i de les finestres de diferents colors. Com no hi podia faltar en un assentament colonial, també hi trobem quatre esglésies (en un poble petit petit!) i un petit Cais o port de fusta on les úniques embarcacions que hi podem trobar són barques de pescadors o de passeig per a turistes... que mentre caminavem ens van oferir insistentment els seus serveis per anar a descobrir l'alta mar, però que nosaltres vam deixar pel dia següent. Després del nostre passeig, ens vam deixar caure pel Teatro Espaço, on haviem vist enunciat que feien titelles per adults, teatre sense paraules... i amb tota la il.lusió del món, cap allà! No us direm el que vam pagar d'entrada per un espectacle que en sí, no està malament... a no ser que et paris a pensar que la parella que el fa, porta més de 20 anys en el mateix teatre, fent la mateixa representació... llavors penses, i perdó per l'expressió: "fes fama i fot-te a jeure".

Així va ser com diumenge, i ja predisposats amb banyadors (el que costa trobar un biquini que et tapi mínament el cul a Brasil!!), tovalloles i crema solar, i a embarcar-nos al Turbo I, que per 20 reals cadascun ens duria 5 horetes a descobrir illes i platges on l'única forma d'arribar és per mar. En aquesta divertida excursió vam conèixer tot un personatge de Buenos Aires, que viatjava amb el seu company, i tenia històries i més històries per explicar sobre la seva vida... En una de les quatre parades que vam fer amb la barca, ens vam poder banyar enmig dels peixos... la veritat és que l'aigua és molt neta allà. Una de les platges que ens va agradar més va ser praia vermelha, era petitona i tranquila, i els seus únics habitants éren els crancs i un pavo real presumint de plomes davant les paves i gallines.

Per acabar de rematar el dia, ens vam deixar caure pel Travellers Tavern, un restaurant que era propietat de l'amo del bed&breakfast, i on servien carn i amanides, i tota la caipirinha que volguéssis pel mòdic preu de 20 reals c/u. No us expliquem les conseqüències de la caipirinha, dolceta i aparentment inofensiva... només dir que vam acabar jugant al billar amb una parella, ell alemà i ella madrilenya, que portaven un "hostel" a El Bolsón (Argentina), i que eren molt simpàtics, però també estàven sota els efectes de la caipirinha, je je.

El dilluns haviem quedat amb els amics de Buenos Aires i Mar del Plata que haviem conegut a la barca. Ens van convidar a anar amb el seu cotxe de lloguer cap a Trindade, un poblet a 27 km de Paraty, famós també per les seves platges i algunes cascades pel mig de la selva. Vam haver d'aguantar més historietes de nunca acabar, però vam passar un dia ben distret, sense para de riure ni cinc minuts amb aquell parell, i a més ens vam estalviar el bus i una bona caminada fins les platges!!

Dimarts, ens va tocar parada tècnica, perquè després de tres mesets de viatge, un dia o altre haviem de tenir els budells remoguts, no? (aquesta part no l'explicarem, com molt bé comprendreu).

I fins aquí... Paraty, un poblet del qual algú va dir un dia... "Si existeix el paradís a la terra, no deu ser gaire lluny d'aquí"

Petonets i gràcies per ser com sou!

São Paulo! Mai por...

Hola companyes i companys,

Encara un mica impressionats per tot lo que hem vist a les Cataratas del Iguazú, vam anar tirant amb els nostres estimats omnibuses, unes 17 horetes i cap a São Paulo.
No teniem gaire clar si anar-hi o no, més que res pel que diu la gent, t'expliquen que és perillós, que si et robaràn, que és lleig, que no val la pena... jo que sé, mil coses, i és cert que teniem una mica el dubte i un cert acolloniment, però al final ens vam decidir a anar-hi, entre que la Gemma en tenia moltes ganes i que era l'unic lloc on ens podien arreglar la camera de fotos en establiment oficial... doncs a passar uns dies amb els paulistanos.

Ahh... abans de tot dir que no ens ha passat res, és una ciutat encantadora, a part de gegant, i en cap moment ens vam sentir "amenaçats", és més hi ha policia per tot arreu, la gent surt tranquila de nit... evidentment depèn dels barris on et posis, però si no vas a complicar-te la vida, no té perquè passar res de dolent.

Tornant al viatge en omnibus... en aquest trajecte ens van acompanyar una part de la "hinchada" de club de futbol Boca Juniors, que també anaven cap a Brasil a veure un partit de futbol, i... que pesats!! només feien que parlar de futbol i beure Fernet amb cola (una beguda alcoholica-digestiva que consumeixen molt els argentins, i que per nosaltres no fa gens de bon gust, és difícil de descriure) Per sort només van estar esverats una estona, i quan van escampar Fernet per tot el terra de l'autobús, es van estar una mica més quietets...

A Sao Pãulo vam arribar a les 5 del matí, encara amb el coixí marcat a la cara de la "dormida" al bus, vam anar a buscar un taxi, perque ens portés a l'hotel, que vam localitzar a la zona de Jardins i Av. Paulista... i no us podeu imaginar la de gent que hi ha desperta a aquesta hora en aquesta ciutat! fins i tot hi ha retencions de cotxes!! ens vam quedar de pedra.
Un cop al Brigadeiro (l'hotel, és molt recomanable i bé de preu) el recepcionista deuria veure la nostra cara de pena i de son i ens va deixar entrar a dormir fins una hora més decent, i no ens va cobrar l'habitació, va anotar com si haguessim arribat a mig dia. La veritat es que es va "enrotllar" molt, perque vam descansar i aprofitar tot lo que no haviem pogut dormir al bus.

D'allà ja vam anar a trucar als de l'assegurança del viatge perque la Gemma feia dies (desde Cataratas) que anava mig coixa per mal al turmell... ens van dur amb taxi a una Clínica de la ciutat on vam intentar fer-nos entendre perque ens atenguéssin i ho vam aconseguir!! El brasiler no és fàcil de parlar, je je...
Total que ens va atendre una doctora molt simpàtica... diagnòstic : tendinitis. Recepta : com que esteu viatjant, una endicció de cortissona per aguantar un mes més i uns antiinflamatoris fortets, i a córrer!

Al cap d'un parell de díes l'endicció va començar a fer efecte, i entre que ens podíem desplaçar amb metro i tot, encara vam poder visitar una mica d'aquesta ciutat enorme.

El barri del centre, amb una oficina d'informació on són molt molt amables, i sembla que no es creguin que gent de fora del Brasil s'interessin per la seva ciutat... va ser el nostre punt d'inici, d'allà ens vam passar el dia visitant esglésies, entre elles la Catedral da Sé i el Monastério de São Bento, on tots els dies a les 7 del matí i els diumenges a les 10, fan misses en cant gregorià... cal dir que no hi vam anar però ens hauria agradat molt.

Per tot el centre, hi ha diversos edificis interessants, com el de Banespa (una rèplica amb 30 pisos menys, de l'Empire State de NY), o com l'edifici Copan, dissenyat per l'arquitecte brasiler Oscar Niemeyer... tot això barrejat amb uns sucs de fruita natural deliciosos... ens va fer un dia rodó. Un altre dia el vam dedicar a visitar el MASP (Museu d'Art de São Paulo), on hi ha diverses exposicions itinerants i una colecció permanent on hi podem trobar algun Picasso, Renoir, Gauguin... entre molts altres i sobretot artistes brasilers i sudamericans. La tarda la vam passar al Parque do Ibirapuera, un parc fantàstic on els gratacels de la ciutat es reflexen i contrasten amb l'aigua tranquila del llac. A la nit ens vam deixar caure per Vila Madalena... on es concentra bona part de bars, restaurants i botigues, i on cada nit es reuneixen molts paulistanos per prendre alguna caipirinha, sopar i escoltar bona música en directe. (el lloc valia la pena, però val a dir, que com tota la ciutat, és un terreny molt irregular amb pujades i baixades importants...)

Tot això i altres aventures, les vam viure a São Paulo, una ciutat que sí que val la pena de conèixer, i on la gent et reb amb molta amabilitat i d'on no t'en pots anar sense haver menjat un bon Bauru...

Petonets i fins aviat! i gràcies de nou pels comentaris i les visites... i no us oblideu de votar si el Marc us agrada més amb barba o sense, je je.

Cataratas del Iguazú... un dels llocs més impressionants que hem vist mai

Hola genteta!

Ja tornem a ser aquí...

Avui us volem explicar, tot i que per més paraules que hi posem no es pot descriure... un dels llocs que més ens han impressionat durant el viatge, i creiem que de tot el món.

Cataratas del Iguazú, un lloc que fa de frontera entre Argentina i Brasil, on milions de litres d'aigua, divideixen aquests dos països enormes, que per fer honor al seu tamany, disposen, creiem, d'un dels espectacles naturals més impactants del planeta.

Per visitar aquest lloc meravellós, s'hi pot accedir des dels dos països. Nosaltres ho vam visitar del costat argentí, on el poble més proper és Puerto Iguazú (a una mitja hora en bus de l'entrada del parc). La diferència entre un costat i l'altre, segons ens han dit, es que el costat argentí té la majoria de catarates i per tant el recorregut per la selva i els salts, et pot portar tot el dia, en canvi el costat brasiler, té més bona vista ja que queda enfront de tots els salts, no obstant amb un parell d'hores més o menys, ja has fet, ja que no hi ha gaires circuits per fer.

Per definir-vos una mica la nostra primera impressió quan vam visitar la Garganta del diablo... cal reconèixer que ens queien les llagrimes d'emoció... tot el que es veia davant nostre, acompanyat del soroll, la intensitat amb la que cau l'aigua... (tampoc volem semblar ridículs, ara...) però de veritat que s'ha de veure!

Vam passar tot el dia i no se'ns va fer gens pesat... també cal dir que va estar núvol i força fred, excepte cinc minuts de sol, que ens van permetre contemplar diversos arcs de sant martí. I pel que ens van dir, un dia de calor, costa molt aguantar el ritme, ja que el clima és molt humit, de tipus tropical... i si camines gaire et canses de seguida. Així que tampoc ens podem queixar del mal temps.

De l'espai en sí, i tot i que son la major atraccio del parc, no només val la pena contemplar els salts d'aigua, sinó que la vegetacio i fauna de la selva, complementen la bellesa del lloc. Sembla impossible pensar que quan tanquen les portes del parc, aquest lloc continua tenint vida pròpia, i tots els animals tímids que costa de veure durant el dia, reapareixen per tornar-li encara més l'encant natural.

Ens sap greu no poder-ho explicar millor... però per poc que es pugui, s'ha de veure...

Cal advertir, que com a tots els espais on els humans ens posem, no està tan ben conservat com caldria esperar, i hi ha algunes deixalles que es veu que els visitants no poden evitar de llençar en plena natura (per desgràcia, la nostra condició ens fa així d'impresentables)... i també hi ha tota una infraestructura de trens i barques que sobretot a l'entrada et fa la sensació de ser una mica a Port Aventura... per sort si deixem enrera tot això i gaudim del que ens ofereix la naturalesa... recobrem l'alegria de poder veure encara, paisatges que ens deixen amb la boca oberta i ens fan posar la pell de gallina.

Que consti que el que es veu a les fotos, no té ni punt de comparació amb veure-ho en directe... us fa falta més arguments per agafar les maletes i volar cap aquí?

Petoooons! i gràcies un cop més pels comentaris, i per anar-nos seguint! sou uns sols!

Buenos Aires : últim capítol de la temporada

Hola boniques i bonics,

Avui, i per no fer-nos més pesats amb Buenos Aires, tenim intenció d'acabar la nostra descripció de l'estada en aquesta ciutat meravellosa.

El dilluns, avui fa just una setmana (que per cert, ja som a juny!) també ens va tocar dia lliure, vam aprofitar per recórrer el barri de Recoleta, seguint les recomanacions que ens havia fet la nostra famíla d'acollida.
Vam comencar visitant Plaza Francia, coneguda perque tots els caps de setmana hi ha una fireta d'artesans, cosa que evidentment no hi vam trobar ja que era dilluns. No obstant la visita valia la pena, el cert és que els parcs i places d'aquesta ciutat estan molt ben cuidades i dóna gust passejar-s'hi.

A prop de la "plaza" hi vam descobrir l'esglesia del Pilar, que te una arquitectura d'estil colonial, i es completament blanca de fora... la vam visitar una mica pero vam haver d'anar-nos en perque no paraven d'entrar-hi grups de turistes que es veien d'una hora lluny. Aquests mateixos grups també els vam trobar uns metres més amunt, quan vam visitar el cementiri de Recoleta... Un lloc realment sorprenent, almenys nosaltres no haviem vist mai un cementiri semblant.
La primera impressió que tens, és que has entrat a un poble petit, on hi ha casetes (criptes fúnebres) per tot arreu, amb les seves places, faroles, etc.
Cada cripta correspon a una família (evidentment, amb alt poder adquisitiu) i ténen una alcada d'uns tres metres amb la seva porta i finestres... espiant a dins podíem veure, a banda dels taûts, unes escales estretes que es dirigien cap al subterrani... on imaginem que hi havia més "gent".
Tot tenia un aire una mica a "conde drácula" pero, és realment un lloc recomanat de visitar per a qui busca la tranquilitat... :) a part de veure un cementiri ben diferent, és clar.

Tant passejar ens havia fet entrat gana, així que ens vam dedicar a buscar algun lloc més o menys economic per la zona... cosa que cal dir, semblava missió impossible. Al final, uns quants carrers més avall, vam poder calmar les nostres panxes amb uns gnocchis...

D'alla ja vam agafar direcció cap a l'estació - terminal del Retiro, per treure els passatges cap a Puerto Iguazú, on l'endema ens n'anavem a veure les Cataratas (aixo ja us ho explicarem en un altre escrit), i després de molt caminar perque aquesta estació és enorme, vam aconseguir els nostres bitllets. Tot seguit vam enfilar cap al centre amb el nostre estimat colectivo 70, i d'alla a casa del Bruno a compartir uns mates i madalenes "rellenes" de dulce de leche amb els seus pares i el Leon.

Després amb molta pena, vam fer el nostre últim sopar a Buenos Aires, on la Liliana ens va preparar una deliciosa "tarta dulce de jamón y queso"... ja tinc la recepta!

El dimarts, el podem resumir com un dia trist... la veritat és que els dies passats aqui i tot el que ens hi han ofert i hi hem pogut compartir ha estat molt i molt bo. Aixo, en general ja s'agraeix, pero si a més a més estem viatjant i fa temps que no veiem família i amics, es converteix en alguna cosa molt especial... els comiats no ens agraden gens, pero almenys sabem que tornarem a trobar-nos amb tota aquesta gent fantastica per Solsona, Andorra o Buenos Aires, de nou.

A tots ells, moltíssimes gracies per haver-nos cuidat tan bé!! Muchísimas gracias queridos!

Amb carinyu...